Llegeixo Austen, Orgull i prejudici, i més enllà de l'anècdota de la trama i d'un cert desfici per anar avançant, en resultar-me hipnòtica la prosa d'Austen traduïda per Yannick Garcia, Foster Wallace em ve constantment al cap.
Al principi per la ironia amb que Austen fa parlar als seus personatges o, si més no, als personatges que més li plauen. I, és clar, entomar la ironia després d'haver llegit Wallace no és el mateix que entomar la ironia abans d'haver llegit Wallace. Sigui com sigui, i per molt que el context resulti del tot diferent, en tenir poc a veure l'Anglaterra del segle divuit amb la nord Amèrica postmoderna, no puc evitar pensar que la mirada irònica de les circumstàncies que toca viure als personatges de la novel·la és una manera d'amagar el cap sota l'ala renunciant a qualsevol propòsit transformador. És a dir, molt fer befa del matrimoni, però al final tothom malda per casar-se, ni que sigui de qualsevol manera, ni que sigui amb qualsevol.
I més endavant per una certa frase que vaig ensopegar fa temps en un relat de Wallace, Animalons inexpressius, que ve a dir que hi ha poca, molt poca gent, amb els recursos necessaris per enfrontar-se al que és obvi. I els que gosen enfrontar-se (o fer veure que s'hi enfronten) ho acostumen (ho acostumem) a fer des de la plàcida distància que dóna la ironia, em permeto afegir, talment la benvolguda Lizzy Bennet.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada