Watashi wa haiyū o suki desu ka

Jo creia ser de l'opinió que calia honorar als autors i prescindir dels intèrprets. Que davant d'una obra amb tots els ets i uts, qualsevol aproximació no era més que un barroer intent d'abastar l'inabastable, i d'aquí, potser, la indiferència que em provocava la figura de l'actor, no més que el necessari i sovint enutjós egòlatra que calia suportar per tal de poder posar en escena al Shakespeare o Wagner de torn.

Però primer va ser Placido Domingo interpretant el paper de Siegmund al primer acte de La Walkyria, i aquests darrers anys de tetralogia na Irene Theorin donant vida a Brunilda, els que m'han fet adonar que, un cop més, anava jo ben errat. I és que més enllà de la seva prodigiosa veu, na Irene Theorin ha fet créixer el personatge de Brunilda fins a fer-lo arribar a uns límits per mi inimaginables, convertint-lo en el més principal dels personatges de l'Anell, per davant de xitxarel·los i milhomes, de tal manera que la descoberta d'aquesta nova Brunilda m'ha fet replantejar el sentit que jo donava a tota la tetralogia, a tot plegat.

I certament que la majoria d'actors no deuen ser més que els necessaris però sovint enutjosos egòlatres que cal suportar per tal de poder posar en escena al Shakespeare o Wagner de torn, però així com el pas del temps ens allibera de tota la patuleia d'autors de pa sucat amb oli i ens ofereix, tan sols, aquells l'obra dels quals ha pogut superar la censura de tan inclement jutge, tota la caterva d'actors ens són inevitablement contemporanis. Cal dons, un cop més, provar de destriar el gra de la palla i aplaudir sense reserves a aquells pocs escollits capaços de fer arribar als seus personatges més enllà d'on els van fer arribar els seus honorables autors. I, com a torna, tractar amb la deguda indiferència a tots aquells que, sense ser-ho, es fan dir actors.

Watashi wa sutoikkuna desu ka

D'habitud aquell que crec voler ser resta impassible davant de les circumstàncies del viure, de tal manera que ni joies ni dissorts li acostumen a mudar l'ànim, talment aquell que crec voler ser fos una mena de campió mundial de l'estoicisme d'estar per casa que visqués aliè a tot quefer humà. Però hi ha una circumstància que si altera de manera inevitable l'ànim d'aquell que crec voler ser, si em disculpen aquesta lletja insistència meva de parlar de mi mateix servint-me de la tercera persona del singular, i no és altra que aquella que diuen que Leibniz enuncià en demanar-se per què hi ha alguna cosa i no més aviat no res. I és en no trobar mai una resposta apaivagadora a semblant enunciat, que aquell que crec voler ser defuig la qüestió i proba de dedicar el seu enteniment a altres quefers més profitosos, com ara destriar la millor manera de preparar el bacallà, i qui dia passa any empeny. Però l'esveradora qüestió reapareix amb preocupant regularitat, com fa cosa de quatre anys amb el visionat de Melancholia, on el sempre malcarat Lars von Trier ofereix una actualització de l'enunciat de Leibniz acompanyada pels acords del preludi del tercer acte del Tristany. O com amb la lectura d'aquests dies, on l'autor de torn, Josep Maria Esquirol, comet la insensatesa de reproduir les paraules de Leibniz talment fossin paraules innocents i innòcues, d'aquelles que poden ser dites amb la tranquil·litat de qui parla per no dir res, falta imperdonable en aquest cas, doncs bé el senyor Esquirol, a diferència d'aquell que crec voler ser, fa servir les paraules per dir alguna cosa.

Odoroki

Ahir a la nit vaig veure al Canal 33 una falca publicitària que promocionava un acte del ja potser anacrònic bicentenari del naixement de Richard Wagner, on una veu fora del camp visual esmentava que Wagner fou una personalitat forta i dominant, autor d'una important obra, de la que citava a tall d'exemple L'Holandès errant, i remarcava que va influir en més de dues-centes bandes sonores posteriors. Acabava la falca amb un fragment musical prou conegut de tothom, l'O Fortuna del Carmina Burana.

