… un home superflu, fracassat, incapaç ja de cap altra cosa que no sigui tossir, somiar i, potser sí, també sacrificar-se… però ¿a qui i de què serviria el meu sacrifici? I al capdavall, ¿sacrificar què?
diumenge, 24 de desembre del 2023
Mishiranu hito no monogatari
dilluns, 18 de desembre del 2023
Shifuku no oshie
En no veure ningú, vaig baixar del cim, m'assegué, i se m'acostà un borinot. Llavors, prenent la paraula, li vaig dir:
dimecres, 13 de desembre del 2023
Watashi ga kare ni narimasu
I és caminant pel carrer que el veig venir de cara, un home gran i desmanegat que camina a grans gambades. Un vell prim, mal girbat i mal afaitat, amb quatre pèls al cap que fan més nosa que servei, i amb la roba bruta i esparracada. L'home, el vell, camina nerviós a grans gambades, com ja he dit, però les seves passes no són netes. És com si algun dolor li modifiqués el gest, potser una punxada a la planta del peu a l'hora de trepitjar deguda a una metatarsàlgia o a una fasciïtis plantar. Sigui com sigui les gambades de l'home són llargues però estranyes, i tot ell, en caminar, gira el cos de manera desagradable i poc natural. La seva mirada tampoc no és neta, i a la mirada se li endevina un cert nerviosisme, potser la paüra pròpia d'aquells que se saben fora de lloc, d'aquells que se saben aliens al món que els envolta, d'aquells que se saben sobrers.
dijous, 7 de desembre del 2023
Subarashī utsukushi-sa
Quan m’assec a treballar dedico la major part del temps a evitar petites lletjors (més que no pas a buscar grans belleses), escriu en un cert moment Martin Amis a Des de dins.
diumenge, 26 de novembre del 2023
Taiwa no uchi
Duóleg. La paraula l'ensopego en la llaminera lectura que tinc a les mans, i com que m'és desconeguda faig el que sempre faig en aquests casos, buscar-la al diccionari. Però no la trobo, ni al diccionari de l'IEC, ni a l'Alcover-Moll ni al Coromines. Malgrat tot el significat és evident, tant pel context que l'acompanya com per la seva forma, on l'òleg final la lliga a monòleg i el du inicial al nombre dos. Tot plegat, és clar, ens porta a un monòleg de dos, allò que en un primer moment anomenaríem diàleg. Però de seguida veig que no, que un diàleg és un diàleg i un duòleg un duòleg, i que sí, en tots dos casos són dos els que parlen, però en el primer cas parlen dos que són conscients que són dos, dos que es volen comunicar, que volen intercanviar idees, que potser es volen convèncer d'això o d'allò, o que potser s'escridassen i es diuen el nom del porc. En tot cas, són dos que es comuniquen. En canvi, els que duolegen entenc que tot i ser dos, aquest dos s'ignoren, que ambdós monologuegen, que ambdós parlen però no s'escolten, que no es parlen, només parlen.
dijous, 16 de novembre del 2023
Moriuchi no shōbai
Potser és a causa de lectures de joventut, però crec ser de l'opinió que tot aquell que llueix un nombre excessiu de tatuatges al cos (i considero excessiu qualsevol nombre superior a zero), és sens dubte arponer de professió. I anys enrere, quan la Comissió Balenera Internacional no limitaven la caça de balenes i tot era un campi qui pugui, els arponers eren on devien ser, al bell mig de l'oceà dalt de fràgils esquifs, arpó en mà, esperant el moment d'enfrontar-se als grans cetacis. Però ara, ai las, vaguen com ànimes en pena pels carrers de la ciutat, viatgen en metro o graven vídeos explicant com fer-se ric invertint en el mercat immobiliari, ocupacions, totes elles, indignes d'aquells que han viscut o imaginat el goig de brandar un arpó.
diumenge, 12 de novembre del 2023
Tōwaku no
Racionalitzar la percepció és probablement inevitable. Però racionalitzar la percepció és també sovint enutjós, en ser un pas que no admet marxa enrere. I és que un cop entenem o creiem entendre allò que veiem o escoltem, allò que toquem o ensumem, allò que tastem o llegim, perdem el goig, no exempt d'una certa i plaent paüra, de trobar-nos davant de l'inconegut. I si bé potser el coneixement, o la ficció d'un cert coneixement, té també el seu què, el moment de desconcert en trobar-nos davant d'allò que ignorem no té preu.
divendres, 3 de novembre del 2023
Gurasu to mizu no bin
És en omplir-me el got, en veure com l'aigua surt per l'estret broc de l'ampolla de vidre, en veure com cau i s'arremolina dins el got, com es calma i resta disponible per satisfer-me la set, que de cop m'adono de la meravella de tot plegat. De la meravella que és el got i l'ampolla, de la meravella que és el seu disseny i producció en sèrie, del prodigi que representa l'envasat i transport de l'aigua, de la clarividència d'aquells que van establir les mesures de líquids, de la intel·ligència que fa possible la seva refrigeració, del miracle que és tot.
dilluns, 30 d’octubre del 2023
Chotto matte kudasai (XII)
Uns moments tan intensos, vermells, condensats en si mateixos, que no necessitaven passat ni futur per existir, escriu Lispector, a A prop del cor salvatge.
dissabte, 28 d’octubre del 2023
Watashi wa Amis-san o yomimasu (II)
Ningú hi arriba gaire lluny, amb la «vida». Les limitacions són les limitacions de la vida: pobresa d’incidents, repetició, parquedat imaginativa i absència de forma…, escriu també Martin Amis a Des de dins.
divendres, 27 d’octubre del 2023
Watashi wa Amis-san o yomimasu
… els escriptors no poden «llegir» els seus llibres (en cap sentit normal de la paraula) fins que ja fa un o dos anys que s’han publicat. Continuen corregint-los, continuen turmentats per les alternatives i les oportunitats perdudes. Per a ells, la prosa necessita un cert temps per consolidar-se com una cosa fixa i establerta, escriu Martin Amis a Des de dins.
