Menelau-san to Helena-chan wa Esparta ni kaerimashita

I encara poc després de poder escoltar la relaxada conversa que mantenien Atenea i Posidó mentre menjaven un plat d'espaguetis a la carbonara, vaig ser espectador, i mai millor dit, del tens retrobament entre Menelau i Helena. En un espai que crec recordar buit de qualsevol escenografia, vaig poder veure com un molt excitat Menelau prenia un dels normatius extintors de la sala amb l'evident intenció de fer-lo servir pel colpejar amb força el cap d'Helena, sens dubte per així causar-li un fort dany, potser la mort, i esbravar la seva fúria. El que ja no recordo és com va escapolir-se Helena de l'escomesa del seu marit, si potser aquest va ser retingut pel seu germà Agamèmnon o per l'enginyós Ulisses, o si potser foren la resta de captives troianes les que demanaren clemència a Menelau, o si potser fou la bellesa d'Helena la que força la sorprenent reconciliació. Descarto, per inversemblant, la possibilitat que fos el propi Menelau qui trobés, d'alguna manera, que les seves intencions no eren enraonades i sensates.

Sigui com sigui, és de tothom conegut com després d'una forta marrada, Meneleau i Helena retornaren a Esparta com si res no hagués passat, talment Helena no hagués fugit amb el pocapena de Paris, Troia no hagués estat destruïda, i homes i dones no haguessin mort, un cop més, per no res.

Kochira wa Cassandra-chan desu (III)

En certa ocasió, ja fa més de deu anys, vaig tenir l'oportunitat d'escoltar la relaxada conversa que mantenien Atenea i Posidó mentre menjaven un plat d'espaguetis a la carbonara. La conversa dels Déus versava sobre com castigar la impietat dels humans, que aquell cop havien ofès Atenea. Sembla ser que un cop Troia havia caigut, Àiax el locri (a qui cal no confondre amb l'Àiax fill de Telamó, que ja era mort a causa de llurs pròpies follies) va provar de segrestar Cassandra amb l'evident intenció de violar-la. La princesa troiana s'havia refugiat dins el temple d'Atenea on restava abraçada a l'estàtua de la deessa quan Àiax, el molt bèstia, la prengué amb tanta força que fins i tot l'estàtua trontollà. Que Cassandra fos segrestada i violada resultava del tot irrellevant, doncs és cosa sabuda que aquest és el destí de les dones dels vençuts, però violentar la protecció d'una deessa resultava escandalós. Àiax bé hagués pogut segrestar i violar a qualsevol altra troiana, o a tantes com li hagués plagut, però triar justament la que es trobava sota la protecció d'Atenea era d'una impietat que calia castigar amb severitat. El mateix que pensaren els seus propis companys de saqueig, que en adonar-se del sacrilegi d'Àiax provaren de lapidar-lo, però el molt pocavergonya els burlà cercant refugi dins el mateix temple que havia profanat.

I d'això parlaven, Atenea i Posidó, mentre menjaven els seus espaguetis.

Kesa Hermes-san o mitsukemashita

dErsu_, benvolgut, us cercava! sento una falaguera veu que em crida, i en tombar-me resto perplex en trobar-me amb el diví Hermes, el murri missatgers dels Déus, que m'esguarda condescendent. Veureu dErsu_, no és que ens hàgiu decebut, doncs res esperàvem de vós, en ser com és inútil esperar res de qualsevol mortal, si nosaltres mateixos, els immortals, ja som prou decebedors. Però... com ho diria... la vostra actitud ens treu de polleguera. No a mi, és clar, que poc m'importa un no-ningú com vós, però Posidó, per exemple, no pot sofrir aquesta indolència vostre, aquesta manca d'ambició, i a Hefest el revolta el vostre habitual menyspreu vers els altres, i creieu-me, dErsu_, no li falta raó, doncs qui sou vós per menystenir a ningú? Sort en teniu de Zeus, a qui res plau tant com veure Posidó i Hefest empipats, i per això encara us atorga el seu favor, per gaudir de l'enuig d'aquells dos que, en confiança, són insofribles, amb aquells aires que gasten, trident amunt i mall avall.

Però pareu compte, dErsu_, pareu compte, que volàtil és el caprici dels Déus. I ara, convideu-me a dinar.

Homer-san no monogatari (II)

Ja fa un cert temps em va plaure escriure sobre la possibilitat, potser quimèrica però certament llaminera, que sota el nom d'Homer s'amagués Polifem, l'insensat fill de Posidò que diuen que regnà sobre els ciclops. Passat el temps, la possibilitat esbossada, potser quimèrica però certament llaminera, resta en el més agradós dels oblits, en no haver estat recollida per cap dels doctes especialistes que estudien la qüestió homèrica, ni tampoc per cap dels indoctes generalistes que no l'estudien gens. Però una dada és irrefutable, els ciclops, Polifem inclòs, no existeixen ni han existit mai, en no haver-hi cap dada sensata que documenti la possible presència de gegants d'un sol ull que s'alimentin de carn humana. De la mateixa manera, cada cop hi ha més unanimitat en l'autoanomenada comunitat científica que el tal Homer, el cec de Quios, tampoc no va existir mai. Coincideixen, doncs, ambdós personatges en una no-existència que el sensacionalisme demagog que em caracteritza m'obliga a qualificar d'evidència sumària, meridiana i irrefutable de l'indiscutible fet que, sota el nom d'Homer, s'amaga Polifem, l'insensat fill de Posidò qui diuen que regnà sobre els ciclops.