Tot plegat sorprenent. No pas pel curiós esment a la personalitat de Wagner, ni tampoc per l'obra citada, L'Holandès errant, una obra certament primerenca i menor dins el catàleg wagnerià, ni tan sols per la desconcertant menció a les més dues-centes bandes sonores; sinó, potser, i diguin-me primmirat, escrupolós, maniàtic, esquiterell o estugós, per il·lustrar musicalment la promoció d'un acte d'homenatge a Richard Wagner amb música de Carl Off.

Kōrangure

No m'agraden els saxòfons. No m'agrada el seu aspecte, no m'agrada el seu timbre i no m'agrada el significant que el significa. Ja quan en els anys de joventut em plaïa d'allò més el so d'allò que s'acostuma a nomenar blues, evitava d'escoltar grups que incorporessin aquest tubs cònics de llautó tan desafortunats i preferia els que incorporaven el so de l'harmònica, especialment si el bufador de torn responia al nom de Carey Bell o Sonny Boy Williamson.

Però encara em plau més el so d'altres instruments de vent, com ara l'oboè, el fagot i, per sobre de tots, el corn anglès, ni que sigui per això.

Naze Wagner-sama o shinobimasu ka

La relació de Wagner amb l'èxit resulta atípica. Sí considerem l'èxit com l'amargós caramel aquell que hom pot rebre en fer el que d'ell s'espera, resulta paradoxal que Wagner l'assolís quan precisament deixà de fer el que d'ell s'esperava, això és, escriure òperes segons el model de la Grand Opèra francesa del moment, com ara Rienzi, i començà a fer allò que ningú no li havia pas demanat, escriure òperes segons el seu propi model. I encara resulta més paradoxal que en fer un pas de rosca més i anar més enllà del que ningú mai no hagués pogut imaginar amb obres com Tristan und Isolde, Der Ring des Nibelungen i Parsifal, obtingués un èxit tan aclaparador.

Que la posteritat hagués reconegut el seu geni no hagués estat cap sorpresa, doncs molts són els pioners que veuen la seva obra ignorada i/o menyspreada en vida, però reconeguda per les generacions posteriors. De la mateixa manera, aquells que tot ho sacrifiquen en cerca de l'èxit és habitual que siguin ràpidament oblidats, un cop resten absents i la seva obra es revela com el que és, no més que un mitjà per assolir l'èxit personal. Què té, doncs, Wagner, que sense renunciar a res assoleix l'èxit en vida i la seva obra el sobreviu? Cert és que Wagner maldà per l'èxit i el cercà en tot moment, i cert és, també, segons explicaren aquells que el conegueren, que amb poc esforç convertia a qualsevol interlocutor en un fanàtic adorador de la seva persona, encara que pel camí li hagués manllevat dona i bens. Però, aleshores, per què encara recordem Wagner?

Potser, simplement, per prodigis com aquest.

Gekijō ga ippai dewa arimasen

Any rere any, en arribar el temps de l'estiu, es reuneix un grup de músics escollits per formar una efímera orquestra en una petita ciutat de l'Estat Lliure de Baviera, sota el sostre del Bayreuther Festspielhaus, teatre del segle XIX construït gràcies al mecenatge de Ludwig Otto Frederik Wilhelm, de la casa de Wittelsbach, per interpretar les principals obres del mestre. Passat l'estiu el grup dels escollits es dissolt, retornant cada músic a la seva respectiva orquestra.

Enguany, però, un fet excepcional s'ha esdevingut. Finalitzat el festival al Bayreuther Festspielhaus, el grup dels escollits, abans de dissoldre's, ha visitat la ciutat aquesta que s'estén, en no sempre ordenada quadrícula, entre les desembocadures del Besòs i el Llobregat, i ha ofert la interpretació de tres de les obres del mestre, dues de menors, Der fliegende Holländer i Lohengrin, i la molt delitosa Tristan und Isolde. Ha acompanyat a l'orquestra el cor del mateix festival, un centenar de mestres cantaires sense parió al món coral, que vestint robes grises han pres el protagonisme que d'antuvi hom pressuposava de l'orquestra, no sempre conduïda per la direcció habitual.

