Nōmin

És a Camperols, un dels relats del recull de contes de Txékhov que ha publicat Club Editor, on ensopego un dels quadres més esfereïdors que recordo haver llegit. No és tant que els pagesos retratats per Txékhov duguin unes vides miserables, és, més aviat, que no hi ha sortida, que no hi ha esperança, que no hi ha alternativa possible per aquesta colla de desgraciats, que són uns com podrien ser uns altres. Una mica el que Buñuel va mostrar a Las Hurdes, tierra sin pan, o va ficcionar Delibes a Los Santos Inocentes.

A més, per acabar de reblar el clau, Txékhov aprofita per incloure el seu tema habitual, el del pas del temps, el de la vida malbaratada, aquell adonar-se no pas que el temps passa, sinó que ja ha passat. Encara que potser aquí no caldria, no faria pas falta que el temps destruís uns personatges que ja neixen esmicolats, i als qui la mort res no pot prendre.

Chotto matte kudasai (XI)

Un moment ho justifica tot, diu l'Albert Serra tot parlant de Buñuel, a Memento.

I és clar que sí, em dic jo tot seguit, enlluernat, recordant com molts cops una escena, una frase, una imatge, o quelcom de molt més imprecís com ara ves a saber què, pot arribar a justificar tota una ficció, i com, també, un breu instant, i encara més el seu record (o la seva invenció, que ve a ser el mateix) pot arribar a justificar tota una vida.

Kinoko o tabemasu ka

Davallant amb cura per un humit pendent sembrat de molsa, on cerquem saborosos camagrocs i trobem no pas pocs becs de perdiu, arribem a un petit curs d'aigua, no més que una pixarada, que de sobte s'eixampla i ens obsequia un sorprenent gorg, diminut i excels, cobert pel dens brancam propi de la vegetació de ribera, on un sabater posa a proba l'hidròfug recobriment de llurs potes, que li permet caminar sobre l'aigua talment fos el fill de Déu al llac de Genesaret. Amb alguna esgarrinxada, peatge obligat d'un sotabosc llargament abandonat, que paguem gustosos, descansem sobre la volta de verdor que ens protegeix de tot mal, alhora que els dos menuts piquen l'aigua amb l'ajut de sengles branques. És aleshores que em venen a la memòria les imatges de El ángel exterminador, de Buñuel, on un grup de burgesos resta reclòs en un fastuós habitatge del que no gosen sortir, en ser retinguts per una força misteriosa. Però malauradament nosaltres no som figurants de cap pel·lícula, i cap excusa ens evita d'abandonar el gorg, i també uns petits bolets blancs que ens són desconeguts i no collim.

Teinosha

La setmana passada vaig escoltar, a la ràdio, una notícia d'aquelles que tan bé defineixen com som els humans. Sembla ser que els mossos d'esquadra varen detenir a un noi que planejava el segrest de la seva mare. La dona era la propietària d'una important joieria i el fill havia contactat amb una banda de malfactors kosovars per tal que l'ajudessin a rebre un avançament de l'herència materna o, qui sap, l'herència sencera.

I avui, quan la fèiem petar amb unes amigues al pati de casa, el tema ha sortit a la conversa. Una de les nostres convidades coneix, a través de terceres persones, a la família afectada. El que m'ha sobtat ha estat el mot que ha fet servir per referir-se al detingut: cretí. I mira, la paraula m'ha interessat. Potser pel seu ús infreqüent, car la gent, quan ens diem el nom del porc, acostumem a fer servir altres insults que ara no venen al cas. En quedar-me sol a casa (la meva companya ha marxat amb les convidades a fer un tomb) he mirat com defineix el diccionari de l'I.E.C. el terme cretí:

Cretí -ina: adj. i m. i f. Que pateix de cretinisme. Fig. Persona estúpida.
Cretinisme m. Idiotesa endèmica o heretada acompanyada de degeneració física i deformitats, freqüent en certes regions muntanyoses.

I això m'ha portat a recordar un documental de Luis Buñuel, "Las Hurdes, tierra sin pan" de l'any 1933. Ara parlo de memòria, però crec recordar que la veu narradora era la de Francisco Rabal i que, en un cert moment, feia servir el terme cretí (o potser deia idiota?) per a referir-se clarament al que el diccionari defineix com a cretinisme, això és, idiotesa endèmica . . . sense cap ombra d'insult. Tot seguit he consultat el diccionari etimològic de Coromines:

CRETÍ: del fr. crétin id., que per la seva banda es prengué d'una parlar de la Suïssa francesa, on és la forma local del mot francès chrétien "cristià" aplicada allí als cretins com a eufemisme compassiu.

Sensacional, no? Com si d'aquí a uns anys els nostres descendents, per ofendre's, es cridessin l'un a l'altre: discapacitat psíquic!!!!!!, car, com demostra l'etimologia, tots els eufemismes que pugem arribar a inventar, tard o d'hora, deixaran de ser un eufemisme per esdevenir, per mèrits propis, un bon cop de puny.