Kōman to henken

Llegeixo Austen, Orgull i prejudici, i més enllà de l'anècdota de la trama i d'un cert desfici per anar avançant, en resultar-me hipnòtica la prosa d'Austen traduïda per Yannick Garcia, Foster Wallace em ve constantment al cap.

Al principi per la ironia amb que Austen fa parlar als seus personatges o, si més no, als personatges que més li plauen. I, és clar, entomar la ironia després d'haver llegit Wallace no és el mateix que entomar la ironia abans d'haver llegit Wallace. Sigui com sigui, i per molt que el context resulti del tot diferent, en tenir poc a veure l'Anglaterra del segle divuit amb la nord Amèrica postmoderna, no puc evitar pensar que la mirada irònica de les circumstàncies que toca viure als personatges de la novel·la és una manera d'amagar el cap sota l'ala renunciant a qualsevol propòsit transformador. És a dir, molt fer befa del matrimoni, però al final tothom malda per casar-se, ni que sigui de qualsevol manera, ni que sigui amb qualsevol.

I més endavant per una certa frase que vaig ensopegar fa temps en un relat de Wallace, Animalons inexpressius, que ve a dir que hi ha poca, molt poca gent, amb els recursos necessaris per enfrontar-se al que és obvi. I els que gosen enfrontar-se (o fer veure que s'hi enfronten) ho acostumen (ho acostumem) a fer des de la plàcida distància que dóna la ironia, em permeto afegir, talment la benvolguda Lizzy Bennet.

Osorubeki taitoru desu

I és potser per precipitació, o per aquell costum meu tan humà de no llegir mai el que hi es escrit, sinó el que jo crec que hi és escrit, que en topar per atzar amb una imatge de la portada del llibre de Yannick Garcia, La nostra vida vertical, jo llegeixo La nostra dita veritat. 

I encara que no he llegit ni crec que arribi a llegir mai cap dels relats que formen part de l'esmentat llibre, en tenir com tinc el costum de llegir només autors difunts, i en ser com sóc una persona de costums, i en ser com és en Yannick Garcia molt més jove que no pas jo, avinentesa que fa poc probable una meva lectura futura, en no desitjar-li jo un traspàs prematur al senyor Garcia, i, en conseqüència, no poder jutjar la idoneïtat del títol del seu recull de relats (i ara agafo aire), no puc més que trobar que es tracte d'un títol prou llaminer, encara que ja em disculparan si em deixo seduir per la meva versió, La nostra dita veritat, que, convindran amb mi, més enllà de l'enuig en l'ús d'aquest plural tan de moda en aquest present que m'ha tocat viure, resulta un títol sensacional per explicar qualsevol cosa que hom cregui convenient explicar.

Watashi wa Sanders-san no hon o yonde imasu

És això, un llibre: un intent fallit que, encara que fracassi, és sincer, treballat i purgat de tota la falsedat que hagi pogut treure-li, amb les destreses limitades que té, i que gràcies a això està imbuït d'una mena de puresa, escriu George Saunders al pròleg de Secessiolàndia pel pedregar, segons traducció de l'omnipresent Yannick Garcia.

I és precisament el pròleg de Saunders el que em fa pensar en l'existència d'un nou genere literari, tal vegada el desè o l'onzè, que es correspondria amb el de les novel·les que pretenen alliçonar al lector sobre la millor manera d'escriure una novel·la. Sí, ho sé, el pròleg d'un recull de relats no és ben bé una novel·la, però això, convindran amb mi, no té la més mínima importància. Sobretot si considerem que l'obra fundacional del gènere bé podria ser el recull aquell de Cartes a un jove poeta de Rilke, que tampoc és que sigui ben bé una novel·la, o els deu consells per a escriure relats de Cortazar, els dotze de Bolaño o els setze de Borges, que per la seva extensió i síntesis més aviat semblarien llistes de la compra. Però tot això importa ben poc al costat de l'absurda però sempre llaminera embriaguesa que em pren cada cop que ensumo la possibilitat d'establir la universalitat d'un nou gènere literari, com en aquest cas, el desè o l'onzè, que es correspondria amb el de les novel·les que pretenen alliçonar al lector sobre la millor manera d'escriure una novel·la, sens dubte el gènere més fantasiós de tots.