Akage no onnanohito

És fora de tot dubte que la dona que aquest matí esperava l'ascensor al meu costat era pèl-roja. No només pel roig dels seus cabells, sinó també per la seva pell, d'una pigada blanor poc habitual a casa nostra. Però fora d'aquesta primera certesa, probablement irrellevant, com irrellevant acostuma a ser qualsevol certesa, m'és difícil afinar una descripció gaire precisa de la dona que esperava l'ascensor al meu costat. De lluny estant m'havia semblat una dona d'una graciosa esveltesa, però en arribar al seu costat i aturar-me a esperar l'arribada de l'ascensor, he restat sorprès per la robustesa de les seves cames. Una robustesa que més aviat feia la impressió d'un caminar ferm i segur, més decidit que no pas lleuger i enjogassat, com bé caldria esperar de l'esveltesa endevinada. I encara, en observar de prop la resta del seu cos, se m'ha fet evident la fermesa de les seves formes. Com és possible, doncs, que de lluny estant m'hagués semblat una dona esvelta? Potser per la seva marcada cintura, que feia que la corba del seu perfil dibuixés prou bé el pas dels pits a la cintura i de la cintura als malucs? Sigui com sigui, la dona resultava prou atractiva per tots aquells a qui ens complau la contemplació del cos femení, per molt que els possibles plaers que aquesta contemplació puguin anticipar resultin sempre problemàtics.

Com problemàtic era desxifrar l'estranya llangor del seu rostre. De primer m'ha semblat que els seus trets denotaven una profunda tristesa, potser fins i tot una certa desesperança, i encara que res ho pogués donar a entendre amb claredat, m'ha semblat endevinar-li un plor recent. Els ulls semblaven enrogits i una mica inflats, però també podria ser que aquesta mica de vermellor i d'inflor li fossin habituals, no més que unes altres manifestacions del seu evident rutilisme. A més, també podria ser que la dona fos d'ascendència eslava, potser descendent de les tribus escites que antigament poblaven les fèrtils planúries que ara ocupen Ucraïna i Bielorússia, doncs bé fan esment no pocs autors clàssics de l'habitual presència de pèl-roigs entre els escites. D'aquí potser la llangor del seu rostre, no més que la proverbial tristesa eslava, que tot seguit m'ha fet recordar les mítiques dones tàtares, i m'ha portat a imaginar que la desconeguda que esperava l'ascensor al meu costat potser era originària de terres encara més exòtiques, com ara Irkutsk o Kazan, que tot seguit m'han dut el record de no poques lectures de joventut.

Malauradament, o no, en sortir al carrer la dona s'ha posat unes grosses ulleres de sol i ha enfilat amb la seguretat pròpia de la robustesa de les seves cames en direcció contrària a la meva. I jo, palplantat a la vorera, només he pogut veure com la seva esquena se m'allunyava fins que l'he perduda entre els nombrosos transeünts que omplien l'estreta vorera del Passeig de Sant Gervasi.

Zutto mae Morokko ni ikimashita

Fa uns anys em van dur al Marroc de vacances. Ens hi passarem una setmana, una setmana d'incomoditats, de calors abassegadores i cagarrines constants. Entenguem-nos-en. Mai m'ha plagut marxar de vacances, fer turisme, visitar llocs i fer el passerell anant amunt i avall. Podent llegir La mort a Venècia qui necessita anar a Venècia? Podent llegir L'educació sentimental qui necessita anar a París? Podent llegir qui necessita anar enlloc?

Però, això sí, haig de reconèixer que més enllà dels omnipresents i embafadors tagins i cuscús, al Marroc vaig menjar unes olives negres excel·lents, molt gustoses, potser no tan carnoses com les olives gregues de Tassos, però d'un gust excepcional, molt millors que l'oliva morta aragonesa o la insípida sevillana. Magnífiques amanides i esplèndides olives, les que vaig menjar fa uns anys, quan em van dur al Marroc de vacances.

