Watashi wa dokoni mo nai ni ikimasu

L'escena es pot situar a qualsevol lloc, en qualsevol època, diu el narrador en el narrat vint-i-sis. I encara que allò que diu el narrador, un tal Yasar Dondog, es refereix a l'escena que acaba de ser narrada, també l'escena narrada podria ser qualsevol altra de les que ja han sigut narrades o es narraran en el que queda de llibre o, fins i tot, qualsevol de les que no han sigut narrades i que probablement no es narraran mai. I el mateix podríem dir del narrador, que hagués pogut ser qualsevol altre dels narradors que narren o no narren, si és que tots no són un o un no és tots.

Pot semblar confús i potser ho és, però també és exacte, perquè més enllà de la irrellevant individualitat de cada escena, de cada lloc, de cada època, de cada veu, el que ho relliga tot és l'extraordinària prosa de l'autor (i potser també del traductor) i, per sobre de tot, ja sigui en un món pre o post apocalíptic, pre o post exòtic, el viatge cap al no-res que tota vida és.

Jēmuzu kyōdai

En la meva superlativa ignorància, fins el dia d'avui no he sabut que Henry James i William James eren germans, que ambdós James havien compartit mare i pare, que ambdós James havien crescut junts, que ambdós James havien rebut una mateixa educació. Sabia, és clar, que ambdós eren nord-americans, que ambdós eren contemporanis i que, per sobre de tot, ambdós em resultaven necessaris de llegir.

Al primer, a Henry, hi vaig arribar després de veure al cinema l'adaptació d'una de les seves novel·les, The Innocents, de Jack Clayton. I al segon, William, fent una certa genealogia després de fer la lectura de Contingency, Irony, and Solidarity, de Richard Rorty. El cas és que amb William la sintonia fou instantània, però que amb Henry sempre m'ha costat més, sempre he hagut d'insistir més.

Suposo que és inevitable, i és que cada cop que he conegut a dos germans, indefectiblement i de manera potser intuïtiva, sempre he tingut una certa i poc justificada preferència per un dels dos, fos quin fos el cognom que els vestís, James inclòs.

Muntanā-san tōri

Fa molts anys, més de vint, i per irrellevants raons laborals que ara no venen al cas (però d'aquí a un moment potser sí), vaig visitar un pis del carrer Muntaner sota la plaça de la Bonanova que eren dos. L'un, més petit, estava situat sobre l'altre, i ambdós es comunicaven interiorment gràcies a una petita escala construïda amb posterioritat a la construcció de l'edifici on eren. Al pis superior era on un psiquiatre ja jubilat havia passat consulta al llarg de molts anys, i al pis inferior, com és fàcil deduir, era on hi vivia. Però un cop jubilat, el psiquiatre volia vendre's el pis superior, que ja no necessitava, eliminant l'escala interior i fent les obres necessàries per deixar el pis superior presentable. I allà és on entrava jo. Però tot això, és clar, tal com he escrit només començar, resulta irrellevant i potser inexacte.

El que sí que és potser rellevant i exacte dir, és que a les parets del pis inferior, el que servia d'habitatge al psiquiatre, hi havia penjats petits originals de Cases, Picasso, Miró, Ponç, Cuixart, Tharrats i Brossa. I és potser rellevant, o no, perquè fa una estona, provant d'escriure sobre un personatge que visita pisos per la part alta amb la intenció de comprar-ne un, he tornat a topar amb aquell bonhomiós psiquiatre i amb el seu acollidor dúplex. I també, és clar, amb els petits originals de Cases, Picasso, Miró, Ponç, Cuixart, Tharrats i Brossa.

Rūbikkukyūbu

L'any 1974 l'escultor i professor d'arquitectura hongarès Ernő Rubik va inventar un trencaclosques mecànic que es va anomenar Cub de Rubik. L'any 1981 el seu invent va arribar a la península Ibèrica, on es feu molt popular. Jo tenia tretze o catorze anys quan vaig aprendre a resoldre'l amb l'ajut de cinc algoritmes que em permetien completar el trencaclosques des de qualsevol posició inicial. Vaig practicar tant que vaig arribar a fer el cub en menys de trenta segons.