I aquest prodigi d'improbable repetició s'ha esdevingut davant la indiferència general dels no pocs habitants que poblen la ciutat aquesta que s'estén entre ambdós rius, el Besòs i el Llobregat, que ha menystingut a tan il·lustres visitants oferint-los un teatre on eren habituals les esteses de butaques buides. Diuen els cercadors d'excuses que les entrades eren massa cares, que les representacions eren només en format concert, que la promoció ha estat insuficient, que les dates no havien estat ben triades i que si els temps, en definitiva, són difícils, amb el país colpit pels estralls de les pròpies follies. Però cap follia més grossa que no saber honorar l'excel·lència com cal.

Konban eiga o mimashita (III)

Al tercer acte hom espera la mort. Tristany, ferit al final del segon acte, jeu amb l'esperança de reveure Isolda. I Isolda, un cop mort Tristany, mor de desig en el deliciós Liebestod final. En tot l'acte, però, la visió del mar domina l'escena, amb l'esperança o el neguit per l'arribada d'un vaixell. Esperança si és Isolda qui arriba, neguit si és el rei Marke.

No és endebades, doncs, que Trier, Lars von Trier, ens ofereixi constantment el preludi d'aquest tercer acte, que es fa omnipresent en tot el metratge de Melancholia, fins arribar a l'escena final, quan el melancòlic planeta topa amb la terra i la humanitat sencera deixa d'existir. El planeta, un petit punt a l'horitzó, ha anat engrandint la seva presència, i talment el vaixell del rei Marke, ocupa tota l'escena portant la mort en un final anunciat des de bon començament, també acceptat, i qui sap si desitjat, doncs poca diferència hi ha entre la pròpia mort i la destrucció del conjunt del gènere humà.

Sigfried-san desu ka, Parsifal-san desu ka

Com Sigfried, Parsifal no era més que un foll cercabregues mancat d'enteniment, fill d'un altre foll cercabregues també mancat d'enteniment, encara que ambdós desconeguessin els seus tràgics origens. I com Sigfried, Parsifal era també fàcilment manipulable per qualsevol amb dos dits de front i vocació de titellaire. Però a diferència de Sigfried, Parsifal evoluciona al llarg del llibret, i al final del tercer acte resta redimit per la seva capacitat de compassió vers els altres.

És per això que sorprenen algunes de les decisions, si no pas totes, de Claus Guth, que és qui signa la sorprenent posada en escena del Parsifal que aquests dies es pot veure al Gran Teatre del Liceu. Sorprenen els cavallers del Greal convertits en militars convalescents, sens dubte alemanys desprès de l'ensulsiada de la Gran Guerra. Sorprèn la recerca del remei per guarir Amfortas com a al·legoria de la recerca del miraculós remei que ha de guarir a tota una raça. I sorprèn, i molt, un Parsifal uniformat amb els braus soldats marxant al seu darrera, com una avançada del que pocs anys després s'esdevindria, quan tothom, de grat o per força, hagué de marcar el pas.

Però que pinta Parsifal convertit en oficial de les SS? Aquest paperot el podia fer un Sigfried, un talòs, un pocapena, un brau minyó que fora de repartir mastegots i folgar amb tota quanta femella li posessin al davant, no era capaç de cap discerniment. Sigfried sí que, curull d'entusiasme, s'hagués vestit el lluent uniforme de les SchutzStaffel i hagués marxat cap a l'est a estomacar eslaus... però Parsifal... si fins i tot els nazis, fidels adoradors de Sigfried, arraconaren Parsifal en no compartir-ne els valors.

O potser m'he confós, i creient que anava a veure una representació del Parsifal, he assistit a una versió abreujada de tota la tetralogia, que, vés per on, ha resultat prou llaminera.

