Ju-hachi no sakka

Si no em falla la memòria (ni les anotacions), dinou són els autors que escrivien o escriuen en rus que fins ara porto llegits. A saber, Puixkin, Lermóntov, Gógol, Dostoievski, Turguénev, Txékhov, Tolstoi, Andréiev, Braun, Bulgàkov, Bàbel, Tsvetàieva, Kharms, Tiniànov, Platónov, Xalàmov, Dovlàtov, Soljenitsin i Óssipov. Divuit difunts i un viu. Catorze russos, quatre ucraïnesos i un cosac. Divuit homes i una dona.

I si bé és cert que tinc una preferència molt volguda pels autors morts enfront dels vius, i que en tractar-se d'autors que escriuen o escrivien en rus és lògic que hi hagi una majoria de russos, no creia tenir cap preferència per raó de gènere, i vull creure que no practico cap mena de discriminació, ni negativa ni positiva. Però, aleshores, com és que encara no he llegit Akhmàtova, Guínzburg, Mandelstan (Nadejda, no Óssip) o Petruixévskaia?

Yūkanna sukitaijin

Dos són els noms propis que em van donar a conèixer Ucraïna: Malèvitx i Dovjenko. Primer Malèvitx, on més enllà de les geometries suprematistes, em van enllaminir els acolorits esglaonats de franges horitzontals de moltes de les seves pintures, on de vegades potser es camuflaven els colors de la bandera ucraïnesa, amb el blau del cel i el groc del cereal. Després Dovjenko, que potser quedava minimitzat per les figues d'Eisenstein i Vértov, però que em resultava més fascinant, més subtil, més esmunyedís, i em retornava als camps de cereals de Malèvitx.

Més endavant vaig descobrir que molts d'aquells escriptors russos tan admirats no eren pas russos, sinó ucraïnesos, com ara Gógol o Bulgakov. Encara que també vaig descobrir que molts ucraïnesos més aviat eren polonesos, o jueus, o hongaresos, o tant és. 

Però tot aquell espai mític, aquelles planes infinites, aquells interminables camps de cereals, tota aquella poètica imaginada, aquells escites domadors de poltres... també va ser l'espai dels pogroms d'Odessa, de les intermitents guerres contra els polonesos, de l'Holodomor, de l'ocupació nazi, de Txernòbil, del malson soviètic i de l'egòlatra cobdícia d'un malànima.

Sant Petersburg ni imasu ka

No he trepitjat mai els carrers de Sant Petersburg, ni he caminat per la riba del Neva, ni he creuat cap dels ponts que el travessen. No obstant això, en trepijar els carrers de Sant Sebastià, en caminar per la riba de l'Urumea i, en especial, en creuar algun dels ponts que el travessen, no puc evitar de trobar una gran similutd entre ambdues ciutats. I tant és que, com ja he escrit, no hagi jo trepitjat mai els carrers de Sant Petersburt, ni hagi caminat per la riba del Neva, ni hagi creuat cap dels ponts que el travessen, doncs bé he llegit com Dostoievksi, Gógol, Txèkhov, Lérmontov o Dovlàtov hi fan anar als seus personatges amunt i avall. I ja sigui de dia o de nit, a peu o en carruatge, capcot o cofoi, apressat o desvagat, glaçat o agombolat per un gruixut capot, conec prou bé la riba de del Neva com per dir, amb la seguretat pròpia de qui tot ho sap, que cap ciutat hi ha més semblant a Sant Petersburtg que Sant Sebastià.

