Mishiranu hito no monogatari

… un home superflu, fracassat, incapaç ja de cap altra cosa que no sigui tossir, somiar i, potser sí, també sacrificar-se… però ¿a qui i de què serviria el meu sacrifici? I al capdavall, ¿sacrificar què? 

Qui així parla és el protagonista de la narració, un tal Stepan, que fa de criat a casa d'un alt funcionari de l'administració del tsar a Petersburg. I en un inici, la posició volgudament subalterna del narrador del relat em va fer pensar en un altre subaltern de tots prou conegut. Però a diferència del personatge de Walser, a mesura que avanço en la lectura el tal Stepan em sembla més un símbol que no un personatge. Com també em sembla un símbol un altre dels personatges, el del funcionari que amaga sota capes d'ironia l'absurditat de la vida que duu, de la feina que fa, del país on viu. Un funcionari prou decent i intel·ligent per adonar-se del sense sentit que viu, i que té la lucidesa de provar de no pensar. I que si es veu obligat a reflexionar, no dubta a fer-se seu l'argument Hegelià de la història com a progrés, on fins i tot quedaria justificat com a necessari un període d'engorroniment com el seu per a reactivar les futures forces del progrés.

Però al final res importa (al cap i a la fi, es tracta d'un relat de Txèkhov), atès que tots els personatges queden aclaparats pel sense sentit del país, tant aquells que es veuen sense esme de desitjar canviar de res, com aquells que ho desitgen però no gosen, com aquells que ho desitgen i gosen però no poden. I potser és que verament no es pot, com bé sabem ara que aquell futur ja és passat, i hem vist manta vegada com sota la tirania del tsar, del partit comunista o de la plutocràcia de torn, els russos no deixen mai de ser serfs del malparit de torn.

Watashi wa arukimasu ga suki desu (IV)

Fa temps que vaig perdre el compte dels diferents gèneres literaris en què es pot classificar tota novel·la. No obstant això, i per molta memòria que provo de fer, crec que potser m'he descuidat un gènere cabdal, el format per les novel·les els protagonistes de les quals caminen. Entenguem-nos-en, caminar tothom camina, excepció feta de ganduls, invàlids i difunts, però em refereixo a un caminar que esdevingui part fonamental de la narració. Evidentment, com a autor fundador del gènere tindríem a Robert Walser, no només per la seva magnífica. La passejada, sinó per tot allò que escrigué, d'on a tall d'exemple podem recordar els llargs viatges a peu que fa el protagonista d'Els germans Tanner, a més de la pròpia afició de Walser per caminar.

I si bé és cert que també Rousseau té una mena de ficció autobiogràfica inacabada titulada Els somieigs del passejant solitari, com no suporto Rousseau (ni en generals a cap dels dits il·lustrats) bé puc considerar Walser com el creador del cabdal gènere literari format per les novel·les els protagonistes de les quals caminen.

Densha de yomimasu

Avui, per motius laborals del tot irrellevants, he anat i tornat d'Igualada en tren. Certament hagués pogut anar en cotxe, però he preferit fer ambdós desplaçaments en tren per així poder disposar de tres hores ben bones per llegir i estalviar-me l'enuig d'haver de conduir. I ha estat precisament en posar-me a llegir (La passejada, de Robert Walser) que m'ha vingut el record d'un altre viatge fet a Igualada fa cosa de setze anys. En aquella ocasió no es tractava d'un desplaçament fet per motius laborals, sinó per unes altres raons encara més irrellevants que, ves per on, van suposar la publicació d'un text per mi escrit on es comentaven quatre obvietats sobre els treballs de Ludwig Hilberseimer. El curiós del cas, però, no és que en aquell viatge també aprofités el desplaçament en tren per llegir, avinentesa habitual en mi, sinó que el llibre triat també fos de Walser, El quadern de Fritz Kocher, llibre que he regalat en més d'una ocasió per a estupefacció de la persona receptora del regal.

I tot plegat no serà més que una grossa casualitat, o no, però en adonar-me de la coincidència he pensat que bé podia jo escriure un text on es digués que avui, per motius laborals de tot irrellevants, he anat i tornat d'Igualada en tren.

Arukimasu, yomimasu, kakimasu

Més enllà de casualitats diverses o raons pràctiques que ho justifiquin o possibilitin, bé podria ser que la tria del primer volum a publicar per una nova editorial no fos un tema menor. Que Males Herbes encetés la seva col·lecció Distorsions amb Kurt Vonnegut, LaBreu La intrusa amb Dovlatov o, ja fa un fotimer d'anys, l'editorial Alpha la Bernat Metge amb Lucreci, bé és una manera de declarar unes certes intencions. Intencions que, en el cas de la novíssima Editorial Flâneur, són d'allò més lloables en haver començat com han començat amb un Walser potser breu però no pas menor, com és La passejada.