Actualment continuo sent capaç de resoldre el cub, i si bé he perdut l'agilitat manual que em feia volar els dits, puc muntar el cub en poc més d'un minut des de qualsevol posició inicial. No importa que em passi anys sense tocar un cub, que en agafar-ne un no dubto i, pràcticament sense pensar ni mirar, el resolc sense dificultat.

El cas és que el sense pensar ni mirar és cabdal. Si m'aturo i penso, si m'aturo i miro, l'algoritme em fuig i no arribo enlloc. És a dir, per mi resoldre el cub és com respirar o caminar, quelcom que es fa quasi sense voler, com viure. Potser per això sé que el dia que no sigui capaç de resoldre el cub ja no seré viu, per molt que potser el cor encara em bategui o les cames em sostinguin.

Wareta kagami o yomimasu

Recordo potser un relat de Palau i Fabra, on una dona que viatja en tren llegeix a una velocitat que sorprèn a la veu narradora, que seu al seu davant. Aleshores, després d'una breu conversa, els que llegim el relat, o potser l'anècdota viscuda, ens assabentem que per raons que ara mateix no recordo i tampoc no venen al cas, la dona no és que llegeixi ràpid, és que llegeix pàgina sí, pàgina no, inventant o imaginant el que no llegeix.

I això ve al cas, o no, per la lectura que estic a punt d'acabar, Mirall trencat, on, talment s'esdevenia amb la lectora vista o imaginada per Palau i Fabra, pesa més el que falta que el que hi és. I és potser aquest el mèrit més gran de la novel·la, aquest oferir al lector la possibilitat d'inventar o imaginar tot allò que falta, tot allò que no hi és, tot allò que Rodoreda ens deixa de dir, tot allò que no necessitem saber, tot allò que altres autors tant de bo també s'estalviessin.

Kanto-sama wa wa romanchisuto deshita

Sovint em repeteixo i torno a dir el que ja he dit amb anterioritat. Sovint, també, repeteixo literalment les mateixes expressions, les mateixes frases, les mateixes paraules, dites també amb la mateixa veu, amb la mateixa entonació, amb la mateixa cara de pa de ral de sempre. Encara que potser de tant en tant, sigui per atzar o per mera combinatòria, les paraules que dic canvien, es modifiquen, i encara que el significat d'allò que crec dir no varia, les expressions, les frases, les paraules, la mateixa manera de dir-ho difereixen en això o en allò. I també molt de tant en tant, de manera excepcional i sens dubte degut a la contingència més imprevisible, potser repetint el que he llegit o he sentit per alguna banda, dic alguna cosa que encara no havia dit abans, com ara, per exemple, que Kant, més que un il·lustrat, potser fou el primer dels romàntics.

Ashita natsu-yasumi ikimasu (IV)

Doncs això, com és costum d'aquestes dates, el blog, un cop més, resta tancat per vacances. (escassíssims) Lectors, salut

Watashi wa ryokō ga suki dewa arimasen

No m'agrada viatjar. No m'agrada marxar d'allà on m'he acostumat a viure, ni m'agrada anar allà on tan sols seré un turista. No m'agrada la incomoditat del desplaçament, ni la necessitat d'haver de fer coses, ni l'esgotament d'haver de viure fora de la placidesa de la rutina. No m'agrada haver de decidir constantment què visitar, on menjar, què fer. No m'agrada no saber on pixaré, ni on cagaré. No m'agrada deixar de fer el que em plau fer per passar a fer ves a saber què. No m'agrada el cansament que comporta, ni l'enuig que em provoca. No m'agrada que arreu no es parli català, ni tan sols occità. No m'agrada ser un més d'entre la plaga d'estòlids que ho parasiten tot. No, no m'agrada viatjar.

No obstant això, de vegades, però només de vegades, hi ha moments que ho valen tot, com potser el cop aquell que, ajagut a la gespa de Central Park, vaig llegir Verdaguer per primer cop.

