Minshushugi no taimatsu

Al canal 33 em crida l'atenció una veu en off que esmenta els noms d'Zweig, Strauss i Goethe amb gran menyspreu. Sobtat, paro atenció i m'adono que la veu en off llegeix fragments dels diaris personals de Joseph Goebbels. En paral·lel al text, les imatges del televisor mostren l'habitual iconografia nazi i els estralls de la guerra, que magnifiquen la follia de les paraules que sento, que cada dos per tres insisteixen en el necessari extermini dels jueus i en la superioritat d'aquells que han nascut alemanys vers aquells que no han nascut alemanys. Veig, també, Berlín enrunat i recordo el que després s'esdevingué, quan Goebbels refusà la fugida, enverinà als seus sis fills i es llevà la vida en companyia de la seva esposa, Magda Quandt.

En tot moment les paraules de Goebbels semblen les paraules d'un foll, o potser d'un histriònic imitador, d'algú que fes befa del personatge a partir de quatre tòpics en un trist cabaret d'alguna ciutat hanseàtica. Devia fer riure, Goebbels, quan encara no era ningú, només un dels membres d'una candidatura de folls que, ves per on, es va saber guanyar la confiança de no pocs el·lectors de la república de Weimar.

Gimfarrer-san wa sensō no yūsha desu

Avui he somniat que Pere Gimfarrer era una heroi de guerra. El nostre escamot era a França, en temps de la Blitzkrieg, i teníem encomanada la missió d'ocupar una morera, arbre caducifoli de la família de les moràcies, de fulles dentades i flors en espigues. L'arbre, no massa gran però tampoc petit, estava infestat de soldats alemanys que s'ocultaven en el seu fullatge, d'una densitat extraordinària. I sense pensar-s'ho gens, tot i l'evident perill, en Pere Gimfarrer sortí a camp descobert i s'atansà a l'arbre tot declamant melòdics versos en llengua alemanya. Rilke? Hofmannsthal? potser Goethe? no ho sé, però el cas és que els soldats alemanys baixaren de l'arbre i feren rotllana al voltat de l'heroic poeta, que pres per les muses continuava declamant, Blühte nicht, daß ihn, em semblà reconèixer, potser un dels sonets a Orfeu de Rilke. Fou aleshores que nosaltres, la resta de l'escamot, aprofitàrem per enfilar-nos pel tronc i ocuparem la morera, donant així compliment a l'ordre rebuda.

Ima nan-ji desu ka (II)

Per què l'any és a voltes tan curt i a voltes tan llarg? Per què se't fa tan curt, i tan llarg en el record?... fa preguntar-se Goethe a la malaurada Ottilie, a Les afinitas electives. Pregunta que potser provà de respondre Mann cent quinze anys després, al prou conegut Excurs sobre el sentit del temps, al quart capítol de La muntanya màgica:

En conjunt es creu que l'interès i la novetat del contingut "fan passar" el temps, o sigui, que l'escurcen, mentre que la monotonia i la buidor n'afeixuguen i frenen el pas. Això no és ben bé exacte. Perquè encara que la buidor i la monotonia puguin allargar i fer "avorrits" els moments i les hores, els grans i els màxims espais de temps els disminueixen fins al no res. Inversament, un contingut ric i interessant és prou capaç d'escurçar i alleugerir les hores i també el dia, però comptat a gran escala confereix al pas del temps eixamplament, pes i solidesa, de manera que els anys rics en esdeveniments passen molt més a poc a poc que no pas els mísers, buits, lleus, els quals el vent s'enduu d'una bufada i passen volant.

Kochira wa Goethe-san desu

Tornar a Goethe després de llegir Flaubert és com tornar a somniar en el món on em plauria viure, un cop conegut el món on visc. És potser per això que Goethe, les afinitats electives en aquest cas, és una lectura ideal per a abans d'anar a dormir, doncs si d'alguna cosa ha de servir el somni de la utopia és, precisament, per a això, per somniar durant el son, amb la consciència i la voluntat suspeses, i amb la tranquil·litat de saber que en despertar tornaré a ser allà on era, on sóc, no pas al millor dels mons, això és cert, però... qui vol viure al millor dels mons?