Sovint em plau llegir llargues i detallades descripcions de paisatges. No pas, és clar, per fer-me una idea del paisatge descrit, avinentesa impossible i potser indesitjable. Tampoc per copsar la impressió que el paisatge de torn ha produït en la veu narradora, atès que encara és més difícil accedir al pensament dels altres. No, no pas. És, tan sols, que la lectura de llargues i detallades descripcions de paisatges em permet espigolar això i allò per tal de construir-me un nou paisatge a mida, un indret volàtil i contingent que es transforma segons l'humor que em pren a cada moment.
I això és així especialment en la descripció de la natura mineral d'alta muntanya, per exemple amb les tarteres i geleres per on deambula el monstre creat pel doctor Frankenstein, o amb els espadats per on transita el tinent Drogo en els seus intents de precisar amb exactitud una línia fronterera. Què sé jo de com eren aquells paisatges, si és que eren, què sé jo de com els van imaginar Shelley o Buzzati, què sé jo d'aquelles roques. Però quin goig, això sí, deambular per aquells indrets inexistents que aquelles paraules em permetien, em permeten encara avui, crear i trepitjar.
