Deyūn

Pres potser d'una certa nostàlgia, vaig al cinema a veure Dune, la nova adaptació de la novel·la de Frank Herbert dirigida per Denis Villeneuve. I si bé en un primer moment resto sobtat per l'encert amb què s'han resolt alguns temes menors, com ara el vestuari o el disseny dels ginys futuristes, amb una atmosfera que recorda l'adaptació que provà de fer David Lynch el mil nou-cents vuitanta-quatre, el desànim no triga a aclaparar-me. I no és per l'absolut desastre de la música que acompanya les imatges, ni per la predictibilitat de la trama (excusable en tenir com encara tinc viu el record de la lectura que vaig fer de la novel·la als anys de la meva adolescència), sinó, més aviat, per l'absència d'alguna idea que justifica aital esforç narratiu. I és que més enllà de les habituals mostres d'heroisme, de la coreografia dels combats i de la misticitat de pa sucat amb oli dels diàlegs, tot acaba esdevenint una típica i tòpica batussa entre bons i dolents, una més.

Però com dues hores llargues de seure escarxofat a la butaca donen per molt, m'acabo fent meva la idea que, potser, la manca de contingut de la pel·lícula no és més que el reflex de la manca de contingut de la novel·la original, i que al final el senyor Villeneuve ofereix exactament el mateix que ja oferia Herbert, un elaborat, majestuós i decadent embolcall que, ves per on, no embolcalla res.

Kare ni ikimashō

Un any més, amb motiu de l'habitual tornada a l'escola de cada setembre, acompanyo la pubilla a una gran i cèntrica botiga d'una coneguda cooperativa dedicada a la venda de llibres i material de papereria. I mentre la pubilla deambula per la botiga en cerca de bolígrafs i retoladors diversos, jo bado pres dels meus habituals i irrellevants pensaments. Si més no fins al moment que una forta pudor em distreu i en tombar-me em trobo al davant d'unes lleixes plenes de femta, d'uns prismes rectangulars de merda perfectament endreçada i presentada sota una aparença que recorda la dels llibres. Portades llampants, els noms d'uns suposats autors que em són tots desconeguts, i uns títols que semblen presentar uns arguments farcits de detectius nòrdics, herois de sagues èpiques, adolescents enamoradissos, misteris indesxifrables, terrors còsmics i etcètera. Hi ha merda de tots els colors i per tots els gustos, segons la prou coneguda i mai ben valorada Escala de Bristol. I tanta és la versemblança amb què tota aquesta acumulació de merda es troba presentada, que per un moment resto temptat a prendre un dels prismes i provar de llegir el que sigui que es trobi escrit al seu interior. Afortunadament, però, la pudor és tan forta que giro cua i em trobo a la pubilla, que sembla que ja té tot el que creu necessitar, i puc finalment eixir de tan estrany i desagradable indret.

Chitekina kokoro

No necessitem la literatura per aprendre a llegir. Necessitem la literatura per sostreure el món real a les lectures sumàries, siguin fetes des del sentimentalisme fàcil o des de la intel·ligència implacable. La literatura ens ensenya a desconfiar dels teoremes de l’enteniment i a substituir el regne de les antinòmies pel regne dels matisos, escriu Alain Finkielkraut a Un cor intel·ligent.

I més enllà de les absurditats que recull el diccionari, quan defineix la literatura com l'activitat que, per mitjà de l’escriptura, es proposa més un fi estètic que no pas didàctic, siguin potser les paraules de Finkielfraut una bona aproximació a tot allò que potser és (que potser hauria de ser) la dita literatura. Doncs si bé, tal com recull el diccionari, la fi de la literatura no pot ser de cap de les maneres el didactisme (ni per addició el proselitisme), tampoc no ho pot ser un esteticisme buit de contingut, doncs si bé les formes també són contingut, no tot el contingut pot raure en les formes. 

I és que tal com també afirma Finkielkaraut, tot el que s’esdevé ens arriba en forma de relats, però no tots aquests relats, goso afegir jo, són literatura.