Ōbākōto o kensakimasu

Fa més de dos anys que busco abric. Un abric que alhora que elegant i discret em resulti un pel informal, confortable i lleuger, amb unes butxaques prou amples com per encabir-hi el llibre de torn, i amb caputxa per estalviar-me l'enuig de traginar un paraigües els dies de pluja. Pel preu no cal patir, si l'abric m'agrada estic disposat a pagar qualsevol quantitat que se'm pugui demanar, però aquest és el problema, l'abric m'ha d'agradar. A més, cal que l'abric s'adapti a la meva gran alçada i a la migradesa de la meva complexió, cosa no sempre fàcil. Però el problema, insisteixo, és que l'abric m'ha d'agradar, i d'habitud a mi no m'agrada res, o ben poca cosa, i fins ara acostumava jo a firar-me a la Camiseria Pons, avui ja lamentablement tancada per la jubilació de qui portava el negoci, on de tant en tant sí que trobava alguna peça que em podia arribar a fer el pes, en especial els anys que els bavaresos d'Oska feien roba per home. Però ca, la Camiseira Pons resta tancada i Oska ja fa temps que només confecciona roba de dona, cosa que em porta a vagarejar desorientat per botigues diverses, on poc puc explicar que vull un abric una mica com el que el sastre Pètrovitx confeccionà per Akaki Akàkievitx en un dels relats de Gògol, però que a la vegada l'hagués pogut vestir, en les seves passejades pels encontorns de Davos, el jove Hans Castorp que jo imagino.

És per tot això que fa més de dos anys que busco abric, i que d'aquí poc ja en seran més de tres.

Seishōnen

La joventut, però, és feliç perquè té futur, escriu, encara Gògol, a Les ànimes mortes, en referir-se a un tal Tentetnikov, un xicot excel·lent a qui les circumstàncies, o potser el pas del temps, li fan prendre una certa retirada a un tal Bartleby, escrivent de professió. Una certa retirada que també té un tal Akaki Akàkievitx Baixmatxkin, insignificant copista protagonista de El capot, relat peterburguès. Encara que potser fora més prudent, si hom s'atén a criteris cronològics, considerar que és el tal Bartleby qui serva una certa retirada al tal Tentetnikov, i també al tal Akaki Akàkievitx Baixmatxkin, més encara si es considera que els doctes redactors d'estudis literaris així ho troben, en citar als personatges de Gògol com a precursors del tal Bartleby, i també d'un tal Gregor Samsa, i també, afegiria jo, d'un tal Jacob von Gunten.

La joventut, però, és feliç perquè creu tenir futur, em permeto, també, afegir.

Chan to ko

No prestis la paraula al pensament ni l’acció a pensaments desordenats. Sigues afable, però mai vulgar: L’amic lleial, un cop posat a prova, lliga’l a la teva ànima amb fermalls d’acer, però no et cansis la mà de tant donar-la a joves arrogants sortits del niu. Guarda’t d’entrar en baralles, però si ho fas, que sigui el teu rival que s’hagi de guardar de tu. Presta l’orella a tots, i a pocs la veu. Escolta sempre l’opinió dels altres, però reserva’t la teva. Compra’t els vestits més bons que puguis adquirir amb els teus diners, però no vesteixis mai amb estridència; perquè la indumentària és el mirall de l’home, i, a França, les persones de rang més elevat són més selectes que ningú en aquestes coses. No manllevis ni deixis mai diners, perquè el que en deixa hi perd el préstec i l’amic, i, el que s’endeuta, sovint hi perd la hisenda. I, per damunt de tot: si ets franc amb tu mateix, és tan segur com que la nit segueix el dia que amb els altres tampoc no seràs fals. Són aquests consells de Poloni adreçats a Laertes, fill seu, a Hamlet, en traducció de Joan Sellent.

Para compte, Pàvluixa, estudia, no facis el boig ni portis vida ociosa, però sobretot sigues servicial amb els mestres i les autoritats. Si deixes satisfets els superiors, encara que no portis gaire bé els estudis ni Déu t'hagi donat talent, de totes maneres faràs carrera i passaràs davant de tots. No et lliguis amb els companys, no t'ensenyaran res de bo; i, si arriba el cas, relaciona't amb els més rics, amb aquells que en un moment donat et puguin ser útils. No invitis ni convidis ningú, val més que et comportis de manera que siguin els altres els qui et convidin, i, sobretot, estalvia i acumula copecs, són la cosa més segura del món. Un company o un amic t'enganyaran, i en cas de desgràcia seran els primers en fallar-te, però el copec no et fallarà sigui quina sigui la desgràcia en què et trobis. Amb el copec ho faràs tot en aquest món... són aquests consells dits a Txítxikov, el tal Pàvluixa, pel seu pare, a Les ànimes mortes, en traducció de Josep Mª. Güell.

