Chotto matte kudasai (XII)

Uns moments tan intensos, vermells, condensats en si mateixos, que no necessitaven passat ni futur per existir, escriu Lispector, a A prop del cor salvatge.

I encara afegeix Lispector que els moments esmentats són moments mancats de percepció que només són sensació, moments que tan sols poden existir en el mateix instant que els provoca, moments imperdurables que ni tan sols tenen cabuda en les ambigües subtileses del record. I jo, és clar, llegit això em rebel·lo i dic que no, i que encara que el record és tan sols el que és, mera ficció, cap moment no pot escapar a romandre (ni que sigui esguerrat o idealitzat) desat en algun recambró de la memòria, esperant el moment, que poc importa si arriba o no, de ser recordat, de ser recreat.

Però, en el mateix moment que escric el que ara escric, és a dir, ara mateix, m'adono que tot és un moment. I és que un segon, una vida, un mil·lenni, tota l'existència d'un planeta, d'un sistema solar, d'una galàxia, del mateix univers que sembla que ens embolcalla… no és més que un instant. Un instant que un cop passat, un cop esborrat per un nou Big Bang o pel que sigui que els astrofísics gosin proposar, res ni ningú podrà recordar, en no haver-hi cap res ni cap ningú per recordar.

Kore wa fushinsetsuna bunshō desu

De bon començament la prosa de Lispector se'm fa esquerpa. Esquerperia que va a més a mesura que avanço en la lectura, com si no em fos possible acostumar-me a la seva manera d'escriure. Però el cas és que aquesta esquerperia no m'impedeix restar enlluernat per les idees que crec endevinar en el text, especialment amb una, ja esmentada, sobre com el que diem transforma el que volem dir. És a dir, com el fet de pensar modifica allò previ al pensament, allò previ que ens és més íntim. Com el fet de pensar no només no aconsegueix descriure aquest previ, sinó que el modifica i el transforma en tota una altra cosa. Com el fet de pensar ens fa oblidar allò que més pregonament som, per fer-nos ser ves a saber què.

I és tot plegat tan confús, que potser ja toca que la prosa de Lispector se'm faci confusa i anàrquica, esquerpa i fatigosa. Doncs bé no ha de ser fàcil provar de dir amb paraules allò que les mateixes paraules destrueixen, provar de dir el que altres (VW - EJ) també han provat de dir.

Watashi wa itami ga suki desu ka

És lloc comú de moltes converses d'hospital dir que, en determinades circumstàncies de dolor, és preferible morir a perllongar una vida que tan sols és agonia. Fins i tot, jo mateix crec combregar amb aquest postulat, amb aquesta mena de retirada a temps, amb aquest no voler escurar un got que tan sols conté dolor i amargor. Però, i un cop més que seríem sense la possibilitat d'un però, quan participo en alguna d'aquestes converses, acostumo a dir que no és el mateix parlar des de la tranquil·litat d'esperit de qui no pateix, de qui a l'hospital tan sols és un visitant ocasional, de qui encara té futur, que fer-ho des del punt de vista d'aquell per qui la vida només és dolor. I és que si aquest aquell s'estima encara la vida, també s'estimarà el dolor, en ser com és el dolor l'únic que el lliga encara amb la vida, l'únic que li recorda que encara és viu, l'únic que encara és.

I això ve al cas, o no, del que acabo de llegir que escrigué Lispector, a A prop de cor salvatge, quan diu que ja volia tornar-se a sentir, ni que fos amb dolor.

Kanketsu no

És curiós com no sé dir qui soc. És a dir, ho sé perfectament, però no ho puc dir. Sobretot tinc por de dir-ho, perquè en el moment en què intento parlar no tan sols no expresso el que sento, sinó que el que sento es transforma lentament en el que dic, escriu l'autora, Clarice Lispector, a A prop del cor salvatge.

I pensar que hi ha qui necessita seixanta mil paraules per dir, de manera més confusa i embrollada, el que Lispector diu tan ben dit amb tan sols cinquanta-dues.

Hyō

- Proust, Tsvetàieva, Joyce, Lispector, Kafka, Mandelstam, Bachmann, Beckett, Bernhard, Artaud, entre altres - és una llista que trobo al pròleg de La llengua m'és l'únic refugi, d'Hélène Cixous, on es llisten els noms d'alguns dels grans autors del segle XX, si més no, a criteri de Joana Masó, autora del pròleg.

I com poques coses em plauen més que llistar noms, em prenc la llibertat de proposar quatre llistes a partir dels noms llistats per Joana Masó, deixant de banda, això sí, als indefinits altres. La primera llista seria la formada pels noms d'autors que he llegit prou com per fer-me una opinió més o menys fonamentada de la seva obra, i que jo també considero autors a incloure en tota llista de grans autors. Segona, la formada per autors que he llegit prou com per fer-me una opinió més o menys fonamentada de la seva obra, i que trobo que de cap de les maneres s'haurien d'incloure en una llista de grans autors. Tercera, la d'autors que em són coneguts però no he llegit prou com per fer-me una opinió més o menys fonamentada de la seva obra i, en conseqüència, no puc dir si inclouria o no en una llista de grans autors. I, quarta i darrera, la llista dels autors el nom dels quals m'és del tot desconegut i tampoc no puc dir si inclouria o no en una llista de grans autors.

I les meves llistes són, no necessàriament llistades seguint l'ordre abans esmentat, les que segueixen: Proust, Joyce i Kafka. Tsvetàieva, Lispector, Bachman i Artaud. Mandelstam i Beckett. Bernhard.