Itsutsu

No m'agraden els automòbils. No m'agrada el soroll dels seus motors, l'olor que fan, l'embalum que són. Si em toca conduir em destaroto i si vaig de passatger em marejo. El sol pensament d'haver de viatjar en una d'aquestes andròmines infernals em treu de polleguera. No em fa res desplaçar-me en tren o en avió, si en tinc la necessitat, però no suporto haver-ho de fer en automòbil. Al seu interior m'irrito i em neguitejo, el pensament em fuig i l'humor se m'enfosqueix. Dins d'un automòbil  m'enutjo i alço la veu, sóc impertinent, cínic, desagradable, i si no fos per la falta espai, em posaria violent i començaria a repartir mastegots.

Tampoc suporto les benzineres, ni els tallers mecànics, ni els espais, siguin aquests interiors o exteriors, on s'acostumen a desar aquestes bèsties de ferro i cautxú. I si bé és cert que viatjar en automòbil ofereix una llibertat i unes possibilitats amb les quals l'anar a peu no pot competir, una persona sensata i entenimentada no té cap necessitat de desplaçar-se més enllà dels llocs on les seves cames el puguin dur. Comprar el pa, passar per la llibreria, recollir els nens a l'escola, anar a mercat, al cinema, són activitats que només prenen sentit si es fan a peu, i més enllà d'aquestes quatre coses (en realitat cinc) només hi ha dolor i desolació.

Kuroi ten

I és cap al final de l'obra, quan públic i actors ja s'han pres la mida i s'ha establert una certa confiança mútua, que un dels actors explica una anècdota dels seus deu anys, de la seva primera feina d'actor, de quan davant d'una certa dificultat el director de l'obra en qüestió li va fer saber que no, que les coses no les havia de fer de veritat, que només ho havia de fer veure. I allò, diu l'actor, va ser una epifania pel nen que aleshores era.

I aprofitant aquesta primera revelació, aquesta suposada primera veritat, la resta d'actors també expliquen al públic alguna experiència personal relacionada amb el món del teatre. Que si això, que si allò, talment s'hagués trencat la distància que separa públic d'actors, talment per uns instants ens poguéssim oblidar dels respectius papers, els actors mentir i el públic fer veure que s'ho creu tot, talment tots plegats, actors i públic, fóssim una colla de coneguts fent-la petar a la barra d'un bar.

Si no fos, és clar, que mentir menteix tothom, coneguts i desconeguts, grans i petits, liberals i conservadors, espanyols i catalans, suecs i noruecs, grassos i prims, escriptors i editors... només que els actors (si més no els bons) menteixen amb molta traça.

Amai no ga suki dewa arimasen (II)

De vegades, però, el bonic i solitari paisatge que podem arribar a contemplar a la pantalla d'un cinema pren tot el sentit del món. Com per exemple passa a L'Enfant sauvage, del meu admirat Truffaut. En aquest cas el paisatge el formen les capçades d'un conjunt d'arbres (un bosc, com si diguéssim), però a diferència dels ridículs exemples abans esmentats, en aquesta ocasió el personatge de torn, el professor Itard, no roman immòbil davant del paisatge, sinó que camina amb la determinació pròpia dels que creuen viure amb un propòsit. I és potser per això que en lloc de la lànguida i lamentable veu d'un piano asmàtic, sentim els compassos de l'allegro del primer moviment del concert per a mandolina de Vivaldi en do major RV 425. El professor Itard no es buida (o s'omple) davant de l'espectacle de la natura, sinó que malda per entendre-la i dominar-la, talment la música barroca, tot el barroc, maldava per transcendir les pròpies limitacions, ni que fos a cop d'aparences. I si bé els afanys del professor Itard (més aviat un il·lustrat que no pas un barroc, tot sigui dit) poden semblar absurds, ridículs i forassenyats vistos des de la desvagada postpostmodernitat d'avui dia, si més no, filmats per Truffaut, fan patxoca.