Makike no onnanoko

I és en seure que veig que al meu davant hi ha asseguda una noia jove, de cabells rinxolats i ulls vius, que duu una llibreta on sembla escriure. Però no escriu. Si paro prou atenció veig que la noia dibuixa, amb un llapis de color, potser rosa o vermell, tal vegada taronja. I en tornar-la a mirar veig que em mira, i com de seguida desvia la vista cap al que dibuixa, que crec que dec ser jo. I és tot seguit que crec que s'adona que he vist com em mirava, i que també he vist que s'ha adonat que he vist com em mirava, i etcètera. I és aleshores que potser la noia somriu, tal com somric jo, però la mascareta que duu no em permet veure el seu hipotètic somriure, tal com ella no pot veure el meu. I ara ja sense voler-ho amagar, la noia em torna a mirar i torna a dibuixar, fins que de cop sobte som aturats en una parada, Europa-Fira, crec, on m'adono que m'he confós, que sóc a la línia nou quan jo havia d'agafar la línia deu. I apressat m'alço i davallo a correcuita, abans no es tanquin les portes. Però un cop sóc a l'andana, penso que potser la noia pot pensar que he baixat per evitar que em dibuixés. I no, no és això, no pas. Però les portes ja són tancades i el tren marxa, i és aleshores que decideixo escriure el que potser s'acaba d'esdevenir, per si de cas es donés la inversemblant circumstància que la noia de cabells rinxolats i ulls vius que dibuixa desconeguts al metro, també llegís el que aquí s'escriu, com ara, que és en seure que veig que al meu davant hi ha asseguda una noia jove, de cabells rinxolats i ulls vius, que duu una llibreta on sembla escriure...

Sauron-san desu ka

La llibertat és desordre. La llibertat és entropia. La llibertat és confusió. La màxima obligació d'un governant és l'endreça, l'ordre, l'Harmonia. El pensament d'Eru va crear Eä. El seu cant i la seva música ho van engendrar tot. Les seves melodies van crear el món i la vida. L'Harmonia del seu cant és la força que endreça i regula el comportament de les persones, el creixement del món natural, la disposició dels astres. I és obligació meva, obligació de tots, de tothom, vetllar pel manteniment d'aquesta Harmonia i rebutjar qualsevol distracció, qualsevol imperfecció, qualsevol pertorbació. La llibertat, en conseqüència, no ha de ser permesa, no pot ser permesa, no és permesa. La llibertat no és ni desitjable ni possible. I en la protecció de l'Harmonia s'ha de mostrar una determinació absoluta. Res ni ningú no pot amenaçar, no pot qüestionar, no pot discutir aquesta Harmonia. L'esclavitud, l'obediència cega i incondicional a la preservació d'aquesta Harmonia, és el deure de tot ésser, ja sigui aquest mortal o immortal, valar o maiar, edain o quendi. I jo, Tar-Mairon l'Admirable, sóc el primer dels seus esclaus, el més obligat a preservar l'Harmonia. I és per això que em veig en la molt dolorosa obligació d'ordenar el vostre suplici, la vostra tortura i la vostra mort. Vós heu actuat repetidament en contra de l'Harmonia. Heu actuat segons el vostre propi criteri, heu actuat segons el vostre caprici. I és cert, ho sé, no heu actuat mai en benefici propi. Ho sé, ho admiro i ho respecto. Però el caprici de les vostres sempre volàtils preferències no pot qüestionar l'Harmonia d'Eru. La vostra frivolitat ha causat dolor i desolació i, el que és pitjor, ha qüestionat l'inqüestionable. És per això que, amb el màxim dolor, haig de decretar la vostra mort. 

Però primer sereu torturat. Se us practicaran petites i innúmeres incisions a la pell on es dipositarà sal. Se us arrancaran cabells, ungles i dents. Se us trauran els ulls i se us tallarà la llengua. S'introduiran petits insectes dins vostre per nas, orelles, boca, anus i uretra. Quan el dolor us prengui la consciència el turment s'aturarà, i un cop recupereu el coneixement es prosseguirà amb el martiri. S'obrirà el vostre ventre i els vostres budells seran extrets i sereu omplert de sal. Finalment sereu esquarterat i el vostre cos serà repartit per tota Arda, com a símbol del degut respecte a l'Harmonia Que És. El vostre cap romandrà aquí, a Lugburz. El mateix càstig rebrà la vostra família. Primer els vostres pares, després els vostres germans, després la vostra dona, després els vostres fills, després vós. Doncs vós sereu l'últim i ho contemplareu tot, per així tenir temps d'expiar la vostra culpa i adonar-vos dels vostres errors.

I això serà així no pas pel meu desig, el desig d'aquell que sóc, el desig de Tar-Mairon l'Admirable. Això serà així perquè així ha de ser i així és.

Modan taimusu

La modernitat agrada. Si més no la modernitat entesa com a concepte vague i eteri on tot hi pot tenir cabuda. Un concepte on se'ns ve a dir que abans res i ara tot, que tot comença ara, amb la dita modernitat, qualitat de modern, d'un temps proper al present. Però aquest abans res ara tot és més vell que l'anar a peu. Sembla ser ja Qin Shi Huang, primer emperador xinès, va voler establir de grat o per força que amb ell començava la història.

Vist així potser la modernitat no és més que aquella il·lusió que té el present de sentir-se viu, de creure's lliure, de pensar que tot li és possible i tot ho té l'abast de la mà. Potser no són més que il·lusions, com bé deuen saber els que es dediquen a l'estudi de la història, que deuen estar farts de trobar tants pallussos que es creuen especials. Però que seria el present, sense aquesta il·lusió, sense l'engany de sentir-se viu, de creure's lliure, de pensar que tot li és possible i tot ho té a l'abast de la mà?

Sala-san no hon o oboemasu

Al llarg d'una setmana del mes d'agost de l'any dos mil divuit, i en contra del meu costum de només llegir autors difunts, vaig fer la lectura de Persecució, de Toni Sala. A continuació vaig llegir un parell de novel·les breus de Junichirô Tanizaki, un recull de contes de Boris Vian, un altre de Víctor Català, un assaig de Montserrat Roig i alguna cosa de Puixkin. El cas és que, any i mig després, és la de Sala la lectura que se'm fa més present, especialment els tombants de l'aeroport de Girona, amb les excursions a peu i en avioneta del protagonista de la narració. En canvi, no acostumo a pensar gaire en la resta de lectures d'aquell mes (i la de Puixkin l'he oblidada del tot), encara que en el moment de fer-les em resultaren més plaents, més interessants, més satisfactòries que no pas la de Sala. Però és aquesta la que em retorna, un i un altre cop, qui sap si per la simpatia que em desperten les persones que caminen, com era el cas del seu protagonista, per molt que es tractés d'un uxoricida confés.

I més enllà de trobar cap sentit a allò que tal vegada s'esdevé, com aquest recordar amb plaer una lectura que en el seu moment no ho fou tant, de plaent, tot plegat m'ha servit per descobrir un nou mot, uxoricida, persona que comet uxoricidi, això és, mort infligida a una dona pel marit, pres del baix llatí uxoricidium, compost de uxori- (consort)  i el radical -cidi (de cidio, assassinat).

Anaclet-san no monogatari (III)

I amb l'Anaclet mor el protagonista d'aquesta història. O sigui que ara ens cal un nou protagonista, potser el seu fill del cap migpartit. Però qui es pot creure que un nen així pugui arribar a existir? no es pot viure només amb mig cap, amb mig cervell. El nen, evidentment, nasqué mort o, més aviat, ni tan sols nasqué. Abans fins i tot que poguessin decidir que fer, si interrompre o no la gestació, un cop l'anomalia fos descoberta, el nen morí dins de l'úter, com havien mort els d'abans i moriren els de després. No hi havia manera, o el creixement fetal s'aturava, o patien algun desgavell cromosòmic, o una infecció, o el que fos. Fins a dotze cops es quedà embarassada la dona de l'Anaclet, i fins a dotze cops perdé la criatura. I la vida amb el darrer, a arrel d'una hemorràgia interna. I amb la pèrdua dels dotze no nats i la pèrdua de l'estimadíssima dona, l'Anaclet també perdé el seny i la raó i la xaveta i tot. I a partir d'aleshores visqué reclòs en un centre psiquiàtric, on es creia el pare de dotze infants i anava tot el dia amunt i avall ben atrafegat, excepte quan creia jugar a escacs amb l'extintor de la sala, a qui prenia per fill seu, i amb qui jugava una defensa Berlinesa que confonia amb una Siciliana, avinentesa del tot disculpable, convindran amb mi, donades les circumstàncies.

Anaclet-san no monogatari (II)

Això sí, l'Anaclet tenia un fill preferit (el quart, potser) a qui faltava mig cap. Era com si d'un tall vertical algú li hagués tallat la meitat esquerra del cap. Creia recordar que ja a l'embaràs la ginecòloga que en feia el seguiment va veure alguna cosa estranya a l'ecografia de la divuitena setmana, i per això quan el nen nasqué amb només mig cap, aquesta aparent anomalia no va ser cap sorpresa per a ningú. A més, el nen prou que s'espavilava amb només una orella, un ull, mig nas, mitja boca i mig cervell. Si més no, aquesta aparent anomalia, diguem-ne característica, era la que permetia a l'Anaclet diferenciar aquest fill de la resta. I com que cap nen de l'escola es va voler fer amic d'un nen a qui faltava mig cap, sempre el tenia a casa i era l'únic que li demanava de jugar a escacs, que eren la passió de l'Anaclet.

Si jugava amb blanques l'Anaclet sempre sortia de catalana. I si jugava amb negres responia amb una siciliana si el seu fill sortia de peó de rei, o amb una Grundfel si sortia de peó de dama. El cas és que un dia, després de trenta-quatre moviments, l'Anaclet es trobava en un mal pas. Per una banda hi havia una parella de peons passats pel flanc de dama que si no vigilava podien acabar sent problemàtics, i per l'altra el seu alfil de caselles blanques havia quedat ofegat. I per moltes voltes que hi donava no trobava sortida. Era evident que si l'alfil entrava en joc podria arribar a controlar aquells dos peons, però no se'n sortia. I tanta era la seva concentració, que no va parar atenció a la suor freda que li regalimava pel front, ni al petit mareig que li ennuvolava el pensament. I quan per fi va iniciar el moviment per bellugar un dels peons que bloquejava la sortida de l'alfil, un moviment certament nefast, l'Anaclet fa notar una grossa fiblada a l'espatlla esquerre i, abans no pogués deixar la peça, es va desplomar inert sobre el taulell. Infart agut de miocardi.

