Recordo potser un relat de Palau i Fabra, on una dona que viatja en tren llegeix a una velocitat que sorprèn a la veu narradora, que seu al seu davant. Aleshores, després d'una breu conversa, els que llegim el relat, o potser l'anècdota viscuda, ens assabentem que per raons que ara mateix no recordo i tampoc no venen al cas, la dona no és que llegeixi ràpid, és que llegeix pàgina sí, pàgina no, inventant o imaginant el que no llegeix.
I això ve al cas, o no, per la lectura que estic a punt d'acabar, Mirall trencat, on, talment s'esdevenia amb la lectora vista o imaginada per Palau i Fabra, pesa més el que falta que el que hi és. I és potser aquest el mèrit més gran de la novel·la, aquest oferir al lector la possibilitat d'inventar o imaginar tot allò que falta, tot allò que no hi és, tot allò que Rodoreda ens deixa de dir, tot allò que no necessitem saber, tot allò que altres autors tant de bo també s'estalviessin.
1 comentari:
Quina imatge tan potent!
Publica un comentari a l'entrada