Després de molts anys pontificant sobre gèneres literaris, de sobte m'adono, gràcies a la lectura d'aquests dies, que havia negligit esmentat un dels gèneres més populars i de més llarga tradició que potser existeixen, això és, el de les novel·les el narrador de les quals explica vida i miracles d'un conegut seu.
dijous, 25 d’abril del 2024
Watashi wa, doa o akemasu
divendres, 12 d’abril del 2024
Jibun o damasu
Crec que amb el temps he après a donar una aparença de solidesa al que escric, i fins i tot crec que he desenvolupat un estil més o menys propi que fa certa patxoca. Malgrat això trobo que els continguts se’m resisteixen, que més enllà de parlar per no callar, no tinc res a dir. Però, en descàrrec meu, haig de dir que el mateix defecte trobo a bona part del que llegeixo, fins al punt que acabo pensant que és inevitable, que ja ha estat tot dit, una i mil vegades, del dret i del revés, de manera endreçada o enrevessada, i que els que actualment continuem escrivint moguts per una incerta ambició, més que res ho fem per vici, per amagar alguna carència, alguna tara, alguna lletja imperfecció. Potser per això cada cop més tinc el costum de llegir només autors morts, aquells que encara es podien enganyar pensant que, el que escrivien, s’escrivia per primer cop.
diumenge, 31 de març del 2024
Jibun ga omotte iru jibun ni narimashou
Com que res no és, sovint és fàcil deixar-se endur per les aparences i creure que allò que veiem, allò que ensumem, llegim o tastem… és (i no només és, sinó que aquest ser, és el que sembla ser). Però, repeteixo, allò que veiem no és, mai és, tal com allò que ensumem, llegim o tastem tampoc és. I en no ser, hem de parar atenció per no deixar-nos endur per la percepció del moment i, si més no, provar d'elaborar una mica més l'engany que tot, en no ser, és.
dissabte, 16 de març del 2024
Tsumitobachi
Molt sovint, massa sovint, en llegir els primers paràgrafs d'una nova lectura començo a anticipar el que vindrà tot seguit. El que vindrà tot seguit o, més ben dit, el que hauria de venir tot seguit, el que començo a desitjar que vingui tot seguit, el que jo mateix hauria escrit tot seguit. Però, ai las, passats aquests primers paràgrafs començo a trobar no pas el que he anticipat o desitjat, sinó el que l'autor de torn ha decidit escriure. I, tal com ha de ser, tal com és, allò que he anticipat mai no concorda amb allò que trobo escrit, essent precisament aquesta desconcordança el que em fa valorar la lectura, segons si allò que trobo em resulta més llaminer que allò que he anticipat o no.
dimecres, 28 de febrer del 2024
Shi no kyōfu
A On the Fear of Death, un dels petits assajos inclosos en El plaer d'odiar i altres assajos, l’escriptor William Hazlit planteja alguna idea poc habitual sobre com vèncer la por a la mort. Però una mica com passa amb Epicur, quan deia allò de què si quan jo hi soc, la mort no hi és, i quan la mort hi és, jo no hi soc, i, en conseqüència, la mort no ens ha d’importar, al final tot són jocs de paraules que necessiten un cert voluntarisme per prendre-se'ls seriosament. En el cas de Hazlit, l’ocurrència, brillantment exposada, ens ve a dir que morir no és més que tornar a ser aquell o allò que érem abans de néixer. I que si normalment no ens angoixa pensar en aquell abans, no té cap sentit que ens angoixem pel després, que no deixarà de ser el mateix abans, i sens dubte serà un mateix abans-després molt més relaxat, tranquil i satisfactori que no pas el neguit que sovint és l’entremig. Com passa amb Epicur, l’ocurrència de Hazlit és brillant (encara que potser no tant, i potser per això recordem molt més Epicur que no pas Hazlit), però no deixa de ser el que és, una ocurrència, una broma, un joc de paraules que només ens podem prendre seriosament quan som joves, quan, com diu el mateix Hazlit, la idea de la mort se’ns presenta com un concepte abstracte ben allunyat de qualsevol concreció pràctica.