Anaclet-san no monogatari (I)

Tenia dotze fills, que aviat és dit. Primer arribà el primer, cosa del tot natural, i després arribaren la resta. Però no pas de cop, tots alhora, sinó per tongades. Probablement després del primer arribà el segon, després el tercer i el quart plegats, si de cas foren bessons, i així fins a la dotzena. El pare dels nens, protagonista principal d'aquest relat, no acabava de recordar amb prou detall els naixements. L'home prou tenia amb fer hores i més hores a la gestoria on treballava per provar de pagar les innúmers despeses que tant de nen comportava. S'havia de vestir i alimentar a dotze nens, sí, però també s'havien de pagar dentistes, quotes de societats corals, de clubs esportius, d'acadèmies d'idiomes, de mútues mèdiques, de casals d'estiu i d'agrupaments escoltes. A més, com la mare va morir en un dels parts, probablement l'últim, l'home portava un atabalament considerable i comprensible. Quan no emplenava papers de la gestoria traginava nens amunt i avall, o posava rentadores i omplia i buidava rentavaixelles, bullia macarrons i feia bolonyesa a l'engròs. No, no crec que en aquelles circumstàncies es pogués retreure a l'home que no acabés de tenir del tot clar com van anar arribant els nens a la casa, ni que mai no els acabés de reconèixer del tot. Recordava, això sí, que n'hi havia un que es deia Anaclet, com ell, però els noms dels altres li resultaven sempre un misteri. A més, sovint hi havia amics dels seus fills a casa, alhora que algun dels seus fills era a casa d'algun amic, de manera que el nombre, el nom i l'aparença dels nens que en tot moment tenia pel seu voltant era sempre canviant i diferent. Un garbuix, un galimaties, un guirigall.

Kyō no yume (II)

D'uns dies ençà se'm repeteix un somni. Torno a ser un infant i visc amb una familia que no reconec com a meva, una família que m'acull temporalment i m'ajuda en una certa recerca. I és amb el seu ajut, que es demostra sempre matusser i ineficient, que visito diversos edificis de l'administració pública ubicats a Passeig de Gràcia en busca d'algun tipus d'informació. Però els edificis sempre es troben en obres i fem les visites fora de l'horari d'atenció al públic, de manera que deambulem sense gaire sentit enmig d'espais desgavellats plens de sacs de runa i d'amuntegaments de plaques de guix laminat. Curiosament, o no, quan visitem els edificis torno a ser una persona adulta, i en totes les visites ens trobem amb una mateixa dona, que de vegades pren les maneres de vigilant armat, de coordinadora de seguretat i salut, de cap d'obra o d'administrativa que fa hores extres. Amb ella hi parlo, i encara que es malfia dels meus acompanyants, a mi em fa confiança i em demana què busco, que li expliqui, que ella m'ajudarà, em diu. I és aleshores que desperto, o que el somni o el record del somni em fuig. Fins que a l'endemà hi torno, de nou acompanyat pels sapastres de torn, i de nou torno a trobar-me amb la mateixa dona, que de nou es torna a malfiar dels meus acompanyants i de nou em torna a oferir el seu ajut, i és aleshores que de nou em torno a despertar, o que el somni o el record del somni em torna a fugir.

Però la sensació que em deixa el somni és agradable, potser per l'escalf que rebo de la dona desconeguda, o de la família que m'acull, o potser pel fet de tornar a ser un infant, talment el fracàs en la meva recerca em resultés irrellevant, com si cerqués més per obligació que no pas amb l'objectiu ferm d'obtenir algun resultat concret, com qui fa per fer, per passar l'estona, doncs bé se'ns acostuma a dir que cal viure amb un propòsit, ni que sigui el d'una certa i inabastable recerca.

Watashi wa ume o taberu no ga sukidesu

Diuen que les prunes cláudies són potser les prunes més saboroses. Desenvolupades a Moissac, Occitània, a partir d’una prunera silvestre de l’Àsia Menor, deuen el seu nom a Clàudia de França, duquessa de Bretanya, filla del rei Lluís XII i primera esposa del rei Francesc I. Les Clàudies són sucoses, dolces i molt gustoses, d’un verd pàl·lid molt més bonic que no pas el vermell fosc o el groc intens d’altres varietats de pruna.

