Sasaina koto

L'epicureisme proposa una alternativa a aquesta proposta inhumana: un pensament pragmàtic que es preocupa del que són els homes i les dones, no del que haurien de ser, escriu també Michel Onfray, encara a Les savieses de l'antiguitat.

I serà que la dicotomia aquesta entre allò que hauria de ser i allò que és la tinc ja molt apamada, que trobo que el senyor Onfay torna potser a trampejar, doncs si alguna crítica trobo possible a Epicur és, precisament, la de tractar a les persones no pel que som, sinó pel que hauríem de ser, altrament, qui fora capaç de complir amb l'estricte ordre monacal de El jardí? o qui fora capaç d'ensinistrar-se prou com per no desitjar res d'indesitjable? Altra cosa, potser, són les versions més humanitzades que postulen els seus epígons, com ara Lucreci o Filodem de Gàdara, i que més aviat conviden a esdevenir (segons Píndar, també citat per Onfray) el que ja som, segons la màxima dèlfica del coneix-te a tu mateix.

O, talment reescrigué el mestre Garriga, què més pots desitjar sinó saber-te?

Garasu no uchi

El contrari d'una vida en una capsa de vidre tal com hi obligaria la República de Plató, escriu en un cert moment Michel Onfray, a Les savieses de l'antiguitat, en comparar la potser imperfecte però possible praxis de l'ataraxia epicúria amb la inabastable perfecció de l'idealisme platònic, enmig de mostres de no poca simpatia per les ensenyances del de Samos, i una no gens amagada antipatia vers el d'amples esquenes.

I més enllà de prendre partit en la batussa, doncs no sóc amic de participar en disputes ni pròpies ni alienes, l'exemple de la capsa de vidre em remet a una de les darreres lectures fetes, Nosaltres, d'Ievgueni Zamiatin, on la distòpica societat que presenta el senyor Zamiatin ofereix i demanda als seus ciutadans una vida del tot transparent, talment les estances que els hi fan d'habitatge, totes elles de vidre, doncs un cop arribats a la perfectibilitat ningú no té res per amagar i tota intimitat és sobrera, avinentesa que potser em portarà, qui sap quan, a provar d'escriure un cert elogi de la sempre benvolguda opacitat.

Kuruma no rēsu

Gaudeix i fes gaudir, sense fer mal, ni a tu ni a ningú, vet aquí tota moral, proposa Michel Onfray, fent seves les bellíssimes paraules de Nicolas Chamfort, com a imperatiu categòric del seu hedonisme d'arrel Epicúria. I enlluernat deixo estar la lectura i resto endormiscat a la butaca, recordant el poc que sé d'Epicur.

I encara ennuvolat surto de casa, doncs haig d'anar a recollir a la companya i la nena, que passen el dia fora. I és al cotxe, conduint, que em desperto de cop, quan per la radio escolto les festives celebracions pel resultat de les curses de cotxes, dels que celebren no pas la pròpia victòria, sinó la derrota de l'odiat contrincant. És aleshores que tot s'esmicola de nou, doncs... com és possible gaudir sense fer mal, quan l'únic gaudi possible és la desgràcia de l’altre?