dimecres, 25 d’octubre del 2023
Sakkā no shiai
És sabut que el mil nou-cents setanta-dos, durant els jocs olímpics d'estiu de Múnic, s'enfrontaren en un partit de futbol les seleccions de Grècia i Alemanya. L'enfrontament, com potser recordaran, acabà amb la pírrica victòria dels grecs per un a zero, gràcies a un gol de Sòcrates que fou molt protestat pels jugadors alemanys, atesa la clara situació de fora de joc en què es trobava Sòcrates en el moment de fer la rematada. Com a curiositat del partit, és també sabut que un resum d'aquest s'emeté per televisió amb anterioritat a la seva celebració, fet força inusual en el món de l'audiovisual, dins el conegut programa esportiu And Now for Something Completely Different de la BBC. També resulta una dada curiosa, que els pares del futur futbolista brasilè Sócrates Brasileiro Sampaio de Souza Vieira de Oliveira, triessin el nom del seu fill en honor a l'autor d'aquell mític gol, mostrant una clarividència digna d'estudi. I és que el tal Sampaio de Souza nasqué el mil nou-cents cinquanta-quatre, disset anys abans que les imatges del partit s'emetessin per primer cop per televisió, i divuit anys abans de la celebració del matx. Admirable, sens dubte. Com admirable també va ser l'estranya presència d'un tal Beckenbauer en les files de l'equip alemany, una jova promesa vinculada a l'Escola de Frankfurt que, malauradament, no va saber aprofitar l'oportunitat que se li va donar.
dijous, 19 d’octubre del 2023
Kore wa fushinsetsuna bunshō desu
De bon començament la prosa de Lispector se'm fa esquerpa. Esquerperia que va a més a mesura que avanço en la lectura, com si no em fos possible acostumar-me a la seva manera d'escriure. Però el cas és que aquesta esquerperia no m'impedeix restar enlluernat per les idees que crec endevinar en el text, especialment amb una, ja esmentada, sobre com el que diem transforma el que volem dir. És a dir, com el fet de pensar modifica allò previ al pensament, allò previ que ens és més íntim. Com el fet de pensar no només no aconsegueix descriure aquest previ, sinó que el modifica i el transforma en tota una altra cosa. Com el fet de pensar ens fa oblidar allò que més pregonament som, per fer-nos ser ves a saber què.
diumenge, 15 d’octubre del 2023
Watashi wa itami ga suki desu ka
És lloc comú de moltes converses d'hospital dir que, en determinades circumstàncies de dolor, és preferible morir a perllongar una vida que tan sols és agonia. Fins i tot, jo mateix crec combregar amb aquest postulat, amb aquesta mena de retirada a temps, amb aquest no voler escurar un got que tan sols conté dolor i amargor. Però, i un cop més que seríem sense la possibilitat d'un però, quan participo en alguna d'aquestes converses, acostumo a dir que no és el mateix parlar des de la tranquil·litat d'esperit de qui no pateix, de qui a l'hospital tan sols és un visitant ocasional, de qui encara té futur, que fer-ho des del punt de vista d'aquell per qui la vida només és dolor. I és que si aquest aquell s'estima encara la vida, també s'estimarà el dolor, en ser com és el dolor l'únic que el lliga encara amb la vida, l'únic que li recorda que encara és viu, l'únic que encara és.
divendres, 6 d’octubre del 2023
Chotto mattemasu
De vegades hi ha narratives que trobes que s'allarguen i s'allarguen sense motiu. Narratives que potser al llarg d'un parell d'hores de metratge van d'aquí cap allà fent voltes sobre no se sap ben bé què. Narratives que sense saber cap a on van, et captiven per la forma que gasten, per les maneres que mostren, per com et diuen el que encara no saps que t'estan dient. Narratives, en definitiva, que sense que te n'adonis et porten allà on volen per, un cop creus que no ets enlloc, fer-te viure la intensitat d'un moment que fa més de dues hores que preparen.
dilluns, 2 d’octubre del 2023
Kanketsu no
És curiós com no sé dir qui soc. És a dir, ho sé perfectament, però no ho puc dir. Sobretot tinc por de dir-ho, perquè en el moment en què intento parlar no tan sols no expresso el que sento, sinó que el que sento es transforma lentament en el que dic, escriu l'autora, Clarice Lispector, a A prop del cor salvatge.
dijous, 21 de setembre del 2023
Watashi wa dokoni mo nai ni ikimasu
L'escena es pot situar a qualsevol lloc, en qualsevol època, diu el narrador en el narrat vint-i-sis. I encara que allò que diu el narrador, un tal Yasar Dondog, es refereix a l'escena que acaba de ser narrada, també l'escena narrada podria ser qualsevol altra de les que ja han sigut narrades o es narraran en el que queda de llibre o, fins i tot, qualsevol de les que no han sigut narrades i que probablement no es narraran mai. I el mateix podríem dir del narrador, que hagués pogut ser qualsevol altre dels narradors que narren o no narren, si és que tots no són un o un no és tots.
diumenge, 17 de setembre del 2023
Jēmuzu kyōdai
En la meva superlativa ignorància, fins el dia d'avui no he sabut que Henry James i William James eren germans, que ambdós James havien compartit mare i pare, que ambdós James havien crescut junts, que ambdós James havien rebut una mateixa educació. Sabia, és clar, que ambdós eren nord-americans, que ambdós eren contemporanis i que, per sobre de tot, ambdós em resultaven necessaris de llegir.
