dissabte, 26 de desembre del 2015

Jota-san wa takushī de itte imashita

Veureu, dErsu_, jo és que anava molt carregat, amb els regals del tió, uns tapers amb les sobres del dinar, i encara uns llibres que em tornava el meu germà. I què voleu, traginant tot aquell embalum de bosses vaig decidir agafar un taxi. I en pujar li vaig dir al taxista que anés pel carrer Mallorca i que em deixés a l'alçada de travessera. Penseu que des d'allà on era, si jo no li hagués dit res, de ben segur que el taxista hagués anat per la ronda del mig i hagués baixat per príncep d'Astúries. Però no, jo li havia de dir que baixés a buscar el carrer Mallorca. I va ser en tombar cap als jardinets des del carrer Còrsega, que aquell desgraciat va creuar per on no tocava i ens el vàrem emportar per davant. Mort a l'acte, va dir el metge dels serveis d'emergència. I ho veieu, dErsu_, si jo hagués anat en metro, com sempre vaig, o no li hagués dit res al taxista del carrer Mallorca i ell hagués enfilat per la ronda del mig, aquell desgraciat encara seria viu. O si m'hagués quedat a sopar, com insistia la meva mare. És com si jo l'hagués matat, dErsu_, com si jo mateix l'hagués matat, no pas amb les meves mans, és clar, però sí amb les meves decisions, talment hagués decidit que el millor que podia fer per Nadal era pelar un desconegut, com el Raskolnikov aquell, a veure que tal. I des d'aleshores que no visc, que no em puc treure del cap el moment del cop, el crit del taxista i la forta estrebada del cinturó. I ho he confessat tot, he anat ja un parell de cops a la caserna dels mossos a inculpar-me, però m'avien amb bones paraules i m'insisteixen que jo no tinc cap responsabilitat, que és normal que estigui trasbalsat i que ja se'm passarà. Però s'equivoquen, dErsu_, s'equivoquen i em priven de la necessària expiació. I així jo no puc viure, no puc viure.

I és clar que no, Jota, i és clar que no, li responc, cofoi de poder mostrar la meva vessant més humanitària per aquestes dates. I en desar l'esmolat glavi i netejar-me l'esquitx de sang de la galta, no puc més que admirar-me del que poc que costa complaure als altres, quan hi ha bona voluntat

dissabte, 19 de desembre del 2015

Kono kotoba wa Sócrates-san desu ka

La ciència humana consisteix més en destruir errors que en descobrir veritats, diuen que digué Sócrates. 

I amb aquest pensament al cap, que no recordo ben bé on he ensopegat, em desplaço atrafegat pel subsòl de la ciutat, amb la imatge d'una cabaretera que es va llevant d'un en un els errors que hom acostuma a vestir, i amb el dubte de saber que si un cop despullats del darrer error, alguna cosa ens restarà.

dimecres, 16 de desembre del 2015

Tabemasho ka

Probablement cap persona de les que jo tracto habitualment hagi conegut mai la fam, si més no la fam entesa, segons la segona de les accepcions que recull el diccionari, com a sofriment general produït per l’extrema escassetat d’aliments. Gana potser sí, i fins jo mateix, que no sóc gaire de vida, recordo episodis puntuals de gana, fins i tot d'una certa fam, però entesa sempre aquesta, segons la primera de les accepcions que recull el diccionari, com a ganes intenses de menjar, i mai com a sofriment general produït per l’extrema escassetat d’aliments

Com podria aleshores jo escriure sobre la fam? Com descriure els sentiments, la sofrença o les esperances d'uns personatges afamats? Sempre podria, és clar, copiar el que altres han escrit, com per exemple Xalàmov narrant el gulag o Levi el lager. O, talment la lectura d'aquests darrers dies, Platónov a Djan, narrant l'infern, això és, el lloc destinat a l’etern càstig dels damnats.

dissabte, 12 de desembre del 2015

Mittsu no shitsumo

I  si bé altres cops he restat captiu d'infantívoles melodies, com ara la de Els tres tambors o La Margarideta, aquest cop és la melancòlica marxa del Billy Magee Magar la que m'acompanya quan apressat em desplaço d'aquí cap allà o d'allà cap aquí. I més enllà de la força de la melodia, que també, és la seva lletra la que m'interpel·la amb tres preguntes que, més enllà del dubtós consol que em pugui arribar a oferir la resplendor de la lluna plena o la vigoritzant empenta del vent, si un no s'enganya més del necessari no admeten cap resposta apaivagadora, doncs qui podria respondre més que enlloc, cap, i novament enlloc, si se li demanés cap on el porta el seu camí, quin record té del seu passat i on són els seus amics?

dilluns, 7 de desembre del 2015

Hyō

- Proust, Tsvetàieva, Joyce, Lispector, Kafka, Mandelstam, Bachmann, Beckett, Bernhard, Artaud, entre altres - és una llista que trobo al pròleg de La llengua m'és l'únic refugi, d'Hélène Cixous, on es llisten els noms d'alguns dels grans autors del segle XX, si més no, a criteri de Joana Masó, autora del pròleg.

I com poques coses em plauen més que llistar noms, em prenc la llibertat de proposar quatre llistes a partir dels noms llistats per Joana Masó, deixant de banda, això sí, als indefinits altres. La primera llista seria la formada pels noms d'autors que he llegit prou com per fer-me una opinió més o menys fonamentada de la seva obra, i que jo també considero autors a incloure en tota llista de grans autors. Segona, la formada per autors que he llegit prou com per fer-me una opinió més o menys fonamentada de la seva obra, i que trobo que de cap de les maneres s'haurien d'incloure en una llista de grans autors. Tercera, la d'autors que em són coneguts però no he llegit prou com per fer-me una opinió més o menys fonamentada de la seva obra i, en conseqüència, no puc dir si inclouria o no en una llista de grans autors. I, quarta i darrera, la llista dels autors el nom dels quals m'és del tot desconegut i tampoc no puc dir si inclouria o no en una llista de grans autors.

I les meves llistes són, no necessàriament llistades seguint l'ordre abans esmentat, les que segueixen: Proust, Joyce i Kafka. Tsvetàieva, Lispector, Bachman i Artaud. Mandelstam i Beckett. Bernhard.

dimecres, 2 de desembre del 2015

Kochira wa Girbal-san desu

Són els epígons éssers d'habitud menystinguts, éssers mancat d'estima a qui hom no reconeix cap mèrit d'importància, doncs quina gràcia té excel·lir en allò que altres ja han fet? com quan un conegut em comentà en certa ocasió que un amic seu pintava uns quadres impressionistes millors que els de Cézanne. Només faltaria, li vaig respondre jo, i això que en aquells anys encara no s'havien popularitzat les aplicacions informàtiques que converteixen qualsevol imatge en una pintura impressionista, expressionista, cubista o fauvista, segons més convingui.

És per això que trobo que Casasses s'equivoca quan reivindica la figura d'Eduard Girbal presentant-la com un epígon de Víctor Català. Com a epígon, en Girbal només serà el que ja és, una nota a peu de pàgina dels llibres d'història de la literatura catalana, una nota que fins fa cosa d'una setmana m'era del tot desconeguda, i que la lectura me l'està mostrant no pas com a epígon de res, sinó, si em disculpen el gros disbarat, com la baula que em connecta amb Bauçà, en ser-me l'Oratjol de la serra una mena de feu de l'ermitatge, potser en tot diferent, però de molt semblants mots.