Omoikaemasen

Mira dErsu_, necessites un tema. Amb aquest avui escric d'això i demà d'allò no vas enlloc. Si vols que siguin els grecs, doncs els grecs; si la literatura, doncs la literatura... el que sigui, però un tema. I sigues més amable, fes relacions socials, respon els comentaris, afegeix una llista de pàgines amigues, col·labora en totes les iniciatives populars que puguis, crea l'dErsusfera... i tingués més interacció amb els lectors, tracta'ls de tu, planteja enquestes, pregunta per les seves preferències, fes jocs, crea un premi, regala alguna cosa. Per l'amor de Déu, dErsu_, si ni tan sols la teva companya et llegeix. I fes servir un llenguatge més planer, frases curtes sense tantes subordinades. I els títols... oblida el japonès i pensa que un bon títol ho és tot. I posa fotografies, algun vídeo, i copia algun poema famós de tant en tant o la lletra d'alguna cançó que tothom conegui... però res de Toshitake Shinohara, que et conec, ni tampoc Wagner... si vols posar òpera que sigui Verdi, però mira d'evitar-ho. I de tant en tant mostra preocupació per causes nobles i planteja alguna acció solidària, encara que sigui inútil... però que sembli que ets d'esquerres i et preocupes pels altres...

Escolto, incrèdul, la xerrameca de l'enutjós setciències que seu al meu davant, fins que cansat de tantes insensateses pitjo el botó que obra la trapa de sota la cadira on seu l'irritant visitant, que tot seguit cau al pou sense fons que comunica directament amb el nucli incandescent de la Terra, un aliatge líquid de ferro i níquel a on, de ben segur, les seves opinions seran d'allò més benvingudes.

Kochira ga saitei desu

Tot just extingida la darrera nota, i abans de l'esclat dels aplaudiments, els miserables s'alcen. I ja enmig dels aplaudiments s'apressen pels passadissos cap a la sortida per ser els primers a retirar l'abric del guarda-roba, agafar el primer taxi, o ser els primers en qualsevol altra niciesa. Un cantant d'òpera porta una vida sacrificada des de ben petit, tiranitzat per la disciplina del cant. I a canvi només demana uns simples aplaudiments, no més que el so que es produeix en batre les mans. Sembla ben poca cosa, però els miserables s'alcen i fugen corrents. Com ara fa una estona al Gran Teatre del Liceu, on Jennifer Wilson, que interpretava amb solvència el compromès paper d'Isolda, ha hagut de veure com tres miserables s'alçaven de les primeres files de la platea, just al meu costat, i marxaven a l'inici del Liebestod, la mort d'Isolda, a la fi del tercer i darrer acte, poc més de sis minuts sublims, els que s'han volgut estalviar els més miserables dels miserables.

Asoko ni ikitai desu ka

No tinc simpatia ni per Siegmund ni per Sieglinde, encara menys per Sigfried, el seu fill, tots plegats una colla de busca-bregues que es pensen que tot ho saben i que tot ho poden. I encara tinc menys simpatia per allò que representen, un nou home que ha de redimir a la humanitat de velles culpes i portar-la a una quimèrica arcàdia, després, això sí, de l'inevitable peatge del lager, si és que l'heroi de torn carrega cap a la dreta, o del gulag, si ho fa cap a l'esquerra.

Però, dit això, cada cop que escolto el lament de Siegmund o de Sieglinde, o el foll entusiasme del talòs de Sigfried, no puc evitar de fer meva la seva dissort, les seves alegries o les seves esperances, i bressolat pel geni de Wagner dic amén a tot, convençut, ni que sigui fins al final de la funció, que un món millor no només és possible, sinó, fins i tot, desitjable.