Amai no ga suki dewa arimasen

De vegades, quan sóc assegut al pati de butaques d'algun cinema, veig com de cop i volta a la pantalla que tinc al davant es projecten les imatges d'un bonic i solitari paisatge. De vegades el director de torn ens ofereix les imatges d'un mar violent i embravit, o d'un bosc de longeves sequoies, o de les capricioses formes que l'erosió ha provocat en un seguit de roques calcàries, o de les sorrenques dunes d'un desert acaronat per la llum del capvespre. Tant és, sempre es tracta d'un bonic i solitari paisatge que, com en el cas del desert, és acaronat per la càlida llum del capvespre. I davant del paisatge sempre es troba la figura del protagonista de la pel·lícula que en aquell moment estiguem veient, que roman en silenci, immòbil, potser obert de braços, atent a tot i a res, amb la mirada pròpia dels que per fi ho entenen tot o dels que per fi s'adonen que no hi ha res a entendre. I a la vegada que veiem a l'estòlid personatge emmarcat pel bonic i solitari paisatge, comencem a sentir la veu d'un piano, sempre en tons menors, que accentua el que sigui que en aquell moment s'hagi d'accentuar. 

I és en aquest precís moment de la projecció, en el moment que paisatge, protagonista i música combreguen en un tot, que hom ha d'alçar-se i marxar de la sala. Encara més en tractar-se d'una pel·lícula de Chloé Zhao, que a Nomadland referma el que ja va assajar a The Ryder, un d'aquells ensucrats bunyols de vent que tant agraden als llaminers, i que tan sols són això, vent, moviment horitzontal de l’aire degut a causes naturals.

Andorra ni ikimasu no wa suki janai

Les valls d'Andorra m'aclaparen. M'aclapara l'amuntegament d'edificis que les omplen fins a vessar, m'aclaparen les esteses de benzineres que es troben arreu, m'aclapara la densitat del seu trànsit. Per allà on miro tot són murs de contenció, centres comercials i grues d'obra. Després, més amunt, hi ha els cims, que són tota una altra cosa, però les valls... les valls em resulten aclaparadores i excessives, l'escenari ideal d'una faula distòpica, l'indret on si hagués de romandre més de vint-i-quatre hores seguides, perdria jo el seny, l'oremus i la xaveta.

Tot allò que m'aclapara s'hi troba a l'engròs, arreu, amuntegat de qualsevol manera, i sigui on sigui que posi la vista el desànim em destarota. Què hi faig, aquí?, em demano aleshores, incrèdul i atabalat. Però és aleshores que veig com aquells que m'acompanyen semblen satisfets de ser allà on són, fins i tot contents, i encara que em reconeixen que sí, que tot plegat potser sigui una mica atabalador, sentencien que, un cop més, en faig un gra massa, i cofois s'apressen a continuar fent el que sigui que estiguin fent, alhora que jo no puc més que escriure el que aquí es pot llegir, que les valls d'Andorra m'aclaparen, que m'aclapara l'amuntegament d'edificis que les omplen fins a vessar, i etcètera.

Yūkari ga suki dewa arimasen

I un cop som arribats a les humides terres del nord, un cop hem deixat enrere la plaga de generadors eòlics que monopolitzen el sec paisatge que hem travessat al llarg de les darreres hores, una nova plaga acapara la verdor que ara ens embolcalla, la dels eucaliptus.

I encara que vistos d'un en un els eucaliptus poden semblar uns arbres amables, agradables, fins a cert punt vistosos, vistos en conjunt, vistos ben atapeïts, colonitzant tot l'espai que troben al seu abast, foragitant al seu pas qualsevol altra espècia vegetal, exhibint les interminables esteses de troncs nus amb les seves ridícules capçades enfilant-se amunt en absurda competició, els eucaliptus resulten lamentables, encara pitjor, innecessaris i indesitjables, fins i tot distòpics.

Però a la indústria paperera li plauen els eucaliptus. Li plau el seu ràpid creixement, li plauen les seves baixes necessitats hídriques, li plau la facilitat de la seva explotació i, sobretot, li plau la seva cel·lulosa. Davant la ruïna que avui dia són la majoria d'explotacions forestals, plantar eucaliptus és una temptació irresistible, i jo mateix, si fos propietari d'un tros de bosc, l'atapeiria d'eucaliptus i més eucaliptus. I és que encara que fagedes i rouredes em plauen amb delit, més em plauen els doblers.

Ashita natsu-yasumi ikimasen (XI)

Doncs això, com és costum d'aquestes dates, el blog, un cop més, resta tancat per vacances. (escassíssims) Lectors, salut.

