dijous, 30 de desembre del 2021

Bīchi e

Som a la platja d'Argelers, estirats a la sorra, sols. Un cel enrinxolat d'altocúmuls ens embolcalla, i al davant veiem com els contraforts del Pirineu s'enfonsen al mar. Destaquen, lluny, les cases de Cotlliure i Port Vendres, i més amunt el castell de Sant Elm i la torre de Madaloc. No fa fred i bufa un aire suau. El so de les onades ens bressola i el moment és agradabilíssim. El petit xuta una pilota, assajant xilenes, la seva germana es mira el mòbil i la companya fa mandres. Jo provo d'imaginar-me a aquells que passaren per aquesta mateixa platja fa més de vuitanta anys, que per això hem vingut. Provo de recordar el que vaig llegir a les memòries del Tísner, o tot el que sé sobre el camp, amb els tiradors senegalesos i els refugiats que morien de gana i de fred. Però és inútil. El benestar que ens acompanya ho fa impossible. Ni que provi de pensar en aquell tiet llunyà, funcionari de la Conselleria de Cultura, que emprengué el camí de l'exili i de qui la família mai no en tornà a saber res.

Després, ja dinats, visitem el Memorial del Camp, on les imatges del passat ens fan pensar en el present, en el refugiats sirians o afganesos. Però el que més em sobta de les imatges és el puny alçat dels homes, fent la salutació comunista, provant de somriure, com si la moral romangués intacta i la victòria fos encara possible. Però quina victòria? Un cop comença una guerra cap victòria no és possible, i la Guerra Civil Espanyola no és cap excepció. Els anarquistes haurien cremat el país, els comunistes l'haurien abocat a la misèria que foren els països de l'est, i els feixistes imposaren la seva pròpia i particular forma de terror. Un cop comença una guerra la mateixa idea de civilització resta suspesa, anihilada. Un cop comença una guerra tots perden, també els que es creuen vencedors. I potser de vegades és inevitable anar-hi, però cal fer-ho sabent que cap victòria és possible.