Bīchi e

Som a la platja d'Argelers, estirats a la sorra, sols. Un cel enrinxolat d'altocúmuls ens embolcalla, i al davant veiem com els contraforts del Pirineu s'enfonsen al mar. Destaquen, lluny, les cases de Cotlliure i Port Vendres, i més amunt el castell de Sant Elm i la torre de Madaloc. No fa fred i bufa un aire suau. El so de les onades ens bressola i el moment és agradabilíssim. El petit xuta una pilota, assajant xilenes, la seva germana es mira el mòbil i la companya fa mandres. Jo provo d'imaginar-me a aquells que passaren per aquesta mateixa platja fa més de vuitanta anys, que per això hem vingut. Provo de recordar el que vaig llegir a les memòries del Tísner, o tot el que sé sobre el camp, amb els tiradors senegalesos i els refugiats que morien de gana i de fred. Però és inútil. El benestar que ens acompanya ho fa impossible. Ni que provi de pensar en aquell tiet llunyà, funcionari de la Conselleria de Cultura, que emprengué el camí de l'exili i de qui la família mai no en tornà a saber res.

Després, ja dinats, visitem el Memorial del Camp, on les imatges del passat ens fan pensar en el present, en el refugiats sirians o afganesos. Però el que més em sobta de les imatges és el puny alçat dels homes, fent la salutació comunista, provant de somriure, com si la moral romangués intacta i la victòria fos encara possible. Però quina victòria? Un cop comença una guerra cap victòria no és possible, i la Guerra Civil Espanyola no és cap excepció. Els anarquistes haurien cremat el país, els comunistes l'haurien abocat a la misèria que foren els països de l'est, i els feixistes imposaren la seva pròpia i particular forma de terror. Un cop comença una guerra la mateixa idea de civilització resta suspesa, anihilada. Un cop comença una guerra tots perden, també els que es creuen vencedors. I potser de vegades és inevitable anar-hi, però cal fer-ho sabent que cap victòria és possible.

Txékhov-san no hon o yonde imasu

Suposo que no acostumen a ser fàcils, les relacions entre un autor i els seus personatges. Per una banda, els personatges deuen ser un corcoll, sempre exigint protagonisme, sempre demanant això o allò, sempre volent ser més. Però per l'altre, l'autor pot esdevenir un dèspota que utilitzi els personatges en el seu propi profit, que els menystingui o els manipuli segons més li convingui (o convingui a la narració, s'excusarà l'autor), o els faci ballar al so dels propis prejudicis. Sigui com sigui, i més enllà de tota aquella exhibició pirotècnica de Pirandello amb els actors presentant-se davant de l'autor en demanda de vida, un autor hauria de vigilar molt com tracta als seus personatges, doncs, si té sort i aquests li sobreviuen, seran ells qui acabaran parlant per boca de l'autor.

Potser per això sembla impossible no pensar en Txékhov com una persona aclaparada pel pas del temps, una persona que davant l'absolut desgavell que devia ser la Rússia tsarista, s'enfonsa en un nihilisme existencial que el porta a viure immers en una desesperança de pedra picada, que més enllà de l'efectisme propi dels tràgics, l'aclapara en tots i cadascun dels petits moments del dia a dia, com si viure no pogués ser més que un lent i inexorable esfondrament. Sens dubte que Txékhov és un autor excepcional, però d'una feixuguesa insuportable, si se'l llegeix massa seguit.

Nōmin

És a Camperols, un dels relats del recull de contes de Txékhov que ha publicat Club Editor, on ensopego un dels quadres més esfereïdors que recordo haver llegit. No és tant que els pagesos retratats per Txékhov duguin unes vides miserables, és, més aviat, que no hi ha sortida, que no hi ha esperança, que no hi ha alternativa possible per aquesta colla de desgraciats, que són uns com podrien ser uns altres. Una mica el que Buñuel va mostrar a Las Hurdes, tierra sin pan, o va ficcionar Delibes a Los Santos Inocentes.

A més, per acabar de reblar el clau, Txékhov aprofita per incloure el seu tema habitual, el del pas del temps, el de la vida malbaratada, aquell adonar-se no pas que el temps passa, sinó que ja ha passat. Encara que potser aquí no caldria, no faria pas falta que el temps destruís uns personatges que ja neixen esmicolats, i als qui la mort res no pot prendre.

Ivànitx-san wa Vladivostok kara fune de kimashita

La vida no es repeteix, convé considerar-la una mica.

Qui així parla és en Pàvel Ivànitx, un dels personatges d'El Gússev, relat escrit per Txékhov el mil vuit-cents noranta. El tal Pàvel viatja en vaixell, de Vladivostok cap enlloc, car el tal Pàvel està malalt i no trigarà a morir. Aleshores l'embolcallaran en un sac, juntament amb unes barres de ferro, i l'abocaran per la borda per tal que l'oceà se l'empassi. El mateix, si fa no fa, que poc després s'esdevindrà amb en Gússev, el personatge que, capricis de l'autor, dóna títol al relat.

El fet és que Txèkhov sembla dotar al tal Pàvel d'una certa lucidesa, encara que presumptuosa i burleta, que fa que el tal Pàvel es guanyi sempre l'antipatia de les persones amb què tracta. Sigui com sigui, dir que la vida no es repeteix potser és d'una obvietat que no es mereix un relat, però afegir que convé considerar-la una mica ho redimeix tot, essent aquest una mica, aquesta petita porció de consideració, el que pot donar un cert alhora que incert sentit a una vida.