Sen kyūhyaku kyūjūni-nen ichi-gatsu nijūyokka

El vint-i-quatre de gener de mil nou-cents noranta-dos vaig veure per primer cop una pel·lícula d'Elia Kazan a la pantalla d'un cinema. En concret, a la pantalla del cinema Aquitània, que aquells anys acollia la sala de projeccions de la Filmoteca. I no recordo si fou en acabar la projecció, o potser abans d'aquesta, el mateix Elia Kazan, que havia vingut a Barcelona amb motiu del cicle que li dedicava la Filmoteca, va sortir a dir unes paraules per presentar la pel·lícula que aquell dia es projectava i que molt encertadament obria el cicle, America, America. El cas és que la presència de Kazan es va fer esperar, i entre el públic assistent es va escampar el rumor que Kazan no volia sortir, que tenia por de ser escridassat, tal com en el passat havia sigut escridassat diverses vegades en públic arran de la seva declaració davant del Comitè d'Activitats Antiamericanes del senador Joseph McCarthy, on va acusar diversos companys de professió de ser militants del Partit Comunista.

Evidentment, quan Kazan va acabar sortint, només va rebre aplaudiments. Tot allò del maccarthisme quedava massa lluny, i en la bonhomia de l'any olímpic poc importaven totes aquestes batalletes de l'any de la picor. Però en tornar cap a casa després de la projecció, jo mateix em vaig demanar que havia dut a algú capaç de fer una pel·lícula com la que acabava de veure, una pel·lícula que com altra narrava el drama de l'emigrant, a fer de delator, a trair els bons davant dels dolents. L'única explicació que aleshores trobava possible era la de la por, i vaig concloure que Kazan havia actuat com havia actuat per salvar la seva carrera professional.

Anys després, en llegir les memòries de Kazan, vaig retrobar el tema, quan el propi Kazan defensava la seva declaració davant del Comitè amb un argument inqüestionable, com era que l'esquerra comunista, i en particular el Partit Comunista dels Estats Units d'Amèrica, suposaven un perill cert i real per la llibertat, tant política com artística. Com per aleshores jo ja havia llegit autors com ara Bulgàkov, o coneixia les experiències amb el poder soviètic d'autors que trobava tan admirables com Malèvitx o Xostakòvitx, vaig fer meus els arguments de Kazan.

Ara, però, torno a dubtar. I no perquè el meu rebuig davant de qualsevol forma de comunisme hagi disminuït, sinó perquè trobo que la lluita no és entre dretes i esquerres, entre comunistes i capitalistes, entre progressistes i conservadors, sinó entre totalitaris i llibertaris, i Kazan, en el seu moment, tan sols es va posicionar entre dues faccions dels totalitaris. I tot això ve a tomb, o no, perquè trobo que cada cop més ens trobem en aquest dilema, en el d'haver de triar entre dos totalitarismes, atès que la llibertat sembla que només és un efímer i incert miratge. O, potser, només és que em faig vell.