Watashi wa yama o arukimasu

Sovint em plau llegir llargues i detallades descripcions de paisatges. No pas, és clar, per fer-me una idea del paisatge descrit, avinentesa impossible i potser indesitjable. Tampoc per copsar la impressió que el paisatge de torn ha produït en la veu narradora, atès que encara és més difícil accedir al pensament dels altres. No, no pas. És, tan sols, que la lectura de llargues i detallades descripcions de paisatges em permet espigolar això i allò per tal de construir-me un nou paisatge a mida, un indret volàtil i contingent que es transforma segons l'humor que em pren a cada moment.

I això és així especialment en la descripció de la natura mineral d'alta muntanya, per exemple amb les tarteres i geleres per on deambula el monstre creat pel doctor Frankenstein, o amb els espadats per on transita el tinent Drogo en els seus intents de precisar amb exactitud una línia fronterera. Què sé jo de com eren aquells paisatges, si és que eren, què sé jo de com els van imaginar Shelley o Buzzati, què sé jo d'aquelles roques. Però quin goig, això sí, deambular per aquells indrets inexistents que aquelles paraules em permetien, em permeten encara avui, crear i trepitjar.

Rusutichi shūgō jūtaku

Per raons que no venen al cas, escric una nota a peu de pàgina sobre Giuseppe Terragni, pioner de l'arquitectura racionalista a Italià. El cas és que a banda muntanya del passeig Bonanova, molt a la vora de la plaça homònima, hi ha un edifici d'habitatges que em recorda una obra de Terragni, l'anomenada casa Rustici, construïda al número 36 del carrer Corso Sempione de Milà. La casa Rustici està formada per dos blocs d'habitatges que es troben units en un dels seus extrems mitjançant un balcó corregut, de manera que la primera impressió que es té, en veure ambdós edificis des del carrer, és que només n'hi ha un, d'edifici. Però en parar atenció hom es pot adonar que no, que rere les línies horitzontals de balcons, forjats i baranes, tan sols hi ha espai buit i l'edificació es desmaterialitza. Aquest recurs permet, a part de crear aquesta subtil sensació d'immaterialitat, oferir als estadants dels habitatges unes bones terrasses on fer vida i millora la ventilació de les estances interiors.

El cas és que l'edifici de passeig Bonanova utilitza el mateix recurs, i encara que la façana és força diferent (i actualment es troba revestida d'unes peces de granit polit més aviat desafortunades), i que la separació entre ambdós blocs és inferior, sempre que hi passo per davant recordo l'edifici de Terragni a Milà, i per uns moments m'imagino còmodament escarxofat en una d'aquelles terrasses, sens dubte llegint a algun autor italià, Bufalino, Buzzati o Bontempelli, probablement.

Jarndyce-san no uchi (I)

- També -va dir ella-. És molt carregós, estar sempre esperant una cosa que no arriba mai, Fitz Jarndyce estimada! T'acaba deixant sense braó, us ho asseguro!

Són les de més amunt paraules que l'autor, Dickens, posa en boca d'un dels personatges secundaris de El casalot, la senyoreta Fllite, una molt entranyable vellarda que més aviat no hi toca, doncs per causes que ara no venen al cas ha perdut el seny i la raó, i es comporta amb l'excentricitat pròpia dels folls. Però tal com és tradició dins l'àmbit de la literatura, fins i tot de molt abans que un cert personatge cavalqués en cerca de la glòria abillat amb una bacineta al cap, són precisament els folls aquells que acostumen a parlar amb més seny i clarividència, tal com la senyoreta Flite, que avançant-se ben bé cent anys a Buzzati i a Gracq, ja ens adverteix dels perills de viure a l'espera d'allò que mai no s'esdevindrà. D'aquesta guisa, El casalot bé podria prendre's com una obra didàctica on l'autor prova d'alliçonar als lectors sobre la més adient manera de viure, aquella que res no espera i tot ho dóna, talment una nova reedició de la més bella i vella de les utopies, aquella que come't la crueltat de tracta a les persones no pas pel que potser són, sinó pel que potser haurien de ser.

