Dare ga Knight-san desu ka

Expressar gratitud a algú que dient el que pensava d'un llibre es limitava a complir el seu deure li semblava inapropiat i fins i tot insultant, perquè insinuava un vessant tèbiament humà en la serenitat glaçada del judici desapassionat. És més, si mai començava hauria de continuar agraint i agraint cada línia que sortís per por que el seu autor no se sentís ferit per aquella omissió sobtada, i al final s'acabaria creant una escalfor tan humida i marejadora que tot i la coneguda honestedat del crític de torn l'autor agraït ja no podria estar mai segur que la simpatia personal no havia tret el nas de puntetes en algun racó de la seva valoració, escriu V, suposat germanastre del difunt Sebastian Knight, hipotètic autor de no poques hipotètiques novel·les segons explica Nabokov a la seva primera novel·la anglosaxona.

I donades les escalfadores, humides i certament humanes circumstàncies dels dies que m'han estat donats, on la simpatia personal més que treure el nas de puntetes fa cercavila i festa grossa per goig de grans i petits, goso afirmar que d'haver nascut català i d'haver viscut pels volts de la primeria del present segle, abans que no pas escriptor, Nabokov s'hagués fet tècnic en prevenció de riscos laborals, no fos cas.

Saikō no sakka

Per raons que ara no venen al cas, aquests darrers dies penso no pas poc en la Lolita de Nabokov, fins al punt que trobo que aquesta novel·la és, potser, el punt culminant d'un nou gènere literari, l'enèsim, format per totes aquelles novel·les l'autor de les quals és capaç d'aconseguir que els seus lectors sentin una viva simpatia per uns personatges el capteniment dels quals resulti del tot inacceptable per aquells mateixos lectors. En el cas de Lolita, és el professor Humbert qui desperta una certa compassió i no poca simpatia, tot i captenir-se com el que potser és, un pedòfil que viola repetidament a una nena de dotze anys. Talment Maximilien Aub, oficial de les Schutzstaffel, que de la mà de l'autor de Les benignes, Jonathan Little, se'm fa proper i entranyable, talment la captura i extermini d'aquells que tinc en molt gran consideració, els fills de Jacob, no fos més que la innocent trapellaria d'uns xicots d'allò més trempats.

O no és, potser, el mèrit més costós i lloable d'un autor el fer-nos combregar amb rodes de molí i rete homenatge a aquells que, en tot moment, perverteixen, menyspreen i violen allò que ens és més preuat i estimat, això és, els propis dogmes?

Basquetbol o shimasu

Avui he vist a Franz Kafka al metro. I també a Robert Walser, que escrivia en una petita llibreta. Al seu darrera Thomas Mann traginava una motxilla, talment marxés d'excursió, i un embriac, en tot semblant a Joseph Roth, captava almoina. Davant de tant literat he tingut una revelació, i amb una convicció estranya en mi els he pregat que m'acompanyessin, doncs tots cinc, ells quatre i jo mateix, faríem un sensacional equip de basquetbol. Vós, Roth, amb la imprevisibilitat que dóna la embriaguesa sereu un base excel·lent; i vós, Franz, un escorta que farà perdre els papers als rivals; i vós, Thomas, amb la vostra disciplina sereu el millor defensor; i vós, Robert, fareu el que podreu; i jo, que sóc el més alt i domino el joc brut, faré de pivot. I enllaminint-los amb partits d'exhibició, contractes de publicitat, gires asiàtiques i el lúbric cos d'animadores impúbers, els he convençut de l'excel·lència de la meva pensada. És així que amb una furgoneta llogada, i una mica de material esportiu comprat de segona mà a ebay, hem marxat de gira.

Però conduint per carreteres secundàries cap a Riudellots de la Selva, on teniem el primer partit, m'ha vingut al cap el record d'una escena de Monty Python's Flying Circus que vaig veure fa molt de temps, a l'antiga seu de la Filmoteca de Travessera, on un equip de filòsofs grecs jugava a futbol contra un equip de filòsof alemanys. Ja s'ho poden imaginar, Plató, Sócrates, Epicur i companyia competint amb Nietzsche, Hegel i tota la resta. Decebut per l'evident plagi que anava a cometre he aprofitat un revolt molt tancat per estavellar la furgoneta contra el gros tronc d'un plataner, i així evitar el ridícul de jugar contra l'equip rus de Bulgàkov, Maiakovski, Dovlatov, Kharms i Nabokov. I encara sort que he pogut convèncer al caporal dels Mossos que ha vingut a fer l'atestat de l'accident, que els meus quatre acompanyants eren morts de feia temps. Anys, he insistit, i si no em creu, consulti un manual de literatura alemanya.

I per cert, guanyaren els grecs, zero a un, gol de Sócrates, de cap, en rematar una centrada d'Arquímedes.

