Nijū-san

Caïm i Abel, els tres porquets, el quartet d'Alexandria, el quintet de la mort, Santa Maria de Sixena, els set samurais (i les set cabretes), vuit (e mezzo), nueve novísimos poetas, deu negrets, l'onze de setembre, els dotze apòstols, Lleó tretze, les catorze vides de dos gats, quinze són quinze, els setze jutges, volver a los diecisiete, divuit poemes de nadal, les dinou tragèdies d'Eurípides conservades, les vint noves llunes de Saturn, vint-i-un botons, el Bailen vint-i-dos i, poca broma, vint-i-tres ministres.

Watashi wa Kami no sukina mono desu

Talment visqués jo dins l'espai escènic d'una tragèdia d'Eurípides, em veig sovint afavorit per l'acció directe dels Déus que, Deus ex machina, intervenen sovint en benefici dels meus interessos. Cal, però, no exagerar, i si em descric com habitant d'una tragèdia d'Eurípides no és pas pel caire tràgic dels meus dies, sinó pel costum del de Salamina de servir-se de ginys mecànics per tal de fer sortir a escena alguna deïtat que li resolgués la trama de torn. Afortunadament els temps han evolucionat i els Déus ja no necessiten d'enutjosos aparells per tal de fer allò que creuen convenient de fer, i poden fer i desfer en contra del que manen les dites lleis naturals amb l'únic propòsit de beneficiar-me o de deslliurar-me d'un lleig destret sense l'ajut de cap andròmina que els ubiqui dalt de cap escenari. Molts són els exemples que podria jo ara donar d'inversemblants i discretes intervencions divines en el meu favor, però com que d'habitud es tracta d'accions adreçades a esmenar les lletges conseqüències de la meva habitual malaptesa, prefereixo estalviar-me els exemples per no haver de malparlar de mi mateix, doncs, com és fàcil comprendre, em tinc una certa simpatia i poc em plau l'autocrítica.

És potser per això que sovint m'agrada recordar que qui això escriu, jo mateix, és, sóc, el favorit dels Déus.

Kochira wa Astiànax-kun desu

Esmentat per Homer a La Ilíada i per Eurípides a Les Troianes, la història d'Astiànax és curta i exemplar. Fill d'Hèctor i Andròmaca, Astiànax resta captiu un cop Troia és presa pels Aqueus. Per consell d'Ulisses, els prínceps grecs decideixen que Astiànax ha de morir, no fos cas que en atènyer l'edat adulta els anés a cercar en les seves velleses per venjar la mort del seu pare. Decidida la mort de l'infant, és Neoptòlem, fill d'Aquil·les, qui pren a l'infant i el llença al buit des de dalt d'una de les torres que guarden les muralles de la ciutat. En picar el seu cos amb el terra, Astiànax mor.

Abans, durant el saqueig de la ciutat, Neoptòlem ja havia donat mort, separant-los la testa de la resta del cos, a Príam, avi d'Astiànax, i a Políxena, germana del pare d'Astiànax. I és també Neoptòlem qui prengué com a concubina Andròmaca, mare de Astiànx, que li infantà tres infants, Molós, Píel i Pèrgam, això és, Andròmaca fou prenyada fins a tres cops per l'homicida del seu fill.

Kochira wa Filoctetes-san desu (II)

I si Filoctetes hagués dit no? I si Filoctetes hagués estossinat el cap d’Ulisses i s'hagués posat al servei del bon rei Príam, senyor de Troia?

Aleshores, Ulisses mai hagués tornat al seu palau alt de sostre; ni Eneas hagués fugit d’Illion travessant la mar; ni Agamèmnon hagués mort a mans d'Egist en tornar a Micenes, doncs mai no hi hagués tornat; ni Orestes hagués venjat la mort del seu pare amb l’assassinat de la seva mare; ni el fill d’Hèctor, tan sols un infant, hagués estat precipitat muralla avall amb el lleig propòsit de llevar-li la vida... doncs els troians, un cop morts tots els aqueus, haurien guanyat la guerra.

Aleshores, ni Homer ni ningú no hauria recitat mai els bells hexàmetres de l’Odissea, ni Virgili hauria escrit l’Eneida, ni Eurípides les Troianes, ni Esquil l’Orestiada... si Filoctetes (trist figurant d'una ficció) hagués dit no, la literatura, tal com la coneixem avui dia, no existiria. O, si més no, vostès s'haguessin estalviat les sobreres cent setanta-una paraules anteriors, títol inclòs.

Kino shibai ni ikimashita

No tinc simpatia per la figura d’Antígona, filla incestuosa d’Èdip i Iocasta, germana d’Ismene, Etèocles i Polinices, neboda de Creont. No crec en els seus arguments i m’atemoreix la seva determinació, el seu coratge, la seva follia. Com no tinc simpatia (però si admiració) per Sòfocles, un vell xaruc temorós dels nous temps, dels temps dels homes, que ens vol entabanar amb el seu maniqueisme, amb la seva pietat (en tant que devoció a les coses santes), amb els seus Déus que, en definitiva, fan a l’home culpable pel sol fet d’haver nascut.

La meva pietat (en tant que sentiment de dolor que suscita la desgràcia dels altres) és la d’Eurípides. De l’Eurípides rebutjat per Nietzsche, de l’Eurípides de Les Troianes, de l’Eurípides del plor d’Andròmaca per l’assassinat del seu fill, del seu fill innocent, car els homes naixem innocents.