Jarndyce-san no uchi (I)

- També -va dir ella-. És molt carregós, estar sempre esperant una cosa que no arriba mai, Fitz Jarndyce estimada! T'acaba deixant sense braó, us ho asseguro!

Són les de més amunt paraules que l'autor, Dickens, posa en boca d'un dels personatges secundaris de El casalot, la senyoreta Fllite, una molt entranyable vellarda que més aviat no hi toca, doncs per causes que ara no venen al cas ha perdut el seny i la raó, i es comporta amb l'excentricitat pròpia dels folls. Però tal com és tradició dins l'àmbit de la literatura, fins i tot de molt abans que un cert personatge cavalqués en cerca de la glòria abillat amb una bacineta al cap, són precisament els folls aquells que acostumen a parlar amb més seny i clarividència, tal com la senyoreta Flite, que avançant-se ben bé cent anys a Buzzati i a Gracq, ja ens adverteix dels perills de viure a l'espera d'allò que mai no s'esdevindrà. D'aquesta guisa, El casalot bé podria prendre's com una obra didàctica on l'autor prova d'alliçonar als lectors sobre la més adient manera de viure, aquella que res no espera i tot ho dóna, talment una nova reedició de la més bella i vella de les utopies, aquella que come't la crueltat de tracta a les persones no pas pel que potser són, sinó pel que potser haurien de ser.

Flaubert no hon o yomimasu (II)

... per a Flaubert, ésser intel·ligent era una forma més -segurament la més refinada, i la que portava més feina- de ser tan ximple com tothom, escriu, en un cert moment, Jordi Llovet, al pròleg de Bouvard i Pécuchet, en fer referència a un cert estudi que Jean-Paul Sartre va dedicar a Flaubert, L'idiot de la Famille.

Però, pel centenar de pàgines que porto llegides, fora excessiu qualificar als tals Bouvard i Pécuchet d'éssers intel·ligents, i potser caldria considerar que Flaubert fa una passa endavant i abandona el gènere de la novel·la versemblant (allò que d'altres, per gros enuig meu, anomenen novel·la realista), per endinsar-se en el terreny de la sàtira. No endebades, també al pròleg, es traça una certa genealogia amb referències a Cervantes i Swift, autors als que hom pot qualificar, sense fer massa el ridícul, de satírics. I si a això s'afegeix l'antipatia que em desperta la figura de Sartre, no puc més que esmenar la seva afirmació, certament ben trobada, potser massa, per gosar afirmar que els éssers intel·ligents s'acostumen a comportar amb la mateixa ximpleria que els ximples, només amb l'afegit de ser conscients de la pròpia i inevitable ximpleria, afegitó que, tal com es fa evident a L'educació sentimental, no em sembla poca cosa.