Kutsu

El timbre llunyà dels tramvies del meu temps -un timbre monòton i fatigat que semblava fer vibrar la llum lívida del crepuscle i que portava una vaga olor d'avellanes torades i cacauets, escriu Pla a El meu país, setè volum de la seva inabastable obra completa.

De la superficial aproximació que en els meus temps d'estudiant universitari vaig fer a l'obra d'Immanuel Kant, a qui a l'ETSAB no pocs confonien amb l'arquitecte Louis Kahn, m'ha quedat el record d'un idealisme de pedra picada i la cosa aquella d'una certa compartimentació del coneixement, és a dir, que de la mateixa manera que els enunciats analítics restan fora de l'àmbit dels principis morals, el soroll no s'ensuma. D'aquí que la giragonsa amb que Pla qualifica el timbre dels tramvies em provoqui una evident admiració, encara més quan uns centenars de pàgines després Pla passa comptes amb els sabaters de Palafrugell, una mena d'idealistes del calçat que portaven al cap una sabata ideal, modèlica, canònica, perfecta, una sabata que no estaven disposats a modificar davant de cap peu. (...) Si la sabateria idealista crea situacions com aquesta, tan carregades de dolor inútil i gratuït, es comprendrà perfectament que el respecte que em mereix la filosofia idealista sigui molt petit. El mal que em feren les sabates d'aquells grans sabaters ha influït decisivament sobre tota la meva vida espiritual, moral i física.

I ja per acabar només recordar les paraules de Fontane a Effie Briest:

La felicitat, si no vaig errat, consisteix en dues coses: la primera, ocupar el lloc que et correspon (...); i la segona i més important, no patir incomoditats en la vida quotidiana, és a dir, dormir bé i que les sabates noves no et facin mal.

Igirisu ni ikitai desu

Vull una vida segura, diu a càmera l'immigrant indocumentat. Un home de pell fosca, afganès o pakistanès (diu la veu en off del locutor), que sojorna en un insalubre campament a la rodalia de Calais, a l'espera de poder burlar la vigilància fronterera i creuar el canal de la Mànega.

I jo també voldria una vida segura, o ben pensat no, o potser sí... no ho sé, tant és. Però des de la comoditat de la meva butaca, amb el sopar acabat de fer, les saboroses sardines escabetxades al plat, crec que el desconegut indocumentat s'equivoca. No pas en la seva tria, doncs voler anar a la Gran Bretanya, una destinació molt millor que la jacobina França, la desgavellada Itàlia o la corrupta Espanya, em sembla excel·lent. Jo mateix hauria de fer un pensament i traslladar-m'hi. Però s'equivoca quan diu que vol seguretat, doncs el que ell anhela no és pas seguretat, sinó confortabilitat, dormir bé i que les sabates noves no et facin mal, si em permeten citar a Fontane. O potser és només que l'indocumentat és prou espavilat com per saber que la confortabilitat no gaudeix de prou èpica com per merèixer uns minuts de telenotícies.

Nani o shitai desu ka

Plou, però decideixo arriscar-me i surto de casa sense paraigües. I faig bé, doncs tan bon punt sóc al carrer la pluja escampa del tot. Que no torni a ploure, però, i menys avui, amb la mandra que em fa anar a treballar, penso. I tot seguit em sona el mòbil, dErsu_, diu una veu familiar, no cal que vinguis al despatx, que estem sense llum. Encantat amb la bona nova penso que podria aprofitar per esmorzar; uns croissants amb nata potser. I just al meu davant veig una granja. I el plat de nata resulta excel·lent, els croissants també. Ara de bon grat llegiria el diari. I vés, el tinc a la taula del costat, obert per les pàgines de literatura, on un article m’enllamineix amb les darreres novetats. Així que marxo esperitat cap a Laie tot recordant-me de T, gran aficionat a la lectura, a qui em plauria molt retrobar després de tants anys. I a Laie me’l trobo, i ens posem a parlar de Fontane i de Thomas Mann, que ve a ser el mateix, i el temps ens fuig. Fins que trobo que em vindria molt de gust un bon tall de bacallà, amb un saltat de ceps i camagrocs, doncs ja deu ser hora de dinar. I T em diu que anem, que em convida a dinar, que coneix un restaurant on fan un bacallà magnífic, i amb bolets, afegeix.