Kuroi ten

Dalt de l'escenari hi ha un director, tres actrius i dos actors. Tots sis es belluguen al voltant d'un text de Txékhov, La gavina. Però més enllà del text i més enllà també de l'excel·lent feina de tots sis, en un cert moment tinc una epifania i la veritat m'és revelada. El director, una de les tres actrius i un dels dos actors comencen a jugar al joc del dòmino, avinentesa que es fa molt present per la grossa pantalla que tanca l'escenari, i on en aquell moment es projecten les fitxes del joc. I és just aleshores que ho veig clar, que ho trobo evident, cristal·lí i transparent. Al dòmino s'hauria de jugar d'una altra manera. No pas aparellant les fitxes per la coincidència en el nombre de puntets negres sobre fons blanc, sinó per la seva continuïtat. Això és, un hipotètic dos no s'hauria de combinar amb un altre dos, sinó amb un u o un tres, i així amb tots els altres nombres. I sí, potser amb aquest nou sistema el joc continuaria sent igual d'absurd, però que volen, les epifanies ja les tenen, aquestes coses.

Sutekina tīshatsu

Avui, per irrellevants raons que un cop més no venen al cas, em plau imaginar-me una samarreta. Una samarreta que imagino d'un color que fa olor de terra humida i molleric enganxifós, de femta seca i necròfags tips. Una samarreta on, a més, imagino l'estampat de la silueta d'una figura vestida amb capa i caputxa, no se sap si femenina o masculina, si cisgénere o transgénere, si racialitzada o no, que duu una llarga dalla recolzada a l'espatlla esquerra. I també imagino com la silueta d'aquesta figura assenyala cap endavant amb el dit índex de la destra, talment s'adrecés a tots aquells que en algun moment del seu anar amunt i avall tinguin la sort o la dissort de topar amb qui sigui que dugui posada la samarreta que imagino. I, finalment, imagino les paraules que la figura estampada adreça als seus hipotètics i improbables observadors, confia en mi, no et fallaré.

Igaku

Diu el diccionari de l'Institut que la medicina és la ciència i art de guarir, alleujar les malalties i preservar la salut dels humans. El diccionari, però, s'equivoca. La medicina, els metges, tan sols són acompanyants, que no és poc, que potser ho és tot. Són aquells professionals que davant de la decadència del propi cos ens orienten i ens fan de guia, ens adverteixen dels obstacles i proven d'aplanar-nos el camí, ens agombolen i ens fan més passadors els mals tràngols. I quan arriba el moment ens administren l'alliberadora morfina. Potser alleugen, sí, però ni guareixen ni preserven.

Només afegir que quan he escrit són, potser hagués hagut d'escriure haurien de ser.

Lynch-san no hon o yomimasu

No recordo si mai he parlat d'un dels gèneres literaris que més em plauen, el format per les novel·les la trama de les quals resulta incomprensible. I dic incomprensible, no pas confusa (que això ens portaria a un altre gènere ja abans esmentat, aquest), sinó del tot incomprensible, ontològicament incomprensible, absolutament incomprensible. I no pas per la malaptesa narradora del seu autor, sinó per la mateixa incomprensió dels esdeveniments que són narrats, essent precisament la perícia narrativa de l'autor allò que impossibilita la compressió de la seva narració, en ser sempre fàcil deixar-se portar i provar d'oferir un cert sentit a tot allò que no en té cap. És per això que si fóssim persones honestes, convindríem que qualsevol novel·la que resultés comprensible, que arribés a qualsevol mena de conclusió precisa i clara, hauria de ser immediatament menyspreada i oblidada. Però com afortunadament ningú no és mai honest, són una ínfima minoria les novel·les que resulten ontològicament incomprensibles, les novel·les que bé podem anomenar, sense cap mena de recança, realistes.

I com a mostra, les que aquests dies es poden veure als cinemes Balmes, que tenen el gran encert d'oferir una retrospectiva de l'autor que més lluny ha dut la incomprensió de la seva obra, David Lynch, ja des de la seva magnífica primera novel·la, Erasehead, fins a la hipnòtica Lost Highway.

I si ara algú té la intenció de fer de mestretites dient que Erasehead i Lost Highway no són pas novel·les, sinó pel·lícules, millor que calli, no fos cas que prengués mal.

Sunāku kari

They sought it with thimbles, they sought it with care;

They pursued it with forks and hope:

They threatened its life wife with a railway-share;

They charmed it with similes and soap.

Són els de més amunt versos que es repeteixen sovint a The Hunting of the Snark, llarg poema on una colla d'estrafolaris empaiten un ésser inexistent amb l'ajut d'un mapa en blanc. Res de sorprenent, atès qui n'és l'autor, Lewis Carrol.

I són, també, versos que em recorden a una de les lectures més agradables que es poden fer per provar, ni que sigui endebades, d'aprendre anglès, aquell Green eggs and ham on la frenètica repetició de cinquanta paraules ens pot també recordar, ni que sigui de manera massa endreçada, allò que ja ens va dir Carrol, que res no té mai cap mena de sentit.

Fusaakashia desu

La plantació vegetal de plaça Molina és esplèndida. A banda mar hi ha un conjunt de vuit parkinsònies, un arbre subtil de fulles pinades molt etèries i flors d'un groc intens. Malauradament ja no se'n planten, a la ciutat, per les suposades molèsties que les seves branques causen als vianants. Després hi ha dues catalpes alineades amb la vorera del carrer d'Alfons XII, uns arbres més aviat desmanegats de fulles massa grosses. Però el plat fort és l'agrupació de tres gegantines acàcies, catalogades com a Albizia Procera per part de l'ajuntament, però que molt probablement siguin tres exemplars d'Acàcia dealbata, una mena de mimoses gegants, d'innúmers i diminutes fulles, que fan una ombra ben gustosa i una flor d'un groc pàl·lid espectacular. Sembla que totes tres provenen de la plaça de Gal·la Placídia, d'on foren trasplantades a plaça Molina fa un cert temps. Operació sens dubte delicadíssima, la del trasplantament, donada l'extraordinària dimensió de totes tres acàcies, i que em recorda al trasplantament que fa uns anys es feu d'unes Phytolacca dioica que a causa d'unes obres mudaren de la plaça d'André Malraux al parc de l'Estació del Nord. A banda muntanya hi ha àlbers i xicrandes, verticals i elegants els primers, juganeres i vistoses les segones.

I encara que xicrandes i parkinsònies acostumen a ser uns arbres que em plauen d'allò més, les tres grans acàcies em tenen el cor robat. I és per això que sempre que puc m'assec sota la seva ombra i deixo passar el temps, agombolat pel més extraordinari dels amfitrions.

Kōshōjin no bunsho

M'agraden els documents notarials. M'agrada la seva pompa i circumstància, el gramatge del seu paper, els seus segells i timbres. També em plau la seva prosa, amb aquella potser ingènua voluntat de precisió que gasta, amb aquella reverència que mostra per tot formalisme, amb l'amuntegament de tota mena de dades irrellevants, amb les seves inevitables errates. I també els notaris em resulten persones d'allò més agradables, si més no al llarg dels cinc minuts que resten a la teva disposició, quan fan lectura del que sigui que s'hagi de signar, potser un testament, una compravenda, una hipoteca, uns poders, la constitució d'una UTE o l'acceptació d'una herència, que a hores d'ara són els diferents papers que he signat en presència d'un notari. També em plauen les oficines on acostumen a hostatjar-se, d'habitud plantes nobles d'edificis de l'Eixample, d'aquelles que donen al davant i al darrere, amb la seva escala de tres trams, dues portes per replà, ascensor de fusta i paviment de marbre. Quan era jo un infant també els metges ocupaven aquest tipus d'edificis, amb el seu entresòl i principal, que feien que un segon esdevingués un quart, i disposaven tots d'una petita cambra on tenien desada la prehistòrica màquina de raigs X que havien heretat d'un avi traumatòleg. Però ara els metges gasten més fums, s'han traslladat a la perifèria dels grans hospitals, a edificis nous, d'aquells tan eficients que més aviat semblen un electrodomèstic, potser una rentadora, i als vells edificis de l'Eixample ja només es poden visitar notaris i vídues sordes.

I tot això ve a tomb de res, o no, però el cas és que m'agraden els documents notarials, m'agrada la seva poma i circumstància, el gramatge del seu paper, i etcètera.

Sōdaina oruchāta o nomimashita

Poc m'hagués pensat que la millor orxata que recordo haver pres l'ensopegués a Agramunt per pur atzar. Que visitant una coneguda botiga de xocolates, i davant l'hostilitat que tinc per la pastositat de les xocolates desfetes, el rebuig que em produeix el cafè o la indiferència de les herbes infusionades amb aigua, optés jo per demanar una orxata, sense esperar-me res que no fos un trist succedani de les magnífiques orxates que, encara que massa dolces pel meu gust, estic acostumat a prendre. Però en tastar el got que em serveixen resto més que sobtat, resto enlluernat, meravellat, incrèdul davant la sorprenent textura del que bec. Certament que l'orxata que m'han servit és líquida, però la seva densitat és molt superior a l'habitual, i encara que no es pugui parlar d'una crema, el líquid que bec té quelcom de la sumptuositat de les cremes, a més de l'absència de la mica de residu sec que moltes orxates acostumen a tenir. És densa, és gustosa, és poc dolça, és magnífica, és sensacional, és prodigiosa. I potser jo sóc un exagerat, però aital orxata es mereix totes les meves exageracions i encara més.

Palatiolium ni ikimashita

El paisatge que ens envolta sembla ser un, no més que interminables esteses de camps de blat que la subjectivitat de la nostra mirada converteix en bucòlic, amb aquesta verdor tan pròpia de la primavera, amb les espigues amorosament bressolades per un aire suau i protector, amb els murs de pedra seca que aterrassen les ondulacions del sòl, amb la piuladissa de molts més ocells dels que som capaços d'identificar, amb un tractor llunyà que sembla feinejar, amb quatre núvols que trenquen la monotonia del cel. Però si parem atenció, i més enllà de l'omnipresent cereal, els marges de camins i camps són una festa. Roselles i asteràcies, espígol i farigola, estepa i borratja, esquitxos de colza provinents de camps una mica més llunyans, i tota una exuberància vegetal que en la seva major part ens és desconeguda.

I tot seguit, encara caminant per la solitud d'uns camins on no ensopeguem amb ningú, la metàfora em resulta inevitable. I un cop més em repeteixo allò que fa temps que crec, que més enllà de la grandesa de certs paisatges, allò que més m'enllamineix sempre ho trobo en la suposada petitesa dels marges, en tot allò que intenta, ni que sigui endebades, créixer i viure amb una certa aparença d'irrellevància.

Gōtō no giseisha

Dimarts passat, arran d'uns certs papers que fa temps que provo d'escriure, volia servir-me d'alguna paraula ben específica per referir-me a la víctima d'un robatori, més enllà de la perífrasi ja dita, víctima d'un robatori. Bé ens podem referir a la víctima d'un homicidi com el mort, a o la víctima d'una estafa com l'estafat, o a la d'un segrest com el segrestat. Però, podem dir el robat per referir-nos a la víctima d'un robatori? Sona lleig, sona estrany, sona desagradable. Però si el lladre bé té una paraula (i més de d'una) per identificar-se, trobo que la seva víctima bé es mereixeria també una certa especificitat. I com jo no recordava, ni recordo, cap paraula concreta per referir-m'hi, vaig fer consulta a l'Optimot.

I l'Optimot, tal com és norma, va respondre amb celeritat la meva qüestió. Deien, literalment, no hem documentat cap forma per designar aquest concepte. Resposta precisa, exacta, que si bé no m'oferia cap alternativa satisfactòria, mostrava una admirable eficàcia en l'ús de la llengua que sempre fa de bon llegir. Finalment es referien a la perífrasi abans esmentada com a fórmula d'ús comú per designar a la víctima d'un robatori.

I ara el moll de l'os. Coneixen, benvolguts i escassíssims lectors, algun mot per referir-se a la víctima d'un robatori, més enllà de la ja prou esmentada perífrasi víctima d'un robatori?

Watashi wa sanzashi ga suki dewa arimasen

Sens dubte és quelcom innecessari i irrellevant de dir, però no em puc estar de recordar que els lledoners són uns arbres que no m'acaben de plaure. I sí, és cert, reconec que els lledoners que aquests dies ensopego pressenten un aspecte enlluernador, amb les fulles joves, d'un verd clar que engresca a la vista. I sí, també és cert, els lledoners tenen uns troncs elegants, d'una verticalitat i grisor discretes, amb una escorça clapada de petites estries horitzontals que els identifiquen. I sí, que sí, que les seves branques acostumen a ser endreçades, ben proporcionades, d'una correcció potser una mica anodina però certament noble.

Però que volen, fora d'aquest petit moment de finals d'hivern, els lledoners enfosqueixen la fulla molt ràpid. D'aquí a pocs dies tot serà la tristor d'un verd esmorteït, negrós, d'un empolsinat que destrempa l'ànim i afeixuga la vista, d'un cobricel abaltidor. I encara és pitjor quan perden la fulla, quan tot esdevé un interminable brancam gris, d'una insipidesa i prudència aclaparadores, sense el punt aquell de genialitat que pot tenir un plataner o un braquiquíton, no diguem ja una xicranda.

És potser per tot això que precisament aquests dies, quan presenten el seu millor aspecte, amb les fulles joves, d'un verd clar que engresca a la vista, no em puc estar de recordar que els lledoners són uns arbres que no m'acaben de plaure. Per si de cas.

Roth-san wa Ulisses no monogatari o kakimashita

Ja fa massa temps vaig escriure que el cinquè gènere literari en què es pot classificar tota novel·la és el format per les novel·les el protagonista de les quals, després dels estralls d'una guerra, retorna a un país que ja no existeix. Posava aleshores com a exemple varies de les proses de Joseph Roth, sense adonar-me que la cosa venia de més lluny, de molt més lluny. Doncs que seria l'Odissea, sinó el retorn d'Ulisses a una llar que ja no és el que era? que és, sinó, la tradició grega del Nostos?

Evidentment se'm pot dir que Ítaca encara existeix quan Ulisses retorna, que el seu palau encara és dempeus, viu el pare, viu el fill i viva la dona. Si fins i tot Eumeu, el seu porquerol, continua engreixant porcs per a goig dels pretendents que se li mengen la hisenda. I és que potser, el tema del retorn no és tant que hom retorna a un indret que ja no és el que era, si no que aquell qui retorna ja no és aquell que va marxar. Sigui com sigui, i com que tot això dels gèneres literaris no són més que bestieses (els meus, sí, però també tots els altres), quedi dit que l'Odissea és la novel·la fundacional del cinquè gènere literari en què es pot classificar tota novel·la, el format per les novel·les el protagonista de les quals, després dels estralls d'una guerra, retorna a un país que ja no existeix. Avinentesa que vindria a demostrar el que resulta més que evident, que Homer no és més que el pseudònim amb què Roth va signar les seves obres de joventut.

Watashi wa arukimasu ga suki desu (IV)

Fa temps que vaig perdre el compte dels diferents gèneres literaris en què es pot classificar tota novel·la. No obstant això, i per molta memòria que provo de fer, crec que potser m'he descuidat un gènere cabdal, el format per les novel·les els protagonistes de les quals caminen. Entenguem-nos-en, caminar tothom camina, excepció feta de ganduls, invàlids i difunts, però em refereixo a un caminar que esdevingui part fonamental de la narració. Evidentment, com a autor fundador del gènere tindríem a Robert Walser, no només per la seva magnífica. La passejada, sinó per tot allò que escrigué, d'on a tall d'exemple podem recordar els llargs viatges a peu que fa el protagonista d'Els germans Tanner, a més de la pròpia afició de Walser per caminar.

I si bé és cert que també Rousseau té una mena de ficció autobiogràfica inacabada titulada Els somieigs del passejant solitari, com no suporto Rousseau (ni en generals a cap dels dits il·lustrats) bé puc considerar Walser com el creador del cabdal gènere literari format per les novel·les els protagonistes de les quals caminen.

