Súnion ni ikimashita ka (II)

La paraula ruïna és aliena al temple grec. Fins i tot aquells que han estat més assolats pel temps no han esdevingut un cúmul de fragments esquinçats o una pila caòtica de pedres. El tambor de la columna soterrat en la sorra i el capitell arrancat posseeixen la perfecció d'una escultura conclosa, escriu, també, Zbigniew Herbert a un bàrbar al jardí, talment el senyor Herbert fos Carles Riba a Súnion o, millor encara, al château de Bierville, albirant entre la vegetació del bosc les restes del temple de Posidó, no pas una ruïna, sinó una perfecte escultura conclosa. Perilloses paraules, doncs, les del senyor Herbert, que un cop més diuen allò que més ens plau sentir.

Shinden o mimashita ka

Així dons, l'art grec és una síntesi de raó i vista, de la geometria i el dret de veure, escriu Zbigniew Herbert, a un bàrbar al jardí, en parlar de les subtils llicències que es permetien els arquitectes grecs a l'hora de bastir llurs construccions.

I en un àmbit més universal, és potser aquesta intel·ligent barreja entre metafísica i positivisme, raó abstracte i observació empírica, teoria i pràctica, idealisme i pragmatisme, o com li vulguin dir a la indispensable infidelitat intel·lectual, la raó per la que, prop de tres mil anys després, encara continuem parlant dels senyors grecs. Llàstima, però, que no haguem aprés encara la seva màxima virtut, aquella que podem contemplar, exemplificada amb sòlida roca, a no pas pocs indrets.