Tannhauser mō desu (III)

De nou amb el Tannhauser recordo una pel·lícula de King Vidor, the crowd, on es relata amb un ritme portentós la història d'un home comú, en John, un no ningú. John té tot el que un home qualsevol pot desitjar: feina, un habitatge, una muller que l'estima i dos fills. Però en John no té prou amb això, doncs ell és especial, més que ningú, i tot és poc per a ell. Tan desagraït és en John amb la seva sort, que Vidor decideix esclafar-lo sense misericòrdia, i al llarg del metratge perd la feina, veu com una malaltia se li emporta un fill, i resta convertit en una ombra que va d'aquí cap allà sense fer res de bo, ell, en Johnny, que s'havia de menjar el món. Fins que, en un dels finals més cruels que recordo, John accepta ser el que és, un no ningú, algú que, còmodament arrepapat en el pati de butaques d'un teatre qualsevol, riu les bufonades que es representen a l'escenari, alhora que la càmera s'allunya en una seqüència memorable (minut 9) que el dilueix en una multitud de la que res no el diferencia.

I qui és aquest Tannhauser creat per Carsen, sinó un John qualsevol que renuncia a ell mateix a canvi de l'èxit? doncs què és l'èxit, sinó el més amargant dels caramels, aquell que rebem a canvi de fer el que de nosaltres s'espera.

Tannhauser mō desu (II)

Fa vint-i-cinc anys que assisteixo amb una certa regularitat a representacions d’òpera al Gran Teatre del Liceu. Vint-i-cinc anys de tornar cap a casa pensant que mai més, que per suportar les incomoditats de quatre o cinc hores de funció amb una posada en escena vergonyant, millor quedar-se a casa i escoltar alguna versió enllaunada.

És per això que dimarts passat la sorpresa fou majúscula, doncs Robert Carsen fa un treball esplèndid amb el Tannhauser. I no només amb l’escenografia, també amb la direcció d’actors i els moviments del cor, fins i tot amb el canvi de rol del protagonista, de minnesänger a pintor. Carsen és valent i agosarat, alhora que respectuós amb el text, però, per sobre de tot, és brillant, això és, excel·lent, admirable en el seu gènere. I és que al llarg dels anys he vist muntatges on era tanta la valentia i la gosadia, o tant el respecte reverencial vers l’original, que tot es reduïa a fer-se el fatxenda o a amagar el cap sota l’ala, com si la modernitat o la tradició, per elles soles, fossin alguna cosa més que paraules, de deu lletres la primera, vuit la segona.

Tannhauser mō desu

I al final del tercer acte, enmig dels aplaudiments, recordo dues pel·lícules de Lars von Trier, breaking the waves i dancer in the dark, que tot i tenir noms diferents, actors diferents i trames diferents, són la mateixa cosa. En totes dues hi ha la figura d'una dona, Bess McNeill a la primera, Selma Jezková a la segona, que han de sacrificar les seves vides per tal de salvar a l'ésser estimat. La senyora McNeill mor violada i torturada, i la senyora Jezková executada a la forca per un crim que no ha comès, per tal que el marit d'una i el fill de l'altre puguin recuperar la salut i viure molts anys. Si fa no fa com Elisabeth, la fidel Penèlope de Tannhauser, que ofereix la seva vida a canvi del perdó del seu estimat, que rep la gràcia no pas pel seu penediment ni pel seu pelegrinatge a Roma, sinó pel sacrifici de la dolça Elisabeth.

En el seu moment la crítica va comparar breaking the waves i dancer in the dark amb Ordet, el clàssic de Carl Theodor Dreyer, on els papers, però, estan bescanviats. A Ordet qui rep la gràcia divina i torna d'entre els morts és Inger, l'estimada esposa de Mikkel, a qui no es demana que mori a canvi del miracle, doncs, on s'ha vist que un home sacrifiqui la vida per una dona?

Ulisses desu ka, Tannhauser desu ka

És en el primer acte, enmig del duet entre Venus i Tannhauser, que em retorna la imatge d’Ulisses pres a l’illa de Calipso. A l’òpera de Wagner, Tannhauser és al Venusberg, on Venus li ha ofert la immortalitat a canvi que aquest satisfaci la seva luxúria; i al poema homèric és Calipso qui ofereix la immortalitat a Ulisses a canvi del mateix. I tant Tannhauser com Ulisses, per molt que les cadenes que els lliguen siguin d’or, frisen per fugir del captiveri, doncs enyoren la terra paterna i la companyonia dels seus semblants.