Jūni-gatsu nijūhachi-nichi

Tal dia com avui, vint-i-vuit de desembre de l'any diguem-ne cinc-cents cinquanta-quatre abans de crist, potser naixia un tal Milcíades, dit el Jove, per així no confondre'l amb el seu tiet, dit Milcíades el Vell. 

Milcíades el Jove és sobretot conegut per ser un dels estrategues grecs de la batalla de Marató, tal com explica Heròdot a la seva Història, que encara avui és la font antiga més complerta sobre les batusses mèdiques. I sembla ser que de tornada de Marató Milcíades inicià una campanya de càstig contra l'illa de Paros, suposada aliada dels Perses. Però explica Heròdot que tot plegat no era més que una excusa de Milcíades per resoldre uns afers privats que ara no venen al cas. Sigui com sigui els atenencs foren derrotats a Paros i Milcíades hagué de retornar a Atenes ferit i amb la cua entre cames. I ja fos a causa de la lletja derrota, que mai agrada, o per l'ús en benefici propi de de l'exèrcit atenenc, al seu retorn Milcíades fou acusat de traïció, jutjat, condemnat i empresonat.

Finalment, potser també un dia com avui, vint-i-vuit de desembre de l'any quatre-cents vuitanta-nou abans de crist, moria Milcíades, dit el Jove, a causa de la gangrena de la seva ferida a la cama.

Sensō no eiga o oboemasu

L'acció té lloc en una ciutat en temps de guerra, a on hi arriben uns camions per evacuar a la població civil davant la immediatesa d'un atac enemic. Però molts són els civils a evacuar i poques les places disponibles als camions, de manera que es decideix evacuar tan sols als nens. Tota l'escena devia durar dos o tres minuts, a tot estirar, i jo no era més que un infant quan la vaig veure al televisor de casa. Però tot i el temps transcorregut d'aleshores ençà, encara avui m'és molt viu el record d'aquelles imatges en blanc i negre, amb els camions marxant, rodant sobre unes llambordes que recordo humides, els nens plorant i una mare que de sobte crida i prova de córrer rere un dels vehicles. I de fons les primeres ràfegues de trets i el crit d'un soldat. No sé el títol de la pel·lícula, ni recordo res més de la trama, ni tinc cap altra imatge a la memòria. Només sé que l'acció té lloc en una ciutat en temps de guerra, a on  hi arriben uns camions per evacuar a la població civil davant la immediatesa d'un atac...

Watashi wa densha ga suki desu (II)

Cap al final del metratge, i per raons que ara no venen al cas, el mossèn protagonista de la ficció que estic veient ha de fer un viatge en tren. Magnífic!, m'exclamo tot seguit, ara veuré com Bresson filma un tren en moviment. No per res Bresson, que és el director de la ficció que estic veient, ja ens ha mostrat al mossèn protagonista desplaçant-se a peu, en bicicleta, en automòbil i en moto. O sigui que ara toquen les imatges d'un tren en moviment, d'un tren que enmig de vapors i xerrics dugui al mossèn d'aquí cap allà enmig de les planes de la França rural. I en veure com les imatges mostren al mossèn arribar a l'estació, adquirir el corresponent bitllet i acomiadar-se d'aquell que l'ha acompanyat, ja anticipo les llamineres imatges, el so del xiulet i el grinyol de ferralla, la gorra del ferroviari de la banderola i les maletes dels viatgers. I és que m'agrada tant, veure trens en moviment, que vull veure com Bresson resol el fet. Si potser difuminarà el tren enmig de vapors o baixarà el punt de vista per oferir-nos un primer pla de la mecànica del moviment, si s'allunyarà per mostrar-nos el desplaçament enmig dels camps o ubicarà la càmera dalt del tren per filmar la desfilada del paisatge, si el farà creuar un pont o ves a saber.

Però no, ni una cosa ni l'altra, res de res, Bresson opta per l'el·lipsi i passem de l'estació de sortida a l'estació d'arribada sense veure ni ensumar cap tren. Ni tan sols un interior. Certament decebedor, lamentable, avinentesa que em fa decidir que Bresson, més que un mal cineasta, és (fou) una mala persona, un indesitjable, un imbècil, un desgraciat, i em faig el ferm propòsit, que sé que no compliré, de no veure mai més cap pel·lícula seva.

Valmaseda-san no hon o yomimashita

Martín Valmaseda és l'autor de Blim, historia de una guitarra, que era el llibre que fèiem servir al tercer curs d'Educació General Bàsica, el que ara és la primària, per practicar la lectura a l'escola. Aleshores tenia jo vuit o nou anys, i encara avui recordo amb una certa nostàlgia el plaer d'aquella lectura.

