Kore wa fushinsetsuna bunshō desu

De bon començament la prosa de Lispector se'm fa esquerpa. Esquerperia que va a més a mesura que avanço en la lectura, com si no em fos possible acostumar-me a la seva manera d'escriure. Però el cas és que aquesta esquerperia no m'impedeix restar enlluernat per les idees que crec endevinar en el text, especialment amb una, ja esmentada, sobre com el que diem transforma el que volem dir. És a dir, com el fet de pensar modifica allò previ al pensament, allò previ que ens és més íntim. Com el fet de pensar no només no aconsegueix descriure aquest previ, sinó que el modifica i el transforma en tota una altra cosa. Com el fet de pensar ens fa oblidar allò que més pregonament som, per fer-nos ser ves a saber què.

I és tot plegat tan confús, que potser ja toca que la prosa de Lispector se'm faci confusa i anàrquica, esquerpa i fatigosa. Doncs bé no ha de ser fàcil provar de dir amb paraules allò que les mateixes paraules destrueixen, provar de dir el que altres (VW - EJ) també han provat de dir.

Hachi-gatsu no hikari

De vegades el començament d'un bon llibre em resulta problemàtic, en ser com és als primers paràgrafs de tot  llibre on topem de sobte amb la particular sintaxi de l'autor de torn. Així, tant pot ser que ens trobem amb frases interminables farcides de mil subordinades o amb esquemàtics sintagmes mancats de verb; amb adjectivacions excessives o amb aclaparadors i precisos substantius; amb metàfores enlluernadores o amb la rigidesa impertorbable de la norma. Entre l'exuberància de Proust o l'eixutesa de Kristof hi ha molt camp per còrrer, i és en aquests primers paràgrafs on tastem allò que ens trobarem al llarg de les pàgines del llibre de torn. Els fets aniran fent, potser previsibles, o no. I també el subtext que ens vol encolomar l'autor es pot anar modulant i construint al llarg de la lectura. Fins i tot la veu narradora pot variar, i el temps, l'estructura o qualsevol altra anècdota. Però no pas la sintaxi, doncs ara mateix no recordo cap autor com cal que faci evolucionar la seva sintaxi en una mateixa obra, ni tan sols la Woolf. Per això els començaments poden resultar problemàtics, per aquest topar de cap en una o altra sintaxi que ens resulti més o menys estranya, més o menys sorprenent, excessiva o feixuga. I serà la capacitat d'aquesta sintaxi d'embolcallar allò que es narrat, o la nostra adaptabilitat a allò a que no estem avesats, el que potser decidirà l'èxit o el fracàs de la nostra lectura.

I tot això ve a torn del començament de Llum d'agost, de Faulkner, doncs després de l'estranyesa no mancada d'una certa irritació que m'ha causat l'excés dels seus primers paràgrafs, amb ben poques pàgines he tingut prou per deixar-me atrapar per una profusió que més que descriure amb precisió allò que és narrat (avinentesa impossible i fins i tot potser indesitjable), m'agombola amb una prosòdia que ho és tot.

Ōrandō

En alguna ocasió ja he fet esment d'un gènere literari de pràctica poc recomanable, com és el format per les novel·les el protagonista de les quals es lamenta sobre com de dificultós és escriure (Paludes, de Gide, en seria l'obra fundacional). I si bé és indiscutible que desenes, o més aviat centenes, no, desenes de centenes (això és, milers), o millor desenes de centenes de milers és el nombre aproximat d'obres que componen dit gènere, totes elles resulten sens dubte menyspreables.

O, si més no, això pensava jo abans de fer la lectura d'Orlando, de Virginia Woolf, que si bé es un tros de novel·la que difícilment es pot reduir a les estretors de qualsevol gènere (literari o no), a mi m'ha plagut trobar en la seva lectura el procés d'escriptura del que acaba esdevenint el poema fundacional d'un cert gènere de poesia, el format per admirables poemes que potser mai no han estat escrits, però que tan de bo ho haguessin estat.

Flusch-chan wa shinde iru

Després, se'l va tornar a mirar. Però ell ja no la mirava. En Flush havia sofert un canvi extraordinari. Havia estat viu; ara era mort. Res més que això.

Ja ha estat dit que el tal Flush és, era, o més aviat va ser, un cocker spaniel de casa bona, i qui el mirava la seva mestressa, la poeta Elizabeth Barrett Browning, essent altre cop na Vírgina Woolf qui narra i en Jordi Fernando qui tradueix. I les sensacionals paraules de na Woolf em porten a la memòria unes altres paraules, no menys sensacionals, on també és narra el moment aquell del trànsit entre allò que anomenem vida i allò que anomenem mort, encara que aquestes altres paraules ja no narren el traspàs d'un gos, sinó el d'un humà, un tal Khadjí-Murat, bel·licós líder àvar del Daguestan, una mena de milhomes cercabregues sempre disposat a estomacar-se amb qui calgui, segons explica Tolstoi a la seva homònima novel·la:

No és movia, però encara sentia. Quan Gadji-Agà, el primer que va córrer cap a ell, li va donar un cop de punyal al cap, li va semblar que li picaven amb un martell, i no entenia qui ho feia ni per què. Aquest va ser l'últim contacte conscient amb el seu cos.

Kaimashō ka

Les tisores tallaven; centellejaven les monedes. El paper esdevenia embolcall i les cordes el lligaven. I amb tant i tant vaivé de plomalls, oneig de flàmules, piafades de cavall, lliurees grogues, rostres de passavolants, saltirons i anades amunt i avall, en Flush, sadollat per la munió de sensacions percebudes, va abaltir-se, va endormiscar-se, va somiar i no va adonar-se de res més fins que no el van baixar del cotxe i la porta del carrer Wimpole li va petar altre cop al darrere. 

És el de més amunt el relat d'un matí de compres a Oxford Street, on es bescanvien monedes per roba convenientment embolcallada, essent la poeta Elizabeth Barrett Browning la compradora i un cocker spaniel, el tal Flush, el seu fidel acompanyant. N'ès l'autora Vírgina Woolf, segons traducció de Jordi Fernando, i és potser per l'indubtable to èpic del text, que no puc evitar refer les paraules llegides i començar a imaginar les desventures d'un cert cavaller, de nom Roger, Roger Desllor, que, tal vegada, és donat per mort a la batalla de Cefís, on les espases tallaven; centellejava l'acer. La carn esdevenia sang i les ferides el desagnaven. I amb tant i tant vaivé d'estandards, oneig d'ensenyes, piafades de cavall, cosos esquinçats, rostres de moribunds, escomeses i cops per tot, el cavaller Desllor, esgotat per la sang vessada, va abaltir-se, va caure, va somiar i no va adonar-se de res més fins que no el van carregar dalt d'un carro i els cossos dels companys morts li foren llençats al damunt.

Dare ga Willowes-chan desu ka

Una no es fa bruixa per anar pel món fent maldats, ni tampoc per anar pel món ajudant els altres, com una dama de la parròquia que arriba dalt d'una escombra. És per escapar-se de tot això: per tenir una vida pròpia, no una existència que t'atorguen els altres... escriu Sylvia Townsend Warner a Lolly Willowes. 

Però que volen, potser sí que na Sylvia Townsend, atenent a la seva condició de dona feminista i comunista, escrivia amb unes intencions molt concretes, talment l'assaig aquell de Virginia Woolf sobre la pròpia cambra i la necessitat que tota dona tenia d'alliberar-se d'aquells que la privaven de ser qui potser era. Però tot i la meva condició de mascle més o menys heterosexual i lliberal, no puc deixar de fer-me meu el personatge de la Lolly Willowes, la Laura, i desitjar el dia en què jo mateix deixi de ser el fill, el pare, la parella, el conegut, l'arquitecte, el cosí o l'amistançat de qui toqui, per esdevenir aquell que crec voler ser, això és, ningú.

Murnane-san no hon o yomimashita

Només paren atenció a la possibilitat en si mateixa i el valor que hi donen depèn de la seva extensió i del període de temps durant el qual es manté just fora de l'abast de la disposició aleatòria de vistes i sons que rep el nom, en discursos poc acurats, de realitat, i que s'ha considerat, potser fins i tot entre alguns homes de les planes, que representa l'extinció de totes les possibilitats, escriu Gerald Murnane a Les planes, segons la traducció de Marta Hernàndez.

Fa ja prop d'un any, arran de la lectura d'Una cambra pròpia, de Virginia Woolf, vaig restar enlluernat per la possibilitat de trobar una definició de la dita realitat, i és així que al llargs de no pas pocs dies anava jo repetint, a tort  a dret, que la realitat no era més que allò que no mor. Aquests dies, en canvi, i gràcies a l'enlluernador garbuix de les interminables i perdedores frases de Murnane, vaig repetint, també a tort i a dret, que la dita realitat no és més que l'antònim de les dites possibilitats, això és, allò que tal vegada s'esdevé enlloc de tot allò que tal vegada s'hagués pogut esdevenir, és a dir, una merda.

Dostoievski-san no jinkaku

Els personatges de Dostoieviski són febrosos per naturalesa: s'exalten contínuament, es posen vermells com un tomàquet i tot seguit empal·lideixen, criden, es desmaien, els ragen les llàgrimes, se'ls escapa el riure, s'embarbussen, sangloten, increpen, supliquen, s'humilien, s'abalteixen.

Són les de més amunt paraules escrites per Carlota Subirós al no pas sobrer escrit que acompanya l'edició feta pels senyors angulosos de Les nits blanques. Paraules sens dubte exactes, que en parlar dels personatges de Dostoievski més aviat ens parlen del mateix Dostoievski, a qui no costa imaginar com una persona febrosa, exaltada, cridanera i etcètera, una mena d'incontinent emocional de tracte sens dubte insofrible, però d'escriptura delitosa, com delitosa és també l'escriptura de Vírgina Woolf, ni que sigui per motius completament oposats als de Dostoeivski. I com a mostra un botó, en traducció d'Helena Valentí, quan Al far un dels personatges troba del tot inescaient que hom insisteixi massa en la predictibilitat de certa predicció meteorològica.

Perseguir la veritat amb aquella desconcertant manca de consideració pels sentiments d'altri, esquinçar amb tanta gratuïtat, i brutalitat, els fins vels de tota una civilització, era, al seu parer, un atemptat tan paorós contra la decència humana que, sense ni dignar-se a replicar, atordida i cega, va acotar el cap resignada que la galleda de punxeguda calamarsa, el xàfec d'aigua bruta, l'esquitxés a son lloure.

Jibun dake no heya

Perquè els dinars sempre han estat servits a l'hora; els plats i els gots rentats; les criatures dutes a escola i fetes grans. No en queda res. Tot ha desaparegut. No hi ha biografia ni història que te'n parli. I les novel·les, sense mala intenció, menteixen, escriu Virginia Woolf al darrer capítol d'Una cambra pròpia.

I si bé al llarg dels primers capítols, sens dubte a causa de la meva condició de benestant mascle de raça blanca, i a la seguretat que em dóna la meva pretesa superioritat, he sentit el text llunyà, talment no em fos adreçat, potser en no haver jo mai sofert cap dels greuges que enumera l'autora, en no haver-me jo mai trobat el pas barrat, ni haver-me trobat mai foragitat de cap plantació de gespa, ni haver-me trobat mai que es poses en qüestió cap de les meves capacitats.

Però arribat al darrer capítol l'enlluernament és aclaparador, i més enllà del suposat tema del text, les dones i la novel·la, trobo que en aquestes pàgines no es parla pas de dones, ni de novel·la, només d'allò que molts anomenen vida i a mi em plau anomenar literatura, potser a l'estil de Rilke en aquelles famoses cartes, només que amb més fondària, amb més precisió, amb molta més ambició. I talment les recordades frases de Coleridge, que tal com diu l'autora t'esclaten dins i et fan rajar tot un ventall d'altres idees, les frases de Woolf m'esclaten i per uns moments em porten a entrellucar el sentit i significat de la més esmunyedissa de les paraules, i és així que per uns instants goso creure que, la realitat, és allò que no mor.

Watashi no heya

Malaguanyada la dona que, capaç d'escriure així, amb una ment tan apta a copsar la natura i meditar-hi, no va poder sinó perdre el temps amb enrabiades i rancúnies.

Són les de més amunt paraules de Virgina Woolf escrites a Una cambra pròpia, text fundacional sobre la literatura femenina, segons es pot llegir a la contraportada del llibre, encara que, tal com sap tothom, les contraportades dels llibres són el que són, indrets esotèrics de dubtós contingut.

Però aquest no és el tema, sinó la ràbia i la rancúnia, nobles sentiments que, en contra de l'opinió que expressa l'autora, trobo que no tenen per que ser una pèrdua de temps. I si més no avui sóc de l'opinió que si parlem de literatura no importen els sentiments que s'expressen, sinó la manera d'expressar aquests sentiments i l'ús que l'autor en fa. I tant la ràbia com la rancúnia em semblen sentiments tan vàlids o invàlids com ara l'amor o l'amistat, l'odi o l'orgull, l'enveja o l'egoisme... I com a mostra potser Ferdydurke, de Gombrowicz, exemple paradigmàtic de novel·la escrita des de la ràbia i la rancúnia vers tots aquells que li negaven mèrits a l'autor, talment la ràbia i la rancúnia que esmentava Virginia Woolf en referir-se a les molt sofertes pioneres de la dita literatura femenina.

Jū-yon

L'aclaparador talent de Jean Echenoz, probablement un des escriptors més elegants d'aquesta època, ha tornat a conquerir la crítica, es pot llegir a la contraportada de 14, del tal Echenoz, en un fragment d'una ressenya apareguda al diari El País.

Però al costat de la darrera lectura feta (Entre els actes, de Virgina Woolf), és potser comprensible que tota altra prosa em sembli matussera i banal, no més que un enfilall de paraules d'una ofensiva practicitat, talment les prescindibles llistes de la compra que jo mateix acostumo a redactar per provar, endebades, de no descuidar-me res a l'hora d'anar al mercat. I és potser per això que sóc injust i cruel amb el senyor Echenoz, però el seu 14 em sembla lamentable, tot ell farcit de frases d'una evident turpitud, mal construïdes i mancades de qualsevol interès, i parlar d'elegància em sembla d'un mal gust que em reafirma en l'anècdota de la llista de la compra, doncs tot plegat acaba sent no més que un llistat dels habituals llocs comuns de la guerra del catorze, més aviat una mena de crònica a l'estil de les que en el seu moment popularitzà el Reader's Digest.

Sen kyū-hyaku san-jū

La darrera traducció al català de La senyora Dalloway de Virginia Woolf era de 1930. Aquest mes tindreu la nova de Dolors Udina, llegeixo en una piulada al compte de twitter d'Edicions La Magrana.

I serà que grossa és la meva susceptibilitat, però el text de la piulada em revolta. No pas pel nom de Dolors Udina, de qui he llegit més d'una traducció, sinó per aquest era de 1930, talment les traduccions tinguessin data de caducitat. I no es tracta de negar la possibilitat de fer noves traduccions, ni de defensar les traduccions noucentistes, ni de ficar-me enmig de batusses de traductors que em venen ben grosses. És, només, que, era de 1930, no és argument de res, i no veig perquè hem de rebutjar allò que és vell només perquè és vell.

I serà que grossa és la meva susceptibilitat, però el text de la piulada em revolta. No pas pel nom de Dolors Udina, de qui he llegit més d'una traducció, sinó per aquest la nova, talment la novetat fos, d'alguna manera, res de desitjable. I no es tracta de rebutjar sistemàticament tot allò originat o ocorregut fa poc, aparegut de poc, que apareix per primera vegada, ni de defensar tot allò que no és nou. És, només, que, la nova, no és argument de res, i no veig perquè hem d'accepta allò que és nou només perquè és nou

Chirimasu ka

Hi ha una mena d'obscenitat en la inconsciència, va pensar en North, escriu encara Viriginia Woolf, a Els anys.

És l'Eleanor, tieta septuagenària i fadrina del tal North, que en fer una capcinada enmig d'una festa, amb la boca oberta i el cap tort, resta amb la consciència suspesa i ofèn el pudor del seu jove nebot, un excel·lent xicot poc suspecte de puritanisme, però prou entenimentat com per potser adonar-se que és precisament això, la manca de consciència, coneixença immediata i directa que la persona té de la pròpia existència, l'origen de tota davallada, així com, si s'em permet l'afegitó, anar prenent consciència d'un mateix hauria d'esdevenir l'encertada definició de viure en qualsevol diccionari.