I certament el bacallà resulta sensacional, com també ho són les olives de l’aperitiu, unes alorenyes, les meves preferides. I quan penso que un glop de grappa fora ben plaent, per tirar avall, el cambrer se’ns apropa i ens ofereix, com no, un tast de grappa, per tirar avall, diu. I amb la clarividència que dóna l’alcohol per fi ho veig tot clar, i decideixo que vull escoltar de fons la mort d’Isolda, i que F i P s’uneixin a la sobretaula. I com no pot ser altrament comença a sonar l’escena final del Tristan, i F i P apareixen com per art de màgia al nostre davant. I em deixo anar i desitjo no haver de menester ulleres, i parlar un perfecte alemany, rejovenir quinze anys, esdevenir bell, enginyós, plaent a tothom, immortal també, i ric, molt ric, immensament ric... fins que, sobtat per l’egoisme dels meus desitjos em planto, em trec les innecessàries ulleres, esguardo als meus apreciats companys, i alçant la copa proposo un brindis, durch eine schnelle und glückliche Löschung der menschlichen Rasse.

Kyo no kakimono (II)

Avui presentaré un relat d’estructura clàssica, això és, amb un inici on es presentaran els personatges, una part central on es desenvoluparà la narració, i una conclusió (no exempta de moral) on tothom quedarà retratat. Només em permetré la llicència d’alterar l’ordre canònic, doncs deixaré el desenvolupament dels fets (la trama com si diguéssim) per al final. Dit això, començo.

Els personatges són, principalment, tres. La senyoreta/senyora/divorciada/difunta E.B., el senyor/divorciat/vidu G.I., i el major/difunt C. Hi ha altres personatges menors (com els pares d’E.B., els amics de G.I., la dona de C., i d’altres encara més menors) que enriquiran l’acció, aportaran matisos, exerciran de contrapunt... en fi, totes aquestes coses que fan els personatges dits secundaris. Ara, però, fora enutjós fer una relació extensa, i ja aniran apareixent tots en el seu moment, quan convingui.

La conclusió del relat és trista, com trista és la vida (diuen). E.B., rebutjada per la societat benestant, mor prematurament (acollida pels seus pares a la vella casa familiar) a causa d’una malaltia respiratòria que es veu agreujada per un deshonrós divorci; G.I., un cop acomplert el seu deure i salvaguardat el seu honor, resta vidu i infeliç per la resta dels seus dies, tot i la seva reeixida carrera professional; i C també mor, deixant a la seva família desemparada, víctima d’un tret disparat per G.I. en un duel a pistola.

I la trama... la trama... però és necessària la trama?

Nan-ji made desu ka

- Sí, perquè has dit que jo encara era tan jove. És clar que encara sóc jove. Però no importa. En aquells dies encara feliços Innstetten solia llegir-me al vespre en veu alta; tenia molts llibres, i en un dels llibres hi deia que a algú l’havien cridat quan estava sopant i tothom a taula estava molt animat. L’endemà va preguntar què havia passat després, i li van respondre "Encara es va parlar molt, però no s’amoïni que no es va perdre gran cosa." Mira, mamà, aquestes paraules se’m van quedar gravades, no et perds gran cosa quan et criden i t’has d’aixecar de taula abans d’hora.

diu Effi (Briest), escriu Fontane.

Havia passat un mes, i el setembre ja s’acabava. Feia bon temps, però la vegetació del parc ja tenia moltes clapes grogues i vermelles, i d’ençà de l’equinocci, que havia portat tres dies de tempesta, hi havia fulles escampades arreu. A la rotonda s’havia produït una petita modificació, el rellotge de sol ja no hi era, i al seu lloc des d’ahir hi havia una làpida blanca de marbre, amb una inscripció que només deia "Effie Briest", i a sota una creu.

prossegueix poc després (molt poc després), Fontane.