Torno a veure Les quatre cents coups, primer a la sala petita de la Filmoteca, i tot seguit, en arribar a casa, a la pantalla del televisor. I malgrat de tractar-se de la pel·lícula més autobiogràfica de Truffaut, trobo que també és la pel·lícula que més s'allunya del que al cap de poc temps esdevindrà el seu cinema.
Potser, en ser el seu primer llargmetratge, i després d'haver fet d'ajudant de Rossellini, es nota massa l'excessiva influència del neorealisme italià o, per ser més precís, del primer cinema de Fellini, del Fellini de La strada o de Le notti di Cabiria, de quan Fellini va demostrar que es podia superar l'insuportable i programàtic dogmatisme de De Sica i companyia. I igual que Fellini, Truffaut transcendeix la narrativa neorealista per oferir quelcom més personal, més ambiciós, més hipnòtic, tal com per exemple s'esdevé cap al final del metratge amb el prodigiós tràveling lateral de la fugida del jove Doinel. Però encara no ens trobem davant l'absoluta llibertat narrativa del Truffaut de Jules et Jim, de quan ja sembla que Truffaut fa sempre el què vol, quan voli com vol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada