dissabte, 16 de març del 2024

Tsumitobachi

Molt sovint, massa sovint, en llegir els primers paràgrafs d'una nova lectura començo a anticipar el que vindrà tot seguit. El que vindrà tot seguit o, més ben dit, el que hauria de venir tot seguit, el que començo a desitjar que vingui tot seguit, el que jo mateix hauria escrit tot seguit. Però, ai las, passats aquests primers paràgrafs començo a trobar no pas el que he anticipat o desitjat, sinó el que l'autor de torn ha decidit escriure. I, tal com ha de ser, tal com és, allò que he anticipat mai no concorda amb allò que trobo escrit, essent precisament aquesta desconcordança el que em fa valorar la lectura, segons si allò que trobo em resulta més llaminer que allò que he anticipat o no.

Però, malgrat tot, encara que el camí transitat m'acabi resultant molt més plaent, molt més profitós, molt més pràctic que no pas el desitjat, no puc evitar sentir una certa recança per no haver anat cap a on en un principi desitjava anar. I és potser per això, per posar fi a aquesta certa recança, que he decidit reescriure totes les grans obres de la literatura universal, començant per la més desorientada de totes, Crim i càstig. I és que mai m'ha semblat desitjable que el bo de Raskolnikov s'enfonsés de la manera que es va enfonsar per haver esberlat un parell de cranis.

Dit això, començo: un dia extremadament xafogós de començaments del mes de juliol a l'hora foscant, un jove sortia de la seva cambra de rellogat del carreró de S... i, ja a fora...


dimecres, 28 de febrer del 2024

Shi no kyōfu

On the Fear of Death, un dels petits assajos inclosos en El plaer d'odiar i altres assajos, l’escriptor William Hazlit planteja alguna idea poc habitual sobre com vèncer la por a la mort. Però una mica com passa amb Epicur, quan deia allò de què si quan jo hi soc, la mort no hi és, i quan la mort hi és, jo no hi soc, i, en conseqüència, la mort no ens ha d’importar, al final tot són jocs de paraules que necessiten un cert voluntarisme per prendre-se'ls seriosament. En el cas de Hazlit, l’ocurrència, brillantment exposada, ens ve a dir que morir no és més que tornar a ser aquell o allò que érem abans de néixer. I que si normalment no ens angoixa pensar en aquell abans, no té cap sentit que ens angoixem pel després, que no deixarà de ser el mateix abans, i sens dubte serà un mateix abans-després molt més relaxat, tranquil i satisfactori que no pas el neguit que sovint és l’entremig. Com passa amb Epicur, l’ocurrència de Hazlit és brillant (encara que potser no tant, i potser per això recordem molt més Epicur que no pas Hazlit), però no deixa de ser el que és, una ocurrència, una broma, un joc de paraules que només ens podem prendre seriosament quan som joves, quan, com diu el mateix Hazlit, la idea de la mort se’ns presenta com un concepte abstracte ben allunyat de qualsevol concreció pràctica.

diumenge, 18 de febrer del 2024

Dansei no kumi

I és en un cert moment que veiem un grup d'homes reunits al voltant d'una taula, un grup d'homes que comenten els aspectes tècnics d'una proposta, un grup d'homes que es miren uns plànols i escolten com qui sembla un enginyer explica l'eficiència del plantejament que els hi fa. Un grup d'homes que, en definitiva, fan el que molts altres grups d'homes fan sovint, el que jo mateix he fet en més d'una ocasió, trobar la manera més eficient, econòmica i ràpida d'executar una tasca de certa envergadura.

Tot molt civilitzat, si no fos que el grup d'homes que escolta al que sembla un enginyer vesteixen els uniformes de les Schutzstaffel, i la tasca d'una certa envergadura a executar és la cremació d'uns quants milions de jueus prèviament assassinats.

divendres, 16 de febrer del 2024

Glazer-san no eiga o mimashita

Sovint he expressat el meu enuig amb la manera amb què no pocs directors de cinema utilitzen la música en les seves pel·lícules, amb la manera amb què ho omplen tot de melodies embafadores que només destorben, amb la manera amb què obvien el silenci o el propi so dels esdeveniments que es mostren a la pantalla. Però el que encara no havia expressat mai és el meu enuig amb la manera com no pocs directors de cinema utilitzen les imatges en les seves pel·lícules, amb la manera amb què ho omplen tot de postals que només destorben, amb la manera amb què obvien el fos en negre com la millor manera d'acompanyar el moment.

I si encara no havia mostrat el meu just enuig, potser ha estat perquè encara no havia vist The Zone of Interest, on Jonathan Glazer gosa fer el que pocs gosen fer, deixar la pantalla fosa en negre (o en blanc o en vermell) tota l'estona que cregui convenient, atès que la suposada absència d'imatge també és una imatge.

diumenge, 11 de febrer del 2024

Doko ni Jota-san ga imasu ka (V)

I és travessant el carrer Balmes pel semàfor de sota plaça Molina, que topo de cara amb Jota, a qui fa temps que no veig, de qui fa temps que no en sé res, i així li vaig saber. Jota, caram, quant de temps, li dic, sense aturar el pas, per provar que el paparra de Jota no se m'enganxi. Sí, sí, molt de temps, i d'això voldria parlar-vos, em respon Jota, que se'm posa al costat i prova de seguir-me el pas. Perquè sabeu, afegeix, fa temps que no escriviu res de mi, sembla retreure'm. Però si no recordo malament, li responc apressant encara més el pas, crec recordar que no us agradava gens, el que escrivia de vós, i just quan anava a acomiadar-me haig d'aturar-me en trobar vermell el semàfor de Via Augusta, avinentesa que aprofita Jota per lamentar-se. Poc, poc que m'agradava, gens que m'agradava, el que escrivíeu de mi… però almenys era alguna cosa. Ara, amb aquest silenci, no existeixo, i potser sí que no m'agrada la vida que em fèieu viure, però si més no era vida, i vulguis que no, fins i tot m'havia acostumat a les coltellades amb què m'acomiadàveu. Però això, aquest silenci, aquesta inanició, aquest oblit, aquest no res, és inhumà. Si us plau, dErsu_, us ho prego, escriviu de mi, ni que sigui per ridiculitzar-me, ni que sigui per mofar-vos, ni que sigui per martiritzar-me, però escriviu, escriviu, que vull viure, si us plau.

I és per tot això que en tornar a casa no tinc més remei que obrir l'ordinador i començar a escriure que és travessant el carrer Balmes, pel semàfor de sota plaça Molina, que topo de cara amb Jota, a qui fa temps que no veig, de qui…

dimecres, 7 de febrer del 2024

Watashi wa watashi desu ka

… com sé que jo mateix no soc més que el figurant rere el qual s'amaga qui en realitat escriu tot això, això és, en Baltasar Porcel, que en pau descansi?, és una frase que, per irrellevants raons que ni abans ni ara no venen al cas, vaig escriure fa uns dies.

Però el cas és que la frase em turmenta. I no pas per allò que significa, per la possibilitat que planteja, que jo mateix no sigui qui crec ser. No, no pas. El tema és que en llegir la frase en veu alta (o baixa) faig servir l'entonació que s'acostuma a fer servir quan es fa una pregunta, entonació que voldria finir quan dic el primer això, que és, vulguis que no, fins on es planteja el dubte, la possibilitat de ser o de no ser. Però, ai las, la frase continua, quan m'allargo oferint una hipotètica resposta al dubte plantejat, la poc llaminera possibilitat que jo mateix només sigui el trist pseudònim d'un difunt. I aquí ve el gros problema, que no és un altre que saber on hauria de posar el signe d'interrogació. Si el poso on per qüestió d'entonació crec que pertocaria, la frase queda tallada i ferida per una pausa excessiva. I si el poso al final, se'm fa estrany haver de dir amb entonació d'interrogació el que no és cap interrogació.

Gros turment, el meu, sens dubte. I si algú sap la resposta, que calli.

divendres, 26 de gener del 2024

Bardera-san no hon o yomimasu (I)

En contra del lleig costum que tinc de no llegir autors vius, llegeixo Bardera, que si haig de fer cas a la informació biogràfica del llibre que tinc a les mans, sembla que es viu. Però, a més de semblar-ho, ho està? Podria ser que l'editor mentís, o que estigués mal informat, o que la informació que dona fos certa en el moment de maquetar el llibre però no pas ara… o totes tres coses alhora, i que el tal Bardera ja fos mort. O, potser, el tal Bardera no ha existit mai, essent el cognom de Bardera no més que el pseudònim rere el qual ves a saber qui s'amaga, potser la Pilar Rahola. Podria ser. O no, atès que segons sembla hi ha més gent que ha conegut al tal Bardera, de qui no és difícil trobar a la xarxa articles, entrevistes i vídeos on surt una persona que en imatge coincideix amb la imatge d'aquell que hi ha a la solapa del llibre que tinc a les mans. Però, com sé que tot plegat no és més que un muntatge? Com sé que per raons que em són ocultes, la persona que veig en vídeos, la persona que veig fotografiada, la persona que es presenta com a Damià Bardera, no és més que un actor contractat per la Pilar Rahola per donar credibilitat a la seva fosca maniobra?

Però, abans no pugui escatir res, un altre dubte em colpeja ben endins: com sé que jo mateix no soc més que el figurant rere el qual s'amaga qui en realitat escriu tot això, això és, en Baltasar Porcel, que en pau descansi?

dilluns, 15 de gener del 2024

Kensatsu-gawa shō-nin

A mesura que el metratge avança, la ficció que se'm mostra a la grossa pantalla del cinema deriva cap a un gènere prou conegut, el de les pel·lícules que narren en detall el desenvolupament d'un judici per homicidi, segons el patró establert per Billy Wilder a Witness for the Prosecution.

Però abans de transitar cap a terres més conegudes, la ficció ens ofereix la narració d'un cert esdeveniment previ. D'un cert esdeveniment que es narra no només amb la solvència visual que ens acompanyarà al llarg de tot el metratge, sinó, també, amb una utilització del so i de la música que costa de veure (més aviat d'escoltar) en el cinema d'abans i ara. I és que en no poques pel·lícules el so no és més que l'embafador acompanyament que tapa la suposada incomoditat del silenci, l'innecessari farciment que acaba fent més nosa que servei, la prova evident que qui dirigeix no sap que es fa.

Però a Anatomie d'une chute Justine Triet sap perfectament el que es fa o, si més no, ho sembla, que potser és millor.

dilluns, 8 de gener del 2024

Shōsetsu no taitoru

Briedshead Revisited, The sacret & Profane Memories of Captain Charles Ryder, és el títol original de la coneguda (i en el seu moment força popular) novel·la d'Evelyn Waugh, que el traductor Xavier Pàmies simplifica, en la versió que llegeixo, a un més manejable Retorn a Briedshead.

I més enllà de la sensatesa de la simplificació, és indubtable que el títol original (amb la seva coma i el seu et) ens adverteix del que trobarem. Ens adverteix que Waugh no serà breu, que Wauhg es complaurà en els detalls, que Wauhg ho descriurà tot minuciosament, molt minuciosament, essent precisament aquesta minuciositat, virtut i defecte d'allò que Waugh escriu. Però com que ho escriu amb una certa, indubtable i anacrònica gràcia, acaben pesant més les virtuts que no pas els defectes, i encara que en cap moment tingui jo gaire clar cap on anem, com tampoc tinc cap interès per arribar enlloc, si més no gaudeixo del paisatge.

dissabte, 6 de gener del 2024

Higeki o sōzō shite shimasu

Fa uns anys vaig imaginar un relat protagonitzat per tres personatges que eren cinc. El primer personatge (A1) era un actor que treballava en la gravació d'un serial per la televisió. El segon (B1) era una actriu que també treballava en la gravació del serial on treballava A1. El tercer (C1), que no sabia jo si era actor o no, i que potser faria de narrador, era un amic d'A1. El quart (A2), que també era el primer, era el personatge interpretat per A1 al serial i, conseqüentment, el cinquè (B2) era el personatge interpretat per B1.

El cas és que vaig imaginar que A1 s'enamorava de B2, i així li feia saber a C1. C1, aleshores, i amb tota la bona intenció, deia a A1 que li demanés a B1 per sortir, aprofitant, deia C1, que B1 estava lliure. Però A1 responia a C1 que no suportava a B1, que la trobava una persona buida i vanitosa, estúpida i malcarada, irritant i perversa, i que ell estava enamorat de B2, no pas de B1. I tot seguit imaginava que A1 explicava a C1 les nombroses i indubtables virtuts de B2, i com B2 i ell (A1), compartien gustos i aficions, i com ambdós també tenien una mateixa manera de veure i encarar el món, que sens dubte eren ànimes bessones, i que no s'imaginava la vida sense compartir-la amb ella, amb B2. Tot seguit, A1 confessava a C1 el seu desesper, atès que la productora de la sèrie li havia comunicat que no li renovarien el contracte per la pròxima temporada, que el seu personatge moriria en un accident de trànsit. Quina putada, vaig imaginar que li responia aleshores C1, que va voler saber si A1 tenia alguna altra feina en perspectiva, o si tornaria a fer de cambrer. Però aleshores vaig imaginar que A1 responia a C1 que poc l'importava, la feina, que allò que el turmentava era que si no continuava a la sèrie, no tornaria a veure a B2, no la tornaria a mirar als ulls, no li tornaria a parlar, no la tornaria a besar. I que sense ella ell no era res, que darrerament la seva vida es limitava als moments del rodatge, que forà d'aquelles sessions era com si no visqués, i que ara tot allò ho perdria, i que tot allò era tot.

També vaig imaginar que, en el que podríem anomenar segona part, A1 i C1 es retrobaven i tornaven a parlar. A1 estava desmillorat i confessava a C1 que portava una vida desendreçada, que per provar d'oblidar a B2 se n'anava al llit amb tothom, homes o dones, joves o vells, sàdics o masoquistes, i que bevia més del que mai havia begut, i això que, com C1 ja sabia, d'habitud A1 era un bevedor que no coneixia mesura.

Finalment, i a tall de conclusió, vaig imaginar com un cert temps després A1 i C1 tornaven a coincidir i tornaven a parlar, i com A1 explicava a C1 que ja ho havia paït, que ja havia fet les fases del dol, i que ara, més que lamentar el que havia perdut, es plaïa a celebrar el que havia tingut, i com a prova li ensenyava el fons de pantalla del mòbil, on vaig imaginar que es veia una foto d'ell amb B2 feta durant el rodatge del segon capítol, quan ambdós es besaren per primer cop, quan era indubtable que ambdós s'estimaven, que ambdós estaven fets l'un per l'altre. Aleshores vaig imaginar que C1 responia a A1 que s'enganyava, que B2 havia estimat a A2, no a ell, a A1. I com a punt final, i per a fer-ho tot més real i versemblant, vaig imaginar com A1 no entomava bé la destrucció de la faula que es complaïa a recordar, i com, amb una crueltat extrema lligada al personatge de Titus Andrònic que aleshores interpretava en un petit teatre alternatiu, assassinava a C1 i B1, i tot seguit se suïcidava, encara que això em plantegés un irresoluble però irrellevant problema de coherència amb la figura del narrador.

divendres, 5 de gener del 2024

Tokutei no kyarakutā no (II)

I és també assegut al pati de butaques, al poc de començar la projecció, que de cop reconec la càlida i característica veu de Toshika Shinohara, veu que no acostuma a faltar en les pel·lícules d'Aki Kaurismäki. I és també assegut al pati de butaques que em demano com devia ser que el tal Shinohara acabés fent estada a Finlàndia, com devia ser que conegués a Kaurismäki, com devia ser que aquest li produís un disc, com devia ser tot plegat.

I és encara assegut al pati de butaques, que em dic que potser hauria d'escriure la biografia del tal Shinohara o, si més no, la biografia d'un discret cantant japonès que acabà fent estada a Finlàndia, que conegué a Kaurismäki en curioses i potser sorprenents circumstàncies, que gravà un disc produït per aquest, i on s'expliqués com va anar, com hagués pogut anar, com no va anar, tot plegat.

dimecres, 3 de gener del 2024

Tokutei no kyarakutā no

I és assegut al pati de butaques, que de cop en demano com seria viure envoltat de personatges d'Aki Kaurismäki, això és, viure envoltat de persones hieràtiques i discretes, poc donades al moviment, de mirades directes i paraules escasses, molt escasses. Persones, en definitiva, que només he ensopegat dins les pel·lícules de Kaurismäki (Aki, no pas Mika), amb el benentès, és clar, que acostumen a ser actors que fan o deixen de fer segons Kaurismäki els digui que facin o deixen de fer, i que en el seu quefer diari és possible, fins i tot probable, que es comportin amb maneres més expansives, més bellugadisses, més garlaires. O no, qui sap, potser Karuismäki només tria actors discrets i mesurats.

Sigui com sigui, d'un parell de pel·lícules ençà em demano si el cinema de Karusimäki (Aki, insisteixo, no pas Mika) cada cop queda més reduït al particular i característic capteniment dels seus particulars i característics personatges.

diumenge, 24 de desembre del 2023

Mishiranu hito no monogatari

… un home superflu, fracassat, incapaç ja de cap altra cosa que no sigui tossir, somiar i, potser sí, també sacrificar-se… però ¿a qui i de què serviria el meu sacrifici? I al capdavall, ¿sacrificar què? 

Qui així parla és el protagonista de la narració, un tal Stepan, que fa de criat a casa d'un alt funcionari de l'administració del tsar a Petersburg. I en un inici, la posició volgudament subalterna del narrador del relat em va fer pensar en un altre subaltern de tots prou conegut. Però a diferència del personatge de Walser, a mesura que avanço en la lectura el tal Stepan em sembla més un símbol que no un personatge. Com també em sembla un símbol un altre dels personatges, el del funcionari que amaga sota capes d'ironia l'absurditat de la vida que duu, de la feina que fa, del país on viu. Un funcionari prou decent i intel·ligent per adonar-se del sense sentit que viu, i que té la lucidesa de provar de no pensar. I que si es veu obligat a reflexionar, no dubta a fer-se seu l'argument Hegelià de la història com a progrés, on fins i tot quedaria justificat com a necessari un període d'engorroniment com el seu per a reactivar les futures forces del progrés.

Però al final res importa (al cap i a la fi, es tracta d'un relat de Txèkhov), atès que tots els personatges queden aclaparats pel sense sentit del país, tant aquells que es veuen sense esme de desitjar canviar de res, com aquells que ho desitgen però no gosen, com aquells que ho desitgen i gosen però no poden. I potser és que verament no es pot, com bé sabem ara que aquell futur ja és passat, i hem vist manta vegada com sota la tirania del tsar, del partit comunista o de la plutocràcia de torn, els russos no deixen mai de ser serfs del malparit de torn.

dilluns, 18 de desembre del 2023

Shifuku no oshie

En no veure ningú, vaig baixar del cim, m'assegué, i se m'acostà un borinot. Llavors, prenent la paraula, li vaig dir:

Benaurats els qui pensen no solament en el que és, perquè gaudiran del que no és.
Benaurats els que es perden en el que no és, perquè no arribaran enlloc.
Benaurats els que no són enlloc, perquè seran oblidats.
Benaurats els oblidats, perquè viuran en solitud.
Benaurats els solitaris, perquè no pensaran només en el que és.

Alegra't i celebra-ho, perquè la teva recompensa serà minsa, si és que és, que no serà.

dimecres, 13 de desembre del 2023

Watashi ga kare ni narimasu

I és caminant pel carrer que el veig venir de cara, un home gran i desmanegat que camina a grans gambades. Un vell prim, mal girbat i mal afaitat, amb quatre pèls al cap que fan més nosa que servei, i amb la roba bruta i esparracada. L'home, el vell, camina nerviós a grans gambades, com ja he dit, però les seves passes no són netes. És com si algun dolor li modifiqués el gest, potser una punxada a la planta del peu a l'hora de trepitjar deguda a una metatarsàlgia o a una fasciïtis plantar. Sigui com sigui les gambades de l'home són llargues però estranyes, i tot ell, en caminar, gira el cos de manera desagradable i poc natural. La seva mirada tampoc no és neta, i a la mirada se li endevina un cert nerviosisme, potser la paüra pròpia d'aquells que se saben fora de lloc, d'aquells que se saben aliens al món que els envolta, d'aquells que se saben sobrers.

I és caminant pel carrer que el veig, que em veig, en no tenir cap dubte que, més aviat que tard, jo seré aquell vell.

dijous, 7 de desembre del 2023

Subarashī utsukushi-sa

Quan m’assec a treballar dedico la major part del temps a evitar petites lletjors (més que no pas a buscar grans belleses), escriu en un cert moment Martin Amis a Des de dins.

I com se suposa que Amis parla d'ell mateix, això és, ficciona la ficció del seu record, és de creure, o no, que aquesta dedicació majoritària que esmenta és potser la dedicació majoritària a què dedica el seu temps de treball, això és, d'escriptura. I si bé en un principi no puc més que compartir el que diu Amis, al final també ho comparteixo plenament, només que, pel mig, dubto. És a dir, quin interès tindria un text potser net de lletjors, però mancat de cap gran bellesa? Quin gaudi obtindríem de la monòtona placidesa de la correcció? Quin record ens quedaria de la grisa grisor de qui no s'alça ni cau?

Però, és clar, aquí tot rau en la major part del temps, això és, no pas tot, només en gran part, sí, però no pas tot. I és per això que acabo compartint el que diu Amis, atès que, les grans belleses, potser és imprescindible que hi siguin, sí, però ja va bé que ocupin la menor part del temps, no fos cas que ens embaféssim.

diumenge, 26 de novembre del 2023

Taiwa no uchi

Duóleg. La paraula l'ensopego en la llaminera lectura que tinc a les mans, i com que m'és desconeguda faig el que sempre faig en aquests casos, buscar-la al diccionari. Però no la trobo, ni al diccionari de l'IEC, ni a l'Alcover-Moll ni al Coromines. Malgrat tot el significat és evident, tant pel context que l'acompanya com per la seva forma, on l'òleg final la lliga a monòleg i el du inicial al nombre dos. Tot plegat, és clar, ens porta a un monòleg de dos, allò que en un primer moment anomenaríem diàleg. Però de seguida veig que no, que un diàleg és un diàleg i un duòleg un duòleg, i que sí, en tots dos casos són dos els que parlen, però en el primer cas parlen dos que són conscients que són dos, dos que es volen comunicar, que volen intercanviar idees, que potser es volen convèncer d'això o d'allò, o que potser s'escridassen i es diuen el nom del porc. En tot cas, són dos que es comuniquen. En canvi, els que duolegen entenc que tot i ser dos, aquest dos s'ignoren, que ambdós monologuegen, que ambdós parlen però no s'escolten, que no es parlen, només parlen.

I ja només em resta un dubte, saber si tot són duòlegs o si, per atzar, algun cop es dialoga.

dijous, 16 de novembre del 2023

Moriuchi no shōbai

Potser és a causa de lectures de joventut, però crec ser de l'opinió que tot aquell que llueix un nombre excessiu de tatuatges al cos (i considero excessiu qualsevol nombre superior a zero), és sens dubte arponer de professió. I anys enrere, quan la Comissió Balenera Internacional no limitaven la caça de balenes i tot era un campi qui pugui, els arponers eren on devien ser, al bell mig de l'oceà dalt de fràgils esquifs, arpó en mà, esperant el moment d'enfrontar-se als grans cetacis. Però ara, ai las, vaguen com ànimes en pena pels carrers de la ciutat, viatgen en metro o graven vídeos explicant com fer-se ric invertint en el mercat immobiliari, ocupacions, totes elles, indignes d'aquells que han viscut o imaginat el goig de brandar un arpó.

És potser per això que cada cop que ensopego amb una persona que llueix un nombre excessiu de tatuatges al cos (i ara em plau recordar el que abans ja he esmentat, que considero excessiu qualsevol nombre superior a zero), no puc més que lamentar el seu infortuni i apiadar-me per tants anhels malaguanyats. I és també per això que més d'un cop els hi ofereixo almoina, si de cas porto alguna peça de cinc cèntims al moneder. Però l'orgull popi d'aquells que han brandat un arpó acostuma a menysprear el meu gest, i plens d'ira (i en absència d'arpó) gosen escometre'm a crits, a mi, en dErsu_, el favorit dels Déus.

Sigui com sigui, benaurats els arponers de pell pigmentada, que en la seva dissort coneixeran la meva còlera.

diumenge, 12 de novembre del 2023

Tōwaku no

Racionalitzar la percepció és probablement inevitable. Però racionalitzar la percepció és també sovint enutjós, en ser un pas que no admet marxa enrere. I és que un cop entenem o creiem entendre allò que veiem o escoltem, allò que toquem o ensumem, allò que tastem o llegim, perdem el goig, no exempt d'una certa i plaent paüra, de trobar-nos davant de l'inconegut. I si bé potser el coneixement, o la ficció d'un cert coneixement, té també el seu què, el moment de desconcert en trobar-nos davant d'allò que ignorem no té preu. 

Potser per això diuen que els infants són feliços, com també diuen que ho són aquells que han perdut el cap.

divendres, 3 de novembre del 2023

Gurasu to mizu no bin

És en omplir-me el got, en veure com l'aigua surt per l'estret broc de l'ampolla de vidre, en veure com cau i s'arremolina dins el got, com es calma i resta disponible per satisfer-me la set, que de cop m'adono de la meravella de tot plegat. De la meravella que és el got i l'ampolla, de la meravella que és el seu disseny i producció en sèrie, del prodigi que representa l'envasat i transport de l'aigua, de la clarividència d'aquells que van establir les mesures de líquids, de la intel·ligència que fa possible la seva refrigeració, del miracle que és tot.

I és aleshores, quant resto encaterinant veient com l'aigua torna a omplir el got, en haver-me begut ja un got pel plaer de tornar-lo a omplir, que recordo que no estic sol, i aleshores provo d'explicar, endebades, el que he escrit al paràgraf de més amunt, i parlo amb aquells que comparteixo taula de la meravella que és el got i l'ampolla, de la meravella que és el seu disseny, del prodigi que representa l'envasat i callo, que ja ningú no m'escolta.

dilluns, 30 d’octubre del 2023

Chotto matte kudasai (XII)

Uns moments tan intensos, vermells, condensats en si mateixos, que no necessitaven passat ni futur per existir, escriu Lispector, a A prop del cor salvatge.

I encara afegeix Lispector que els moments esmentats són moments mancats de percepció que només són sensació, moments que tan sols poden existir en el mateix instant que els provoca, moments imperdurables que ni tan sols tenen cabuda en les ambigües subtileses del record. I jo, és clar, llegit això em rebel·lo i dic que no, i que encara que el record és tan sols el que és, mera ficció, cap moment no pot escapar a romandre (ni que sigui esguerrat o idealitzat) desat en algun recambró de la memòria, esperant el moment, que poc importa si arriba o no, de ser recordat, de ser recreat.

Però, en el mateix moment que escric el que ara escric, és a dir, ara mateix, m'adono que tot és un moment. I és que un segon, una vida, un mil·lenni, tota l'existència d'un planeta, d'un sistema solar, d'una galàxia, del mateix univers que sembla que ens embolcalla… no és més que un instant. Un instant que un cop passat, un cop esborrat per un nou Big Bang o pel que sigui que els astrofísics gosin proposar, res ni ningú podrà recordar, en no haver-hi cap res ni cap ningú per recordar.

dissabte, 28 d’octubre del 2023

Watashi wa Amis-san o yomimasu (II)

Ningú hi arriba gaire lluny, amb la «vida». Les limitacions són les limitacions de la vida: pobresa d’incidents, repetició, parquedat imaginativa i absència de forma…, escriu també Martin Amis a Des de dins.