I en ser com és la intenció, segons recull el diccionari de l'Institut, la determinació de la voluntat amb vista a un fi, no puc més que concloure l'excel·lència de la determinació, la voluntat i el fi de qui sigui que hi hagi rere un nom tan ben triat.

Watashi wa dare desu ka (V)

Ser qui ets. O ser qui voldries ser o, fins i tot, aquell que voldries voler ser. O ser qui creus ser, o qui recordes ser, o potser aquell que vas ser. O ser un de tots aquells que els altres creuen que ets, o una mena de síntesi de tots plegats, o l'únic que ningú creu que ets. O ser, que sé jo, la veïna del principal segona o el veí del quart primera. O ser Walser, o Proust, o Kafka, Donald Trump o Tersites, qui sigui, però ser algú, doncs ésser, tal vegada, ja és això, l'inevitable desig no només de ser, sinó de ser algú, ni que sigui aquell que un cert cop es va fer dir Ningú.

Futatabime no chansu

El vint-i-sis de desembre de mil nou-cents noranta-dos vaig veure The innocents, de Jack Clayton, adaptació cinematogràfica de la novel·la de Henry James, Un altre pas de rosca, amb guió de Truman Capote. I encara avui, divuit de desembre de dos mil setze, recordo l'entusiasme amb què vaig sortir de la sala de la Filmoteca, per aquells temps ubicada a la Travessera de Gràcia, i com empès pel record de la pel·lícula de Clayton, l'any mil nou-cents noranta-nou vaig comprar l'edició que de la novel·la va fer Quaderns Crema amb traducció de Jordi Larios, amb la certesa que si la novel·la havia estat editada pel senyor Vallcorba la seva lectura no em seria pas sobrera. Però la lectura no va reeixir, i al cap de pocs dies vaig abandonar el llibre, que vaig desar en el prestatge corresponent, a l'espera que la meva capacitat lectora millorés i en un futur indeterminat pogués jo gaudir de la novel·la, amb el benentès que la qualitat de l'obra de James em quedava fora de qualsevol dubte, altrament no hagués estat editada per Quaderns Crema. Calia, doncs, fer paciència i esperar circumstàncies més favorables, tal com se m'ha esdevingut amb altres llibres, fins i tot amb el Jacob von Gunten de Walser, que han hagut d'esperar el moment en què jo estigués preparat per entomar la seva lectura.

I el moment, tal vegada, ja és arribat. Tot just acabada Els europeus amb gran satisfacció, és potser el torn, vint-i-quatre anys després, de donar una segona oportunitat al malson gòtic de Henry James, Un altre pas de rosca.

Sanmiittai

"Tornar-se humils", va pensar l'ajudant, "és per a molts l'últim refugi que tenen a la vida", escriu Walser a L'ajudant.

Qui així pensa sembla ser en Joseph, l'ajudant de l'enginyer Tobler, o si més no això és el que ens diu la veu narradora, cosa que em planteja un primer i innecessari problema, el de discernir, en la mesura del possible, en què es diferencien el tal Joseph, l'esmentada veu narradora i el propi Walser, autor de tot plegat, talment jo fos Sant Agustí provant d'escatir el misteri de la Santíssima Trinitat, doncs a l'igual que Els germans Tanner, L'ajudant està narrada en una tercera persona que em sorprèn, tal vegada Walser provés d'agafar distància d'ell mateix. En canvi, Jacob von Gunten està narrat en una primera persona que se'm fa més propera, i és potser per això que em resulta la més rodona de totes tres, amb el benentès, només faltaria, que totes tres em semblen unes més que esplèndides novel·les, d'aquelles només a l'abast de qui no formarà mai part de cap associació d'escriptors.

Sigui com sigui, sembla que Walser va refugiar-se molt aviat en la humilitat, qualitat d'humil, que es té per menys del que val, que es rebaixa voluntàriament davant els altres.

