dissabte, 6 de novembre de 2021

Idai-sa to kizoku

Ningú al món no us podrà dir per què existiu; però, atès que vius, que existeixes, mira de donar un sentit a la teva existència, proposa’t una finalitat tan gran i tan noble com sigui possible. Són aquestes paraules de Kierkegaard, segons cita Pla al dotzè volum de la seva obra completa, Notes disperses.

I d'acord. Està molt bé. És, a més a més, curt i ben girat, afegeix Pla, a qui semblen plaure les paraules de Kierkegaard, que certament són breus i semblen ben girades. Però (qui seria jo sense la possibilitat d'un però) aquest tan gran i tan noble m'esborrona. I és que trobo que un excés de grandesa i de noblesa poden arribar a fer oblidar la primera frase de Kierkegaard, aquest no saber per què existeixes, de tal quissa que hom acostuma a acabar creient que existeix per satisfer aquesta gran i noble finalitat. El problema, crec, rau en l'avarícia, en aquest voler-ho tot. Jo gosaria proposar que hom tingui finalitats nobles o grans, segons més li plagui, però no pas nobles i grans. Si hom vol aspirar a la noblesa, que aspiri a una noblesa modesta, discreta, casolana. I, si pel contrari, li plau la grandesa, que aquesta resti mancada de qualsevol mena de transcendència.