dijous, 14 d’octubre de 2021

Shita no kai

Per raons que un cop més no vénen al cas, acabo de recordar el cop aquell que, sent jo un adolescent, vaig entrar per error a casa dels veïns del pis de sota. Devien ser les sis tocades d'un dia d'entre setmana. Jo tornava de l'escola tot sol, i tal com acostumava a fer vaig negligir l'ús de l'ascensor i vaig enfilar escales amunt, amb les claus a la mà, prestes per obrir la porta de casa un cop arribés al corresponent replà, el sisè. Però fos per l'habitual badocament que aleshores (i encara ara) acostumava (acostumo) a dur, o fos pel que fos, em vaig descomptar i em vaig plantar davant la segona porta del cinquè pis, vaig introduir la clau al pany, i amb un mica més d'esforç de l'habitual la vaig fer girar, vaig obrir la porta i hi vaig entrar. Aleshores em vaig aturar, sorprès per l'espai que de cop m'envoltava, tan similar i a la vegada tan diferent del que sempre em trobava quan entrava a casa, amb la còpia aquella del Sorolla en una paret, el gros mirall a l'altra, i la tauleta amb les dues butaques per si de cas s'havia de rebre alguna visita que no gaudís del dubtós privilegi de ser rebuda al menjador.

I sovint encara em passa, en mantenir com mantinc el costum de negligir l'ús d'ascensors, que de cop i volta, ja sigui a casa, al despatx o de visita on sigui, em descompto o em passo de llarg i em planto davant la porta que no és, avinentesa que m'ha fet recordar el cop aquell que, sent jo un adolescent, vaig entrar per error a casa dels veïns del pis de sota.

dijous, 7 d’octubre de 2021

Kore to sore

De vegades voldria ser una dona d'ulls negres i cabells foscos, mirada altiva i pits petits. Altres cops, en canvi, em satisfà ser un home i viure esclavitzat pel meu penis. Però el que mai no he volgut ser és una sardina o un seitó, i això que tant sardines com seitons em plauen amb delit, siguin cuits o crus, en escabetx o a la planxa, al forn o a la brasa. Serà que a l'aigua sempre m'hi trobo incòmode i enfredorit, atabalat i fora de lloc. Molt millor ser un arbre, que sempre ennobleix, o una tija de fonoll i fer tot el dia aquella olor anisada que li és tan pròpia. O no, calla, molt millor ser una pedra, estoica ella, quars, feldespat i mica, i anar-me'n desgranant amb el pas dels anys, diguem-ne deu o cent mil, i acabar esmicolat en innúmers granets de sauló que, al seu torn, esdevindran no més que pols, d'aquella tan fina, tan diminuta, tan poca cosa, que empesa pel vent va i ve d'allà cap aquí i d'aquí cap allà, segons toqui. 

Sigui com sigui, el que més em plauria seria ser ara això, i després allò.