Un cop lliures, però, les seves històries divergeixen, doncs si bé ningú retreu a Ulisses els deu anys passats al llit de Calipso, Tannhauser és veu rebutjat per tothom. I no pas per una qüestió de moral, sinó per un conflicte d’autoritat, doncs si el Venusberg on sojorna Tannhauser és un reducte pagà enmig de la cristiandat, l'illa de Calipso està regida per la mateixa cosmogonia olímpica que el món a on retorna Ulisses. El que no se li perdona a Tannhauser no és pas la còpula fora del sagrat vincle matrimonial, sinó haver gosat viure sota unes altres lleis, una altra autoritat, doncs ja ho deia Joan Fuster, que dels pecats del piu, nostre senyor se'n riu, però de l'autoritat, afegeixo jo, no se’n riu ni déu.

Nani o shitai desu ka (III)

A casa, escarxofat de nou a la butaca, escolto la Marxa Fúnebre de Sígfried, al darrer acte del Capvespre, on diuen que Wagner converteix en música la ràbia i el dolor per la mort de l’heroi, Sígfried, l’adolescent revolucionari que havia de fer taula rassa de tot ordre, de tota tradició, per portar-nos a viure la millor de les utopies, un cop oblidat tot passat, vençuts tots els vicis, tota debilitat.

Però un cop cremats Déus i herois, el prodigi wagnerià no em transmet ni ràbia ni dolor, sinó esperança. L’esperança que dóna la benvinguda al temps dels homes, uns éssers imperfectes i menyspreables que només ambicionem (i no és poc, doncs ho és tot) passar les tardes de diumenge escarxofats en una còmoda butaca, escoltant com l’orquestra ens protegeix de tot mal, alhora que celebrem la mort del millor dels herois, del millor dels futurs, això és, el gulag, el lager en aquest cas, com a fi inevitable de tota utopia.

Nani o shitai desu ka (II)

A casa, escarxofat a la butaca, escolto el Tristany. Primer l’obertura, i després... després res, doncs en finalitzar el primer disc sóc incapaç d’aixecar-me per canviar-lo pel següent, tot i el meu desig de continuar escoltant l’òpera, potser la meva preferida d’entre l’obra wagneriana. Resto, doncs, envoltat de silenci, retingut a la butaca per la indolència, la mateixa indolència que una estona després em torna a retenir, quan ensopit penso que podria fullejar algun dels darrers llibres que he comprat. I no és que el meu cos, potser esgotat per l’esforç físic, o els meus genolls, de cartílags rosegats, no obeeixi(n) a la meva voluntat, no. És la meva voluntat la que no obeeix, la que no m’obeeix. Com tampoc m’obeeix quan amb la gola seca vull anar a la cuina a beure un got d’aigua, o més tard a fer un mos, doncs continuo assegut, incapaç de cap esforç, fins i tot quan sento com una agradable escalfor s’escampa per tot, mullant-me calçotets i pantalons, alhora que una gran taca comença a escampar-se per la roba que folra els coixins de la butaca.

Kyō no konsāto

Assegut a la sala imagino que surto de casa, tombo a la cantonada i camino a grans gambades pel carrer d’Ausiàs Marc, fins que giro per Bruc, travesso la ronda, trenco per Ortigosa, baixo per Amadeu Vives, i arribo al Palau de la Música Catalana, on el programa d’avui és sensacional, ni fet a mida. Primer, per fer boca, l’obertura del Tristany en versió concert, i com a plat fort el rèquiem per a soprano, mezzossoprano, cor mixt i orquestra de György Sándor Ligeti. I per postres, com a regal de l’orquestra davant l’entusiasme del públic, una petita improvisació on cada músic toca una partitura diferent, alhora que el director declama, en silenci, el llibre dels Salms.

