DFW-san no hon o yonde imasu (II)

t'omples la boca de paraules 

per no dir res.

conec el teu accent

la roba que et disfressa

i el cau de lladres on t'amagues.

Són els de més amunt versos de Francesc Garriga que em va venir al cap en llegir les paraules on la Julie, tal vegada el propi DFW, mostrava un cert escepticisme vers a allò que hom acostuma a anomenar poesia, no més que un manat d'obvietats foscament embrollades, segons es desprèn del significat de les esmentades paraules. Paraules de les que és fàcil deduir que DFW va tenir la grossa i potser comprensible però imperdonable mancança de no llegir mai a Francesc Garriga. En cas d'haver-ho fet, DFW hagués comprovat com és possible ser clar i alhora precís, i de com amb poques però triades paraules hom pot fer evident tota la complexitat que a voltes un excés de llum pot amagar, en no ser cosa fàcil fer de la claredat virtut, tal com Garriga va saber fer, defugint el sempre llaminer enlluernament de la simplicitat.

Encara que entenc que fora inversemblant, però certament sensacional (paradoxes cronològiques a banda), que la protagonista nord-americana d'un relat de DFW fos lectora de Garriga i pogués recitar a la seva novia la nuesa de certes obvietats, com ara

ninot de fang,

què més pots desitjar sinó saber-­te?

Sasaina koto

L'epicureisme proposa una alternativa a aquesta proposta inhumana: un pensament pragmàtic que es preocupa del que són els homes i les dones, no del que haurien de ser, escriu també Michel Onfray, encara a Les savieses de l'antiguitat.

I serà que la dicotomia aquesta entre allò que hauria de ser i allò que és la tinc ja molt apamada, que trobo que el senyor Onfay torna potser a trampejar, doncs si alguna crítica trobo possible a Epicur és, precisament, la de tractar a les persones no pel que som, sinó pel que hauríem de ser, altrament, qui fora capaç de complir amb l'estricte ordre monacal de El jardí? o qui fora capaç d'ensinistrar-se prou com per no desitjar res d'indesitjable? Altra cosa, potser, són les versions més humanitzades que postulen els seus epígons, com ara Lucreci o Filodem de Gàdara, i que més aviat conviden a esdevenir (segons Píndar, també citat per Onfray) el que ja som, segons la màxima dèlfica del coneix-te a tu mateix.

O, talment reescrigué el mestre Garriga, què més pots desitjar sinó saber-te?

Maisō

A casa nostra és costum enterrar els morts. A la majoria se'ls soterra i oblida tot seguit que són traspassats, per així provar d'evitar desagradables putrefaccions i enutjosos records. D'altres, en canvi, no són colgats fins a molt anys desprès de la seva mort, reprovable i lletja insensatesa que jo provaria d'evitar. I encara una selecta minoria és enterrada molt abans del seu traspàs.

Un exemple del primer cas seria el d'un cert fabricant de llibres recentment traspassat, que ha estat sebollit amb tota pompa i circumstància, tal com ens recorda el senyor Dedeu, sens dubte bon coneixedor de l'obra d'Elgar, però que trobo que l'erra amb els seus escarafalls, doncs bé tota claca ha de clacar. Del segon cas segur que tothom en té més d'un exemple al cap, són aquells noms que ens sorprèn trobar en un obituari, doncs corresponen a persones que donàvem per mortes de feia molts anys, i sí, ja eren morts, però els molt murris es feien passar per vius. Un exemple del tercer cas seria el del poeta Francesc Garriga, enterrat el passat dijous, però que encara és viu i ben viu. I per molts anys.