De nou amb el Tannhauser recordo una pel·lícula de King Vidor, the crowd, on es relata amb un ritme portentós la història d'un home comú, en John, un no ningú. John té tot el que un home qualsevol pot desitjar: feina, un habitatge, una muller que l'estima i dos fills. Però en John no té prou amb això, doncs ell és especial, més que ningú, i tot és poc per a ell. Tan desagraït és en John amb la seva sort, que Vidor decideix esclafar-lo sense misericòrdia, i al llarg del metratge perd la feina, veu com una malaltia se li emporta un fill, i resta convertit en una ombra que va d'aquí cap allà sense fer res de bo, ell, en Johnny, que s'havia de menjar el món. Fins que, en un dels finals més cruels que recordo, John accepta ser el que és, un no ningú, algú que, còmodament arrepapat en el pati de butaques d'un teatre qualsevol, riu les bufonades que es representen a l'escenari, alhora que la càmera s'allunya en una seqüència memorable (minut 9) que el dilueix en una multitud de la que res no el diferencia.
I qui és aquest Tannhauser creat per Carsen, sinó un John qualsevol que renuncia a ell mateix a canvi de l'èxit? doncs què és l'èxit, sinó el més amargant dels caramels, aquell que rebem a canvi de fer el que de nosaltres s'espera.
