Al cementiri, el silenci s'hi podia palpar, interromput només pels sons i les veus de diumenge que en Matthew recordava i pels insectes estiuencs. Era reconfortant. S'hi sentia bé, allà. No havia de competir amb els morts. No tenia cap importància, que sota aquella mateixa herba marronosa d'octubre hi hagués algú que escrivís millor, que hagués llaurat més rectament que ell o que sabés entonar les notes amb més correcció. Ell, pel simple fet de ser viu, era superior, escriu Jetta Carleton, requiescat in pace, a Quatre germanes.
Cada cop em plauen menys les meves opinions, doncs en emetre veredicte sobre qualsevol qüestió que se'm planteja acostumo a restar sorprès de les meves paraules, mancades de pietat i curulles a vessar de menyspreu cap als altres, orfes d'humanitat. Sóc estricte amb les debilitats alienes i no perdono la més petita mancança, ni que sigui suposada, alhora que tinc màniga ample per les meves faltes, per les que sempre trobo la justificació que nego als altres. A aquell el trobo vanitós, orgullós a l'altre, egoista o aprofitat, fals o menyspreable, quasi sempre estúpid. Només els morts, si ja són païts de fa temps per la golafreria dels dípters necròfags, semblen inspirar-me un cert respecte, i és per això que de vegades puc tenir paraules amables per aquells que ja no són entre nosaltres, doncs ningú que em sigui contemporani pot ser millor que jo, en dErsu_, el favorit dels Déus.
