Janru

Hores d'ara són set els gèneres literaris on es pot classificar tota novel·la. Primer, el de les novel·les l'acció de les quals s'esdevé en un sanatori antituberculós, com ara La muntanya màgica, El sembrador de pesta o El mar. Segon, el de les novel·les on els personatges resten a l'espera de quelcom que sembla no esdevenir-se mai, com ara El desert dels tàrtars o La ribera de les Sirtes. Tercer, el de les novel·les on els seus protagonistes jueus fan les amèriques, com ara Job, El trastorn de Portnoy, Digueu-ne son o La maleta, que no és no una novel·la però que tant és, i que també podríem anomenar com el gènere de novel·les escrites per escriptors que gasten o haurien hagut de gastar el cognom de Roth. Quart, el de les novel·les el protagonista de les quals es desplaça a una ciutat sense que s'arribi a conèixer mai ben bé el perquè, com ara El castell, Els inconsolables o Aurora boreal. Cinquè, el de les novel·les on el seu protagonista, després dels estralls d'una guerra, retorna a un país que ja no existeix, com ara Hotel Savoy, La rebel·lió o La fugida sense fi. Sisè el de les novel·les escrites per Hjalmar Söderberg, com ara El doctor Glass o El joc seriós. I, finalment, el de les novel·les que no es poden classificar dins de cap dels gèneres anteriors i que, en conseqüència, no tenen cap interès.

Maribor ni imasu

Encara que potser fins ara no hi havia mai pensat, un dels gèneres de novel·la que també em plau força és el de les novel·les el personatge principal de les quals es desplaça a una ciutat amb un objectiu confús i poc clar. Cas paradigmàtic i potser fundacional del gènere seria El castell, de Franz Kafka, encara que resulta dubtós atribuir l'autoria a Kafka, que segons sembla no feia més que escriure al dictat d'una veu exterior que només ell podia sentir, essent potser aquesta misteriosa veu la veritable autora de tota l'obra atribuïda a Kafka. Després tindríem Els inconsolables, de Kazuo Ishiguro, on un pianista de renom es desplaça a una ciutat no identificada però que bé podria ser Praga, que tot i resultar una lectura llaminera no deixa de ser una mena d'homenatge, potser a Kafka, o potser a la ja esmentada i misteriosa veu.

I aquests dies, gràcies a la personal recomanació d'un cert insensat, puc gaudir de la confusa i poc clara visita que un tal Jaroslav Štastny fa a Maribor, ciutat que a diferència de les precedents resta perfectament contextualitzada. I tot i que encara és aviat per avançar esdeveniments, Malibor sembla ser molt més que un simple decorat on ubicar al desorientat de torn, el ja esmentat Jaroslav Štastny, essent la ciutat, i els mateixos anys on es desenvolupa la suposada acció, tots ells confusió, doncs viure, convindran amb mi, és quelcom molt confús. A Maribor, i arreu.