Naze kakimasu ka (II)

... i li destinaran un minso racó enmig de la sèrie d'escriptors que ofenen la Humanitat, escriu Gógol a Les ànimes mortes, en referir-se a aquells escriptors que gosen mirar just cap aquell racó oblidat de tothom per explicar tot allò que ningú no vol sentir, en contraposició a aquells altres, els anomenats poetes universals pels seus agraïts contemporanis, que fixen el seu amatent esguard allà on se'ls hi demana i expliquen, amb florida prosa o rimat rodolí, tot allò que els tals contemporanis volen sentir.

Ofendre la humanitat, doncs, podríem dir que potser hauria de ser la primera obligació de tot aquell que es vulgui fer dir escriptor. Si no fos, i que Gógol em disculpi, que en la meva turpitud només sóc capaç d'imaginar una obvia i única obligació per tot aquell que, més que fer-se dir escriptor, vulgui esdevenir-ho, això és, escriure.

Konban eiga o mimashita (V)

Només començar, les primeres imatges de Tikhiye stranitsy, d'Aleksandr Sokúrov, em recorden certs decorats d'aquell cinema que l'historiografia es complau a anomenar, per gros desgrat meu, expressionista. Tot seguit, però, a mesura que el so resulta tan captivador com les imatges, trobo errònia aquesta primera impressió i retorno al vampyr de Dreyer, i en aparèixer una certa trama, per anomenar-la d'alguna manera, o, més aviat, unes certes atmosferes que d'alguna manera es podrien anomenar costumistes, em sembla recordar els fets, o més aviat les impressions, produïdes per la lectura de Crim i càstig, de Dostoievski. No és d'estranyar, la pel·lícula es presenta, en l'estrany programa que ara edita la Filmoteca, com un poema visual inspirat en els clàssics russos del segle dinou. No sé trobar, però, en la grossa pantalla de la sala de projeccions, res que em recordi a Tolstoi, ni a Turguènev, ni a Txèkhov ni Lérmontov, tampoc a Gógol, que són altres autors russos del dinou que he llegit. Només, en la meva turpitud, sé retrobar a Dostoievski, que no és poca cosa, en concret, com ja ha estat dit, Crim i càstig, de manera que no em semblaria del tot desencertat afirmar que Tikhiye stranitsy és l'adaptació al cinema no pas de la novel·la de Dostoievski, sinó de les sensacions que la novel·la de Dostoievski causa en els seus lectors, si més no en un, Aleksandr Sokúrov.

San Petersburg ni sunde imasu ka

Els noms dels personatges són extravagants, porten a confusió i són difícils de pronunciar. Baixmatxkin, per exemple, Akaki Akàkievitx Baixmatxkin, o Arina Semiónovna Belobriúxkova. També els noms dels carrers són poc clars: l’avinguda Nevski, el pont Issàkevski, que travessa per sobre del riu Neva. Tot plegat fora d’allò més fosc si en realitat no fos com la més pura de les aigües, aquella que a la primavera, en començar el desglaç, davalla cristal·lina per les altes valls ribagorçanes.

M’ho he trobat amb Dostoievski, també amb Turgenev i amb Tolstoi, divendres amb Txèkhov, i ara amb Gógol, doncs tot i la confusió dels noms, tinc la sensació que els grans autors russos escriviren amb gran clarividència sobre casa nostra, un país de polítics panxacontents, funcionariat indolent i llodronici institucionalitzat, grafòmans elevats a la categoria d’escriptors, revolucionaris de casa bona, burgesos vinguts a menys que res i desvagats que tot ho critiquem sense fer mai res, no fos cas que, com acostuma a passar, encara fóssim pitjors.