Assegut a la sala recordo com he sortit de casa, tombat a la cantonada i caminat a grans gambades pel carrer d’Ausiàs Marc, fins que he girat per Bruc, travessat la ronda, trencat per Ortigosa, baixat per Amadeu vives, i he arribat al Palau de la Música Catalana, on el programa d’avui era sensacional, ni fet a mida. Primer, per fer boca, l’obertura del Tristany en versió concert, i com a plat fort el rèquiem per a soprano, mezzossoprano, cor mixt i orquestra de György Sándor Ligeti. I per postres, com a regal de l’orquestra davant l’entusiasme del públic, una petita improvisació on cada músic ha tocat una partitura diferent, alhora que el director declamava, en silenci, el llibre dels Salms.

Kochira wa Xostakovitx-sama desu

Assegut a la sala escolto el superb regal que he rebut avui, una bellíssima capsa que conté deu petits cossos cilíndrics, d’una alçada insignificant en comparació amb el seu diàmetre, on hi ha enregistrades les quinze simfonies que compongué Dmitri Xostakòvitx. Ordenat com sóc he començat pel primer disc, que conté les simfonies 1ª i 15ª, que encara no he escoltat mai. La 1ª passa com si res, doncs ara puja, ara baixa, ara fa això, ara allò... un brillant catàleg de recursos que m’atabala i no em diu res. Però tot canvia en començar la 15ª. Primer em sorprenc en reconèixer algunes frases que em recorden molt a Wagner, a la Marxa fúnebre de Sigfrid, i tot seguit l’emoció segueix a la sorpresa, doncs resto del tot captivat per la delicadesa de la música. Una delicadesa que sóc del tot incapaç d’expressar, doncs ni sé prou música com per descriure el que escolto, ni sóc prou hàbil amb el llenguatge com per poder transmetre el que sento. Només puc fer un prec, escolteu-la.

Nani o shitai desu ka

Plou, però decideixo arriscar-me i surto de casa sense paraigües. I faig bé, doncs tan bon punt sóc al carrer la pluja escampa del tot. Que no torni a ploure, però, i menys avui, amb la mandra que em fa anar a treballar, penso. I tot seguit em sona el mòbil, dErsu_, diu una veu familiar, no cal que vinguis al despatx, que estem sense llum. Encantat amb la bona nova penso que podria aprofitar per esmorzar; uns croissants amb nata potser. I just al meu davant veig una granja. I el plat de nata resulta excel·lent, els croissants també. Ara de bon grat llegiria el diari. I vés, el tinc a la taula del costat, obert per les pàgines de literatura, on un article m’enllamineix amb les darreres novetats. Així que marxo esperitat cap a Laie tot recordant-me de T, gran aficionat a la lectura, a qui em plauria molt retrobar després de tants anys. I a Laie me’l trobo, i ens posem a parlar de Fontane i de Thomas Mann, que ve a ser el mateix, i el temps ens fuig. Fins que trobo que em vindria molt de gust un bon tall de bacallà, amb un saltat de ceps i camagrocs, doncs ja deu ser hora de dinar. I T em diu que anem, que em convida a dinar, que coneix un restaurant on fan un bacallà magnífic, i amb bolets, afegeix.

I certament el bacallà resulta sensacional, com també ho són les olives de l’aperitiu, unes alorenyes, les meves preferides. I quan penso que un glop de grappa fora ben plaent, per tirar avall, el cambrer se’ns apropa i ens ofereix, com no, un tast de grappa, per tirar avall, diu. I amb la clarividència que dóna l’alcohol per fi ho veig tot clar, i decideixo que vull escoltar de fons la mort d’Isolda, i que F i P s’uneixin a la sobretaula. I com no pot ser altrament comença a sonar l’escena final del Tristan, i F i P apareixen com per art de màgia al nostre davant. I em deixo anar i desitjo no haver de menester ulleres, i parlar un perfecte alemany, rejovenir quinze anys, esdevenir bell, enginyós, plaent a tothom, immortal també, i ric, molt ric, immensament ric... fins que, sobtat per l’egoisme dels meus desitjos em planto, em trec les innecessàries ulleres, esguardo als meus apreciats companys, i alçant la copa proposo un brindis, durch eine schnelle und glückliche Löschung der menschlichen Rasse.