diumenge, 18 de febrer del 2024
Dansei no kumi
I és en un cert moment que veiem un grup d'homes reunits al voltant d'una taula, un grup d'homes que comenten els aspectes tècnics d'una proposta, un grup d'homes que es miren uns plànols i escolten com qui sembla un enginyer explica l'eficiència del plantejament que els hi fa. Un grup d'homes que, en definitiva, fan el que molts altres grups d'homes fan sovint, el que jo mateix he fet en més d'una ocasió, trobar la manera més eficient, econòmica i ràpida d'executar una tasca de certa envergadura.
divendres, 16 de febrer del 2024
Glazer-san no eiga o mimashita
Sovint he expressat el meu enuig amb la manera amb què no pocs directors de cinema utilitzen la música en les seves pel·lícules, amb la manera amb què ho omplen tot de melodies embafadores que només destorben, amb la manera amb què obvien el silenci o el propi so dels esdeveniments que es mostren a la pantalla. Però el que encara no havia expressat mai és el meu enuig amb la manera com no pocs directors de cinema utilitzen les imatges en les seves pel·lícules, amb la manera amb què ho omplen tot de postals que només destorben, amb la manera amb què obvien el fos en negre com la millor manera d'acompanyar el moment.
diumenge, 11 de febrer del 2024
Doko ni Jota-san ga imasu ka (V)
I és travessant el carrer Balmes pel semàfor de sota plaça Molina, que topo de cara amb Jota, a qui fa temps que no veig, de qui fa temps que no en sé res, i així li vaig saber. Jota, caram, quant de temps, li dic, sense aturar el pas, per provar que el paparra de Jota no se m'enganxi. Sí, sí, molt de temps, i d'això voldria parlar-vos, em respon Jota, que se'm posa al costat i prova de seguir-me el pas. Perquè sabeu, afegeix, fa temps que no escriviu res de mi, sembla retreure'm. Però si no recordo malament, li responc apressant encara més el pas, crec recordar que no us agradava gens, el que escrivia de vós, i just quan anava a acomiadar-me haig d'aturar-me en trobar vermell el semàfor de Via Augusta, avinentesa que aprofita Jota per lamentar-se. Poc, poc que m'agradava, gens que m'agradava, el que escrivíeu de mi… però almenys era alguna cosa. Ara, amb aquest silenci, no existeixo, i potser sí que no m'agrada la vida que em fèieu viure, però si més no era vida, i vulguis que no, fins i tot m'havia acostumat a les coltellades amb què m'acomiadàveu. Però això, aquest silenci, aquesta inanició, aquest oblit, aquest no res, és inhumà. Si us plau, dErsu_, us ho prego, escriviu de mi, ni que sigui per ridiculitzar-me, ni que sigui per mofar-vos, ni que sigui per martiritzar-me, però escriviu, escriviu, que vull viure, si us plau.
dimecres, 7 de febrer del 2024
Watashi wa watashi desu ka
… com sé que jo mateix no soc més que el figurant rere el qual s'amaga qui en realitat escriu tot això, això és, en Baltasar Porcel, que en pau descansi?, és una frase que, per irrellevants raons que ni abans ni ara no venen al cas, vaig escriure fa uns dies.
divendres, 26 de gener del 2024
Bardera-san no hon o yomimasu (I)
En contra del lleig costum que tinc de no llegir autors vius, llegeixo Bardera, que si haig de fer cas a la informació biogràfica del llibre que tinc a les mans, sembla que es viu. Però, a més de semblar-ho, ho està? Podria ser que l'editor mentís, o que estigués mal informat, o que la informació que dona fos certa en el moment de maquetar el llibre però no pas ara… o totes tres coses alhora, i que el tal Bardera ja fos mort. O, potser, el tal Bardera no ha existit mai, essent el cognom de Bardera no més que el pseudònim rere el qual ves a saber qui s'amaga, potser la Pilar Rahola. Podria ser. O no, atès que segons sembla hi ha més gent que ha conegut al tal Bardera, de qui no és difícil trobar a la xarxa articles, entrevistes i vídeos on surt una persona que en imatge coincideix amb la imatge d'aquell que hi ha a la solapa del llibre que tinc a les mans. Però, com sé que tot plegat no és més que un muntatge? Com sé que per raons que em són ocultes, la persona que veig en vídeos, la persona que veig fotografiada, la persona que es presenta com a Damià Bardera, no és més que un actor contractat per la Pilar Rahola per donar credibilitat a la seva fosca maniobra?
