dilluns, 1 de març de 2021

Akage no onnanohito

És fora de tot dubte que la dona que aquest matí esperava l'ascensor al meu costat era pèl-roja. No només pel roig dels seus cabells, sinó també per la seva pell, d'una pigada blanor poc habitual a casa nostra. Però fora d'aquesta primera certesa, probablement irrellevant, com irrellevant acostuma a ser qualsevol certesa, m'és difícil afinar una descripció gaire precisa de la dona que esperava l'ascensor al meu costat. De lluny estant m'havia semblat una dona d'una graciosa esveltesa, però en arribar al seu costat i aturar-me a esperar l'arribada de l'ascensor, he restat sorprès per la robustesa de les seves cames. Una robustesa que més aviat feia la impressió d'un caminar ferm i segur, més decidit que no pas lleuger i enjogassat, com bé caldria esperar de l'esveltesa endevinada. I encara, en observar de prop la resta del seu cos, se m'ha fet evident la fermesa de les seves formes. Com és possible, doncs, que de lluny estant m'hagués semblat una dona esvelta? Potser per la seva marcada cintura, que feia que la corba del seu perfil dibuixés prou bé el pas dels pits a la cintura i de la cintura als malucs? Sigui com sigui, la dona resultava prou atractiva per tots aquells a qui ens complau la contemplació del cos femení, per molt que els possibles plaers que aquesta contemplació puguin anticipar resultin sempre problemàtics.

Com problemàtic era desxifrar l'estranya llangor del seu rostre. De primer m'ha semblat que els seus trets denotaven una profunda tristesa, potser fins i tot una certa desesperança, i encara que res ho pogués donar a entendre amb claredat, m'ha semblat endevinar-li un plor recent. Els ulls semblaven enrogits i una mica inflats, però també podria ser que aquesta mica de vermellor i d'inflor li fossin habituals, no més que unes altres manifestacions del seu evident rutilisme. A més, també podria ser que la dona fos d'ascendència eslava, potser descendent de les tribus escites que antigament poblaven les fèrtils planúries que ara ocupen Ucraïna i Bielorússia, doncs bé fan esment no pocs autors clàssics de l'habitual presència de pèl-roigs entre els escites. D'aquí potser la llangor del seu rostre, no més que la proverbial tristesa eslava, que tot seguit m'ha fet recordar les mítiques dones tàtares, i m'ha portat a imaginar que la desconeguda que esperava l'ascensor al meu costat potser era originària de terres encara més exòtiques, com ara Irkutsk o Kazan, que tot seguit m'han dut el record de no poques lectures de joventut.

Malauradament, o no, en sortir al carrer la dona s'ha posat unes grosses ulleres de sol i ha enfilat amb la seguretat pròpia de la robustesa de les seves cames en direcció contrària a la meva. I jo, palplantat a la vorera, només he pogut veure com la seva esquena se m'allunyava fins que l'he perduda entre els nombrosos transeünts que omplien l'estreta vorera del Passeig de Sant Gervasi.

diumenge, 21 de febrer de 2021

Zutto mae Morokko ni ikimashita

Fa uns anys em van dur al Marroc de vacances. Ens hi passarem una setmana, una setmana d'incomoditats, de calors abassegadores i cagarrines constants. Entenguem-nos-en. Mai m'ha plagut marxar de vacances, fer turisme, visitar llocs i fer el passerell anant amunt i avall. Podent llegir La mort a Venècia qui necessita anar a Venècia? Podent llegir L'educació sentimental qui necessita anar a París? Podent llegir qui necessita anar enlloc?

Però, això sí, haig de reconèixer que més enllà dels omnipresents i embafadors tagins i cuscús, al Marroc vaig menjar unes olives negres excel·lents, molt gustoses, potser no tan carnoses com les olives gregues de Tassos, però d'un gust excepcional, molt millors que l'oliva morta aragonesa o la insípida sevillana. Magnífiques amanides i esplèndides olives, les que vaig menjar fa uns anys, quan em van dur al Marroc de vacances.

