Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ludwig Wittgenstein. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ludwig Wittgenstein. Mostrar tots els missatges

dissabte, 29 d’octubre del 2016

Kanōsei ga arimasu


Així comença Dickinson un dels seus poemes, el quatre-cents seixanta-sis segons la numeració establerta per l'edició de Franklin de mil nou-cents noranta-vuit, el sis-cents cinquanta set segons l'edició de Johnson de mil nou-cents seixanta. Poema on sembla haver-hi consens que Dickinson fa un cert elogi de la poesia, forma d'expressió que li dóna una llibertat que no sap o no vol trobar en la prosa, que se li fa rígida i asfixiant. Però a mi, que no he escrit mai un vers que no faci riure, el començament de Dickinson em serveix per verbalitzar allò que crec intuir de fa temps, que l'única llibertat de que crec disposar és la que em dóna l'ús que faig de llenguatge, talment només aquells que excel·leixin en l'ús de la paraula podran albirar, ni que sigui de lluny, allò que acostumem a anomenar llibertat.

O, el que potser ve a ser el mateix, els límits del meu llenguatge són els límits del meu món, segons sembla que escrigué Wittgenstein.

dilluns, 26 de desembre del 2011

Rilke-sama no hon o mimasu

Benaurats els qui saben que, darrere de tots els llenguatges, hi ha l'inefable, diuen que escrigué Rilke.

Primer considero el conjunt de tots els llenguatges i l'anomeno A. Tot seguit considero el conjunt de tot allò que és inefable i l'anomeno B. Per decidir que forma part d'A i que forma part de B, m'atenc a les definicions que ofereix el diccionari, llenguatge allò que hom pot expressar amb paraules (un codi lingüístic compartit), i inefable allò que hom no pot expressar amb paraules. Em resulta, doncs, evident, que A i B no poden compartir cap element, i em resta, només, l'afirmació de Rilke de considerar que el conjunt B és darrera del conjunt A, i que tot aquest coneixement és, d'alguna manera, desitjable.

Abans, però, de continuar frivolitzant, tinc un instant de lucidesa i resto aclaparat per la llarga llista de doctes pensadors, molts d'ells a sou d'una o vàries universitats, que han dedicat no pas pocs esforços a reflexionar al voltant de la relació entre allò que és llenguatge i allò que no ho és, això és, l'inefable. Cal llegir, doncs, a Gottlob Frege, Bertrand Russell, Alfred North Whitehead, Ludwig Wittgenstein, Wilhelm von Humboldt i un llarg etcètera, tasca que ara mateix se'm fa potser excessiva. Millor, doncs, en la mesura del possible, llegir, rellegir, Rilke.