Ōrudo Rangu sain

Si més no, tinc un seient enmig de les darreres files, de manera que escolto els parlaments i les breus actuacions musicals amb la confortabilitat pròpia de qui se sap espectador anònim. Els parlaments són el que són, no més que els habituals tòpics que s'acostumen a dir en aquestes situacions, uns de més ben lligats i altres no tant. Un dels oradors, però, es deixa anar i fa un discurs més polític, ben construït, citant Virgili, però que acaba degenerant en el bonisme propi d'aquells a qui agrada escoltar-se. Però no passa res, ja no fa sol i passa una mica d'aire. A més, els interludis musicals estan prou bé. Malgrat tot, una ombra m'enfosqueix l'ànim, per què al programa hi ha previst tancar l'acte cantant L'hora dels adeus, avinentesa certament espaordidora.

I és precisament a mesura que s'apropa aquest tancament, que començo a preocupar-me amb la possibilitat que em toqui alçar-me i encaixar les mans de les persones que seuen al meu costat, per tot seguit balancejar el cos i començar a fer veure que canto. Penso que millor marxar dient que haig d'anar al lavabo, o fingir una lipotímia o un atac de cor. Però seria sortir del foc per caure a les brases, que encara cridaria més l'atenció. Afortunadament, són només els alumnes, aquells que avui es graduen de batxillerat, els que s'alcen per entomar el cant. Puc, finalment, respirar tranquil. Encara més quan comprovo que es limiten a les dues primeres estrofes, i enmig del tumult final puc marxar abans no em vegi obligat a saludar a gaires coneguts.

Asterió-san wa donata desu ka (III)

Com es pot tornar a narrar una història que ja ha estat narrada repetidament? Plató al Fedó ja l'esmentava, i Virgili, Plutarc i Ovidi són les fonts més conegudes que ens han arribat. Canviant, potser, el punt de vista? Borges ja ho va fer. Afegint nous continguts, potser uns miralls? També fet, o no recorden el final de The Lady from Shangai, d'Orson Welles? Repetint paraula per paraula allò ja escrit? Funny Games, de Haneke, com si diguéssim.

En aquest enllaç poden llegir unes endreçades paraules sobre una arbitrària i interessant classificació dels escriptors en dues categories, contingudistes i formalistes. Jo, no cal dir-ho, adreço la meva prescindible i moderada simpatia a les rengles formalistes, i aprofito l'avinentesa per adreçar-los un crit d'ànim i suport, força formalistes! Però ni per la banda del contingut, ni per la banda de la forma, sembla possible tornar a narrar la coneguda història d'aquell monstre tancat dins un enorme casalot anomenat laberint.

A no ser, és clar, que la narració que s'enceta amb el naixement d'Asterió i es clou amb la mort del mateix Asterió no sigui la narració de la vida d'Asterió, encara menys la de Teseu, el seu occidor, i tot plegat resulti ser una nova narració, la de la descoberta d'un mateix i dels altres, de forma i contingut superb, com no podria ser altrament tractant-se de l'esperat Minotaurus de Dürrenmatt, ja saben, Friedrich Dürenmatt, autor, també, de Das Versprechen, portada al cinema per Ladislao Vajda sota el nom de El Cebo.

Kochira wa Filoctetes-san desu (II)

I si Filoctetes hagués dit no? I si Filoctetes hagués estossinat el cap d’Ulisses i s'hagués posat al servei del bon rei Príam, senyor de Troia?

Aleshores, Ulisses mai hagués tornat al seu palau alt de sostre; ni Eneas hagués fugit d’Illion travessant la mar; ni Agamèmnon hagués mort a mans d'Egist en tornar a Micenes, doncs mai no hi hagués tornat; ni Orestes hagués venjat la mort del seu pare amb l’assassinat de la seva mare; ni el fill d’Hèctor, tan sols un infant, hagués estat precipitat muralla avall amb el lleig propòsit de llevar-li la vida... doncs els troians, un cop morts tots els aqueus, haurien guanyat la guerra.

Aleshores, ni Homer ni ningú no hauria recitat mai els bells hexàmetres de l’Odissea, ni Virgili hauria escrit l’Eneida, ni Eurípides les Troianes, ni Esquil l’Orestiada... si Filoctetes (trist figurant d'una ficció) hagués dit no, la literatura, tal com la coneixem avui dia, no existiria. O, si més no, vostès s'haguessin estalviat les sobreres cent setanta-una paraules anteriors, títol inclòs.