Al llibre Valmaseda presentava a una guitarra que anava de mà en mà, essent precisament aquest anar de mà en mà el que li donava peu a desenvolupar la trama del llibre, farcida de personatges singulars i indrets exòtics, com ara la Pampa argentina. El mateix recurs que abans ja havia fet servir Anthony Mann a Winchester '73, western de mil nou-cents cinquanta, on era un rifle el que passava per diferents mans. I el mateix recurs que recordo en un episodi d'una sèrie de Televisió Espanyola, Turno de oficio, on era la butlleta d'una rifa la que anava canviant de mà. El punt singular de Blim era que la veu narradora era la de la pròpia guitarra, per allò que es tractava d'una lectura adreçada als infants, un tipus de lectura on sovint animals i objectes prenen característiques humanes, com ara la capacitat de parlar, avinentesa que en els llibres adreçats als adults resulta menys habitual.

I és una llàstima, doncs potser hagués sigut prou interessant conèixer què li hagués pogut respondre la magdalena aquella a Proust.

Fukanōna no monogatari

És possible que la narrativa de Flatland sigui demencial. Pitjor encara, per moments ridícula. Però també és possible que la construcció de personatges que aquesta narrativa permet sigui d'una riquesa que no és fàcil trobar. Habituat als personatges plans, predicibles, perfectes en la seva ridícula coherència, les tres dones protagonistes de Flatland ofereixen un ventall de dubtes, contradiccions i insensateses, però també de determinació, fortalesa i temprança davant l'adversitat, que les fan ser alguna cosa més que un simple personatge. I és potser per això que el que podia semblar una versió més d'aquella història de fugida ja narrada per Tanner a Messidor, o Ridley Scott a Thelma & Louise, s'acaba convertint en un artefacte potser mal resolt, però d'una mala resolució enlluernadora.

Pantsu no hae

No té, em penso, el mínim dubte que la immensa majoria dels homes van pel món amb la bragueta botonada. És probablement una de les conquestes de la civilització més admirables. Però també és cert - i no ho dic pas per molestar als pusil·lànimes - que hi ha una quantitat de persones que no es corden mai la bragueta.

En llegir les paraules de més amunt de primer pensava que Pla, que no per res n'és l'autor, feia una mena de metàfora i es referia a com la civilització, de mica en mica, ha anat amansin al mamífer que tot home és, de tal guisa que, a principis o mitjans del segle vint, la majoria de mascles humans es conformaven, si més no d'obra, a copular amb tan sols una femella i sempre dins d'unes formes discretes, essent tan sols una minoria els que, aleshores i encara avui, proven, de grat o per força, de fer seves a tota quanta dona se li posa pel davant.

Però no, en proseguir la lectura me n'he adonat que Pla es referia, literalment, a la pulcritud de dur la bragueta ben botonada, avinentesa que em porta a reconèixer que sí, molt millor botons que no pas cremalleres, que són més traidores.

Daidokoro no tēburu

Res em treu tant de polleguera com una cuina amb taula. Una taula a la cuina és la metàfora perfecta de la miseria moral, de la manca d'ambició. Sempre m'he negat a preveure la col·locació d'una taula en cap de les cuines que he dissenyat, que no han sigut poques. Entenguem-nos-en, una cosa és tenir una cuina oberta, ben il·luminada, integrada dins d'altres espais de la casa. Aleshores sí, aleshores, en tota aquesta continuïtat d'espais no hi ha cap problema en preveure una taula aquí o allà, segons convingui. Però una cuina tancada, que d'habitud rep la claror d'un pati interior, no pot, de cap de les maneres, tenir una taula, ni que sigui, diuen de vegades els clients, per esmorzar o fer un mos ràpid.

Sempre s'ha de menjar en el millor espai possible, sense que valguin excuses amb la mandra de parar i desparar taula o amb les preses del matí. Hom comença esmorzant a la cuina i acaba fent la compra en un centre comercial i llegint el premi Planeta de torn.

Pla-san no hon o yonde imasu

No gaire sovint, però sí de tant en tant, trenco la meva norma de no llegir autors vius i faig la lectura d'algun contemporani meu. I, independentment dels motius que em portin a fer la lectura, la decisió acostuma a ser un error. Un cas paradigmàtic fou el de Tavares, de qui vaig començar a fer la lectura per la unanimitat que trobava arreu al voltant dels seus llibres, quan precisament aquesta unanimitat és la que m'hagués hagut de provocar una certa prevenció. I, cosa curiosa, és el propi Tavares qui em dóna l'argument que me'l fa prescindible, quan diu que l’única geografia de la literatura és la frase, la paraula. També crec recordar que per alguna banda escrivia que l'existència de  cadascuna de frases d'un llibre és breu i incerta, que són pocs els segons de que disposa per guanyar-se un lloc en el record del lector, i això en dura competència amb totes les altres frases que la precedeixen i la continuen, i d'aquí el seu esforç de dotar de contingut i forma a totes i cadascuna d'elles.