dilluns, 11 de setembre del 2023
Muntanā-san tōri
Fa molts anys, més de vint, i per irrellevants raons laborals que ara no venen al cas (però d'aquí a un moment potser sí), vaig visitar un pis del carrer Muntaner sota la plaça de la Bonanova que eren dos. L'un, més petit, estava situat sobre l'altre, i ambdós es comunicaven interiorment gràcies a una petita escala construïda amb posterioritat a la construcció de l'edifici on eren. Al pis superior era on un psiquiatre ja jubilat havia passat consulta al llarg de molts anys, i al pis inferior, com és fàcil deduir, era on hi vivia. Però un cop jubilat, el psiquiatre volia vendre's el pis superior, que ja no necessitava, eliminant l'escala interior i fent les obres necessàries per deixar el pis superior presentable. I allà és on entrava jo. Però tot això, és clar, tal com he escrit només començar, resulta irrellevant i potser inexacte.
dimecres, 6 de setembre del 2023
Rūbikkukyūbu
L'any 1974 l'escultor i professor d'arquitectura hongarès Ernő Rubik va inventar un trencaclosques mecànic que es va anomenar Cub de Rubik. L'any 1981 el seu invent va arribar a la península Ibèrica, on es feu molt popular. Jo tenia tretze o catorze anys quan vaig aprendre a resoldre'l amb l'ajut de cinc algoritmes que em permetien completar el trencaclosques des de qualsevol posició inicial. Vaig practicar tant que vaig arribar a fer el cub en menys de trenta segons.
dimecres, 30 d’agost del 2023
Wareta kagami o yomimasu
Recordo potser un relat de Palau i Fabra, on una dona que viatja en tren llegeix a una velocitat que sorprèn a la veu narradora, que seu al seu davant. Aleshores, després d'una breu conversa, els que llegim el relat, o potser l'anècdota viscuda, ens assabentem que per raons que ara mateix no recordo i tampoc no venen al cas, la dona no és que llegeixi ràpid, és que llegeix pàgina sí, pàgina no, inventant o imaginant el que no llegeix.
dilluns, 28 d’agost del 2023
Kanto-sama wa wa romanchisuto deshita
Sovint em repeteixo i torno a dir el que ja he dit amb anterioritat. Sovint, també, repeteixo literalment les mateixes expressions, les mateixes frases, les mateixes paraules, dites també amb la mateixa veu, amb la mateixa entonació, amb la mateixa cara de pa de ral de sempre. Encara que potser de tant en tant, sigui per atzar o per mera combinatòria, les paraules que dic canvien, es modifiquen, i encara que el significat d'allò que crec dir no varia, les expressions, les frases, les paraules, la mateixa manera de dir-ho difereixen en això o en allò. I també molt de tant en tant, de manera excepcional i sens dubte degut a la contingència més imprevisible, potser repetint el que he llegit o he sentit per alguna banda, dic alguna cosa que encara no havia dit abans, com ara, per exemple, que Kant, més que un il·lustrat, potser fou el primer dels romàntics.
dilluns, 31 de juliol del 2023
Ashita natsu-yasumi ikimasu (IV)
divendres, 28 de juliol del 2023
Watashi wa ryokō ga suki dewa arimasen
No m'agrada viatjar. No m'agrada marxar d'allà on m'he acostumat a viure, ni m'agrada anar allà on tan sols seré un turista. No m'agrada la incomoditat del desplaçament, ni la necessitat d'haver de fer coses, ni l'esgotament d'haver de viure fora de la placidesa de la rutina. No m'agrada haver de decidir constantment què visitar, on menjar, què fer. No m'agrada no saber on pixaré, ni on cagaré. No m'agrada deixar de fer el que em plau fer per passar a fer ves a saber què. No m'agrada el cansament que comporta, ni l'enuig que em provoca. No m'agrada que arreu no es parli català, ni tan sols occità. No m'agrada ser un més d'entre la plaga d'estòlids que ho parasiten tot. No, no m'agrada viatjar.
No obstant això, de vegades, però només de vegades, hi ha moments que ho valen tot, com potser el cop aquell que, ajagut a la gespa de Central Park, vaig llegir Verdaguer per primer cop.
dissabte, 22 de juliol del 2023
Dokusho no shunkan
És possible (i fins i tot probable) que tot allò que acostumo a llegir tingui una certa relació amb allò que, els autors de tot allò que acostumo a llegir, tinguessin al cap quan escrigueren el que van escriure. Però aquesta possible (i fins i tot probable) relació, trobo que resulta il·lusòria, irrellevant i intranscendent, en comparació amb tot allò que jo, en tant que lector, aporto en el moment de la lectura.
dimarts, 18 de juliol del 2023
Zundan ga suki desu
Un dels batents del balcó és obert. Rere seu, el porticó a mig plegar m'amaga part de la capçada de la mèlia de davant de casa. Com també tinc obert a la galeria, que dona a l'interior d'illa, l'aire passa i s'hi està força bé, malgrat la canícula, i veig com es bressolen branques, fulles i drupes. El cas és que m'agraden les mèlies, molt més que la tristor dels lledoners que darrerament fa plantar l'ajuntament, i trobo que alineades a carrer creen un cobricel sota el qual és ben agradable fer via. Potser els hi manca l'èpica dels plàtans o el cromatisme de tipuanes i xicrandes, però déu-n'hi-do. A més, com els edificis del carrer tenen una certa alçada, les mèlies han hagut d'espavilar-se per trobar el sol, i potser per això són força esveltes. En altres llocs les recordo més rabassudes, com si s'hagués de triar, troncs alts i prims, o baixos i gruixuts. Això em fa pensar en dissabte passat, quan em vaig agombolar sota l'ombra d'un pi de dimensions descomunals, tant en alçada com amplada, una mena de superba i superbiosa excepció.