Dare ga kangaemasu ka

No pas gaire sovint, però sí de tant en tant, hom acostuma a ensopegar amb certes idees que per la seva clarividència en les coses del viure resulta colpidores. Idees que s'acostumen a ensopegar en allò que ens plau anomenar literatura, dins les paraules d'aquells pocs autors que ens ofereixen alguna cosa més que no pas l'anecdotari propi de cada moment. És aleshores que en la nostra comprensible turpitud acostumem a errar-nos en creure que l'autor que ens ofereix la idea de torn és quelcom més que un molt meritori escrivent (algú que recollint una tradició prèvia l'embolcalla de bell nou per oferir-la als seus coetanis), talment l'esmentada idea hagués nascut amb aquell que ha tingut la gentilesa d'oferir-nos-la. I de vegades sí, que qui té la bona pensada és qui la posa per escrit de manera escaient, però si m'atenc a la meva sempre limitada experiència, en tota la literatura del segle vint que jo conec només he trobat el cas d'un escriptor que es pugui considerar autor de les idees que exposa, que seria el cas de Kafka, encara que no està de més recordar que Kafka escrivia al dictat d'una misteriosa veu que només ell sentia. Tota la resta, inclosos els meus admirats Buzzati o Walser, no han fet més que repetir des de la pròpia experiència el que altres ja havien dit, gros encert, perquè hi ha coses que bé paga la pena de ser repetides, com ara certes idees que per la seva clarividència en les coses del viure resulten colpidores.

Seishōnen

La joventut, però, és feliç perquè té futur, escriu, encara Gògol, a Les ànimes mortes, en referir-se a un tal Tentetnikov, un xicot excel·lent a qui les circumstàncies, o potser el pas del temps, li fan prendre una certa retirada a un tal Bartleby, escrivent de professió. Una certa retirada que també té un tal Akaki Akàkievitx Baixmatxkin, insignificant copista protagonista de El capot, relat peterburguès. Encara que potser fora més prudent, si hom s'atén a criteris cronològics, considerar que és el tal Bartleby qui serva una certa retirada al tal Tentetnikov, i també al tal Akaki Akàkievitx Baixmatxkin, més encara si es considera que els doctes redactors d'estudis literaris així ho troben, en citar als personatges de Gògol com a precursors del tal Bartleby, i també d'un tal Gregor Samsa, i també, afegiria jo, d'un tal Jacob von Gunten.

La joventut, però, és feliç perquè creu tenir futur, em permeto, també, afegir.

Naze kakimasu ka

S'imaginen Kafka discutint amb l'administració imperial austro-hongaresa l'estatus jurídic d'una associació d'escriptors? o Walser tractant amb les autoritats cantonals de Berna el caràcter autònom d'una institució literària? o Melville negociant amb el senador del seu estat el text d'un avantprojecte de llei sobre promoció de la literatura? o Bolaño mercadejant el patrocini d'un càrtel de traficants d'estupefaents mexicans de Ciudad Juarez? o Tolstoi pidolant una almoina al Tsar de totes les rússies, Moscou, Kíev, Vladímir, Novgorod, Kazan, Àstrakhan, Polònia, Sibèria, Quersonès Tàuric, Geòrgia, Senyor de Pskov i Gran Duc de Smolensk, Lituània, Volhynia, Podolia, i Finlàndia, Príncep d'Estònia, Livònia, Curlàndia i Semigalia, Samogitia, Białystok, Carèlia, Tver, Yugra, Perm, Viatka, Bulgària, i altres territoris, Senyor i Gran Duc de Nijni Nóvgorod, Txernihiv, Regent de Riazan, Polotsk, Rostov, Yaroslavl, Belozero, Udoria, Obdoria, Kondia, Vitebsk, Mstislav i altres territoris del nord, Regent de Iveria, Kartalinia i les terres de Kabardino i Armènia, Regent i Senyor hereditari dels circassians i altres, Senyor de Turquestan, Hereu de Noruega, Duc de Schleswig-Holstein, Stormarn, Dithmarschen i Oldemburg?

I perdonin que avui em plagui tornar a fer servir la tercera persona del singular per referir-me a mi mateix, però deu ser que qui això escriu no té imaginació, doncs qui això escriu només es pot imaginar dues activitats per aquells que es fan dir escriptors: llegir i escriure.

Dare ga Von Gunten-san desu ka

Potser exagerava, l'altre dia, quan veia semblances entre aquell mosso d'estable d'Steinbeck i el brau mariner de Melville. Però avui, llegint per fi la promesa de Dürrenmatt, no he pogut més que admirar-me amb el nom que l'autor dóna a un dels seus personatges, el marxant, un desgraciat acusat injustament de l'assassinat de la petita Gritli Moser. Von Gunten, li fa dir-se Dürrenmatt, com aquell tal Jacob, Jacob von Gunten, de Walser. Bonica casualitat, o no, sobretot considerant que jo mateix, que tinc ben poques coneixences helvètiques, conec dues petites al·lotes, ben catalanes elles, que, com la petita Gritli, també responen al bonic cognom de Moser.

