dilluns, 22 de novembre de 2021

Tsukimi

A causa de petits retards, insignificants presos d'un en un, però determinants en el seu conjunt, comencem a caminar massa tard, de manera que quan fem cim ja comença a fosquejar. Afortunadament la baixada és franca, i quan la foscor ens envolta ens trobem en una ampla pista que no ofereix cap dificultat. Així que davallem a pas viu, sense cap recança tot i la negror que ens embolcalla, que tan sols ens permet albirar les llums de la plana i el ferm de la pista. Però de sobte, en tombar un revolt, al nostre davant se'ns presenta una lluna esplèndida, pràcticament plena, d'un viu color ataronjat que ens permet distingir algunes taques en la seva superfície. I és bocabadats que ens aturem i contemplem el satèl·lit. Potser podria fer una fotografia, em dic, però cal molta ciència per poder captar la màgia del moment, així que prefereixo tan sols mirar, i allà ens estem, un, dos, tres minuts, aturats, embadalits, muts, fins que reprenem la baixada gairebé corrents. I en un altre revolt trobem a ensopegar la lluna, però aquest cop queda difuminada per uns núvols, i en el següent revolt mig tapada per les capçades dels arbres. Però tant és, al llarg d'uns minuts hem tingut l'oportunitat de contemplar la bellesa, això és, la nostra mirada ha decidit que l'efecte òptic que la llum del sol creava en la superfície d'una esfera mineral que orbita al voltant de l'esfera on som, era quelcom digne d'admirar i recordar.