dilluns, 15 de gener del 2024
Kensatsu-gawa shō-nin
A mesura que el metratge avança, la ficció que se'm mostra a la grossa pantalla del cinema deriva cap a un gènere prou conegut, el de les pel·lícules que narren en detall el desenvolupament d'un judici per homicidi, segons el patró establert per Billy Wilder a Witness for the Prosecution.
dilluns, 8 de gener del 2024
Shōsetsu no taitoru
Briedshead Revisited, The sacret & Profane Memories of Captain Charles Ryder, és el títol original de la coneguda (i en el seu moment força popular) novel·la d'Evelyn Waugh, que el traductor Xavier Pàmies simplifica, en la versió que llegeixo, a un més manejable Retorn a Briedshead.
dissabte, 6 de gener del 2024
Higeki o sōzō shite shimasu
Fa uns anys vaig imaginar un relat protagonitzat per tres personatges que eren cinc. El primer personatge (A1) era un actor que treballava en la gravació d'un serial per la televisió. El segon (B1) era una actriu que també treballava en la gravació del serial on treballava A1. El tercer (C1), que no sabia jo si era actor o no, i que potser faria de narrador, era un amic d'A1. El quart (A2), que també era el primer, era el personatge interpretat per A1 al serial i, conseqüentment, el cinquè (B2) era el personatge interpretat per B1.
divendres, 5 de gener del 2024
Tokutei no kyarakutā no (II)
I és també assegut al pati de butaques, al poc de començar la projecció, que de cop reconec la càlida i característica veu de Toshika Shinohara, veu que no acostuma a faltar en les pel·lícules d'Aki Kaurismäki. I és també assegut al pati de butaques que em demano com devia ser que el tal Shinohara acabés fent estada a Finlàndia, com devia ser que conegués a Kaurismäki, com devia ser que aquest li produís un disc, com devia ser tot plegat.
dimecres, 3 de gener del 2024
Tokutei no kyarakutā no
I és assegut al pati de butaques, que de cop en demano com seria viure envoltat de personatges d'Aki Kaurismäki, això és, viure envoltat de persones hieràtiques i discretes, poc donades al moviment, de mirades directes i paraules escasses, molt escasses. Persones, en definitiva, que només he ensopegat dins les pel·lícules de Kaurismäki (Aki, no pas Mika), amb el benentès, és clar, que acostumen a ser actors que fan o deixen de fer segons Kaurismäki els digui que facin o deixen de fer, i que en el seu quefer diari és possible, fins i tot probable, que es comportin amb maneres més expansives, més bellugadisses, més garlaires. O no, qui sap, potser Karuismäki només tria actors discrets i mesurats.
diumenge, 24 de desembre del 2023
Mishiranu hito no monogatari
… un home superflu, fracassat, incapaç ja de cap altra cosa que no sigui tossir, somiar i, potser sí, també sacrificar-se… però ¿a qui i de què serviria el meu sacrifici? I al capdavall, ¿sacrificar què?
dilluns, 18 de desembre del 2023
Shifuku no oshie
En no veure ningú, vaig baixar del cim, m'assegué, i se m'acostà un borinot. Llavors, prenent la paraula, li vaig dir:
dimecres, 13 de desembre del 2023
Watashi ga kare ni narimasu
I és caminant pel carrer que el veig venir de cara, un home gran i desmanegat que camina a grans gambades. Un vell prim, mal girbat i mal afaitat, amb quatre pèls al cap que fan més nosa que servei, i amb la roba bruta i esparracada. L'home, el vell, camina nerviós a grans gambades, com ja he dit, però les seves passes no són netes. És com si algun dolor li modifiqués el gest, potser una punxada a la planta del peu a l'hora de trepitjar deguda a una metatarsàlgia o a una fasciïtis plantar. Sigui com sigui les gambades de l'home són llargues però estranyes, i tot ell, en caminar, gira el cos de manera desagradable i poc natural. La seva mirada tampoc no és neta, i a la mirada se li endevina un cert nerviosisme, potser la paüra pròpia d'aquells que se saben fora de lloc, d'aquells que se saben aliens al món que els envolta, d'aquells que se saben sobrers.