Basquetbol o shimasu

Avui he vist a Franz Kafka al metro. I també a Robert Walser, que escrivia en una petita llibreta. Al seu darrera Thomas Mann traginava una motxilla, talment marxés d'excursió, i un embriac, en tot semblant a Joseph Roth, captava almoina. Davant de tant literat he tingut una revelació, i amb una convicció estranya en mi els he pregat que m'acompanyessin, doncs tots cinc, ells quatre i jo mateix, faríem un sensacional equip de basquetbol. Vós, Roth, amb la imprevisibilitat que dóna la embriaguesa sereu un base excel·lent; i vós, Franz, un escorta que farà perdre els papers als rivals; i vós, Thomas, amb la vostra disciplina sereu el millor defensor; i vós, Robert, fareu el que podreu; i jo, que sóc el més alt i domino el joc brut, faré de pivot. I enllaminint-los amb partits d'exhibició, contractes de publicitat, gires asiàtiques i el lúbric cos d'animadores impúbers, els he convençut de l'excel·lència de la meva pensada. És així que amb una furgoneta llogada, i una mica de material esportiu comprat de segona mà a ebay, hem marxat de gira.

Però conduint per carreteres secundàries cap a Riudellots de la Selva, on teniem el primer partit, m'ha vingut al cap el record d'una escena de Monty Python's Flying Circus que vaig veure fa molt de temps, a l'antiga seu de la Filmoteca de Travessera, on un equip de filòsofs grecs jugava a futbol contra un equip de filòsof alemanys. Ja s'ho poden imaginar, Plató, Sócrates, Epicur i companyia competint amb Nietzsche, Hegel i tota la resta. Decebut per l'evident plagi que anava a cometre he aprofitat un revolt molt tancat per estavellar la furgoneta contra el gros tronc d'un plataner, i així evitar el ridícul de jugar contra l'equip rus de Bulgàkov, Maiakovski, Dovlatov, Kharms i Nabokov. I encara sort que he pogut convèncer al caporal dels Mossos que ha vingut a fer l'atestat de l'accident, que els meus quatre acompanyants eren morts de feia temps. Anys, he insistit, i si no em creu, consulti un manual de literatura alemanya.

I per cert, guanyaren els grecs, zero a un, gol de Sócrates, de cap, en rematar una centrada d'Arquímedes.

Tunda-san desu ka, Tanner-san desu ka

En aquella hora, allí era el meu amic Tunda, trenta-dos anys, bo i sa, un home jove, fort, amb tota mena de talents, a la plaça davant de la Madeleine, enmig de la capital del món, i no sabia què fer. No tenia cap ofici, cap amor, cap alegria, cap esperança, cap ambició, ni tan sols cap egoisme. De tan sobrer com ell, no n'hi havia ningú al mon.

Conclou Joseph Roth a La fugida sense fi, referint-se al protagonista de la novel·la, Franz Tunda.

A les pàgines de Els germans Tanner, de Robert Walser, trobem a Simon Tanner, un jove que té tots els oficis, tots els amors, totes les alegries, totes les esperances, totes les ambicions i, fins i tot, tots els egoismes. I potser és per això, per ser oposat en tot, que al llarg de les menys de dues-centes pàgines de la novel·la de Roth, Franz Tunda em recorda a Simon Tanner, talment fossin la mateixa persona i la diferència de noms només fos un error d'impremta. Doncs sigui per excés, sigui per defecte, tots dos s'acaben trobant sobrers entre els seu semblants. Com Walser, com Roth.

Watashi wa achira desu ka (II)

Però tu no ets pas millor que ells!!! explota aïrat el meu interlocutor, tu tampoc ets tan culte, ni tan intel·ligent com et penses. I potser, a ells, tu també els fas fàstic i et troben ridícul, malgirbat, o contrafet. T’has mirat mai a un mirall amb els mateixos ulls que mires al teu voltant? potser no et plauria gaire el que veuries. No, una mica d’humilitat ja t’aniria bé. No et pensis pas que ets l’únic que ha llegit a Walser, ni que Ligeti va fer tot allò pensant només en la teva refinada oïda. Ves, tu i les teves sopes de tòfona.

I davant la certesa de les paraules del meu interlocutor, però sobretot davant de la seva futilitat, no puc més que riure i respondre, ennuegant-me enmig de les rialles, però ells no són jo.