Dare ga kangaemasu ka

No pas gaire sovint, però sí de tant en tant, hom acostuma a ensopegar amb certes idees que per la seva clarividència en les coses del viure resulta colpidores. Idees que s'acostumen a ensopegar en allò que ens plau anomenar literatura, dins les paraules d'aquells pocs autors que ens ofereixen alguna cosa més que no pas l'anecdotari propi de cada moment. És aleshores que en la nostra comprensible turpitud acostumem a errar-nos en creure que l'autor que ens ofereix la idea de torn és quelcom més que un molt meritori escrivent (algú que recollint una tradició prèvia l'embolcalla de bell nou per oferir-la als seus coetanis), talment l'esmentada idea hagués nascut amb aquell que ha tingut la gentilesa d'oferir-nos-la. I de vegades sí, que qui té la bona pensada és qui la posa per escrit de manera escaient, però si m'atenc a la meva sempre limitada experiència, en tota la literatura del segle vint que jo conec només he trobat el cas d'un escriptor que es pugui considerar autor de les idees que exposa, que seria el cas de Kafka, encara que no està de més recordar que Kafka escrivia al dictat d'una misteriosa veu que només ell sentia. Tota la resta, inclosos els meus admirats Buzzati o Walser, no han fet més que repetir des de la pròpia experiència el que altres ja havien dit, gros encert, perquè hi ha coses que bé paga la pena de ser repetides, com ara certes idees que per la seva clarividència en les coses del viure resulten colpidores.

Shichiria o seifuku shita kuma ōkoku no monogatari

Gràcies a un seguit de circumstàncies del tot irrellevants que ara trobo sobrer llistar, aquests darrers dies he tingut accés a la correspondència que Dino Buzzati mantingué amb l'editor Aldo Martello arrel de la publicació de La famosa invasione degli orsi in Sicilia, i on s'explica que l'origen del llibre rau en unes il·lustracions de pingüins que Buzzati realitzà per encàrrec del parc zoològic de Milà. Enllaminit per les il·lustracions, Buzzati, sens dubte un visionari, començà a imaginar una faula protagonitzada per pingüins, que des de l'anècdota inicial anà evolucionant fins esdevenir una ucronia política on els pingüins ocupaven pacíficament l'illa de Madagascar per establir-hi una monarquia constitucional. L'editor, però, atenent a que els lectors potencials de l'obra serien infants italians, trobà desencertada la ubicació malgaixa i proposà a l'autor situar l'acció en alguna illa italiana, com ara Sardenya o Sicília. Buzzati, és clar, objectà amb sensatesa que fora inversemblant fer arribar tan amunt uns animals propis de l'hemisferi austral. Nessuno problema, respongué l'editor en una carta entusiasta, invece di pinguini sono orsi, doncs Martello era un gran aficionat a la caça de l'ós. La proposta, és clar, desplagué i indignà Buzzati, que ja tenia l'obra escrita i dibuixada, i poc que li plaia haver-la de refer de dalt a baix. L'editor, però, es mostrà inflexible, i atès que aleshores Buzzati no era ningú, La famosa invasione degli pinguini in Madagascar esdevingué la ja prou coneguda de tothom, La famosa invasione degli orsi in Sicilia.

Janru

Hores d'ara són set els gèneres literaris on es pot classificar tota novel·la. Primer, el de les novel·les l'acció de les quals s'esdevé en un sanatori antituberculós, com ara La muntanya màgica, El sembrador de pesta o El mar. Segon, el de les novel·les on els personatges resten a l'espera de quelcom que sembla no esdevenir-se mai, com ara El desert dels tàrtars o La ribera de les Sirtes. Tercer, el de les novel·les on els seus protagonistes jueus fan les amèriques, com ara Job, El trastorn de Portnoy, Digueu-ne son o La maleta, que no és no una novel·la però que tant és, i que també podríem anomenar com el gènere de novel·les escrites per escriptors que gasten o haurien hagut de gastar el cognom de Roth. Quart, el de les novel·les el protagonista de les quals es desplaça a una ciutat sense que s'arribi a conèixer mai ben bé el perquè, com ara El castell, Els inconsolables o Aurora boreal. Cinquè, el de les novel·les on el seu protagonista, després dels estralls d'una guerra, retorna a un país que ja no existeix, com ara Hotel Savoy, La rebel·lió o La fugida sense fi. Sisè el de les novel·les escrites per Hjalmar Söderberg, com ara El doctor Glass o El joc seriós. I, finalment, el de les novel·les que no es poden classificar dins de cap dels gèneres anteriors i que, en conseqüència, no tenen cap interès.