divendres, 12 de febrer de 2021

Makike no onnanoko

I és en seure que veig que al meu davant hi ha asseguda una noia jove, de cabells rinxolats i ulls vius, que duu una llibreta on sembla escriure. Però no escriu. Si paro prou atenció veig que la noia dibuixa, amb un llapis de color, potser rosa o vermell, tal vegada taronja. I en tornar-la a mirar veig que em mira, i com de seguida desvia la vista cap al que dibuixa, que crec que dec ser jo. I és tot seguit que crec que s'adona que he vist com em mirava, i que també he vist que s'ha adonat que he vist com em mirava, i etcètera. I és aleshores que potser la noia somriu, tal com somric jo, però la mascareta que duu no em permet veure el seu hipotètic somriure, tal com ella no pot veure el meu. I ara ja sense voler-ho amagar, la noia em torna a mirar i torna a dibuixar, fins que de cop sobte som aturats en una parada, Europa-Fira, crec, on m'adono que m'he confós, que sóc a la línia nou quan jo havia d'agafar la línia deu. I apressat m'alço i davallo a correcuita, abans no es tanquin les portes. Però un cop sóc a l'andana, penso que potser la noia pot pensar que he baixat per evitar que em dibuixés. I no, no és això, no pas. Però les portes ja són tancades i el tren marxa, i és aleshores que decideixo escriure el que potser s'acaba d'esdevenir, per si de cas es donés la inversemblant circumstància que la noia de cabells rinxolats i ulls vius que dibuixa desconeguts al metro, també llegís el que aquí s'escriu, com ara, que és en seure que veig que al meu davant hi ha asseguda una noia jove, de cabells rinxolats i ulls vius, que duu una llibreta on sembla escriure...

dimarts, 9 de febrer de 2021

Sauron-san desu ka

La llibertat és desordre. La llibertat és entropia. La llibertat és confusió. La màxima obligació d'un governant és l'endreça, l'ordre, l'Harmonia. El pensament d'Eru va crear Eä. El seu cant i la seva música ho van engendrar tot. Les seves melodies van crear el món i la vida. L'Harmonia del seu cant és la força que endreça i regula el comportament de les persones, el creixement del món natural, la disposició dels astres. I és obligació meva, obligació de tots, de tothom, vetllar pel manteniment d'aquesta Harmonia i rebutjar qualsevol distracció, qualsevol imperfecció, qualsevol pertorbació. La llibertat, en conseqüència, no ha de ser permesa, no pot ser permesa, no és permesa. La llibertat no és ni desitjable ni possible. I en la protecció de l'Harmonia s'ha de mostrar una determinació absoluta. Res ni ningú no pot amenaçar, no pot qüestionar, no pot discutir aquesta Harmonia. L'esclavitud, l'obediència cega i incondicional a la preservació d'aquesta Harmonia, és el deure de tot ésser, ja sigui aquest mortal o immortal, valar o maiar, edain o quendi. I jo, Tar-Mairon l'Admirable, sóc el primer dels seus esclaus, el més obligat a preservar l'Harmonia. I és per això que em veig en la molt dolorosa obligació d'ordenar el vostre suplici, la vostra tortura i la vostra mort. Vós heu actuat repetidament en contra de l'Harmonia. Heu actuat segons el vostre propi criteri, heu actuat segons el vostre caprici. I és cert, ho sé, no heu actuat mai en benefici propi. Ho sé, ho admiro i ho respecto. Però el caprici de les vostres sempre volàtils preferències no pot qüestionar l'Harmonia d'Eru. La vostra frivolitat ha causat dolor i desolació i, el que és pitjor, ha qüestionat l'inqüestionable. És per això que, amb el màxim dolor, haig de decretar la vostra mort. 

Però primer sereu torturat. Se us practicaran petites i innúmeres incisions a la pell on es dipositarà sal. Se us arrancaran cabells, ungles i dents. Se us trauran els ulls i se us tallarà la llengua. S'introduiran petits insectes dins vostre per nas, orelles, boca, anus i uretra. Quan el dolor us prengui la consciència el turment s'aturarà, i un cop recupereu el coneixement es prosseguirà amb el martiri. S'obrirà el vostre ventre i els vostres budells seran extrets i sereu omplert de sal. Finalment sereu esquarterat i el vostre cos serà repartit per tota Arda, com a símbol del degut respecte a l'Harmonia Que És. El vostre cap romandrà aquí, a Lugburz. El mateix càstig rebrà la vostra família. Primer els vostres pares, després els vostres germans, després la vostra dona, després els vostres fills, després vós. Doncs vós sereu l'últim i ho contemplareu tot, per així tenir temps d'expiar la vostra culpa i adonar-vos dels vostres errors.

I això serà així no pas pel meu desig, el desig d'aquell que sóc, el desig de Tar-Mairon l'Admirable. Això serà així perquè així ha de ser i així és.

diumenge, 31 de gener de 2021

Modan taimusu

La modernitat agrada. Si més no la modernitat entesa com a concepte vague i eteri on tot hi pot tenir cabuda. Un concepte on se'ns ve a dir que abans res i ara tot, que tot comença ara, amb la dita modernitat, qualitat de modern, d'un temps proper al present. Però aquest abans res ara tot és més vell que l'anar a peu. Sembla ser ja Qin Shi Huang, primer emperador xinès, va voler establir de grat o per força que amb ell començava la història.