dimarts, 11 de juliol del 2023
Watashi wa hashigo o noborimasu
I és pujant els cinc trams d'escales que porten de l'andana al vestíbul, que em fixo que la dona que tinc al davant puja els esglaons de dos en dos. Sobtat, paro atenció en la dona o, si més no, en l'esquena de la dona, que vesteix un vestit florejat, porta penjada una bossa de pell a l'espatlla dreta, una bossa de plàstic que em sembla buida al canell també dret i un telèfon mòbil a la mà també també dreta. El cas és que la dona, sens dubte, és molt més baixa que jo, potser vint o vint-i-cinc centímetres i, en conseqüència, la seva passa ha de ser més curta que la meva. No obstant això, ella puja els esglaons de dos en dos i jo d'un en un. I sí, és cert, potser a mi m'és una mica incòmode pujar-los d'un en un, atès que haig d'escurçar una mica la passa. Però si provo de pujar-los de dos en dos, l'haig d'allargar massa i també em resulta incòmode, encara més. Evidentment, no és possible adaptar les escales a la passa de tots aquells que al llarg del temps les pujaran o baixaran, i per això el costum (i diverses normatives) estableix que la suma en centímetres del doble de l'alçada de la contrapetja més la llargada de l'estesa, no serà mai inferior a cinquanta-quatre ni superior a setanta, a més d'establir unes dimensions mínimes per ambdós elements. Sigui com sigui, penso que a la dona del meu davant li ha de resultar força incòmode pujar els esglaons de dos en dos i, si paro atenció als seus moviments, crec endevinar una mica d'aquesta incomoditat anticipada. No obstant això, la dona puja els cinc trams d'escala de la mateixa manera, i també l'escala que trobem més endavant, la que ens porta al carrer. En ambdós casos, a més, hauria pogut optar per la comoditat de l'escala mecànica que puja en paral·lel a l'escala no-mecànica. Em queda clar, doncs, que la comoditat no és una prioritat de la dona, que potser porta pressa. Però no, si portés pressa pujaria les escales mecàniques per la fila de l'esquerra, avançant als que resten immòbils (si obviem el propi moviment ascendent de l'escala i la resta de moviments del planeta, del sistema solar, de la galàxia i etcètera) a la fila de la dreta. Però de nou no, atès que la primera escala, la que porta de l'andana al vestíbul, és estreta i no permet una doble filera de persones, o sigui que sí, que pot ser que la dona porti pressa. Però de nou nou no, atès, també, que la segona escala, la que porta del vestíbul al carrer, és més ample i sí que permet una doble filera (a la dreta els que resten més o menys immòbils (recordem ara tot allò del moviment de l'escala i etcètera) i a l'esquerra els que pugen caminant, de manera que ambdues velocitats, la de l'escala i la seva pròpia, se sumen), de manera que la dona, si verament dugués pressa, en aquest cas sí que hauria pogut servir-se de l'escala mecànica per esgarrapar uns pocs segons. O sigui que no és per la pressa, que la dona del meu davant puja els esglaons de dos en dos. Potser, tal vegada, em dic, és que vol cremar calories aprofitant l'avinentesa de les escales, i per això força el pas, i el ritme, i el que convingui.
dimecres, 5 de juliol del 2023
Watashi wa kūkō ga suki desu
M'agraden els aeroports. M'agrada deambular pels seus espais gaudint de la pressa dels altres, mirant-me els plafons on s'anuncien volts, contemplant a aquells que esperen l'arribada d'un familiar, d'un amic o d'un desconegut, imaginant les vides d'aquells que viuen la dissort de no ser jo. M'agrada també admirar les grosses maletes que es traginen amunt i avall, l'asèpsia de botigues i cafeteries, l'absurditat de les mercaderies que es venen, la transparència dels espais. M'agrada acompanyar aquells que se'n van o rebre als que arriben, i qualsevol excusa em plau per trepitjar els seus paviments nets i polits, escoltar la megafonia o admirar la feina dels amatents auxiliars que tramiten embarcaments. I també m'agraden les ficcions, siguin llegides o vistes, l'acció de les quals s'esdevé en un aeroport, sigui aquest gran o petit, intercontinental o local, civil o militar.
Sí, m'agraden, m'agraden molt, els aeroports, sempre que, és clar, no sigui jo qui hagi d'enlairar-se.
dissabte, 24 de juny del 2023
Teki
Donde se comenta lo que está por venir, al modo tradicional, y se le da una bienvenida cordial al lector, escriu Kiko Amat al próleg de Los enemigos.
dijous, 15 de juny del 2023
Yami no oku
Katàiev va dir que no calia buscar la veritat: “la veritat en grec significa «tenebra, boira impenetrable»”, escriu en un cert moment Nanejda Mandelstam a Perduda tota esperança.
divendres, 9 de juny del 2023
Misute rareta kibō (II)
La comprensió de la realitat li arriba al poeta juntament amb els poemes, perquè en ells hi ha un element d’anticipació del futur, escriu en un cert moment Mandelstam (Nadejda, no Óssip), referint-se a la poesia de Mandelstam (Óssip, no, Nadejda), a Contra tota esperança.
dijous, 8 de juny del 2023
Miminari o kikimasu
Ho vaig començar a sentir d'infant, quan del llit estant tancava el llum i provava de dormir. No era més que un petit soroll que semblava no venir d'enlloc, no més que un petit xiulet, una mena de zumzeig agut. D'aleshores ençà aquesta remor m'ha acompanyat sempre, arreu, de dia i de nit, i només haig d'aturar-me, obviar l'exterior i parar una mica d'atenció, per sentir-la. Encara que no va ser fins l'estiu del dos mil dotze, quan vaig cometre l'estupidesa de llegir Jonathan Franzen, que vaig ensopegar amb un personatge que llegia Bernhard i que deia sentir una mena de xiulet interior, que li vaig posar nom: acufen.
divendres, 2 de juny del 2023
Misute rareta kibō
Explica Mandelstam, Nadejda, no Óssip, que més enllà de la por al gulag, més enllà de la por a la mort, més enllà de la fam, de l'ostracisme, més enllà de la prohibició a treballar, més enllà de tot, hi havia la por a parlar, a escoltar, a relacionar-te amb els altres. I és que tothom podia ser un confident del poder (el germà, l'amic, el veí, el company, el conegut, qui fos) i qualsevol cosa dita podia utilitzar-se no només contra qui l'havia dita, sinó també contra qui l'havia sentida i no l'havia denunciat. D'aquesta manera, l'Estat Soviètic convertia les persones en formigues, en cèl·lules infinitesimals d’un tot aclaparador mancades de qualsevol mena de lligam amb els que fins aleshores havien sigut els seus familiars, amics, veïns, companys, coneguts i/o saludats, on l'únic sentiment possible envers els altres era la desconfiança.
