Dürrenmatt-san, futatabi

Hi ha poques institucions que em despertin més respecte i admiració que la banca suïssa, proverbial model de solvència, privacitat i seguretat. En canvi, poques coses em desagraden més que l'anomenat teatre musical, forma d'expressió que d'habitud trobo superficial i xarona. És per això que una obra de teatre musical on es faci sàtira de la banca suïssa és quelcom que no pot més que horroritzar-me, en combinar-se la insensatesa de blasmar allò que només és digne d'elogi amb l'habitual anecdotari de l'anomenat teatre musical. 

No obstant això, aquesta passada tarda m'he desplaçat fins a la seu del Teatre Lliure de Montjuïc per assistir a una representació de Frank V, opereta d'una banca privada, on tot cantant i dansant es fa befa, mofa i escarni de les sempre exemplars virtuts del sistema bancari propi de la confederació helvètica i, per extensió, de tot sistema bancari. I això ha estat així per què l'autor del text de Frank V és Friedrich Dürrenmatt, escriptor suïs en llengua alemanya amb qui ja havia tingut la sort de topar-me fins a una, dues i tres vegades. I convindran amb mi que els meus insensats prejudicis no són raó suficient per a privar-me de la companyia del senyor Dürrenmatt, que em pau reposi, i de la colla de comediants que aquesta tarda li han fet els honors. Al Lliure, fins al disset de maig.

Kono monogatari no taitoru

De la lectura tot just encetada aquest matí dedueixo el que hagués hagut de ser el títol d'aquesta pàgina enlloc del circumstancial títol actual. I no és que O-TeArai, literalment l'honorable lloc on rentar-se les mans, no em sembli (sobretot si prenc en consideració el precedent de la higiènica història del tal Ponç Pilat) un títol apreciable.

Però és que la lectura tot just encetada aquest matí, No sóc Stiller, de Max Frisch (autor en no poques coses comparable a Dürrenmatt), em fa evident el que amb certesa hagués hagut de ser el títol d'aquesta pàgina, No sóc dErsu_, o, a tot estirar, Jo no sóc en dErsu_, doncs aquell que tot això escriu, jo mateix, i que tant es complau en fer-se dir dErsu_ no és, com ja ha quedat dit manta vegades, el tal dErsu_.

Dürrenmatt-san no hon o yomimashita

Amb la distància que dóna haver deixat reposar la lectura uns quants dies, puc dir que la promesa és una història explicada per un ex-comandament de la policia cantonal de Zuric a un escriptor setciències, el propi Dürrenmatt, i l'esquer, la seva suposada adaptació cinematogràfica, el guió que l'escriptor escriu a partir d'allò que li ha estat explicat. Una mateixa història que serveix per bastir dos relats diferenciats i reflexionar sobre conceptes diferents, doncs si bé el primer ens narra la caiguda d'aquells que no saben entomar que les coses no acostumen a anar com han d'anar, el segon és un precís exercici d'estil on tot va com ha d'anar segons l'estricta normativa del gènere negre que, talment Lang a M, Eine Stadt sucht einen Mörder, es recrea en la figura del psicòpata de torn. 

I en contra del que acostuma a afirmar l'aparent exactitud del càlcul matemàtic, la correcta i no commutativa suma d'ambdues obres, primer l'esquer i després la promesa, supera, en molt, llur aritmètica adició.

Dare ga Von Gunten-san desu ka

Potser exagerava, l'altre dia, quan veia semblances entre aquell mosso d'estable d'Steinbeck i el brau mariner de Melville. Però avui, llegint per fi la promesa de Dürrenmatt, no he pogut més que admirar-me amb el nom que l'autor dóna a un dels seus personatges, el marxant, un desgraciat acusat injustament de l'assassinat de la petita Gritli Moser. Von Gunten, li fa dir-se Dürrenmatt, com aquell tal Jacob, Jacob von Gunten, de Walser. Bonica casualitat, o no, sobretot considerant que jo mateix, que tinc ben poques coneixences helvètiques, conec dues petites al·lotes, ben catalanes elles, que, com la petita Gritli, també responen al bonic cognom de Moser.

Nesshin

Hi ha certs escrits que destil·len entusiasme, begeisterung, en alemany, crec. Un entusiasme no pas degut al significat d'allò narrat, sinó a un particular ús del llenguatge que pren amb força al lector i l'arrossega amb energia vers l'ignot destí triar per l'autor d'aquelles paraules, sense que importi gaire quin és aquest destí. Qui això escriu no té pas l'ofici de crític literari, ni ha fet cap estudi sistemàtic de cap mostra d'escriptures per destriar els trets que defineixen aquest begeisterung, si em permeten utilitzar la forma alemanya per raons que tot seguit es faran evident. Qui això escriu només té el lleig costum de parlar d'ell mateix en tercera persona i la sort d'haver trobat en les seves lectures alguns pocs autors que han aconseguit crear aquest begeisterung en les seves obres. Tres, en concret: Jünger a En els espadats de marbre, Rilke a Cançó d'amor i de mort del corneta Christoph i, fa pocs dies, Friedricht Dürrenmatt a Minotaure.