Vist així potser la modernitat no és més que aquella il·lusió que té el present de sentir-se viu, de creure's lliure, de pensar que tot li és possible i tot ho té l'abast de la mà. Potser no són més que il·lusions, com bé deuen saber els que es dediquen a l'estudi de la història, que deuen estar farts de trobar tants pallussos que es creuen especials. Però que seria el present, sense aquesta il·lusió, sense l'engany de sentir-se viu, de creure's lliure, de pensar que tot li és possible i tot ho té a l'abast de la mà?

divendres, 22 de gener de 2021

Sala-san no hon o oboemasu

Al llarg d'una setmana del mes d'agost de l'any dos mil divuit, i en contra del meu costum de només llegir autors difunts, vaig fer la lectura de Persecució, de Toni Sala. A continuació vaig llegir un parell de novel·les breus de Junichirô Tanizaki, un recull de contes de Boris Vian, un altre de Víctor Català, un assaig de Montserrat Roig i alguna cosa de Puixkin. El cas és que, any i mig després, és la de Sala la lectura que se'm fa més present, especialment els tombants de l'aeroport de Girona, amb les excursions a peu i en avioneta del protagonista de la narració. En canvi, no acostumo a pensar gaire en la resta de lectures d'aquell mes (i la de Puixkin l'he oblidada del tot), encara que en el moment de fer-les em resultaren més plaents, més interessants, més satisfactòries que no pas la de Sala. Però és aquesta la que em retorna, un i un altre cop, qui sap si per la simpatia que em desperten les persones que caminen, com era el cas del seu protagonista, per molt que es tractés d'un uxoricida confés.

I més enllà de trobar cap sentit a allò que tal vegada s'esdevé, com aquest recordar amb plaer una lectura que en el seu moment no ho fou tant, de plaent, tot plegat m'ha servit per descobrir un nou mot, uxoricida, persona que comet uxoricidi, això és, mort infligida a una dona pel marit, pres del baix llatí uxoricidium, compost de uxori- (consort)  i el radical -cidi (de cidio, assassinat).

dijous, 21 de gener de 2021

Anaclet-san no monogatari (III)

I amb l'Anaclet mor el protagonista d'aquesta història. O sigui que ara ens cal un nou protagonista, potser el seu fill del cap migpartit. Però qui es pot creure que un nen així pugui arribar a existir? no es pot viure només amb mig cap, amb mig cervell. El nen, evidentment, nasqué mort o, més aviat, ni tan sols nasqué. Abans fins i tot que poguessin decidir que fer, si interrompre o no la gestació, un cop l'anomalia fos descoberta, el nen morí dins de l'úter, com havien mort els d'abans i moriren els de després. No hi havia manera, o el creixement fetal s'aturava, o patien algun desgavell cromosòmic, o una infecció, o el que fos. Fins a dotze cops es quedà embarassada la dona de l'Anaclet, i fins a dotze cops perdé la criatura. I la vida amb el darrer, a arrel d'una hemorràgia interna. I amb la pèrdua dels dotze no nats i la pèrdua de l'estimadíssima dona, l'Anaclet també perdé el seny i la raó i la xaveta i tot. I a partir d'aleshores visqué reclòs en un centre psiquiàtric, on es creia el pare de dotze infants i anava tot el dia amunt i avall ben atrafegat, excepte quan creia jugar a escacs amb l'extintor de la sala, a qui prenia per fill seu, i amb qui jugava una defensa Berlinesa que confonia amb una Siciliana, avinentesa del tot disculpable, convindran amb mi, donades les circumstàncies.

dimecres, 20 de gener de 2021

Anaclet-san no monogatari (II)

Això sí, l'Anaclet tenia un fill preferit (el quart, potser) a qui faltava mig cap. Era com si d'un tall vertical algú li hagués tallat la meitat esquerra del cap. Creia recordar que ja a l'embaràs la ginecòloga que en feia el seguiment va veure alguna cosa estranya a l'ecografia de la divuitena setmana, i per això quan el nen nasqué amb només mig cap, aquesta aparent anomalia no va ser cap sorpresa per a ningú. A més, el nen prou que s'espavilava amb només una orella, un ull, mig nas, mitja boca i mig cervell. Si més no, aquesta aparent anomalia, diguem-ne característica, era la que permetia a l'Anaclet diferenciar aquest fill de la resta. I com que cap nen de l'escola es va voler fer amic d'un nen a qui faltava mig cap, sempre el tenia a casa i era l'únic que li demanava de jugar a escacs, que eren la passió de l'Anaclet.

