Kochira wa Cassandra-chan desu (III)

En certa ocasió, ja fa més de deu anys, vaig tenir l'oportunitat d'escoltar la relaxada conversa que mantenien Atenea i Posidó mentre menjaven un plat d'espaguetis a la carbonara. La conversa dels Déus versava sobre com castigar la impietat dels humans, que aquell cop havien ofès Atenea. Sembla ser que un cop Troia havia caigut, Àiax el locri (a qui cal no confondre amb l'Àiax fill de Telamó, que ja era mort a causa de llurs pròpies follies) va provar de segrestar Cassandra amb l'evident intenció de violar-la. La princesa troiana s'havia refugiat dins el temple d'Atenea on restava abraçada a l'estàtua de la deessa quan Àiax, el molt bèstia, la prengué amb tanta força que fins i tot l'estàtua trontollà. Que Cassandra fos segrestada i violada resultava del tot irrellevant, doncs és cosa sabuda que aquest és el destí de les dones dels vençuts, però violentar la protecció d'una deessa resultava escandalós. Àiax bé hagués pogut segrestar i violar a qualsevol altra troiana, o a tantes com li hagués plagut, però triar justament la que es trobava sota la protecció d'Atenea era d'una impietat que calia castigar amb severitat. El mateix que pensaren els seus propis companys de saqueig, que en adonar-se del sacrilegi d'Àiax provaren de lapidar-lo, però el molt pocavergonya els burlà cercant refugi dins el mateix temple que havia profanat.

I d'això parlaven, Atenea i Posidó, mentre menjaven els seus espaguetis.

Ohayō gozaimasu (III)

Bon dia dErsu_, em saluda Agàmemnon. Bon dia Agàmemnon, responc educat. Bon dia dErsu_, em saluda Àiax tot seguit. Bon dia Àiax, responc complimentós. Bon dia dErsu_, em saluda Andròmaca al seu torn. Bon dia Andròmaca, responc obsequiós. Bon dia dErsu_, em saluda Aquil·les. Bon dia Aquil·les, li torno la salutació. Bon dia dErsu_, em saluda finalment Astiànax. Bon dia Astiànax, responc per acabar. I un cop m'he excusat per haver estat el darrer a arribar, seiem tots plegats fent rotllana i comencem a picar de mans seguint diferents ritmes. Primer ràpid, a poc a poc després, ràpid de nou, altre cop lent, i així anar fent fins que les mans se m'enrogeixen de tant picar i demano permís per descansar. dErsu_ és una neneta! se'm burla aleshores Agàmemnon. dErsu_ és un nyicris! s'hi afegeix Àiax. dErsu_ és un inútil! continua Andròmaca. dErsu_ no pot ni picar de mans! es mofa Aquil·les, dErsu és un pocapena! m'escarneix Astiànax, i tots plegats se'm llencen a sobre i em colpegen amb ràbia.

Un cop es cansen seiem tots en petites taules i agafem les carmanyoles per dinar. Rotllets d'espinacs i sardines escabetxades, porto jo. Però Àiax, que seu al meu costat i que com tots els altres porta macarrons i pollastre arrebossat, crida ben fort que dErsu_ menja porqueries! i tots plegats se'm tornen a abraonar i miren de fer-me empassar els seus filets de pit de pollastre i els seus macarrons freds. Fins que Aquil·les, que potser té gana, crida prou!, ja n'hi ha prou!, no us fa vergonya... cinc contra un? I cadascú torna decebut a la seva carmanyola, alhora que jo miro de recuperar el meu menjar de les escombraries.

Un cop dinats descansem una llarga estona i després anem de visita a una botiga propera on venen moltes coses menudes. Botons rodons, rodets de fil de molts colors, agulles grans i petites, betes, cremalleres, didals, estisores, imperdibles i moltes coses més que guarden amb cura en una infinitat de petits calaixos. Al sortir tots em venen al darrera i miren de fer-me enrabiar cantant tonades humiliants al voltant de la raresa del meu nom. Jo els ignoro, i aprofito que passo pel mercat per comprar una mica de bacallà esqueixat pel dinar de demà.

I ja al llit, somnio que esbudello Agàmemnon, esbotzo la testa d'Àiax, travesso Andròmaca amb la llarga pica, esllomo Aquil·les a puntades de peu, i, a bastonades, li trenco l'espinada a Astiànax.

