Sen kyūhyaku kyūjūni-nen ichi-gatsu nijūyokka

El vint-i-quatre de gener de mil nou-cents noranta-dos vaig veure per primer cop una pel·lícula d'Elia Kazan a la pantalla d'un cinema. En concret, a la pantalla del cinema Aquitània, que aquells anys acollia la sala de projeccions de la Filmoteca. I no recordo si fou en acabar la projecció, o potser abans d'aquesta, el mateix Elia Kazan, que havia vingut a Barcelona amb motiu del cicle que li dedicava la Filmoteca, va sortir a dir unes paraules per presentar la pel·lícula que aquell dia es projectava i que molt encertadament obria el cicle, America, America. El cas és que la presència de Kazan es va fer esperar, i entre el públic assistent es va escampar el rumor que Kazan no volia sortir, que tenia por de ser escridassat, tal com en el passat havia sigut escridassat diverses vegades en públic arran de la seva declaració davant del Comitè d'Activitats Antiamericanes del senador Joseph McCarthy, on va acusar diversos companys de professió de ser militants del Partit Comunista.

Evidentment, quan Kazan va acabar sortint, només va rebre aplaudiments. Tot allò del maccarthisme quedava massa lluny, i en la bonhomia de l'any olímpic poc importaven totes aquestes batalletes de l'any de la picor. Però en tornar cap a casa després de la projecció, jo mateix em vaig demanar que havia dut a algú capaç de fer una pel·lícula com la que acabava de veure, una pel·lícula que com altra narrava el drama de l'emigrant, a fer de delator, a trair els bons davant dels dolents. L'única explicació que aleshores trobava possible era la de la por, i vaig concloure que Kazan havia actuat com havia actuat per salvar la seva carrera professional.

Anys després, en llegir les memòries de Kazan, vaig retrobar el tema, quan el propi Kazan defensava la seva declaració davant del Comitè amb un argument inqüestionable, com era que l'esquerra comunista, i en particular el Partit Comunista dels Estats Units d'Amèrica, suposaven un perill cert i real per la llibertat, tant política com artística. Com per aleshores jo ja havia llegit autors com ara Bulgàkov, o coneixia les experiències amb el poder soviètic d'autors que trobava tan admirables com Malèvitx o Xostakòvitx, vaig fer meus els arguments de Kazan.

Ara, però, torno a dubtar. I no perquè el meu rebuig davant de qualsevol forma de comunisme hagi disminuït, sinó perquè trobo que la lluita no és entre dretes i esquerres, entre comunistes i capitalistes, entre progressistes i conservadors, sinó entre totalitaris i llibertaris, i Kazan, en el seu moment, tan sols es va posicionar entre dues faccions dels totalitaris. I tot això ve a tomb, o no, perquè trobo que cada cop més ens trobem en aquest dilema, en el d'haver de triar entre dos totalitarismes, atès que la llibertat sembla que només és un efímer i incert miratge. O, potser, només és que em faig vell.

Yūkanna sukitaijin

Dos són els noms propis que em van donar a conèixer Ucraïna: Malèvitx i Dovjenko. Primer Malèvitx, on més enllà de les geometries suprematistes, em van enllaminir els acolorits esglaonats de franges horitzontals de moltes de les seves pintures, on de vegades potser es camuflaven els colors de la bandera ucraïnesa, amb el blau del cel i el groc del cereal. Després Dovjenko, que potser quedava minimitzat per les figues d'Eisenstein i Vértov, però que em resultava més fascinant, més subtil, més esmunyedís, i em retornava als camps de cereals de Malèvitx.

Més endavant vaig descobrir que molts d'aquells escriptors russos tan admirats no eren pas russos, sinó ucraïnesos, com ara Gógol o Bulgakov. Encara que també vaig descobrir que molts ucraïnesos més aviat eren polonesos, o jueus, o hongaresos, o tant és. 

Però tot aquell espai mític, aquelles planes infinites, aquells interminables camps de cereals, tota aquella poètica imaginada, aquells escites domadors de poltres... també va ser l'espai dels pogroms d'Odessa, de les intermitents guerres contra els polonesos, de l'Holodomor, de l'ocupació nazi, de Txernòbil, del malson soviètic i de l'egòlatra cobdícia d'un malànima.

Escítia ni imasu ka

I així com les altes serralades del Kirguizistan, les grans planúries dels antics escites domadors de poltres em resulten una terra mítica més enllà de tot coneixement racional. Les fèrtils i horitzontals terres de les conques del Dnièper, el Don o el Volga em porten el record de les paoroses franges horitzontals de les darreres pintures de Malevic, de l'abundosa sang vessada per blancs, verds, roigs i negres en temps de batusses civils, de les lectures de Bulgàkov i de les imatges de Dovjenko. M'imagino planes sense principi ni fi, un espai homogeni, isotròpic, perfectament cartografiat per Platònov a Txevengur, quelcom més que una novel·la, una prosa abassegadora que no hauria de tenir començament ni final. Els homes naixem i morim, cert, i els llibres comencen i s'acaben, també cert, però la prosa de Platònov resulta un continu del qual no es pot imaginar ni principi ni final, per molt que els seus llibres, coses dels objectes, tinguin una primera i una darrera pàgina. Caldria, doncs, llegir Platònov en desordre, primer unes poques planes, tancar el llibre i tornar-lo a obrir a l'atzar, llegir unes altres poques planes i tornar-lo a tancar i a obrir, i així anar fent, indefinidament, una i altra vegada, sense principi ni fi, talment haguéssim nascut dins les seves planes i haguéssim de morir dins les seves planes, de les que no seríem més que un discret peu de pàgina.

La rasa, en canvi, de moment em fuig de la mítica del paisatge, encara que la sensació de ser dins d'un gran ens inabastable es manté, prova, potser, de la inabastabilitat de la prosa de Platònov.

Malèvitx-san ga suki desu

Tal com jo ho veig, els pares de l'abstracció foren tres: Piet Mondrian, Vasili Kandinski i Kasimir Malèvitx.

No tinc simpatia per Mondrian ni pels seus acòlits, els neoplasticistes, una mena de ramat comandat per Theo van Doesburg, un sectari mediocre i vulgar. Kandinski, en canvi, em meravella tot i el seu incomprensible (i a voltes contradictori) discurs teòric que em recorda molt, massa, a l'estètica kantiana. Malevic, finalment, em desperta una incomprensible admiració, una inexplicable debilitat, una fascinació certament malaltissa. Potser perquè Malevic veié la seva trajectòria frustrada en topar amb un mur infranquejable, un mur terrible, paorós; un mur amb bigoti, amb nom i cognoms o, més aviat, nom i pseudònim, Iósif Stalin.

El mateix mur amb él que toparen, entre molts (moltíssims) d'altres, Mijaíl Bulgákov, Serguéi Eisenstein, Konstantin Melnikov, Serguéi Prokófiev ... Podria arribar a perdonar a Stalin la barbàrie que instaurà a la Unió Soviètica, les purgues, els assassinats, les tortures. Tot això li podria perdonar per allò que té d'humà, de comprensible, però el que mai, mai li podria, li podré perdonar, serà el fet d'haver-me privat de la paraula de Bulgákov, de la música de Prokòfiev, del cinema d'Eisenstein, de l'arquitectura de Melnikov ... i de la pintura de Malevic, Kasimir Malevic.