Kochira wa Síssif-sama desu (VII)

Crec ser de l'opinió que fa temps que Síssif va ser dispensat de la seva penitència. Entenguem-nos-en, que un tipus traginés tot el sant dia, tots els sants dies de l'any, any rere any, una grossa pedra pendent amunt per, un cop li rodolés pendent avall, tornar a començar, seria, en aquest temps que ens ha tocat viure, un espectacle sensacional. Però, han vist cap imatge als telenotícies? Cap vídeo a Youtube? Cap imatge a Twitter o Instagram? Cap fulletó publicitari on per dotze euros se'ls ofereixi un viatge als racons de l'Hades en autocar de luxe en què, després de fer-los una demostració de certs productes utilíssims, es visités l'indret on el tal Síssif arrossega la seva roca? Oi que no?

Síssif, Prometeu, Tàntal… Segur que tots han sigut dispensats de llurs penitències, que tots han vist com llurs captors desistien (potser farts del captiveri que suposava fer de captors), que tots han hagut d'entomar el tràngol de tornar a viure (malgrat ser morts), d'haver-se de reinventar, d'haver de desaprendre la rutina dels darrers tres o quatre mil anys. I de pura desorientació no m'estranyaria que, bruts i llardosos, captessin almoina en qualsevol racó entonant ves a saber quina ridícula cantarella. I que, si més no el tal Síssif, acabés enyorant el temps en què era condemnat a traginar tot el sant dia, tots els sants dies de l'any, any rere any, una grossa pedra pendent amunt per, un cop li rodolés pendent avall, tornar a començar.

Kyo nani mo iimasen (II)

Avui, un cop més, no tinc res a dir. Cap anècdota curiosa que relatar, ni cap ocurrència ni acudit. Cap pensament manllevat ni cap idea original. Ni tan sols ànims per copiar als que ja ho han escrit tot, doncs, des de sempre, tot és escrit. Avui Aquil·les no empaitarà a cap tortuga, ni Ulisses engaliparà a pobres innocents. Ícar no s’enlairarà pels cels i Asterió no embestirà a cap púber atenenc. Tàntal continuarà afamat, mut Orfeu. Tersites romandrà oblidat, i farem com si l’imaginari Teseu mai hagués existit. Fins i tot Síssif descansarà sota la mirada indiferent d’Antígona, que, lluny de Tebes, no recordarà ni a germans ni a germanes, ni a tiets ni a ningú.

Avui, un cop més, sense res a dir, escriuré per l’únic motiu que es pot escriure, que no sé quin és, però que tant és.

Nani o tabetai desu ka

Tàntal vaig veure també, que sofria difícils tortures
dret enmig d’un estany: li venia arran de la barba,
i ell, tot assedegat, no podia copsar-lo per beure;
cada vegada que el vell s’ajupia amb les ganes de l’aigua,
se li perdia, xuclat, i veia aparèixer la terra
negra entorn dels seus peus; i un déu l’havia eixugada.
I arbres de tofa escampaven llur fruit per damunt de sa testa,
pereres i magraners, i pomeres d’uns fruits que relluen,
figueres de dolçor i oliveres plenes d’ufana;
sempre que el vell dreçava les mans per cor de tocar-hi,
els hi arborava el vent fins a dalt dels núvols ombrívols.

diu Ulisses, segons Homer, tradueix Riba.

Imaginem, però, que per un estrany atzar Tàntal aconsegueix, per fi, veure ateses les seves pregàries i pot menjar, a cor que vols, les sucoses fruites; i no només les fruites, també un anyell ben rostit i un capó farcit de dolces prunes; i el millor dels priorats, garnatxa i carinyena amb sis mesos de roure francès, per beure; i saborosos formatges de llet de cabra, i panses i nous, i un sorbet de cítrics (que diuen ara) per tirar avall; i un pensament de grappa, seca i forta, que ajuda a pair, diuen també. I en acabar i demanar el compte, el cambrer (fent una reverència) li diu que no, si us plau, que el senyor està convidat. Convidat avui i convidat demà, i demà passat, a dinar i a sopar, i també al ressopó, i si vol a esmorzar i a berenar, per sempre més, per tota l’eternitat. I no, no cal que s’aixequi de taula, el senyor, que tot seguit, d’immediat, li portaran la sopa, de tòfona, i dues perdius estofades, amb una reducció d’alguna cosa.

O potser, millor, deixem a Tàntal, a tothom, en pau.

Senshu Lisboa ni imashita

Os homens não choram!. Crida en portuguès, car som a Lisboa, el conductor del tramvia a través de la porta oberta, mentre els passatgers pugen o baixen del vehicle. I l’infant, el mateix infant que fins fa un moment era un mar de llàgrimes, tot i les manyagueries de la seva mare, es mira al conductor i estronca, de totes totes, el plor; potser avergonyit, potser intimidat per l’autoritat que als seus ulls té tot un conductor de tramvia.

Os homens não choram? Que potser no va plorar Orfeu la mort de la seva estimadíssima Eurídice? Que potser el plor d’Orfeu, convertit en cant, no va despertar la pietat dels Déus? No va aturar, ni que fos per un instant, el rodolar de la roca de Síssif? No va apaivagar la fam i la set de Tàntal? No va conhortà el suplici d’Ixiò? Que potser no va entendrir Hades i Persèfone fins a fer-los accedir, inútilment (i què?), al retorn d’Eurídice al món dels vius?

Deixem, doncs, que els homes plorin, i admirem la bellesa de la seva, de la nostra, desgràcia; del seu, del nostre, lament.