dimarts, 23 de maig del 2023
Kore wa mizu desu
Tenir memòria és potser la millor manera d'adonar-se de l'absurditat d'un mateix. En efecte, en recordar aquell que vam ser, allò que vam fer, allò que vam dir o allò que creiem pensar, si hom no és massa estúpid ni massa vanitós, de seguida s'adona que tot allò era ridícul i equivocat, cruel i pretensiós, absurd i forassenyat, i de seguida comença a fabular maneres d'adaptar el que sigui que es va fer, es va dir o es va creure pensar, a la nova contingència que ens tiranitza el present.
diumenge, 21 de maig del 2023
Shamoa no paseri
El julivert d'isard, Xatardia scabra, és una petita planta endèmica de l'anomenat Pirineu Oriental. Creix per sobre dels mil nou-cents metres en tarters calcaris, arrelada sota el pedruscall, i floreix de juliol a setembre. És petita, discreta, i cal parar atenció si se la vol trobar. Acostuma a fer estada als tarters de la cara nord del Cadí, que és on més em plau ensopegar-la, sota els grans espadats que tants records i anhels em porten. Certament, no és tan coneguda ni reconeguda com la flor de neu, la mítica edelweis, Leontopodium alpinum, però potser sigui aquesta una de les seves virtuts, tal com la manca de reconeixement, parlem de plantes, bèsties, lletres o minerals, és sempre un goig.
dissabte, 20 de maig del 2023
San-nin no sakka
I és al carrer Astúries, anant apressat cap no importa on, que de cop ens creuem amb l'Stephen Dixon i així li faig saber a l'estimada companya, que és qui ve amb mi. És un escriptor?, em demana, i viu a Barcelona?, afegeix encuriosida. Sí, i no ben bé, li responc, tot afegint que en Dixon va morir fa poc més de tres anys. Ah!, conclou aleshores ella, deixant clar que no desitja ser atabalada per les meves bestieses habituals i que millor li parli de coses pràctiques, com ara la gestió del calendari familiar.
diumenge, 14 de maig del 2023
Subete kudasai desu ka (II)
Potser deu ser perquè la llum ve de la paraula d'aquells que són valents; la prova d'això és que Déu va haver de parlar perquè es fes la llum, escriu Istrati a Kyra Kyralina.
dissabte, 13 de maig del 2023
Subete kudasai desu ka
L’escriptura no és idònia per fixar la veritat, encara que sigui l’únic instrument que es tingui a l’abast per mirar de fer-ho. El llenguatge va bé per fer poesia, perquè la poesia no vol expressar la veritat, sinó que és una construcció ideal, amb una veritat pròpia, que pren forma amb la paraula i acaba fent-hi un tot, escriu Virgilio Giotti a Apunts inútils.
dimecres, 10 de maig del 2023
O-kake kudasai (IV)
M'agrada seure i gaudir de la pressa dels altres. Seure en un banc, potser al carrer o a l'andana d'una estació, i veure passar als que tenen la dissort de no ser jo anar atabalats d'aquí cap allà o d'allà cap aquí. De vegades abaixo la vista i em limito a mirar-los les sabates, i només de tant en tant, en ensopegar alguna sabata que em plagui especialment, alço la vista i em fixo per uns instants en el desconegut o desconeguda que va o torna cap a ves a saber on. És aleshores que per uns instants fabulo la vida del desconegut o desconeguda de torn, que imagino sempre luxuriosa i luxosa, excessiva i esgotadora, aliena i alienada, i un cop més no puc més que complaure'm de creure ser qui poc importa si sóc o no sóc, això és, en dErsu_, el favorit dels Déus.
dissabte, 29 d’abril del 2023
Shujinkō
Cartes (1838-1867) és, sens dubte, una novel·la plena d'encerts. Primer per l'evolució que fa el seu personatge principal, un tal Fiódor, jove lletraferit a qui les circumstàncies del viure colpegen amb admirable regularitat i que, no obstant això, es manté ferm en el seu propòsit d'esdevenir escriptor. Segon, per la llibertat que l'autor ofereix als seus lectors, als qui tan sols ofereix una visió parcial dels fets narrats, de manera que sigui la imaginació dels lectors la que acabi de definir uns esdeveniments més intuïts que descrits. Tercer, per la riquesa i multiplicitat de registres del narrador, que modula el seu to en funció de si s'adreça a l'avarícia d'un editor, a l'egolatria d'un tsar o un alt funcionari, als fogots d'una amant o a la santa paciència d'un amic. I quart, i no menys important, per la riquesa del món literari que s'intueix, pel devessall d'obres que el tal Fiódor sembla escriure, com ara la correspondència entre dos pobres, les al·lucinacions d'algú que creu tenir un doble, els records d'un deportat a Sibèria, les misèries d'un ludòpata, el desgavell d'un estudiant enfollit… Tot un bé de déu que tant de bo algú arribi mai a escriure, ni que sigui el tal Fiódor, personatge principal de Cartes (1838-1867), novel·la plena d'encerts.