I aquí, crec jo, rau el tema. Sovint els meus clients, quan intenten expressar allò que creuen desitjar, acaben sempre parlant de materials. De la rajola del bany, del revestiment de les façanes, dels paviments i d'altres foteses. Jo, és clar, sempre els hi dic el mateix, que ja ens ho mirarem quan toqui, tot això, però que primer cal treballar la part més important de totes, l'espai, i que si l'arquitectura alguna cosa és, és precisament això, espai, allò que potser no es veu però que hi és, i que sí, això s'acaba formalitzant amb uns materials, però que l'important és l'espai, no pas els materials. Doncs igual amb Tavares, i que sí, que les frases i les paraules són importants, però tot aquest esforç de fer-les brillar constantment, tot aquest foc d'encenalls constant, em va acabar esgotant de tal manera que en acabar la seva lectura restava jo del tot incapaç de dir res del llibre que acabava de llegir, més enllà de l'enlluernament d'unes frases que, paradoxalment, tampoc vaig trigar gaire a oblidar.

I tot això m'ha vingut al record per la relectura que estic fent de les Notes disperses de Pla, el dotzè volum de les seves obra completa. I és que Pla, sovint, també se les estima molt, les seves frases, com suposo que deu fer tothom que escriu, però Pla n'era perfectament conscient que les frases no són l'objectiu.

Pōrando no eiga o mimashita

Ja cap al final del metratge hi ha un moment prodigiós. Tan prodigiós que el vull tornar a veure per provar d'escatir què és el que fa el director amb la càmera. Situem-nos-en. Un correccional juvenil a Polònia. Un noi ben cepat, fort i bregat en aquesta mena de coses es disposa a apallissar a un altre noi, no tan cepat, potser no tan fort, i qui sap si tan bregat en aquesta mena de coses. I de cop, quan la batussa comença, succeeix quelcom amb la càmera, quelcom que encara no sé ben bé què és. La càmera es mou, sí, i també s'inclina, però més aviat sembla que tingui una mena de transformació quàntica per així poder oferir una escena d'una brutalitat i un lirisme com no en recordo cap altra. La sang, la tumefacció produïda pels cops, fins i tot la noradrenalina flueix per les imatges amb força hipnòtica. Quines hòsties que es donen, i amb quina bellesa són narrades.

La resta del film (Corpus Christi) està prou bé, no per res es tracta d'una pel·lícula polonesa, i encara que la ficció que s'explica sigui inversemblant i equivocada, és cosa sabuda que resulta ontològicament impossible que una pel·lícula polonesa sigui dolenta.

Saragosa-dōri

D'uns anys ençà les meves rutines diàries em fan passar sovint pel carrer Saragossa, és a dir, em fan passar sovint per davant de l'edifici que l'arquitecte i falangista José Antonio Coderch projectà pel pintor Antoni Tàpies. Es tracta d'un edifici sobri, mal conservat, que a la seva façana mostra un dels elements més característics de l'arquitectura de Coderch, les persianes de llibret. I és tanta l'admiració que em desperten les obres de Coderch i el record de la persona de l'Antoni Tàpies, que si de cas hi passo acompanyat d'algun conegut no m'hi puc estar d'esmentar que en aquell edifici tenia Tàpies habitatge i taller, i que l'edifici fou projectat pel José Antonio Coderch, dades, totes elles, que acostumen a resultar irrellevants pels meus interlocutors, a qui els noms de Coderch i Tàpies no diuen res.

Ès potser per això que avui, en fer la coneixença d'un nou veí, he quedat ben complagut quan ha sigut ell qui, en esmentar el carrer Saragossa, ha comentat que allà hi tenia casa i taller l'Antoni Tàpies, en un edifici projectat per José Antonio Coderch.

Quedi doncs dit que és al carrer Saragossa on el pintor Antoni Tàpies tenia casa i taller, en un edifici projectat per José Antonio Coderch.