Gracq-san no shōsetsu o yomimashita (II)

He pensat com tu que m'havien de passar coses especials. M'hi creia destinat. Envelliràs com jo, Aldo, i comprendràs. No passen coses especials. No passa res. Potser no és bo que passi res.

Escriu Julien Gracq a la ribera de les Sirtes.

Si consideréssim una classificació de la novel·la atenent al seu argument, això és, l'acció narrada, sens dubte que una de les principals categories fora la de les novel·les a on no succeeix mai res i només es pot narrar l'espera dels seus protagonistes, doncs acostumen a ser novel·les on els personatges romanen a l'espera d'algun fet decisiu que doni sentit a llurs vides. Fet, és clar, que mai no s'esdevé, doncs no és qüestió que un fet qualsevol destorbi allò que ens acostuma a voler mostrar l'autor, la manca de sentit de tot plegat. Paradigma d'aquesta categoria de novel·la seria el desert dels Tàrtars, de Dino Buzzati, ficció que ja saben que em plau citar tant sí com no, i l'oncle Vània deTxèjov, que no és una novel·la però tant és. I pel que porto llegit, no em reca afirmar que la ribera de les Sirtes, de Julien Gracq, és, sens dubte, una de les grans obres d'aquest gènere, el més noble de tots, el de les novel·les a on no passa mai res.

Dare ga Aquil·les-sama desu ka (III)

Encara amb Aquil·les, ja em disculparan, m'ha vingut al cap la història del tinent Drogo, protagonista de El desert dels tàrtars, de Dino Buzzati. El tinent Drogo malbarata els seus dies reclós en una fortalesa a la frontera, esperant un atac que mai es produeix. I quan sembla que sí, que potser sí que hi haurà una batussa que justifiqui tota una vida dedicaca a les armes, el tinent, vell i malalt, mor. Hi ha qui titlla la història de faula pacifista, donada la professió del tinent, i la presenta com un alegat antimilitarista publicat quan Mussolini jugava a fer-se el milhomes. I és cert, el tinent Drogo era militar, però el propi Buzzati explicà més d'un cop que havia pres com a models per al tinent alguns dels periodistes amb qui compartia redacció al Corriere della Sera, en contemplar com deixaven fugir la vida a l'espera de la gran notícia que els dones la fama, la glòria, i altres llaminadures. La faula del tinent Drogo no és pas pacifista, és vital, doncs... qui no malbarata la seva vida esperant allò que mai no succeeix? Només Aquil·les, és clar, que encalça la glòria amb entusiasme... tant, que l'acaba aconseguint, i ja ho veuen, fins i tot aquesta, la del tinent, és també la vida que a la fi voldria el gran Aquil·les.

Kochira wa Buzzati-san desu

És cosa sabuda que en qualsevol moment haurem d'anar passant, que algú cridarà, dErsu_, vingui vostè cap aquí! i au, adéu-siau. Però saber quan ens cridaran, si d'aquí a cinc minuts o d'aquí a molt de temps, fa de mal dir, essent potser aquesta indefinició la que ens permet anar tirant sense pensar-hi gaire, o gens, potser amb la il·lusió de creure que ja no se'n recorden de nosaltres. Però hi ha qui sí ho sap, qui sap amb tota certesa que abans d'un any, per posar un exemple, un mal lleig se l'emportarà. I aquesta persona ha de viure amb aquesta certesa al magí, no pas la de la seva finitud, prou sabuda per tots, sinó la de la data en que serà cridat. I ha de viure els dies, i també les nits, sobretot les nits, embolcallat de silenci i obsedit amb una sola idea, que el temps se li acaba, i se li acaba ja. I si aquesta persona es un escriptor i es diu Dino Buzzati, aplegarà aquesta obsessió sota un dels millors títols que recordo, Les nits difícils, cinquanta-un relats que són un de sol, repetit cinquanta-una vegades: em criden, però jo no vull marxar, encara no.