La fallida recerca d'aquest begeisterung és el que em porta a la utilització, a l'hora d'escriure, de certs tics narratius potser sorprenents, com, per exemple, la inclusió dels diàlegs en cursiva dins de la resta del text, la barreja constant d'estil directe i indirecte a l'hora de donar veu als diferents personatges, l'ús i abús de repeticions, d'oracions subordinades i de tot tipus de conjuncions. Es tracta de donar continuïtat al text, que en cap moment s'estronqui el fil de veu, talment un lector físicament superdotat pogués llegir cada paràgraf d'una sola tirada, sense cap pausa significativa. Però, com he escrit en el paràgraf anterior, no m'he pres la molèstia d'analitzar les mostres esmentades per mirar de corroborar si Jünger, Rilke i/o Dürrenmatt utilitzaren aquests o altres mecanismes. Tant és. Sóc de l'opinió que els llibres es gaudeixen, no s'analitzen, i encara menys per mirar de copiar tècniques narratives, tasca inútil, doncs copiar encara és més difícil que crear.

Kochira ga Magris-san desu ka

Després del Minotaurus de Dürrenmatt llegeixo Vostè ja ho entendrà, de Claudio Magris, una extraordinària coincidència que prova un cop més la predeterminació de les nostres vides per obra i gràcia d'algun Déu bibliotecari. I és que si Dürrenmatt aprofitava la canònica i de tots coneguda història del minotaure i Teseu per narrar les seves obsessions, Magris se serveix de la no menys canònica i no menys coneguda història d'Orfeu i Eurídice per narrar-ne les seves, d'obsessions. I com Dürrenmatt, també Magris canvia el punt de vista i ens ofereix la veu d''Eurídice, però a diferència de Dürrenmatt, on el punt de vista d'Asterió ens descobreix al propi Asterió, el monòleg d'Eurídice ens parla d'Orfeu, o, si em permeten la frivolitat, del propi Magris. Si fa no fa com l'Asterió de Dürrenmatt, o potser es pensen que Dürrenmatt escrivia sobre un estranya i banyuda criatura meitat homínid meitat brau?

Asterió-san wa donata desu ka (III)

Com es pot tornar a narrar una història que ja ha estat narrada repetidament? Plató al Fedó ja l'esmentava, i Virgili, Plutarc i Ovidi són les fonts més conegudes que ens han arribat. Canviant, potser, el punt de vista? Borges ja ho va fer. Afegint nous continguts, potser uns miralls? També fet, o no recorden el final de The Lady from Shangai, d'Orson Welles? Repetint paraula per paraula allò ja escrit? Funny Games, de Haneke, com si diguéssim.

En aquest enllaç poden llegir unes endreçades paraules sobre una arbitrària i interessant classificació dels escriptors en dues categories, contingudistes i formalistes. Jo, no cal dir-ho, adreço la meva prescindible i moderada simpatia a les rengles formalistes, i aprofito l'avinentesa per adreçar-los un crit d'ànim i suport, força formalistes! Però ni per la banda del contingut, ni per la banda de la forma, sembla possible tornar a narrar la coneguda història d'aquell monstre tancat dins un enorme casalot anomenat laberint.

A no ser, és clar, que la narració que s'enceta amb el naixement d'Asterió i es clou amb la mort del mateix Asterió no sigui la narració de la vida d'Asterió, encara menys la de Teseu, el seu occidor, i tot plegat resulti ser una nova narració, la de la descoberta d'un mateix i dels altres, de forma i contingut superb, com no podria ser altrament tractant-se de l'esperat Minotaurus de Dürrenmatt, ja saben, Friedrich Dürenmatt, autor, també, de Das Versprechen, portada al cinema per Ladislao Vajda sota el nom de El Cebo.

Oni

Ogre, del francès ogre, potser derivat del llatí orcus, el dimoni de la mort, gegant barbut que apareix en les pintures funeràries dels etruscos. Amb el temps s'ha aproximat al panteó hel·lènic i ha esdevingut un dels noms de Plutó, Dis Pater, l'Hades.

Ogre, del francès ogre, potser derivat d'Ogur, antic nom donat als hongaresos, tal vegada referint-se als vàndals, poble indoeuropeu de família germànica originari de la riba del mar Bàltic, o persona que destrueix una obra d'art sense cap necessitat.

Ogre, personatge de ficció propi del nord d'Europa que es caracteritza pel seu aspecte grotescament humà i per una intel·ligència escassa. Acostuma a segrestar i/o devorar els infants als quals es dirigeixen els relats que protagonitza. Tenen la capacitat de transformar-se en animals endèmics dels boscos on viuen.

Ogre, Schrott, personatge de ficció interpretat per Gert Fröbe a el cebo de Ladislao Vajda el 1958, segons l'obra de Friedrich Dürrenmatt. Schrott, persona apocada i tímida, només trobava consol en la submissió dels més dèbils, això és, dels nens. Nenes, en el seu cas, a les que assassinava.