Otonahawakattekurenai

Torno a veure Les quatre cents coups, primer a la sala petita de la Filmoteca, i tot seguit, en arribar a casa, a la pantalla del televisor. I malgrat de tractar-se de la pel·lícula més autobiogràfica de Truffaut, trobo que també és la pel·lícula que més s'allunya del que al cap de poc temps esdevindrà el seu cinema.

Potser, en ser el seu primer llargmetratge, i després d'haver fet d'ajudant de Rossellini, es nota massa l'excessiva influència del neorealisme italià o, per ser més precís, del primer cinema de Fellini, del Fellini de La strada o de Le notti di Cabiria, de quan Fellini va demostrar que es podia superar l'insuportable i programàtic dogmatisme de De Sica i companyia. I igual que Fellini, Truffaut transcendeix la narrativa neorealista per oferir quelcom més personal, més ambiciós, més hipnòtic, tal com per exemple s'esdevé cap al final del metratge amb el prodigiós tràveling lateral de la fugida del jove Doinel. Però encara no ens trobem davant l'absoluta llibertat narrativa del Truffaut de Jules et Jim, de quan ja sembla que Truffaut fa sempre el què vol, quan voli com vol.

Kinō eiga o mimashita (VI)

Hi ha pel·lícules molt agradables de veure que no permeten cap reflexió posterior. D'altres, en canvi, feixugues i esgotadores de visionar, poden resultar excel·lents per fer volar coloms un cop hom és fora de la sala. Després, atenent al mateix criteri taxonòmic, hi ha un tercer i un quart grup de pel·lícules que per no resultar massa redundant ara prefereixo no esmentar. Frances Ha, de Noah Baumbach, és, sens dubte, una de les primeres.

Per dir-ho ras i curt, copiar a Truffaut en tot et pot portar a fer pel·lícules ben agradables, com ben agradables són les pel·lícules de Truffaut. En aquest sentit cal aplaudir Baumbach, doncs és molt millor copiar a Truffaut que no pas a de Sica, per exemple. Però l'agradabilíssima narrativa de Truffaut bé t'acostumava a portar a algun lloc. A Frances Ha, en canvi, la narrativa de Truffaut posada en mans de Baumbach no porta enlloc. Bé, sí, a una reflexió de no més de cinc segons, gosa de tenir els teus anys, si se'm permet copiar Bauçà. Oi que és curt? sis paraules ben triades, quatre de les quals son monosíl·labes. Per dir el mateix el senyor Baumbach, que ja no és cap fadrí, necessita vuitanta-sis minuts. Vuitanta-sis minuts, això sí, ben agradables de passar. I d'oblidar. Però provin vostès d'oblidar una pel·lícula de Truffaut. Impossible. Ni tan sols les dolentes.

Senshu eiga o mimashita (II)

Si Vittorio De Sica hagués dirigit Laitakaupunguin valot, probablement el títol hagués estat Luci nella penombra, els actors haguessin parlat italià enlloc de finès i rus, i el personatge principal s’hagués vist acompanyat en la seva desgràcia per una dona cridanera i un fill llagrimer que, al davant de la més adjectivada de les càmeres, haguessin cridat i plorat sense descans, una i mil vegades, en una melodramàtica polifonia, la misèria de llurs patètiques vides.

Però afortunadament no ha estat així. El director ha estat l’admirable i mesuradíssim Aki Käurismaki (a qui de cap de les maneres s’ha de confondre amb Mika Käurismaki, el seu germà, de qui es diu que també és director de cinema) que, a més del seu geni, ens ha tornat a regalar la inconfusible veu de Toshitake Shinohara, que ha cantat, per uns breus instants, Ogonek.