dissabte, 22 d’abril del 2023
Nani o eiga desu ka
En un cert moment apareix en pantalla un pot de vidre cilíndric. Dins el pot hi ha un nombre indeterminat de petites esferes de vidre, d'aquelles amb què acostumen a jugar els infants. Però en aquesta ocasió juguen els adults, que no són altres que els convidats a un casament, que han d'encertar el nombre exacte de petites esferes que hi ha dins el pot cilíndric. Cada convidat, acarat amb el pot, ha de dir la seva. Els més dubten i responen a l'atzar. Altres fingeixen comptar el nombre d'esferes i acaben també responent a la babalà, a si l'encerto l'endevino. Però n'hi ha un que respon amb seguretat, que sense dubtar ofereix un número, que no recordo, i afegeix que sap del cert que la seva resposta és certa i correcta. I, efectivament, quan més endavant es compten les petites esferes, el nombre resultant és l'avançat pel personatge que acabo d'esmentar. Després, a la segona part de la pel·lícula, aquest personatge torna a sortir a escena per afirmar, amb la mateixa seguretat amb què abans ha respost al joc de les esferes, que sap del cert que en tot l'univers només hi ha vida en el nostre planeta, La Terra.
dissabte, 15 d’abril del 2023
Ju-hachi no sakka
Si no em falla la memòria (ni les anotacions), dinou són els autors que escrivien o escriuen en rus que fins ara porto llegits. A saber, Puixkin, Lermóntov, Gógol, Dostoievski, Turguénev, Txékhov, Tolstoi, Andréiev, Braun, Bulgàkov, Bàbel, Tsvetàieva, Kharms, Tiniànov, Platónov, Xalàmov, Dovlàtov, Soljenitsin i Óssipov. Divuit difunts i un viu. Catorze russos, quatre ucraïnesos i un cosac. Divuit homes i una dona.
diumenge, 9 d’abril del 2023
Shoyū daimeishi
Fa uns mesos, i per raons que ara no em plau esmentar, vaig haver de qüestionar-me l'ús que feia de certs determinants possessius a l'hora d'escriure una narració que aleshores tenia entre mans. El cas és que aquells que en saben més que jo d'aquestes coses, m'advertiren que l'ús que en feia resultava abusiu, redundant i innecessari, i que fora bo esporgar el text de possessius. Jo, però, tot i entendre les raons que m'oferien, vaig considerar que hi havia altres raons que justificaven l'ús i abús que en feia, i vaig cercar arguments per justificar la meva posició, que vaig defensar amb l'arrogància pròpia dels que no saben res.
dissabte, 1 d’abril del 2023
Ishiki no nagare
És el del monòleg interior (stream of consciousness) un recurs narratiu que em resulta problemàtic i llaminer alhora. El problema el trobo en la translació d'allò que és dins el cap d'un personatge a la paraula escrita. És a dir, com justificar que allò que és dins el cap d'una persona ho puguem llegir aquells que no som aquella persona. Per exemple, en el cas d'una narració feta en primera persona, entenc que el que llegim siguin els pensaments del mateix narrador, fins aquí bé. Però, si els llegim, vol dir que aquest narrador els ha d'haver escrit prèviament, potser en un dietari, una carta, un manuscrit, o el que sigui, essent aquest dietari, aquesta carta, aquest manuscrit, aquest el que sigui, el que se suposa que llegim. Per què, si no és així, si directament se'ns ofereix el pensament del narrador sense aquest pas previ, se suposa que li estem llegint directament la ment, talment tinguéssim algun tipus de poder psíquic?
dilluns, 27 de març del 2023
Ichiji-tekina sankakkei
La geometria és fràgil i efímera. Sí, sé que normalment les paraules que adjectiven la geometria acostumen a ser unes altres, i més que de geometria fràgil o efímera, hom acostuma a parlar de geometria euclidiana o descriptiva, plana o hiperbòlica, analítica o imaginària. Però la geometria, ben mirada, és mostra sempre fràgil i efímera, i com a mostra un botó. Prenguem per exemple la figura suposadament robusta d'un triangle. Aquells que hem estudiat càlcul d'estructures hem après que un triangle és indeformable, que qualsevol estructura que estigui triangulada serà indeformable, sigui quina sigui la força que s'apliqui en qualsevol dels seus vèrtexs. Que si de cas el triangle es desplaçarà, però que mai perdrà la seva forma, i d'aquí, per exemple, ve que les grues d'obra es muntin a partir de tetraedres, que com tothom sap són poliedres les quatre cares dels quals són triangulars, o que els pòrtics muntats a partir d'elements metàl·lics es triangulin.
dimarts, 21 de març del 2023
Mārā-san no ongaku ga suki dewa arimasen
Tar, sens dubte, és una ficció superba i superbiosa. És superba per allò que fa i per com ho fa, com per exemple quan la protagonista destrueix sense pietat les foteses identitàries d'un alumne en un prodigiós pla seqüència, o per la demostració pràctica que ens ofereix de com el poder es pren per exercir-lo en benefici propi, siguis home o dona, homo o hetero, algú o ningú, això o allò. Però també és superbiosa perquè superbioses són les maneres de la seva protagonista i del seu director, el feliçment retrobat Todd Field, que gosa fer el que altres potser no gosen, com ara engaltar els títols de crèdit al principi de la projecció, o dedicar més de dues hores a definir la seva protagonista per a després despatxar la trama en poc més de deu minuts.
diumenge, 19 de març del 2023
Mezame
Hi ha qui subratlla. Hi ha qui, en anar llegint i trobar quelcom que creu que paga la pensa de ser recordat, subratlla. Jo, en canvi, faig un petit plec a la cantonada de la pàgina, a la superior si de cas el text que vull recordar es troba a la meitat superior de la pàgina, o a la inferior si es troba a la meitat inferior. Després, un cop he finalitzat la lectura del llibre, el torno a començar anant de marca en marca, com qui juga a l'oca, verificant les marques fetes per veure si torno a trobar el fragment o la frase aquella que en el moment de la lectura m'han enllaminit. I si és així, si encara trobo que sí, aleshores copio el fragment en un arxiu de text.