dijous, 7 de desembre del 2023
Subarashī utsukushi-sa
Quan m’assec a treballar dedico la major part del temps a evitar petites lletjors (més que no pas a buscar grans belleses), escriu en un cert moment Martin Amis a Des de dins.
diumenge, 26 de novembre del 2023
Taiwa no uchi
Duóleg. La paraula l'ensopego en la llaminera lectura que tinc a les mans, i com que m'és desconeguda faig el que sempre faig en aquests casos, buscar-la al diccionari. Però no la trobo, ni al diccionari de l'IEC, ni a l'Alcover-Moll ni al Coromines. Malgrat tot el significat és evident, tant pel context que l'acompanya com per la seva forma, on l'òleg final la lliga a monòleg i el du inicial al nombre dos. Tot plegat, és clar, ens porta a un monòleg de dos, allò que en un primer moment anomenaríem diàleg. Però de seguida veig que no, que un diàleg és un diàleg i un duòleg un duòleg, i que sí, en tots dos casos són dos els que parlen, però en el primer cas parlen dos que són conscients que són dos, dos que es volen comunicar, que volen intercanviar idees, que potser es volen convèncer d'això o d'allò, o que potser s'escridassen i es diuen el nom del porc. En tot cas, són dos que es comuniquen. En canvi, els que duolegen entenc que tot i ser dos, aquest dos s'ignoren, que ambdós monologuegen, que ambdós parlen però no s'escolten, que no es parlen, només parlen.
dijous, 16 de novembre del 2023
Moriuchi no shōbai
Potser és a causa de lectures de joventut, però crec ser de l'opinió que tot aquell que llueix un nombre excessiu de tatuatges al cos (i considero excessiu qualsevol nombre superior a zero), és sens dubte arponer de professió. I anys enrere, quan la Comissió Balenera Internacional no limitaven la caça de balenes i tot era un campi qui pugui, els arponers eren on devien ser, al bell mig de l'oceà dalt de fràgils esquifs, arpó en mà, esperant el moment d'enfrontar-se als grans cetacis. Però ara, ai las, vaguen com ànimes en pena pels carrers de la ciutat, viatgen en metro o graven vídeos explicant com fer-se ric invertint en el mercat immobiliari, ocupacions, totes elles, indignes d'aquells que han viscut o imaginat el goig de brandar un arpó.
diumenge, 12 de novembre del 2023
Tōwaku no
Racionalitzar la percepció és probablement inevitable. Però racionalitzar la percepció és també sovint enutjós, en ser un pas que no admet marxa enrere. I és que un cop entenem o creiem entendre allò que veiem o escoltem, allò que toquem o ensumem, allò que tastem o llegim, perdem el goig, no exempt d'una certa i plaent paüra, de trobar-nos davant de l'inconegut. I si bé potser el coneixement, o la ficció d'un cert coneixement, té també el seu què, el moment de desconcert en trobar-nos davant d'allò que ignorem no té preu.
divendres, 3 de novembre del 2023
Gurasu to mizu no bin
És en omplir-me el got, en veure com l'aigua surt per l'estret broc de l'ampolla de vidre, en veure com cau i s'arremolina dins el got, com es calma i resta disponible per satisfer-me la set, que de cop m'adono de la meravella de tot plegat. De la meravella que és el got i l'ampolla, de la meravella que és el seu disseny i producció en sèrie, del prodigi que representa l'envasat i transport de l'aigua, de la clarividència d'aquells que van establir les mesures de líquids, de la intel·ligència que fa possible la seva refrigeració, del miracle que és tot.
dilluns, 30 d’octubre del 2023
Chotto matte kudasai (XII)
Uns moments tan intensos, vermells, condensats en si mateixos, que no necessitaven passat ni futur per existir, escriu Lispector, a A prop del cor salvatge.
dissabte, 28 d’octubre del 2023
Watashi wa Amis-san o yomimasu (II)
Ningú hi arriba gaire lluny, amb la «vida». Les limitacions són les limitacions de la vida: pobresa d’incidents, repetició, parquedat imaginativa i absència de forma…, escriu també Martin Amis a Des de dins.