Kochira wa Àiax-san desu

Un cop Aquil·les és mort, perdut per llur pròpies follies, cal decidir qui es queda amb les seves armes, fetes d'estany, bronze, plata i or, a l'enclusa del diví Hefest. A l'assemblea dels aqueus es postulen dos candidats, Àiax i Ulisses. Àiax és el principal guerrer aqueu després d'Aquil·les, i tantes han estat les seves proeses en la lluita contra els troians, que sembla de justícia que les armes siguin seves. Ulisses, en canvi, és un murri que fuig davant dels forts i s'acarnissa amb els febles, i que amb paraules que tot ho giren sempre sap portar l'aigua al seu molí. L'assemblea escolta a ambdós candidats, i decideix que sigui Ulisses qui brandi les armes d'Aquil·les. Àiax, és comprensible, no entoma bé la decisió, i pres per l'ira aixeca son glavi vers els aqueus. Els déus, però, el fan perdre l'enteniment, i enlloc d'occir als prínceps grecs es dedica a esventrar vedells, que en la seva fúria confon amb Ulisses, Agamèmnon i companyia. Finalment, segons el text de Sófocles, Àiax mor.

L'error d'Àiax és clar. Ell resta tan convençut de les seves raons, que no troba necessari exposar-les amb claredat. És evident que les armes han de ser seves, doncs ara ell és el principal guerrer, per mèrits, per destresa, per força, per tot, i ningú pot dubtar-ho. Ulisses, en canvi, sabedor dels mèrits del seu rival, reconeix però relativitza les virtuts d'Àiax, alhora que destaca la importància de l'enginy i la diplomàcia, escull les paraules amb cura, i afalaga a l'assemblea, que, de ben segur, diu, prendrà la decisió més sàvia.

I l'assemblea, ja ho he dit, trià Ulisses, doncs ni la força de la raó, encara menys la força d'un braç, poden res contra la força de la paraula.

Dare ga Ulisses desu ka

Tots coneixem la figura d'Ulisses, el mític Odisseu, l'enginyòs fill de Laertes que a Ítaca té les estades. L'amorós espòs de Penèlope i pare de Telèmac; el formós nàufrag que captiva a la jove Nausica; l'enginyós vencedor del ciclop; el seductor de Circe i Calipso; el prudent cap de colla, . . . un noble príncep lloat per poetes, des d'Homer fins a Kavafis.

Però Ulisses també és el malparit que no dubta a abandonar al malaurat Filoctetes; el monstre que decideix, per raons d'estat, l'assassinat del fill d'Hèctor, tot just un nadó; el traïdor assassí de Filomèlides, rei de Lesbos; el desagraït lapidador d'Hècuba, a qui devia la vida; l'intrigant que porta Àiax a la follia. El més noble dels prìnceps és, doncs, un polític sense escrúpols que no coneix la pietat a l'hora de defensar els seus egoistes interessos.

Per mi, però, Ulisses és el vanitós vencedor de Polifem que treu pit quan es veu victoriós:

- Cíclop, si cap dels homes sotmesos a mort et pregunta
d'on és que et ve la lletja ceguesa de l'ull que tenies,
digues-li que és Ulisses, que Troia ha esvaït, qui va fer-t'ho,
sí, aquell fill de Laertes que a Ítaca té les estades.

Si fins i tot s'atribueix, a ell tot sol, la caiguda de Troia. Però en el pecat porta la penitència, i tanta supèrbia, en revelar el seu autèntic nom, es veurà severament castigada: deu terribles anys empès per les venjatives onades de Posidó, car la maledicció de Polifem fou terrible:

- Ou-me, Posidó, que la terra tens, cabellblau!
Si verament et sóc fill i et vanes d'ésse' el meu pare,
dóna'm que Ulisses, que Troia ha esvaït, a casa no torni,
si, aquest fill de Laertes que a Ítaca té les estades!
O si el destí és que els seus que estima revegi i atenyi
el seu palau alt de sostre i la seva terra paterna,
tard retorni i amb mal, perduda tota la colla,
en un vaixell manllevat, i trobi penes a casa.

Ulisses. El mític Ulisses, el noble Ulisses, el seductor Ulisses, l'enginyós Ulisses, el maquiavèl·lic Ulisses, el traïdor Ulisses, el vanitós Ulisses, l'avariciós Ulisses, l'egoista Ulisses, el cruel Ulisses. Un home, al cap i a la fi.