Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Alfred Hitchcock. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Alfred Hitchcock. Mostrar tots els missatges

dimecres, 21 de desembre del 2022

Watashi wa neji ga suki desu

M'agraden els cargols, vull dir els visos, tiges cilíndriques o còniques amb un sortint o filet de secció rectangular, triangular, etc., que dibuixa sobre la seva superfície una hèlice contínua, i que es fixa en el cos on penetra encaixant dins les espires en buit que ella mateixa s’obre o que porta la femella.

M'agrada també la seva petitesa, aquell poder tenir-los al palmell de la mà, aquell poder-los desar drets recolzats sobre una superfície horitzontal o poder-los fer rodolar al voltant del seu cap. I encara m'agrada més l'hipnòtic moviment de la seva rosca, que em remet a la màgia d'hèlices i espirals, especialment al cinema, com ara a Vertigo, on ja l'espiral de la il·lustració publicitària de Saul Bass ens transporta a l'acrofòbia del seu protagonista, i on inclús el monyo del pentinat de Kim Novak ens recorda la trasbalsadora corba descrita per un punt que gira al voltant d’un eix allunyant-se’n contínuament segons una llei determinada.

I és que m'agraden els cargols, vull dir els visos, tiges cilíndriques o còniques amb un sortint o filet de secció rectangular, triangular, etc., que dibuixa sobre la seva superfície una hèlice contínua, i que es fixa en el cos on penetra encaixant dins les espires en buit que ella mateixa s’obre o que porta la femella.

dimecres, 10 de maig del 2017

Dare ga kochira desu ka

Qualsevol que tingui la santa paciència de llegir el que aquí acostumo a escriure sabrà de la meva simpatia per François Truffaut, director de cinema. Director, però? No pas, si hem de jutjar pels crèdits de les seves pel·lícules, on el seu nom sempre apareix com el del responsable de la posada en escena i no pas de la direcció, que resta òrfena, no fos cas. I com que no sé pas jo quins són els motius que portaven Truffaut a rebutjar el qualificatiu de director, puc decidir jo mateix que les seves raons era una certa i sempre admirable modèstia, talment els seus mèrits encara no li permetessin presentar-se sota l'etiqueta de director, quelcom només a l'abast d'un tal Hitchcock. Modèstia que l'allunya de tots aquells imbècils que a tot hora s'apressen a fer-se anomenar directors, poetes, filòsofs, escriptors o, fins i tot, arquitectes, quan a tot estirar no són més que imbècils llicenciats, que no vol dir que hagin deixat de ser imbècils sinó, només, que han obtingut una llicenciatura universitària que, d'habitud, només certifica la seva submissió a un cert, concret i fosc procés administratiu.

I ara potser se'm podria retreure, en el molt improbable cas que algú llegeixi el paràgraf de més amunt, que no existeix cap llicenciatura que nomeni poetes i/o escriptors. I potser sí, que encara no existeix, però tot, ai las, arribarà.

dissabte, 29 de gener del 2011

Kinō eiga o mimashita (IV)

Un cop enfosquida la sala i fet el silenci, la grossa pantalla s'omple d'imatges. I d'imatges conegudes, doncs per la meva sorpresa la pel·lícula comença amb un pla de detall de tres parelles de mans que s'agafen i s'acaronen que em resulta familiar, tant, que en pocs segons, talment suques una magdalena als títols de crèdit, començo a recordar tot el triangle, doncs d'un triangle es tracte, que vindrà a continuació. Recordo l'apressat muntatge de les primeres escenes a l'estil Hitchcock, l'estada a Lisboa, la conferència a Reims i el sorprenent homicidi final, doncs potser no hi havia per tant, de fer servir una escopeta per una vulgar figura geomètrica. I tot seguit comença la pel·lícula, La peau douce, de Truffaut, amb l'apressat muntatge de les primeres escenes a l'estil Hitchcock, l'estada a Lisboa, la conferència a Reims i el sorprenent homicidi final, doncs potser no hi havia per tant, de fer servir una escopeta per una vulgar figura geomètrica.