diumenge, 11 de setembre del 2016

Kutsu

El timbre llunyà dels tramvies del meu temps -un timbre monòton i fatigat que semblava fer vibrar la llum lívida del crepuscle i que portava una vaga olor d'avellanes torades i cacauets, escriu Pla a El meu país, setè volum de la seva inabastable obra completa.

De la superficial aproximació que en els meus temps d'estudiant universitari vaig fer a l'obra d'Immanuel Kant, a qui a l'ETSAB no pocs confonien amb l'arquitecte Louis Kahn, m'ha quedat el record d'un idealisme de pedra picada i la cosa aquella d'una certa compartimentació del coneixement, és a dir, que de la mateixa manera que els enunciats analítics restan fora de l'àmbit dels principis morals, el soroll no s'ensuma. D'aquí que la giragonsa amb que Pla qualifica el timbre dels tramvies em provoqui una evident admiració, encara més quan uns centenars de pàgines després Pla passa comptes amb els sabaters de Palafrugell, una mena d'idealistes del calçat que portaven al cap una sabata ideal, modèlica, canònica, perfecta, una sabata que no estaven disposats a modificar davant de cap peu. (...) Si la sabateria idealista crea situacions com aquesta, tan carregades de dolor inútil i gratuït, es comprendrà perfectament que el respecte que em mereix la filosofia idealista sigui molt petit. El mal que em feren les sabates d'aquells grans sabaters ha influït decisivament sobre tota la meva vida espiritual, moral i física.

I ja per acabar només recordar les paraules de Fontane a Effie Briest:

La felicitat, si no vaig errat, consisteix en dues coses: la primera, ocupar el lloc que et correspon (...); i la segona i més important, no patir incomoditats en la vida quotidiana, és a dir, dormir bé i que les sabates noves no et facin mal.