divendres, 17 de març del 2023
Dixon-san no tōjō jinbutsu (II)
Sense que tinguin res a veure, els relats de Dixon em fan recordar els relats de Txékhov (fet i fet, acostumo a necessitar ben poca cosa per recordar Txékhov). I com dic, res tenen a veure els uns amb els altres ni els altres amb els uns, atès que què poden tenir en comú les habituals obsessions de Txékhov amb les neurosis de Dixon?, el desgavell del camp rus del dinou amb els carrers de la Nova York de la segona meitat del vint?, la sobrietat de Txékhov amb la pirotècnia de Dixon? No res, és clar. I és que la coincidència no es dona en el contingut o en la forma dels relats, sinó en el seu conjunt, això és, en aquest repetir-se obsessivament, talment tant Txékhov com Dixon no poguessin deixar d'escriure sempre el mateix, tal com s'esdevé amb un cert tipus d'escriptor, aquell que només pot escriure allò que ha d'escriure, amb independència de quin sigui el seu desig o el voler dels seus hipotètics lectors, talment Kafka, que diuen que escrivia al dictat d'una veu que només ell sentia.
diumenge, 5 de març del 2023
Toaru basho
De tant en tant em torna el record d'un cert indret, d'un prat que s'enfilava suaument fins a arribar a un bosc, on s'endevina un petit camí que es perdia entre els arbres guanyant altura. Al prat s'hi arribava per una pista de terra que sortia de l'església del monestir de Sant Pere i s'allargava fins al cementiri. En paral·lel a aquesta pista hi havia un canal d'aigua, un reg, que devia alimentar els horts de la vila. Després el terreny davallava en un estret bosc de ribera fins a arribar a un riu que acostumava a baixar amb força, un afluent del Ter. A mig camí entre el reg i el riu, hi havia una font d'aigües ferruginoses, emmarcada per un banc de pedra circular. Però fa uns anys, el darrer cop que hi vaig anar, ja adult, el lloc havia canviat. El canal l'havien soterrat, i a l'altra banda del riu s'havien construït edificis d'apartaments. La font estava barrada i un rètol informava d'unes properes d'obres de rehabilitació. També el camí era diferent, l'havien asfaltat i batejat, carrer de Mossèn Cinto Verdaguer. La resta continuava igual, el prat en suau pendent i el camí que s'endinsava dins el bosc.
dimecres, 1 de març del 2023
Dixon-san no tōjō jinbutsu
Podria ser, o no, que els personatges de Dixon fossin tots un mateix personatge sense deixar de ser, a la vegada, diversos. Sí, ho sé, sona estrany i sembla un disbarat, però com no és aquest un recurs nou, en ser com és tota novetat no més que falta de memòria, millor provo d'explicar-me mitjançant un exemple: Déu Pare, Déu Fill i l'Esperit Sant, que, essent tres, són un sense deixar de ser tres (diuen). Aquesta bonica avinentesa permet que, fins i tot, en certs moments dels evangelis l'autor plantegi una conversa entre Déu Pare i Déu Fill que no deixa de ser un diàleg, en ser com són dos, alhora que també és un monòleg, en ser tots dos (més l'altre) un.
dilluns, 20 de febrer del 2023
Jon-chan wa chīsana indo hito deshita.
dilluns, 13 de febrer del 2023
Dai kōzui (II)
Ningú no ignorava que el destí mossega. Però volien que el destí existís i que estigués establert, cas per cas, per a cada lloc, per a cada rei, per a cada any, per a tothom. Era molt millor viure empresonats pel destí que abandonats a les turbulències de l’atzar, el qual era el mal veritable no esmentat, el darrer terror, tant per als homes com per als déus. Són de nou aquestes paraules que l'autor, Roberto Calasso, fa dir a la veu narradora, Utnapixtim, segons traducció de l'italià de Carme Arenas, a La Tauleta dels Destins.
dissabte, 4 de febrer del 2023
Dai kōzui
Tot ha passat. O com a mínim ha estat gravat sobre tauletes d’argila.
dijous, 2 de febrer del 2023
Ribati baransu o utta otoko
Aprofitant que enguany diuen que és any electoral, no estaria de més recordar l'escena aquella de The Man Who Shot Liberty Valance, on John Ford té la gentilesa d'explicar-nos que és un procés electoral.
divendres, 27 de gener del 2023
Kaku hito, yomu hito
És possible, fins i tot probable, que aquells que escriuen (en podria dir escriptors, però prefereixo dir aquells que escriuen) tinguin una idea més o menys precisa, més o menys completa, més o menys desenvolupada, d'allò que volen escriure.
Aleshores, a aquells que llegim (en podria dir lectors, però prefereixo dir aquells que llegim allò que escriuen aquells que escriuen), ens ha d'importar aquesta suposada idea? És a dir, hem de considerar una obra escrita com la porta d'entrada al particular laberint de la persona que l'ha escrita? O, més aviat, podem considerar aquesta mateixa obra escrita per aquells que escriuen allò que llegim com la porta d'entrada al propi laberint d'aquells que llegim allò que han escrit aquells que escriuen? Si fem cas als doctes exegetes que sovint pontifiquen sobre el que van escriure aquells que escriuen allò que altres llegim, sembla que cal considerar com a preferible la primera opció, de manera que una bona lectura per part d'aquells que llegim seria la que ens duria pel laberint d'aquell que ha escrit allò que llegim. Per contra, si decidim obviar tota exegesi i tirem pel dret, res ha d'importar-nos l'hipotètic laberint d'aquell que ha escrit allò que llegim aquells que llegim allò que escriuen aquells que escriuen allò que llegim, i podem centrar-nos en el propi laberint, que prou feina dóna.
