Sant Petersburg ni imasu ka

No he trepitjat mai els carrers de Sant Petersburg, ni he caminat per la riba del Neva, ni he creuat cap dels ponts que el travessen. No obstant això, en trepijar els carrers de Sant Sebastià, en caminar per la riba de l'Urumea i, en especial, en creuar algun dels ponts que el travessen, no puc evitar de trobar una gran similutd entre ambdues ciutats. I tant és que, com ja he escrit, no hagi jo trepitjat mai els carrers de Sant Petersburt, ni hagi caminat per la riba del Neva, ni hagi creuat cap dels ponts que el travessen, doncs bé he llegit com Dostoievksi, Gógol, Txèkhov, Lérmontov o Dovlàtov hi fan anar als seus personatges amunt i avall. I ja sigui de dia o de nit, a peu o en carruatge, capcot o cofoi, apressat o desvagat, glaçat o agombolat per un gruixut capot, conec prou bé la riba de del Neva com per dir, amb la seguretat pròpia de qui tot ho sap, que cap ciutat hi ha més semblant a Sant Petersburtg que Sant Sebastià.

Itadakimasu (III)

El primer i únic text científic on es fa esment dels verducs de cua daurada es troba inclòs al número vint-i-tres de la segona època de la revista de l'Institut d'Estudis Margançolencs. Es tracte d'un curt article on s'enumera tot un seguit d'espècies endògenes de les zones humides de la conca alta del Margançol. N'és l'autor el naturalista aficionat Onofre Montpalau, batxiller natural del veïnat de Matamala, i autor d'innúmers articles que malden per construir un imaginari col·lectiu que doni unitat i especificitat a aquesta contrada de muntanya. Al costat de Montpalau, altres autors locals insisteixen en les pàgines de la revista de l'Institut en el caràcter propi i únic de l'alt curs del Margançol, cadascú des de la vessant que li és pròpia. Així, tenim a Tomàs Dupont, suposat antropòleg, que en una dotzena d'articles estableix un fenotip racial propi dels margançolencs. Encara que el cas més extrem és el dels articles signats sota el pseudònim de Macari Kosmas, on es pretén demostrar que tot un seguit de prohoms de la humanitat, reals o ficticis, són oriünds del Margançol, com ara Lucreci, Gregori de Nissa, Tirant lo Blanc o Mikhaïl Lérmontov. Tot plegat sembla cosa de riure, però tanta fou la força d'aquells grillats, que a finals de la tercera carlinada una milícia armada recorria els camins del Margançol foragitant forasters de grat o per força. I els més vells del lloc encara recorden les històries que sentiren de petits al voltant dels violents assalts al molí de Sobirà o a les Rovires de baix.

És potser per aquesta deriva supremacista de l'Institut d'Estudis Margançolencs, que la comunitat científica mai s'ha pres amb gaire seriositat l'existència dels verducs de cua daurada, fins al punt que ja fa mots anys que es negligeix l'estudi de la conca alta del Margançol, talment aquelles riberes fossin comparables a les de la riera de Merlès, el Bastareny o el Regatell. Però, existeixen els verducs de cua daurada? existeixen les quaranta-nou espècies animals i dues-centres trenta-tres de vegetals que recull Montpalau en els seus articles? Preguntes, totes elles, que ningú no sembla voler respondre.

Konban eiga o mimashita (V)

Només començar, les primeres imatges de Tikhiye stranitsy, d'Aleksandr Sokúrov, em recorden certs decorats d'aquell cinema que l'historiografia es complau a anomenar, per gros desgrat meu, expressionista. Tot seguit, però, a mesura que el so resulta tan captivador com les imatges, trobo errònia aquesta primera impressió i retorno al vampyr de Dreyer, i en aparèixer una certa trama, per anomenar-la d'alguna manera, o, més aviat, unes certes atmosferes que d'alguna manera es podrien anomenar costumistes, em sembla recordar els fets, o més aviat les impressions, produïdes per la lectura de Crim i càstig, de Dostoievski. No és d'estranyar, la pel·lícula es presenta, en l'estrany programa que ara edita la Filmoteca, com un poema visual inspirat en els clàssics russos del segle dinou. No sé trobar, però, en la grossa pantalla de la sala de projeccions, res que em recordi a Tolstoi, ni a Turguènev, ni a Txèkhov ni Lérmontov, tampoc a Gógol, que són altres autors russos del dinou que he llegit. Només, en la meva turpitud, sé retrobar a Dostoievski, que no és poca cosa, en concret, com ja ha estat dit, Crim i càstig, de manera que no em semblaria del tot desencertat afirmar que Tikhiye stranitsy és l'adaptació al cinema no pas de la novel·la de Dostoievski, sinó de les sensacions que la novel·la de Dostoievski causa en els seus lectors, si més no en un, Aleksandr Sokúrov.

Kochira wa Lérmontov-san desu (II)

No són pas pocs els adjectius amb que l'autor, encara Lérmontov, es complau en abillar als aborigens del Caucas, ja siguin aquests ossetes, txetxens, xapsugs, kabardins, georgians o, en general, tàtars, que ens són presentats com una colla d'embriacs presumptuosos, dròpols baladrers, bandits venjatius i pidolaires impenitents, i que, a més, malparlen un poti-poti de dialectes incomprensibles. Uns seixanta anys després, un altre autor, Tolstoi, ofereix una descripció més amable del caucasià, txetxè en el seu cas, fins al punt que un d'ells, Khadjí-Murat, és qui dóna nom a la seva narració. Tolstoi no arriba a l'avui habitual mitificació de l'aborigen de torn, ja saben, el bonic mite del bon salvatge, però potser fa camí. I encara un centenar d'anys després, Littell també es complau en mostrar-nos una bona colla de caucasians, quan el seu protagonista, herr Aue, es recupera en un balneari del Caucas. Littell, però, ja ve de tornada, i si bé hom pot trobar una certa simpatia en les seves descripcions, els seus caucasians no podrien pas protagonitzar una versió asiàtica de Dances with Wolves. 

Em falta, doncs, una baula de la cadena amb que hom percep al caucasià, una obra de ficció literària on el caucasià resti abellit amb totes les virtuts i mantingui en tot moment un capteniment exemplar, net de qualsevol tara. Dersu Uzala, el caçador, d'Arseniev, hagués encaixat perfectament en aquesta cronologia, si no fos que el tal Dersu era gold, això és, aborigen de la vall del riu Ussuri, no pas al Caucas, sinó a la llunyana frontera entre Sibèria i Manxúria.

Kochira wa Lérmontov-san desu

Un heroi del nostre temps és un títol d'una humilitat exemplar, essent com és aquest nostre, de nosaltres, pertanyent a nosaltres, un adjectiu que acota la perdurabilitat d'una novel·la així titulada. El nostre temps, doncs, el temps de l'autor i dels seus contemporanis, un nostre temps que els hipotètics lectors de generacions posteriors, com ara jo mateix, no podran, no podrem, fer-se, fer-nos, seu, nostre, doncs, altrament, el nostre del títol esdevindria de tots, això és, una absurda redundància.

I és potser per això, per aquesta exemplar humilitat i per la bonica paradoxa que representa, que un títol així no pot més que formar part d'una col·lecció amb un títol d'una supèrbia exemplar, Clàssics de tots els temps.