I de nou trobo que és exactament així o, més aviat, trobo que és exactament així en el meu cas, que és el que importa, que és el que m'importa. I és exactament així per l'absència de forma que gasta el viure, atès que la forma és la manera, sens dubte matussera i incompleta, que tenim de simplificar-ho tot, de fer-ho explicable i comprensible, païble i suportable. I de la mateixa manera que una narració només resulta satisfactòria quan té la forma que li escau, viure només ens resulta més o menys satisfactori quan creiem trobar la forma on encaixar el que ens sembla viure.

divendres, 27 d’octubre del 2023

Watashi wa Amis-san o yomimasu

… els escriptors no poden «llegir» els seus llibres (en cap sentit normal de la paraula) fins que ja fa un o dos anys que s’han publicat. Continuen corregint-los, continuen turmentats per les alternatives i les oportunitats perdudes. Per a ells, la prosa necessita un cert temps per consolidar-se com una cosa fixa i establerta, escriu Martin Amis a Des de dins.

I trobo que és exactament així o, més aviat, trobo que és exactament així en el meu cas, que és el que importa, que és el que m'importa. I és exactament així no només en el cas de l'escriptura, sinó també en el de la feina, en el de la cuina, en el de les relacions personals, en tots i en tot moment, de manera que viure es converteix en una mena de fangar on res no és clar, on res no acaba sent mai el que tampoc sé que vull que sigui, on res no és més que un esborrany de ves a saber què, un esborrany inacabat i sempre inacabable que soc incapaç de valorar fins passats uns anys.

I aquesta és, potser, la més aviat poc satisfactòria gràcia de viure.

dimecres, 25 d’octubre del 2023

Sakkā no shiai

És sabut que el mil nou-cents setanta-dos, durant els jocs olímpics d'estiu de Múnic, s'enfrontaren en un partit de futbol les seleccions de Grècia i Alemanya. L'enfrontament, com potser recordaran, acabà amb la pírrica victòria dels grecs per un a zero, gràcies a un gol de Sòcrates que fou molt protestat pels jugadors alemanys, atesa la clara situació de fora de joc en què  es trobava Sòcrates en el moment de fer la rematada. Com a curiositat del partit, és també sabut que un resum d'aquest s'emeté per televisió amb anterioritat a la seva celebració, fet força inusual en el món de l'audiovisual, dins el conegut programa esportiu And Now for Something Completely Different de la BBC. També resulta una dada curiosa, que els pares del futur futbolista brasilè Sócrates Brasileiro Sampaio de Souza Vieira de Oliveira, triessin el nom del seu fill en honor a l'autor d'aquell mític gol, mostrant una clarividència digna d'estudi. I és que el tal Sampaio de Souza nasqué el mil nou-cents cinquanta-quatre, disset anys abans que les imatges del partit s'emetessin per primer cop per televisió, i divuit anys abans de la celebració del matx. Admirable, sens dubte. Com admirable també va ser l'estranya presència d'un tal Beckenbauer en les files de l'equip alemany, una jova promesa vinculada a l'Escola de Frankfurt que, malauradament, no va saber aprofitar l'oportunitat que se li va donar.

Sigui com sigui, i si així els hi plau, aquí tenen les imatges que encara es conserven del partit.

dijous, 19 d’octubre del 2023

Kore wa fushinsetsuna bunshō desu

De bon començament la prosa de Lispector se'm fa esquerpa. Esquerperia que va a més a mesura que avanço en la lectura, com si no em fos possible acostumar-me a la seva manera d'escriure. Però el cas és que aquesta esquerperia no m'impedeix restar enlluernat per les idees que crec endevinar en el text, especialment amb una, ja esmentada, sobre com el que diem transforma el que volem dir. És a dir, com el fet de pensar modifica allò previ al pensament, allò previ que ens és més íntim. Com el fet de pensar no només no aconsegueix descriure aquest previ, sinó que el modifica i el transforma en tota una altra cosa. Com el fet de pensar ens fa oblidar allò que més pregonament som, per fer-nos ser ves a saber què.

I és tot plegat tan confús, que potser ja toca que la prosa de Lispector se'm faci confusa i anàrquica, esquerpa i fatigosa. Doncs bé no ha de ser fàcil provar de dir amb paraules allò que les mateixes paraules destrueixen, provar de dir el que altres (VW - EJ) també han provat de dir.