Soderbergh-san no eiga desu ka

És sens dubte agradable de veure, la darrera pel·lícula del senyor Soderbergh. Potser no més que una història ben trabada al voltant d'un atracament perfecte comés per una colla de simpàtics perdedors, però tampoc menys. I si bé primer he pensat que es tractava d'una pel·lícula tan agradable de veure com fàcil d'oblidar, ara dubto. I dubto en recordar altres pel·lícules vistes, també ben agradables de veure, també ben fàcils d'oblidar, però que, curiosament (o no), encara recordo. Pel·lícules sens dubte menors, d'aquelles que no sortiran a cap història del cinema, però que bé poden formar part de la curiosa categoria de pel·lícules que hom recorda amb un cert enyor sense saber ben bé per què. Pel·lícules com potser Slap shot, de George Roy Hill, o Bronco Billy, de Clint Eastwood.

Només que, del senyor Soderbergh, hom n'espera més.

Kochira wa Söderberg-san desu (II)

L'extraordinaria notícia me la va avançar l'editor d'Adesiara, Jordi Raventós, a principis del ja passat mes de setembre, en una de les casetes de la Setmana del llibre en català. I avui, u d'octubre, rebo la confirmació via correu electrònic: els senyors vienesos editen El joc seriós.

Fou per la tarda del vint-i-quatre de novembre de dos mil dotze, que en una visita a Laie vaig adquirir un exemplar de El doctor Glas, petita novel·la d'un autor suec que em resultava del tot desconegut, Hjalmar Söderberg. I per què esmerçava jo divuit euros en l'adquisició d'un llibre que m'era del tot desconegut, més enllà d'una hipotètica i potser inversemblant connexió entre el seu autor i el cineasta Steven Soderbergh? Doncs per què estava editat per Adesiara, motiu més que suficient no només per fer-ne la compra, sinó per encetar la lectura tot seguit, com així vaig fer, assegut en una no del tot confortable cadireta de la plaça de la Vil·la de Madrid, tot fent temps per quelcom que ara no ve al cas. I encara que no són poques les lectures que he fet de llibres editats per Adesiara que m'han resultat d'allò més plaents, cap com El doctor Glas, que gosaria dir, si em disculpen la grossa exageració, que, descomptant les novel·les de Kafka i Flaubert, i potser també les de Musil, és, segons el meu sempre volàtil i poc fonamentat parer, la millor novel·la de tots els temps haguts i per haver. I si algú discrepa, que calli, o li trencaré la cara.

I ja per acabar, afegir només el que hores d'ara ja deu ser un obvietat, Hjalmar Söderberg és també l'autor de El joc seriós.

Anata wa sumitai desu ka

Però tu no vares fer res de dolent, diu ell. Vaig sobreviure, respon ella. I aquí l’espectador del cinema, almenys jo, entén per sobreviure romandre viu després d’una acció destructora, el nazisme, doncs ella és una ciutadana alemanya d’origen jueu, i el temps de la pel·lícula és el del Berlín ocupat pels aliats, destruït pels russos. I entenc romandre com no deixar d’ésser quelcom, d’ésser viu, en aquest cas. Dit així, la seva resposta sembla referir-se a l’acte més aviat passiu d’intercanvi fisiològic amb el món exterior: oxigen per anhídrid carbònic, líquids per orina, aliments per excrements: sobreviure, romandre. Acte passiu però suficient, segons entenc, per condemnar-la a ella i, per extensió, a tots els alemanys supervivents (que no foren pas pocs) pel sol fet d’haver sobreviscut, d’haver romàs passius enmig de la barbàrie nazi.

Ja cap el final del film, però, sabem que sobreviure no va ser un acte ben bé passiu, doncs perquè ella sobrevisqués varen haver de deixar de sobreviure catorze persones (alemanyes com ella, jueves com ella) que ella denuncià a la Gestapo com a preu de la seva vida. Acte, doncs, actiu, segons entenc, per condemnar-la a ella i, per extensió, a tots els alemanys supervivents que col·laboraren (i aquests ja no sé si foren pocs o molts) amb el nazisme, i absoldre a la resta.

Què fem, doncs aquest és el dilema: condemnem o exonerem a les masses passives que convisqueren amb el nazisme, amb el comunisme, el feixisme, el maoisme, el franquisme ...? O potser millor oblidem, per així, d’aquí poc, tornar-hi?

Senshu eiga o mimashita

L’onze de novembre de 1994 vaig llegir Detall d’una acció rutinària, de l’ignorat Manuel de Pedrolo, una novel·la de poc més de cent pàgines de la que no recordo res. Aquesta fou la vint-i-sisena obra de Pedrolo que llegia, i una de les darreres, doncs des d’aleshores només n’he llegit quatre més, la darrera aquest abril.

A la darrera pel·lícula d’Steven Soderbergh hi ha cinc personatges principals: una persona assassinada, el seu assassí, l’inspector de policia que investiga el crim, i dos sospitosos més. Si adoptem el punt de vista de l’inspector de policia, sens dubte que Detall d’una acció rutinària hagués estat un bon títol per a la pel·lícula. Si canviem de punt de vista, però, també podem trobar en la ingent obra de Pedrolo uns títols ben adients: Introducció a l’ombra (que vaig llegir al novembre de 1993) per a la visió de la víctima, Acte de violència (a l’octubre de 1992) per a la de l’assassí, o Totes les bèsties de càrrega (a l’agost de 1992) per a la dels altres dos sospitosos.

Soderbergh, però, potser desconeixedor de l’obra de Pedrolo, ens ofereix el seu propi punt de vista sota el sintètic títol de Booble, això és, bombolla, la millor estrena, amb permís de l’incombustible Herzog, de l’any.