Súnion desu

Diuen que era al cap de Súnion on els guaites havien d'albirar les veles de Teseu, blanques si aquest tornava victoriós, negres si la parca l'havia atuït. El mateix indret on es bastí un formidable temple dedicat a Posidò que fou destruït pels perses en temps de la segona guerra mèdica i reconstruït en temps de Pericles, essent aquest segon temple el que encara roman orgullós dalt de la penya. Del seu record nasqué la segona de les elegies que Carles Riba escrigué a cavall del castell de Roissy-en-Brie i el molí de Bierville, on el poeta s'hostatjà una breu temporada en malaurades circumstàncies. I amb el temps, encara Súnion ha esdevingut una coneguda institució educativa dedicada a l'ensenyament d'aquells que tot i ja no ser infants, encara no es poden considerar adults, davant la qual, cada matí, passo dalt del 22, camí d'una altra institució educativa dedicada a l'ensenyament d'aquells que encara són infants.

Kochira wa Aquil·les-san desu

Molt abans que no pas jo, Aquil·les fou el favorit dels Déus. Potser no de tots, doncs si bé és cert que Zeus, Tetis i Atena li havien reservat la glòria per sempre més, Apol·lo, Posidó i Afrodita li servaven una certa rancúnia. Però essent Zeus el més fort de la colla olímpica i Tetis l'amorosa mare que l'infantà, no és estrany que Aquil·les acabés sent considerat el favorit dels Déus per tot el món grec. I com a tal calia que es comportés en tot moment, i si corria en una cursa havia d'acabar el primer, si lluitava havia d'occir a l'adversari de torn tot seguit, i si participava en una competició de llançaments havia de fer arribar el disc més lluny que ningú. I així sempre, en tot moment i en tota circumstància, Aquil·les havia de ser el millor, encara que, potser, aquell dia patís de migranya.

De la mateixa manera, sempre que estic envoltat d'altres persones és necessari que la meva superioritat sigui evident i manifesta, doncs bé cal honorar als Déus que m'escolliren. I en relacionar-me amb tots aquells que no són, ni poden ser, els favorits dels Déus, cal que el meu capteniment sigui sempre exemplar, triades les meves paraules i justes les meves accions. És potser per això que em plau tan poc relacionar-me amb els altres, no fos cas que, algun cop, pogués semblar que el meu capteniment no sempre és exemplar, triades les meves paraules, o justes les meves accions.

Asterió-san wa donata desu ka

Por lo demás, algún atardecer he pisado la calle; si antes de la noche volví, lo hice por el temor que me infundieron las caras de la plebe, caras descoloridas y aplanadas, como la mano abierta.

Així fa parlar Borges a Asterió, el Minotaure, el fill de Pasífae, l'esposa de Minos prenyada per un brau, el Toro de Creta, l'obsequi de Posidó. Minos, espaordit pel fruit de la luxúria de la seva esposa, feu construir una gran casa, un palau, el Laberint, per tancar (per amagar) al monstre. Asterió, sol al laberint, irremissiblement sol en la seva monstruositat (la seva singularitat), embogit per les estòlides cares de l'exterior, les cares dels altres, només espera al seu alliberador, a Teseu, l'heroi promès que li portarà la llibertat, la mort.

-¿Lo creerás, Ariadna? -dijo Teseo-. El minotauro apenas se defendió.

Però, verament ... es referia Borges al Minotaure?

Dare ga Ulisses desu ka

Tots coneixem la figura d'Ulisses, el mític Odisseu, l'enginyòs fill de Laertes que a Ítaca té les estades. L'amorós espòs de Penèlope i pare de Telèmac; el formós nàufrag que captiva a la jove Nausica; l'enginyós vencedor del ciclop; el seductor de Circe i Calipso; el prudent cap de colla, . . . un noble príncep lloat per poetes, des d'Homer fins a Kavafis.

Però Ulisses també és el malparit que no dubta a abandonar al malaurat Filoctetes; el monstre que decideix, per raons d'estat, l'assassinat del fill d'Hèctor, tot just un nadó; el traïdor assassí de Filomèlides, rei de Lesbos; el desagraït lapidador d'Hècuba, a qui devia la vida; l'intrigant que porta Àiax a la follia. El més noble dels prìnceps és, doncs, un polític sense escrúpols que no coneix la pietat a l'hora de defensar els seus egoistes interessos.

Per mi, però, Ulisses és el vanitós vencedor de Polifem que treu pit quan es veu victoriós:

- Cíclop, si cap dels homes sotmesos a mort et pregunta
d'on és que et ve la lletja ceguesa de l'ull que tenies,
digues-li que és Ulisses, que Troia ha esvaït, qui va fer-t'ho,
sí, aquell fill de Laertes que a Ítaca té les estades.

Si fins i tot s'atribueix, a ell tot sol, la caiguda de Troia. Però en el pecat porta la penitència, i tanta supèrbia, en revelar el seu autèntic nom, es veurà severament castigada: deu terribles anys empès per les venjatives onades de Posidó, car la maledicció de Polifem fou terrible:

- Ou-me, Posidó, que la terra tens, cabellblau!
Si verament et sóc fill i et vanes d'ésse' el meu pare,
dóna'm que Ulisses, que Troia ha esvaït, a casa no torni,
si, aquest fill de Laertes que a Ítaca té les estades!
O si el destí és que els seus que estima revegi i atenyi
el seu palau alt de sostre i la seva terra paterna,
tard retorni i amb mal, perduda tota la colla,
en un vaixell manllevat, i trobi penes a casa.

Ulisses. El mític Ulisses, el noble Ulisses, el seductor Ulisses, l'enginyós Ulisses, el maquiavèl·lic Ulisses, el traïdor Ulisses, el vanitós Ulisses, l'avariciós Ulisses, l'egoista Ulisses, el cruel Ulisses. Un home, al cap i a la fi.