Nazo (III)

La vida és curta i els llibres són molts, masses. Escollir què llegir, doncs, no és una feina menor ni, ai las, fàcil. Encara menys quan tens pocs anys, la llibreria més important que conèixes és la del Corte Inglés, i l’entorn no acompanya.

En aquestes condicions qualsevol referent és bo. I el meu primer referent fou (a principis dels noranta) una col·lecció d’Edhasa, Clàssics moderns, a cura d’en Francesc Parcerises (gràcies). Allà vaig descobrir autors com J.M. Coetzee, T. Mann, V. Wolf, J. Joyce, S. Plath, J.K. Huysmaus, H. Hesse, K. Mansfield, V. Nabokov, J.D. Salinger ... Fins que arribà el malaurat dia en què Edhasa es va vendre la col·lecció a Proa, que la va malmetre amb autors certament dubtosos, com ara el senyor Coelho.

Orfe, em vaig aixoplugar sota el paraigua protector del senyor Vallcorba, a Quaderns Crema. Els inicis foren prometedors, però trobar-me amb un tal Torrent, de nom Ferran, em feu dubtar. Afortunadament, però, vaig perseverar, i el senyor Vallcorba em va anar descobrint, al llarg dels anys, a autors que altrament potser no hagués ensopegat mai, com ara S. Mrozek, E. de Queriós, S. Zweig, W. Gombrowicz, I. Kertész, G. de Maupassant, M. Zgustova, A. Polgar, M. de Assis, F. Trabal, A. Gide, i, per damunt de tots, al gran R.W, al grandíssim R.W. d’Els germans Tanner, i d’El quadern de Fritz Kocher, però, sobretot, a l’incommensurable R.W. de Jacob von Gunten.

Nichi-yobi

L'aire mou, mandrosament, les cortines. Des de la butaca on sóc assegut veig la buguenvíl·lia que tenim al pati, amb les seves flors blanques. Al costat, els geranis, d'una varietat més aviat estranya i, una mica més cap aquí, sobre la taula, els tres grans cactus. Al davant l'hamaca, que em crida. Jo, però, m'hi resisteixo, car sempre m'acabo marejant. A més, tot i el tendal, el sol escalfa de valent. De fons escolto al senyor Pla, de nom Albert, que recomana fer un pipi abans d'anar a dormir, si no ens volem pixar al llit. Sàvies paraules, les seves. De sobte, però, el senyor Nabokov, de nom Vladimir, apareix empaitant papallones. Tot just el saludo que ja ha marxat darrera d'una Plusia Phytometra (coses dels entomòlegs). Ara el senyor Pla udola, talment fos un llop. Jo, espantat, abaixo la vista i veig, camí de sol, per les rutes amigues, unes formigues. M'aixeco i vaig a buscar un llibre del senyor Salvat-Papasseit, de nom Joan. L'obro a l'atzar i, no em creieu, trobo un vers que hi diu:

camí de sol - per les rutes amigues - unes formigues

El senyor Pla ja no udola, ara versiona al senyor Sisa, de nom Jaume, "Qualsevol nit pot sortir el sol". Aniré, doncs, a rebre als convidats.

Sui-yobi

Avui les circumstàncies són certament favorables: el sol esplèndid, el matí agradabilíssim, les avellanes tot just torrades, el bacallà saborós, el raïm dolcíssim, les cireres gustoses. . . si fins i tot m'han vingut al cap els fruits saborosos d'en Carner

hi ha flors a cada marge i el cel és innocent;

En moments així, quan fins i tot miro amb simpatia a la gent que trobo pel carrer, sempre em ve al cap la moneda de mig euro, això és, cinquanta cèntims, per dir-me que no, que som el que som.
I què hi té a veure una moneda de mig euro? És la dels supermercats, la que es necessita per poder agafar un carro, altrament, després de fer-lo servir, no el tornaríem a lloc. Què és pot esperar d'una societat que necessita una penyora de cinquanta cèntims per comportar-se amb un mínim d'urbanitat?. Com a mostra, un fragment de Nabokov, a Pnin:

". . . havien conjurat la imatge de Mira amb una força insòlita. I això era fortament torbador. Només en el despreniment d'una malaltia incurable, en la sanitat d'una mort propera, es podia resistir una cosa com aquella, un instant. Per tal de poder existir racionalment, Pnin s'havia ensinistrat ell mateix, durant els darrers deu anys, a no pensar mai en Mira Belotxkin - . . . perquè, si hom era prou sincer amb ell mateix, cap consciència no podia subsistir conscienciosament en un món on eren possibles coses com la mort de Mira. Calia oblidar, perquè era impossible viure pensant que aquella dona jove, tendra, graciosa, fràgil, amb aquells ulls, aquell somriure, aquells jardins i aquella neu al fons, havia estat transportada en un vagó de bestiar a un camp d'exterminació, i executada per mitjà d'una injecció de fenol al cor, en aquell cor gentil que hom havia sentit bategar sota els llavis en la penombra del passat."