Shōrai Ritsos-san no hon o yomimasu

I, tal vegada, s'imaginen a Antígona fent de governanta del casal de Creont? a Ariadna feliçment maridada amb Teseu? a Paris compartint la xacrosa vellesa amb Helena? a Èdip de folga amb Iocasta i Lai? a Ulisses tenint cura d'algú que no sigui ell mateix? a Orestes anant de copes amb Egist? a Hèctor portant Astiànax al futbol? a Medea fent d'amorosa mainadera? a Polifem exercint d'oftalmòleg o a Asterió de torero? a Prometeu com a voluntari d'una protectora de rapinyaires? a Patrocle assaborint les lleterades del sempre trempat Aquil·les? S'ho imaginen?

Jo més aviat no, excepció feta d'això d'Aquil·les i Patrocle, és clar, però la resta ja no. I no pas perquè les coses no hagin anat així, que d'anar-hi no hi van anar de cap manera, ni així ni asà, ni del dret ni del revés, ni amunt ni avall, només que, fins a dia d'avui, encara no he llegit Ritsos, que potser no va escriure tan grosses bestieses, però que sembla ser que es va complaure a imaginar que tot allò que no va ser, bé hagués pogut no ser d'una altra manera.

Kochira wa Antigona-chan desu

I si tot plegat hagués anat a l'inrevés? I si hagués estat Antígona qui hagués regnat a Tebes i, en conseqüència, hagués manat honorar per igual a tots dos germans, Etèocles i Polinices, mort el primer defensant la ciutat, l'altre assajant-la? I si un ciutadà de Tebes qualsevol, potser Creont, oncle d'Antígona, hagués trobat immorals els honors retuts a Polinices i s'hagués revoltat? I si hagués estat Antígona qui, per fer respectar la llei, hagués fet executar Creont?

Ciutadans de Tebes, no dubtin que tota diferència entre un màrtir i el seu botxí és circumstancial, doncs tot dos són presoners de la seva infrangible fe en la veritat (conformitat amb allò que és; coneixença d’una idea conforme al que és; allò que realment és). Només les particulars i contingents circumstàncies de les seves vides faran que esdevinguin màrtirs o botxins, les dues cares d'una mateixa moneda. Altra cosa són les víctimes, un mal menor, pel que sembla, doncs per molt que encara parlem d'Antígona i de Creont, qui es recorda d'Hèmon i d'Eurídice?

Kino shibai ni ikimashita

No tinc simpatia per la figura d’Antígona, filla incestuosa d’Èdip i Iocasta, germana d’Ismene, Etèocles i Polinices, neboda de Creont. No crec en els seus arguments i m’atemoreix la seva determinació, el seu coratge, la seva follia. Com no tinc simpatia (però si admiració) per Sòfocles, un vell xaruc temorós dels nous temps, dels temps dels homes, que ens vol entabanar amb el seu maniqueisme, amb la seva pietat (en tant que devoció a les coses santes), amb els seus Déus que, en definitiva, fan a l’home culpable pel sol fet d’haver nascut.

La meva pietat (en tant que sentiment de dolor que suscita la desgràcia dels altres) és la d’Eurípides. De l’Eurípides rebutjat per Nietzsche, de l’Eurípides de Les Troianes, de l’Eurípides del plor d’Andròmaca per l’assassinat del seu fill, del seu fill innocent, car els homes naixem innocents.