Sen san hyaku jū ichi nen san-gatsu jūgo-nichi

Diuen que fou tal dia com avui, quinze de març de l'any mil tres-cents onze, que en una plana de la Beòcia s'enfrontaren cosa de tres mil infants almogàvers (entenen per infant no pas un nen, sinó un soldat de peu) amb el millor de la cavalleria franca, set-cents nobles i tres mil genets, a més de dotze mil milicians grecs de peu. I diuen que potser fou per l'excessiva seguretat dels francs, que en saber-se tan superiors en nombre trobaren que la cosa ja era feta, però el cas és que, tal com explicà Ramon Muntaner a la seva Crònica i sap tothom, els infants almogàvers exterminaren a tot quant enèmic es trobaren pel davant gràcies a l'enginy d'haver creat un aiguamoll artificial en desviar el curs d'un riu. I és que diuen que els cavallers francs quedaren immobilitzats enmig del fang, vestits de ferro com anaven, i allà foren sistemàticament morts pels catalans, que hi tenien comptes pendents. I encara diuen que els almogàvers perdonaren la vida a un dels cavallers, Roger Desllor, nat al Rosselló, per tal de servir-se de la seva noblesa per legitimar el seu efímer domini sobre aquelles llunyanes terres. I tot això diuen que fou tal dia com avui, quinze de març de l'any mil tres-cents onze.

Akage no onnanohito

És fora de tot dubte que la dona que aquest matí esperava l'ascensor al meu costat era pèl-roja. No només pel roig dels seus cabells, sinó també per la seva pell, d'una pigada blanor poc habitual a casa nostra. Però fora d'aquesta primera certesa, probablement irrellevant, com irrellevant acostuma a ser qualsevol certesa, m'és difícil afinar una descripció gaire precisa de la dona que esperava l'ascensor al meu costat. De lluny estant m'havia semblat una dona d'una graciosa esveltesa, però en arribar al seu costat i aturar-me a esperar l'arribada de l'ascensor, he restat sorprès per la robustesa de les seves cames. Una robustesa que més aviat feia la impressió d'un caminar ferm i segur, més decidit que no pas lleuger i enjogassat, com bé caldria esperar de l'esveltesa endevinada. I encara, en observar de prop la resta del seu cos, se m'ha fet evident la fermesa de les seves formes. Com és possible, doncs, que de lluny estant m'hagués semblat una dona esvelta? Potser per la seva marcada cintura, que feia que la corba del seu perfil dibuixés prou bé el pas dels pits a la cintura i de la cintura als malucs? Sigui com sigui, la dona resultava prou atractiva per tots aquells a qui ens complau la contemplació del cos femení, per molt que els possibles plaers que aquesta contemplació puguin anticipar resultin sempre problemàtics.

Com problemàtic era desxifrar l'estranya llangor del seu rostre. De primer m'ha semblat que els seus trets denotaven una profunda tristesa, potser fins i tot una certa desesperança, i encara que res ho pogués donar a entendre amb claredat, m'ha semblat endevinar-li un plor recent. Els ulls semblaven enrogits i una mica inflats, però també podria ser que aquesta mica de vermellor i d'inflor li fossin habituals, no més que unes altres manifestacions del seu evident rutilisme. A més, també podria ser que la dona fos d'ascendència eslava, potser descendent de les tribus escites que antigament poblaven les fèrtils planúries que ara ocupen Ucraïna i Bielorússia, doncs bé fan esment no pocs autors clàssics de l'habitual presència de pèl-roigs entre els escites. D'aquí potser la llangor del seu rostre, no més que la proverbial tristesa eslava, que tot seguit m'ha fet recordar les mítiques dones tàtares, i m'ha portat a imaginar que la desconeguda que esperava l'ascensor al meu costat potser era originària de terres encara més exòtiques, com ara Irkutsk o Kazan, que tot seguit m'han dut el record de no poques lectures de joventut.

Malauradament, o no, en sortir al carrer la dona s'ha posat unes grosses ulleres de sol i ha enfilat amb la seguretat pròpia de la robustesa de les seves cames en direcció contrària a la meva. I jo, palplantat a la vorera, només he pogut veure com la seva esquena se m'allunyava fins que l'he perduda entre els nombrosos transeünts que omplien l'estreta vorera del Passeig de Sant Gervasi.