Kesa hon-ya ni ikimashita

Aquest matí he anat a comprar llibres. He sortit de casa i he caminat fins a la cantonada, he tombat a l'esquerra per Casp, he creuat els carrers Girona, Bruc i Roger de Llúria, i a Pau Claris he tombat cap a la dreta, on de seguit he trobat a mà esquerre la llibreria on acostumo a anar. Una llibreria no gaire gran, però potser una de les més reconegudes de la ciutat on visc, que casualment és el cap i casal, segons diuen. Primer he mirat la taula de llibres recomanats, després la de novetats, i finalment he vagarejat pels prestatges amb el fons, on he buscat a alguns dels autors que m'abelleix llegir. Dino Buzzati i Elies Canetti als prestatges de literatura en italià, Robert Musil i Joseph Roth als de literatura en alemany, Herman Melville i Oscar Wilde als de literatura en anglès, per dir alguns noms. Autors prou coneguts per tothom i que no haurien de faltar en el catàleg de traduccions de qualsevol llengua decent. Però, com sempre, o no he trobat res o he trobat llibres que ja he llegit, potser més d'un cop i de dos. Abans de sortir he agafat quatre novetats i un Flaubert.

De tornada a casa he tornat a pensar que és una llàstima que jo prefereixi llegir en català, doncs si ho fes en castellà no tindria cap maldecap per trobar tot allò que busqués i encara més, i perdonin el rodolí.

Jiyū, jiyū, jiyū

Soc a la Central, llibreria internacional especialitzada en humanitats, fent temps. Al meu costat un noi agafa, complagut, un llibre, Tokyo blues de Haruki Murakami. Però en adonar-se que es tracta d’una traducció al català el deixa de nou a la pila, tot dient-li a la noia que l’acompanya, no, en catalán no. Tant és, doncs de la pila del costat agafa un altre exemplar de la novel·la de Murakami, traduïda, ara si, a l’espanyol, i mig euro més barata.

Per la meva banda jo tinc a les mans Il grande ritratto, del meu admirat Buzzati, traduït a l’espanyol per Carlos Manzano, del que ja porto llegides un parell d’enllaminidores pàgines. Però l’exemple del futur lector de Murakami m’anima, i penso, millor en català, mentre deixo el llibre de Buzzati al seu lloc i cerco, endebades, per tot arreu, la inexistent pila d’una hipotètica traducció catalana que potser mai existirà, mentre xiulo, discretament, l’apòcrifa tonada de l’Himno de Riego, aquella que diu tot allò de libertad, libertad, libertad.

Nazo (II)

Tot va començar l’any 1992. La Vanguardia, algun dia indeterminat abans del vint-i-dos de maig, publicava una entrevista al gran novel·lista Pere Calders. Sí, ho sé, Pere Calders és recordat com un gran contista, però per mi Calders és, per davant de tot, l’autor de Ronda naval sota la boira, una senyora novel·la. En l’entrevista Calders parlava, entre d’altres temes que òbviament no recordo, d’un escriptor italià, Massimo Bontempelli, en els termes més elogiosos.

Pocs dies desprès jo ja havia llegit, amb gran satisfacció, tres llibres del senyor Bontempelli: Gent en el temps, La dona dels meus somnis i La vida intensa. I a partir d’aleshores, sempre que visitava Laie, regirava la prestatgeria d’autors italians per si de cas tenia la sort de trobar algun llibre més del senyor Bontempelli. I finalment, dos anys desprès, els Déus em van somriure i vaig trobar una novel·la, El desert dels tàrtars. Si fins i tot a la contraportada se citaven unes paraules de Pere Calders: ... però la forma, en aquest cas, té una importància decisiva. Dino Buzzati se’n serveix amb una mestria admirable... El drama del tinent Drogo conté tota la tristesa d’una vocació absurda: una vida sencera dedicada a un atac que no s’acaba de produir mai i que, quan s’esdevé, ja no queda vida...

Dino Buzzati? I qui era Dino Buzzati? M’havia confós i, per proximitat alfabètica, havia agafat un llibre d’un tal Buzzati, un senyor del tot desconegut per mi. Però com no podia ser altrament el vaig comprar, i pocs dies després ja l’havia llegit, presa d’un entusiasme fora mida. I des d’aleshores, quan regiro la prestatgeria d’autors italians, ja no tinc ulls ni per Bontempelli, ni Calvino, ni Calasso, ni Svevo, ni Moravia, ni Pirandello, ni ningú més; car només cerco, endebades, al senyor Buzzati, Dino Buzzati, com bé va endevinar la senyoreta Lola .