Mukashi mukashi

Hi tenia més de divuit anys, això segur, en ser jo qui conduïa el vell Renault 7 de la meva mare. I va ser al setembre, per la diada. Sortírem un dissabte al migdia després de treballar (jo aleshores feia substitucions en una nostrada i desapareguda caixa d'estalvis) i férem els pocs més de tres-cents quilòmetres fins a Benasc per unes carreteres molt diferents de les d'ara. Arribàrem a lloc encara amb llum, i carregats com mules començàrem a caminar, travessant el Pla d'Aigualluts i tirant amunt cap el coll de Salenques enmig d'interminables tarters. Crec recordar que férem bivac abans d'arribar al coll i, de fet, en una de les poques fotografies que férem (aleshores no hi havia mòbils amb càmera, ni tampoc sense) se'm veu dempeus, grenyut, amb tot el perfil de la cresta al darrera, il·luminat per la llum pròpia del capvespre. O sigui que ja devia ser diumenge onze quan començàrem de debò. Recordo els dos primer gendarmes, que vaig pujar de primer, sense excessives dificultats, tot i el pes; i també tinc el record vivíssim d'una gran roca plana, molt inestable, que cedí sota el pes del meu company i es precipità paret avall. Ell fou prou àgil com per saltar i tot quedà en un ensurt. Anàvem molt lents, fent marrades. Érem joves i inexperts, amb més ganes que no pas tècnica, i en total férem dues nits a la cresta, sense comptar la prèvia. Un excés, sens dubte. La primera tots dos sols, i la segona en companyia de tres nois d'Artesa de Segre que ens atraparen a l'alçada del Margalida. Ells havien passat la diada a Barcelona, ens digueren, llençant piles a la policia nacional. Era l'habitual a les diades d'aleshores. Encara els recordo, el més gran amb un petit bigoti, el mitjà amb barba i el més jove afaitat. No crec que arribessin a la trentena, o potser algun sí, però als nostres ulls semblaven adults entenimentats. Férem la resta de la ruta amb ells, compartírem el segon bivac i la baixada per la ruta clàssica de l'Aneto, passant per la Renclusa, fins als pàrking on teníem els cotxes. Els tornarem a veure un cop més, mesos després, però aquesta ja és una altra història, encara més intranscendent.

Hijō ni ōkina sūtsukēsu

Tot és la maleta. La grossa maleta que les dues noies traginen amunt i avall amb no poc esforç pels carrers i el subsòl de la gran ciutat. Maleta escales amunt en trobar-se avariada l'escala mecànica de torn, maleta per sobre del torniquet d'accés al metro, maleta dalt del mostrador del guarda de seguretat, maleta aquí, maleta allà, talment la maleta fos el tercer protagonista de la ficció.

I podria sobtar una maleta tan grossa per un viatge tan curt, anar i tornar a Nova York des de Pennsivània, cosa de dues hores d'autobús per trajecte. I encara que és cert que l'estada a la gran ciutat s'acaba allargant tres dies, quan les dues noies surten del seu poble tan sols preveuen passar-n'hi un, de dia, a Nova York. Per què, doncs, aquest tros de maleta? que fa de tan mal portar, que resulta tan incòmoda, tan pesant. Dons pel mateix motiu que l'acció s'esdevé a l'hivern, sovint sota la pluja, no fos cas que l'adolescent embarassada no fes prou pena a l'espectador.

I així amb tot.

Watashi wa hēzerunattsu ga suki desu (III)

És cosa sabuda que allò de més íntim que té una llengua és la fonètica. Potser també la sintaxi, però per sobre de tot la fonètica, la particular sonoritat amb que cada llengua s'expressa. I d'entre les que jo conec, cap fonètica em resulta més bella que la japonesa. Potser la russa se li acosta, però provin d'escoltar la conversa de dos japonesos, o vagin al cinema a escoltar la versió del Macbeth que dirigí Kurosawa. Tant és que no entenguin res, però escoltin.

I si paren atenció descobriran que cada cop més el japonès és farcit de manlleus anglesos. Anglesos, sí, però que passats pel sedàs de la particular fonètica japonesa adquireixen una nova sonoritat, com ara avellana, que del sec hazelnut anglosaxó esdevé un delicat i alhora contundent hēzerunattsu.

Watashi wa hēzerunattsu ga suki desu (II)

Jo volia escriure sobre Joseph Roth. Però no pas sobre cap llibre de Joseph Roth, ni sobre cap escrit seu, ni tampoc sobre el conjunt de la seva obra, no. Jo volia escriure sobre Joseph Roth, la persona, l'ésser humà, l'embriac, el penques. I si hi volia escriure era per fer evident l'enuig que em desperta el poc que sé d'ell i el molt que imagino; i com, en cas d'haver jo nascut en temps de l'imperi Austro-hongarès i haver-ne fet la coneixença, el rebuig que m'hagués provocat la seva persona m'hagués impedit fer la lectura dels seus llibres, avinentesa, convindran amb mi, espaordidora.

Sí, jo volia escriure sobre Josep Roth, però després de molt intentar-ho tan sols vaig poder escriure sobre avellanes, aprofitant l'avinentesa que ja es pot trobar la nova collita al mercat, i del fet, que és possible que ja hagi dit, que les avellanes m'agraden molt, amb delit, suaument torrades, això sí, del camp de Tarragona, on creixen petites i gustoses, no pas com l'avellana turca, que és grossa, blanca, insípida, i etcètera.