Dokusho no shunkan

És possible (i fins i tot probable) que tot allò que acostumo a llegir tingui una certa relació amb allò que, els autors de tot allò que acostumo a llegir, tinguessin al cap quan escrigueren el que van escriure. Però aquesta possible (i fins i tot probable) relació, trobo que resulta il·lusòria, irrellevant i intranscendent, en comparació amb tot allò que jo, en tant que lector, aporto en el moment de la lectura.

I això mateix m'he trobat quan, en lloc de ser jo qui llegeix, sóc qui escriu. Sigui aquí o allà, quan algú m'ha parlat de res que hagi jo escrit, he trobat que sí, que era possible (i fins i tot probable) que allò que he escrit tingués una certa relació amb allò que aquest algú em diu que ha llegit. Però aquesta possible (i fins i tot probable) relació, trobo que resulta il·lusòria, irrellevant i intranscendent, en comparació amb tot allò que aquest algú, en tant que lector, aporta en el moment de la lectura.

Zundan ga suki desu

Un dels batents del balcó és obert. Rere seu, el porticó a mig plegar m'amaga part de la capçada de la mèlia de davant de casa. Com també tinc obert a la galeria, que dona a l'interior d'illa, l'aire passa i s'hi està força bé, malgrat la canícula, i veig com es bressolen branques, fulles i drupes. El cas és que m'agraden les mèlies, molt més que la tristor dels lledoners que darrerament fa plantar l'ajuntament, i trobo que alineades a carrer creen un cobricel sota el qual és ben agradable fer via. Potser els hi manca l'èpica dels plàtans o el cromatisme de tipuanes i xicrandes, però déu-n'hi-do. A més, com els edificis del carrer tenen una certa alçada, les mèlies han hagut d'espavilar-se per trobar el sol, i potser per això són força esveltes. En altres llocs les recordo més rabassudes, com si s'hagués de triar, troncs alts i prims, o baixos i gruixuts. Això em fa pensar en dissabte passat, quan em vaig agombolar sota l'ombra d'un pi de dimensions descomunals, tant en alçada com amplada, una mena de superba i superbiosa excepció.

Watashi wa hashigo o noborimasu

I és pujant els cinc trams d'escales que porten de l'andana al vestíbul, que em fixo que la dona que tinc al davant puja els esglaons de dos en dos. Sobtat, paro atenció en la dona o, si més no, en l'esquena de la dona, que vesteix un vestit florejat, porta penjada una bossa de pell a l'espatlla dreta, una bossa de plàstic que em sembla buida al canell també dret i un telèfon mòbil a la mà també també dreta. El cas és que la dona, sens dubte, és molt més baixa que jo, potser vint o vint-i-cinc centímetres i, en conseqüència, la seva passa ha de ser més curta que la meva. No obstant això, ella puja els esglaons de dos en dos i jo d'un en un. I sí, és cert, potser a mi més una mica incòmode pujar-los d'un en un, atès que haig d'escurçar una mica la passa. Però si provo de pujar-los de dos en dos, l'haig d'allargar massa i també em resulta incòmode, encara més. Evidentment, no és possible adaptar les escales a la passa de tots aquells que al llarg del temps les pujaran o baixaran, i per això el costum (i diverses normatives) estableix que la suma en centímetres del doble de l'alçada de la contrapetja més la llargada de l'estesa, no serà mai inferior a cinquanta-quatre ni superior a setanta, a més d'establir unes dimensions mínimes per ambdós elements. Sigui com sigui, penso que a la dona del meu davant li ha de resultar força incòmode pujar els esglaons de dos en dos i, si paro atenció als seus moviments, crec endevinar una mica d'aquesta incomoditat anticipada. No obstant això, la dona puja els cinc trams d'escala de la mateixa manera, i també l'escala que trobem més endavant, la que ens porta al carrer. En ambdós casos, a més, hauria pogut optar per la comoditat de l'escala mecànica que puja en paral·lel a l'escala no-mecànica. Em queda clar, doncs, que la comoditat no és una prioritat de la dona, que potser porta pressa. Però no, si portés pressa pujaria les escales mecàniques per la fila de l'esquerra, avançant als que resten immòbils (si obviem el propi moviment ascendent de l'escala i la resta de moviments del planeta, del sistema solar, de la galàxia i etcètera) a la fila de la dreta. Però de nou no, atès que la primera escala, la que porta de l'andana al vestíbul, és estreta i no permet una doble filera de persones, o sigui que sí, que pot ser que la dona porti pressa. Però de nou nou no, atès, també, que la segona escala, la que porta del vestíbul al carrer, és més ample i sí que permet una doble filera (a la dreta els que resten més o menys immòbils (recordem ara tot allò del moviment de l'escala i etcètera) i a l'esquerra els que pugen caminant, de manera que ambdues velocitats, la de l'escala i la seva pròpia, se sumen), de manera que la dona, si verament dugués pressa, en aquest cas sí que hauria pogut servir-se de l'escala mecànica per esgarrapar uns pocs segons. O sigui que no és per la pressa, que la dona del meu davant puja els esglaons de dos en dos. Potser, tal vegada, em dic, és que vol cremar calories aprofitant l'avinentesa de les escales, i per això força el pas, i el ritme, i el que convingui.