Sigui com sigui, potser sí que hagués sigut preferible dir escriptors d'aquells que escriuen i lectors d'aquells que llegeixen allò que escriuen aquells que escriuen allò que llegeixen aquells que llegeixen allò que escriuen aquells que escriuen allò que aquells i etcètera.
dimarts, 24 de gener del 2023
Anata wa nusumu koto wa arimasen
A més del que aquí es pot llegir, sempre he tingut el lleig costum d'escriure altres coses. Primer a mà, a bolígraf, sobre els fulls en blanc, ratllats o quadriculats de no poques llibretes, amb la meva lletra diminuta i atapeïda, difícil de desxifrar. També a màquina, amb una Olivetti Lettera 32. Després amb l'ajut de l'ordinador, fent servir diversos editors de text, o en incomptables esborranys de correus. Sigui com sigui, masses són els arxius i llibretes que acumulo amb versions i reversions de tot allò que em capfica o m'interessa a cada moment, que acostumen a ser nicieses volubles i canviants, sovint irrellevants. El cas és que fa un parell d'anys vaig fer arribar un d'aquests arxius, la desena versió d'una ficció força inversemblant que se m'allargava massa, a un cert lector d'aquestes pàgines demanant-li la seva opinió. Dubtava jo, i no sabia veure si el que estava escrivint tenia algun tipus de sentit, si pagava la pena de continuar o era millor engegar-ho a la bassa i passar pàgina. I com a resposta per part d'aquest cert lector, vaig rebre una proposta de publicació en una editorial de nova creació que aquest cert lector tenia previst engegar.
diumenge, 22 de gener del 2023
Watashi wa yama o arukimasu (II)
Però no només són els paisatges llegits, també és el record dels paisatges trepitjats, dels paisatges viscuts, dels paisatges enyorats, allò que em permet espigolar aquí i allà els elements necessaris per construir-me un nou paisatge fet a mida, un indret sempre volàtil i contingent que es transforma segons l'humor que em pren a cada moment.
dijous, 19 de gener del 2023
Watashi wa yama o arukimasu
Sovint em plau llegir llargues i detallades descripcions de paisatges. No pas, és clar, per fer-me una idea del paisatge descrit, avinentesa impossible i potser indesitjable. Tampoc per copsar la impressió que el paisatge de torn ha produït en la veu narradora, atès que encara és més difícil accedir al pensament dels altres. No, no pas. És, tan sols, que la lectura de llargues i detallades descripcions de paisatges em permet espigolar això i allò per tal de construir-me un nou paisatge a mida, un indret volàtil i contingent que es transforma segons l'humor que em pren a cada moment.
divendres, 13 de gener del 2023
Doko ni ikimasu ka
Abans de fundar Der Blaue Reiter, Kandinski passà una temporada a Murnau, una petita ciutat a la riba del llac Staffelsee, a Baviera. I fou precisament allà on Kandinski concretà moltes de les seves intuïcions en unes pintures ben acolorides i absolutament personals i inconfusibles. El cas és que en els mateixos anys que Kandinski feu estada a Murnau, un jove anomenat Friedrich Wilhelm Plumpe visità la ciutat en companyia d'un amic, essent tan forta la impressió que els paisatges de la ciutat causaren al jove Plumpe, que aquest, un cop inicià la seva carrera en el món de la faràndula, i per no pertorbar el noble cognom familiar, adoptà el cognom de Murnau com a propi. Què devia tenir Murnau, que encisà d'aquesta manera al pintor i al cineasta?
divendres, 6 de gener del 2023
Kochira wa Hals-sama dewa arimasen
Poc abans de marxar un acolorit quadre capta la meva sempre volàtil atenció, Herbstlandschaft in Oldenburg, de Karl Schmidt-Rottluff. El paisatge, en tractar-se d'un paisatge, permet identificar alguns elements, com ara el verd boscà que tanca l'horitzó, un parell de construccions de caràcter agrícola (potser un mas i un corral) i fins a tres amuntegaments de fenc. Però el que em crida l'atenció no és, és clar, cap d'aquests elements, sinó la manera amb què Schmidt-Rottluff omple de color el llenç, com tota la tela és atapeïda de petites taques de colors vius que, si bé poden arribar a recordar la tècnica de van Gogh, es deslliguen per complet dels elements que representen, de manera que decideixo prescindir de crosses figuratives i em deixo seduir pel poder de la composició, per l'amuntegament de colors vius, per la contingència del traç, per la intranscendència d'allò representat.
dimarts, 3 de gener del 2023
Kochira wa Hals-sama desu
Nou anys després torno a ser davant d'una certa pintura de Frans Hals, Vioolspelende man in een duinlandschap. I com nou anys enrere torno a quedar bocabadat per l'expressivitat del traç de Hals, especialment a l'hora d'empastar les mans del violinista. Però el més sorprenent i admirable és que la pintura de Hals està datada cap el mil sis-cents trenta, avinentesa que més que pintor o retratista, fa de Hals un profeta. Encara mes quan unes sales més enllà ensopego amb una prou coneguda pintura de Monet, la inacabada L'Amazone, del mil vuit-cents vuitanta-dos, on l'instant està perfectament aconseguit amb un traç que en tot em remet a les mans del violinista de Hals, especialment quan Monet suggereix els guants de l'amazona amb unes pinzellades ràpides i evanescents.
diumenge, 1 de gener del 2023
Oji pakkēji
De cop, resto aturat davant d'un petit retrat titulat El tío paquete, de Goya, que per tema, cruesa, tècnica i cromatisme em recorda a les anomenades Pintures Negres que fan estada a l'altra banda del Passeig. El cas és que davant del retrat de Goya, em ve el record dels retrets que Joan Maragall adreçà a Víctor Català amb motiu de la publicació de Drames rurals. Retreia aleshores Maragall a Català que aquesta semblés seduïda tan sols per l'hòrrid de la vida, per allò de repugnant i esgarrifós que té el viure. Però el fet és que, si més no cap al final dels seus anys, Goya fa exactament el mateix que anys després farà Català, talment la seva mirada només sabés veure l'inevitable horror de la condició humana. Només que a Goya ningú no li'n fa retret. Qui gosaria? En canvi, amb Català tots s'hi posen, i ja des de la presentació de La Infanticida als Jocs Florals d'Olot, és lloc comú titllar Català de macabra i exagerada. I ho és? Sens dubte, com també ho és Goya, com potser ho acabarem sent tots, arribat el moment.