Kore wa mizu desu

Tenir memòria és potser la millor manera d'adonar-se de l'absurditat d'un mateix. En efecte, en recordar aquell que vam ser, allò que vam fer, allò que vam dir o allò que creiem pensar, si hom no és massa estúpid ni massa vanitós, de seguida s'adona que tot allò era ridícul i equivocat, cruel i pretensiós, absurd i forassenyat, i de seguida comença a fabular maneres d'adaptar el que sigui que es va fer, es va dir o es va creure pensar, a la nova contingència que ens tiranitza el present.

Però, per què el present hauria de ser diferent? És present, això sí, i potser per això li tenim una certa simpatia, al cap i a la fi, és amb el que ens ha tocat viure a cada moment, és l'aigua invisible, insípida i incolora que ens embolcalla, talment la faula aquella dels peixos i l'aigua. Però, goso repetir, per què el present hauria de ser diferent? Per què això que ara escric hauria de ser menys absurd, menys equivocat, menys vergonyós? I, aleshores, no seria millor callar i provar d'anar passant?

Probablement. Però, afortunadament, entre escriure aquí i callar tampoc no hi ha cap diferència.

Shamoa no paseri

El julivert d'isard, Xatardia scabra, és una petita planta endèmica de l'anomenat Pirineu Oriental. Creix per sobre dels mil nou-cents metres en tarters calcaris, arrelada sota el pedruscall, i floreix de juliol a setembre. És petita, discreta, i cal parar atenció si se la vol trobar. Acostuma a fer estada als tarters de la cara nord del Cadí, que és on més em plau ensopegar-la, sota els grans espadats que tants records i anhels em porten. Certament, no és tan coneguda ni reconeguda com la flor de neu, la mítica edelweis, Leontopodium alpinum, però potser sigui aquesta una de les seves virtuts, tal com la manca de reconeixement, parlem de plantes, bèsties, lletres o minerals, és sempre un goig.

San-nin no sakka

I és al carrer Astúries, anant apressat cap no importa on, que de cop ens creuem amb l'Stephen Dixon i així li faig saber a l'estimada companya, que és qui ve amb mi. És un escriptor?, em demana, i viu a Barcelona?, afegeix encuriosida. Sí, i no ben bé, li responc, tot afegint que en Dixon va morir fa poc més de tres anys. Ah!, conclou aleshores ella, deixant clar que no desitja ser atabalada per les meves bestieses habituals i que millor li parli de coses pràctiques, com ara la gestió del calendari familiar.

Però el cas és que ens acabem de creuar amb l'Stephen Dixon: mateixa cara, mateixes ulleres, mateixa calba, mateix posat, mateix tot. Tal com un cop l'Stefan Zweig se'm va presentar al despatx per provar de vendre'm una assegurança, i com una altra vegada vaig ensopegar amb el Mark Twain als Ferrocarrils, li insisteixo convençut tant de la certesa de les meves percepcions com de la fiabilitat de la meva memòria.

Sí, sí, em respon aleshores ella. Però si de cas, tot això, ho escrius.

Subete kudasai desu ka (II)

Potser deu ser perquè la llum ve de la paraula d'aquells que són valents; la prova d'això és que Déu va haver de parlar perquè es fes la llum, escriu Istrati a Kyra Kyralina.

Ho hauria pogut recordar ahir, quan enllaminit per un cert fragment de Giotti, em vaig embrollar intentar justificar que la paraula ho és tot. Llàstima, però, que no recordés el que ara em recorda Istrati, que Déu va haver de parlar perquè es fes la llum, tal com recull el lluminós (mai millor dit) començament de l'Evangeli segons Joan, capítol un, versicles u al tres:

Al principi existia la Paraula.

La Paraula estava amb Déu

i la Paraula era Déu.

Ella estava amb Déu al principi.

Per ella tot ha vingut a l’existència,

i res del que existeix no hi ha vingut sense ella.

Subete kudasai desu ka

L’escriptura no és idònia per fixar la veritat, encara que sigui l’únic instrument que es tingui a l’abast per mirar de fer-ho. El llenguatge va bé per fer poesia, perquè la poesia no vol expressar la veritat, sinó que és una construcció ideal, amb una veritat pròpia, que pren forma amb la paraula i acaba fent-hi un tot, escriu Virgilio Giotti a Apunts inútils.

La paraula (més que l'escriptura, que, al cap i a la fi, no és més que un instrument al servei de la mateixa paraula) trobo que ho és tot, atès que és la paraula allò que dóna una certa existència (ni que sigui fràgil i efímera) a tot allò que sembla existir. I quan dic que la paraula ho és tot, vull dir que ho pot ser tot, atès que només ho és (aquest tot) quan, tal com escriu Giotti, allò que crea la paraula és indissociable de la mateixa paraula.

Ell en diu poesia, paraula que potser es queda curta. Jo no sabria com anomenar-ho.

O-kake kudasai (IV)

M'agrada seure i gaudir de la pressa dels altres. Seure en un banc, potser al carrer o a l'andana d'una estació, i veure passar als que tenen la dissort de no ser jo anar atabalats d'aquí cap allà o d'allà cap aquí. De vegades abaixo la vista i em limito a mirar-los les sabates, i només de tant en tant, en ensopegar alguna sabata que em plagui especialment, alço la vista i em fixo per uns instants en el desconegut o desconeguda que va o torna cap a ves a saber on. És aleshores que per uns instants fabulo la vida del desconegut o desconeguda de torn, que imagino sempre luxuriosa i luxosa, excessiva i esgotadora, aliena i alienada, i un cop més no puc més que complaure'm de creure ser qui poc importa si sóc o no sóc, això és, en dErsu_, el favorit dels Déus.