Watashi tachi wa gaiaku desu ka

De nit, és quan dormo que hi veig clar, a voltes recordo les vides de persones que, amb llurs actes, han ennoblit allò que, tendrament, podríem anomenar condició humana. Esperits nobles que ho han donat tot en benefici d'una (temible) humanitat sense esperar cap torna.

I no em refereixo pas a aquelles persones (notables, sens dubte) que amb la seva empenta, la seva lucidesa, intel·ligència, o potser sort, ens han abellit la vida amb el progrés que han ajudat a crear, o amb la bellesa que ens han regalat. No, res d'excel·lència professional, res de descobridors de la penicil·lina, res de decoradors de salons petitburgesos. Em refereixo a noblesa d'esperit, a cors generosos, ànimes caritatives. Em refereixo a gent com el senyor Sugihara, o com el senyor Ziyang.

Ziyang passà els darrers quinze anys de la seva vida arrestat. Sugihara fou més afortunat, només dos anys de presó primer, el descrèdit i la ignomínia després. És comprensible. Potser fins i tot desitjable, car, per ventura, en una societat humana és tolerable l'existència d'uns senyors tan excel·lents com ho foren el senyor Sugihara o el senyor Ziyang?

Bakana

Ícar, fill de Dèdal, fou un insensat quan, ple d'orgull, s'enlairà tan amunt que els raigs del sol fongueren la cera de les ales amb les que fugí del laberint de Minos i es precipità al mar, on morí ofegat.

Patrocle, fill de Meneci, fou també un insensat quan, abillat amb les armes d'Aquil·les, trobà la mort en enfrontar-se follament a Hèctor.

Lloats siguin, però, els insensats que amb llurs insensateses han fet possible l'impossible, quotidià l'extraordinari, conegut l'ignot, i humà l'inhumà, car també Semmelweis fou un insensat, i Chiune Sugihara, i tants i tants altres. Lloats siguin, doncs, els insensats i llurs insensateses.