Koi wa nan desu ka

Fos com fos, són conscients l'un de l'altre, viuen l'un en l'altre. ¿I què més és l'amor?, es va preguntar escoltant les seves rialles, escriu Virginia Woolf, a Els anys.

En el context de la narració, les paraules escrites per l'autora es refereixen a la relació que mantenen dos dels seus personatges, en Nicholas i la Sara, de manera que les dues oracions centrals, són conscients l'un de l'altre i viuen l'un en l'altre, serveixen per descriure l'esmentada relació, que sense arribar a les formes públiques del que hom acostuma a anomenar amor, l'autora es complau en anomenar amorosa, ni que ell sigui homosexual i ella una dona. I si bé no sabria jo trobar millor descripció de l'amor que aquest són conscients l'un de l'altre (per molt que em sembli una fita inabastable), viuen l'un en l'altre em resulta quelcom odiós que res de bo no pot portar, talment totes dues proposicions fossin una mena d'oxímoron del que és, i del que mai no hauria de ser, allò que no pas pocs es complauen en anomenar amor.

Nisemono desu ka

... aquella aventura amb la noia, inventada; fingida com un fingeix la millor part de la vida, pensava (fingint-se un mateix; fingint-la; creant una diversió exquisida i quelcom més. Però era estrany i ben cert; hom no podia mai compartir tot això) es feia a miques, escriu Virginia Woolf a Mrs. Dalloway.

Fingir, donar com a certa una cosa imaginària, és un verb de significat problemàtic, en incorporar en la seva definició paraules de tan dubtós significat com ara certa i imaginària, de tal manera que establir la diferència entre allò fingit i allò no fingit (potser viscut) resulta una tasca de difícil solució, encara que la senyora Woolf ens proposa un possible doble mètode per establir tan subtil diferència, en ser, escriu ella, fingit allò que no es pot compartir i acaba fet miques i, si ens prenem la llicència de completar les seves paraules, no fingit allò que es pot compartir i no acaba fet miques.

Solució magnífica, certament, però tan problemàtica com el mateix problema que vol resoldre (en ser tota bona solució no més que un nou enunciat del problema que diu resoldre) encara més quan, potser, el més assenyat fora escapolir-se del mal tràngol i obviar, per irrellevant, tota diferència entre allò fingit i allò no fingit.

Nazo (III)

La vida és curta i els llibres són molts, masses. Escollir què llegir, doncs, no és una feina menor ni, ai las, fàcil. Encara menys quan tens pocs anys, la llibreria més important que conèixes és la del Corte Inglés, i l’entorn no acompanya.

En aquestes condicions qualsevol referent és bo. I el meu primer referent fou (a principis dels noranta) una col·lecció d’Edhasa, Clàssics moderns, a cura d’en Francesc Parcerises (gràcies). Allà vaig descobrir autors com J.M. Coetzee, T. Mann, V. Wolf, J. Joyce, S. Plath, J.K. Huysmaus, H. Hesse, K. Mansfield, V. Nabokov, J.D. Salinger ... Fins que arribà el malaurat dia en què Edhasa es va vendre la col·lecció a Proa, que la va malmetre amb autors certament dubtosos, com ara el senyor Coelho.

Orfe, em vaig aixoplugar sota el paraigua protector del senyor Vallcorba, a Quaderns Crema. Els inicis foren prometedors, però trobar-me amb un tal Torrent, de nom Ferran, em feu dubtar. Afortunadament, però, vaig perseverar, i el senyor Vallcorba em va anar descobrint, al llarg dels anys, a autors que altrament potser no hagués ensopegat mai, com ara S. Mrozek, E. de Queriós, S. Zweig, W. Gombrowicz, I. Kertész, G. de Maupassant, M. Zgustova, A. Polgar, M. de Assis, F. Trabal, A. Gide, i, per damunt de tots, al gran R.W, al grandíssim R.W. d’Els germans Tanner, i d’El quadern de Fritz Kocher, però, sobretot, a l’incommensurable R.W. de Jacob von Gunten.