Horā

No fa gaire va ser James Gray amb Ad Astra,  i ara ha estat Sam Mendes amb 1917. En el cas de Gray, tot i l'ambientació còsmica, es seguia molt fidelment l'esquema de Conrad, amb un notable viatge malbaratat per un final precipitat, talment els productors haguessin retallat el metratge. En canvi Mendes ho fia tot al viatge, restant la trobada amb Kurtz, el coronel Mackenzie, no més que una escena més aviat aigualida. Per l'entremig molt d'espectacle, massa, amb escenes magníficament rodades seguint el model de Kubrick a Path of Glory, però que en mans de Mendes esdevenen no més que anècdotes del tot inversemblants. I és una llàstima, doncs tant els diàlegs com la narrativa resultaven llaminers, però les inevitables i molt previsibles explosions ho esguerren tot, talment no es pugui fer una pel·lícula bèl·lica sense foc d'encenalls ni súper herois. 

Encara sort que sempre ens restarà Apocalypse Now.

Kinō eiga o mimashita (III)

És sabut que en tota tragèdia ha d'haver un personatge que les veu a venir; un personatge que coneix o endevina les motivacions dels protagonistes i calcula amb precisió les conseqüències de llurs actes; un personatge sempre caracteritzat per alguna greu mancança que compensa la seva claredat de pensament i el protegeix de la colera dels qui no accepten el seu mal fat. Això és així des del temps del vell Tirèsies, l'endeví cec del cicle dels Labdàcides que hi veu allà on els altres només troben foscor. És potser per això que a Revolutionary road, la matussera però interessant darrera pel·lícula de Sam Mendes, també tenen al seu Tirèsies particular amagat sota l'aparença d'un esquizofrènic catedràtic de matemàtiques que sojorna en una institució mental. Només que el senyor Givings, John Givings, doncs aquest és el nom del matemàtic, es queda a mitges i calla allò que els pocs espectadors que som a la sala sabem, que la vida és igual de buida, igual d'irremeiablement buida, a París, a Revolutionary Road o a la Tebes d'Èdip.