Kyo nani mo iimasen

Avui no tinc res a dir. De bon matí he anat al mercat a comprar peix: sardines i mig salmó, dos llobarros i un quilo de llucet fi, no hi havia verats. També he anat a Laie a regirar llibres, amb l’olor del peix encara a les mans, i n’he comprat tres: un Walser per a regalar i dos per a mi, Píndar i Reza. Després he fet el dinar: sardines a la planxa i pasta amb all i bitxo, cireres i figues per postres, i un poc de meló, també. Havent dinat, desvagat, m’he assegut al sofà i he vist com un home calb anunciava tempestes i deia que feia calor; ensenyava imatges de la Vall d’Aran i de l’Ametlla de Mar, del monestir de Montserrat i una vista del Berguedà, doncs al santuari de Santa Maria de Queralt, sobre de Berga, hi tenen una càmera. El pronòstic del temps, però, s’ha acabat, i he vingut aquí per a explicar-vos que avui, un cop més, no tinc res a dir.

Nazo (III)

La vida és curta i els llibres són molts, masses. Escollir què llegir, doncs, no és una feina menor ni, ai las, fàcil. Encara menys quan tens pocs anys, la llibreria més important que conèixes és la del Corte Inglés, i l’entorn no acompanya.

En aquestes condicions qualsevol referent és bo. I el meu primer referent fou (a principis dels noranta) una col·lecció d’Edhasa, Clàssics moderns, a cura d’en Francesc Parcerises (gràcies). Allà vaig descobrir autors com J.M. Coetzee, T. Mann, V. Wolf, J. Joyce, S. Plath, J.K. Huysmaus, H. Hesse, K. Mansfield, V. Nabokov, J.D. Salinger ... Fins que arribà el malaurat dia en què Edhasa es va vendre la col·lecció a Proa, que la va malmetre amb autors certament dubtosos, com ara el senyor Coelho.

Orfe, em vaig aixoplugar sota el paraigua protector del senyor Vallcorba, a Quaderns Crema. Els inicis foren prometedors, però trobar-me amb un tal Torrent, de nom Ferran, em feu dubtar. Afortunadament, però, vaig perseverar, i el senyor Vallcorba em va anar descobrint, al llarg dels anys, a autors que altrament potser no hagués ensopegat mai, com ara S. Mrozek, E. de Queriós, S. Zweig, W. Gombrowicz, I. Kertész, G. de Maupassant, M. Zgustova, A. Polgar, M. de Assis, F. Trabal, A. Gide, i, per damunt de tots, al gran R.W, al grandíssim R.W. d’Els germans Tanner, i d’El quadern de Fritz Kocher, però, sobretot, a l’incommensurable R.W. de Jacob von Gunten.

Dasshoei desu ka

Després que ens hagin donat la vida, que ens hagin alimentat, vestit i educat, potser fins i tot estimat; després d'haver gaudit dels beneficis de la penicil·lina, dels plaers de la carn, del vers d'Homer; després d'haver tastat els fruits de milers d'anys de progrés; després de tot plegat i encara més, ens és lícit desertar? abandonar? no participar en la res-publica? enterrar-nos en vida, com Walser, en un manicomi? llevar-nos la vida? ens és lícit no procrear i fer que tot l'esforç dels nostres avantpassats fineixi amb nosaltres? abandonar-nos en el tedi més absolut? esperar, simplement, l'arribada de l'àngel alliberador?

Podem excusar-nos (i tant que podem) dient que res vàrem demanar, que res volíem. Però, és lícit fer el que fem?

Juni-gatsu nijugo-nichi

Tal dia com avui, vint-i-cinc de desembre, uns nens trobaren el cos, inert enmig de la neu, de Robert Walser. Era l'any 1956, i en feia més de vint-i-cinc que Walser havia ingressat de manera voluntària en un sanatori psiquiàtric. Waldau primer, Herisau després.

Al llarg dels anys d'internament Walser es dedicà a fer llargues caminades pels voltants del sanatori, i a escriure en petits bocins de paper amb una cal·ligrafia indesxifrable. Herisau es va convertir per a ell en un modest racó on poder somniar sense haver de respondre davant de ningú; esdevenir finalment el zero a l'esquerra que, potser, sempre havia volgut ser.

I és que només la bogeria ens pot donar la lucidesa necessària per destriar el gra de la palla? per adonar-nos que, en paraules escrites pel propi Walser, en aquest món tal vegada no hi ha res que valgui la pena d'ambicionar honestament.