Si jugava amb blanques l'Anaclet sempre sortia de catalana. I si jugava amb negres responia amb una siciliana si el seu fill sortia de peó de rei, o amb una Grundfel si sortia de peó de dama. El cas és que un dia, després de trenta-quatre moviments, l'Anaclet es trobava en un mal pas. Per una banda hi havia una parella de peons passats pel flanc de dama que si no vigilava podien acabar sent problemàtics, i per l'altra el seu alfil de caselles blanques havia quedat ofegat. I per moltes voltes que hi donava no trobava sortida. Era evident que si l'alfil entrava en joc podria arribar a controlar aquells dos peons, però no se'n sortia. I tanta era la seva concentració, que no va parar atenció a la suor freda que li regalimava pel front, ni al petit mareig que li ennuvolava el pensament. I quan per fi va iniciar el moviment per bellugar un dels peons que bloquejava la sortida de l'alfil, un moviment certament nefast, l'Anaclet fa notar una grossa fiblada a l'espatlla esquerre i, abans no pogués deixar la peça, es va desplomar inert sobre el taulell. Infart agut de miocardi.

dimarts, 19 de gener de 2021

Anaclet-san no monogatari (I)

Tenia dotze fills, que aviat és dit. Primer arribà el primer, cosa del tot natural, i després arribaren la resta. Però no pas de cop, tots alhora, sinó per tongades. Probablement després del primer arribà el segon, després el tercer i el quart plegats, si de cas foren bessons, i així fins a la dotzena. El pare dels nens, protagonista principal d'aquest relat, no acabava de recordar amb prou detall els naixements. L'home prou tenia amb fer hores i més hores a la gestoria on treballava per provar de pagar les innúmers despeses que tant de nen comportava. S'havia de vestir i alimentar a dotze nens, sí, però també s'havien de pagar dentistes, quotes de societats corals, de clubs esportius, d'acadèmies d'idiomes, de mútues mèdiques, de casals d'estiu i d'agrupaments escoltes. A més, com la mare va morir en un dels parts, probablement l'últim, l'home portava un atabalament considerable i comprensible. Quan no emplenava papers de la gestoria traginava nens amunt i avall, o posava rentadores i omplia i buidava rentavaixelles, bullia macarrons i feia bolonyesa a l'engròs. No, no crec que en aquelles circumstàncies es pogués retreure a l'home que no acabés de tenir del tot clar com van anar arribant els nens a la casa, ni que mai no els acabés de reconèixer del tot. Recordava, això sí, que n'hi havia un que es deia Anaclet, com ell, però els noms dels altres li resultaven sempre un misteri. A més, sovint hi havia amics dels seus fills a casa, alhora que algun dels seus fills era a casa d'algun amic, de manera que el nombre, el nom i l'aparença dels nens que en tot moment tenia pel seu voltant era sempre canviant i diferent. Un garbuix, un galimaties, un guirigall.

divendres, 8 de gener de 2021

Kyō no yume (II)

D'uns dies ençà se'm repeteix un somni. Torno a ser un infant i visc amb una familia que no reconec com a meva, una família que m'acull temporalment i m'ajuda en una certa recerca. I és amb el seu ajut, que es demostra sempre matusser i ineficient, que visito diversos edificis de l'administració pública ubicats a Passeig de Gràcia en busca d'algun tipus d'informació. Però els edificis sempre es troben en obres i fem les visites fora de l'horari d'atenció al públic, de manera que deambulem sense gaire sentit enmig d'espais desgavellats plens de sacs de runa i d'amuntegaments de plaques de guix laminat. Curiosament, o no, quan visitem els edificis torno a ser una persona adulta, i en totes les visites ens trobem amb una mateixa dona, que de vegades pren les maneres de vigilant armat, de coordinadora de seguretat i salut, de cap d'obra o d'administrativa que fa hores extres. Amb ella hi parlo, i encara que es malfia dels meus acompanyants, a mi em fa confiança i em demana què busco, que li expliqui, que ella m'ajudarà, em diu. I és aleshores que desperto, o que el somni o el record del somni em fuig. Fins que a l'endemà hi torno, de nou acompanyat pels sapastres de torn, i de nou torno a trobar-me amb la mateixa dona, que de nou es torna a malfiar dels meus acompanyants i de nou em torna a oferir el seu ajut, i és aleshores que de nou em torno a despertar, o que el somni o el record del somni em torna a fugir.

Però la sensació que em deixa el somni és agradable, potser per l'escalf que rebo de la dona desconeguda, o de la família que m'acull, o potser pel fet de tornar a ser un infant, talment el fracàs en la meva recerca em resultés irrellevant, com si cerqués més per obligació que no pas amb l'objectiu ferm d'obtenir algun resultat concret, com qui fa per fer, per passar l'estona, doncs bé se'ns acostuma a dir que cal viure amb un propòsit, ni que sigui el d'una certa i inabastable recerca.