Sigui com sigui arribem al carrer, ella tomba cap aquí i jo cap allà, i qui dia passa any empeny.

Watashi wa kūkō ga suki desu

M'agraden els aeroports. M'agrada deambular pels seus espais gaudint de la pressa dels altres, mirant-me els plafons on s'anuncien volts, contemplant a aquells que esperen l'arribada d'un familiar, d'un amic o d'un desconegut, imaginant les vides d'aquells que viuen la dissort de no ser jo. M'agrada també admirar les grosses maletes que es traginen amunt i avall, l'asèpsia de botigues i cafeteries, l'absurditat de les mercaderies que es venen, la transparència dels espais. M'agrada acompanyar aquells que se'n van o rebre als que arriben, i qualsevol excusa em plau per trepitjar els seus paviments nets i polits, escoltar la megafonia o admirar la feina dels amatents auxiliars que tramiten embarcaments. I també m'agraden les ficcions, siguin llegides o vistes, l'acció de les quals s'esdevé en un aeroport, sigui aquest gran o petit, intercontinental o local, civil o militar.

Sí, m'agraden, m'agraden molt, els aeroports, sempre que, és clar, no sigui jo qui hagi d'enlairar-se.

Teki

Donde se comenta lo que está por venir, al modo tradicional, y se le da una bienvenida cordial al lector, escriu Kiko Amat al próleg de Los enemigos.

En aparença el text sembla un divertiment, un petit exercici d'estil, una irònica i simpàtica mostra d'erudició, on en companyia de Plutarc es fa un cert elogi de l'enemistat, l'odi i la rancúnia. El cas, però, és que sota el suposat endreç de les formes de l'assaig, pàgina rere pàgina la veu narradora comença a prendre un protagonisme impropi del suposat gènere, i a mesura que avancem en la lectura resulta evident que no som allà on potser crèiem ser.

I així fins que arribem a l'últim capítol, al prodigiós últim capítol, on de cop descobrim on som. No pas a les pàgines d'un assaig més o menys enginyós, més o menys entretingut, més o menys profitós, sinó que ens descobrim dins la veu narradora, dins les pors i temors que l'alimenten, dins el conflicte que és, dins els dubtes i la incertesa, dins, en definitiva, d'aquell que ha gosat provar d'explicar-se.

Yami no oku

Katàiev va dir que no calia buscar la veritat: “la veritat en grec significa «tenebra, boira impenetrable»”, escriu en un cert moment Nanejda Mandelstam a Perduda tota esperança.

El cas és que el tal Katàiev, Valentín Petróvitx, fou un novel·lista soviètic, germà de l'escriptor satíric Ievgueni Petrov, un dels molts que va sacrificar la pròpia obra en benefici de la supervivència escrivint a l'estil de Walter Scott (que sembla que és el que agradava a Stalin), però també un dels pocs que no va girar del tot l'esquena als represaliats i perseguits. Sigui com sigui, la frase de Katàiev citada per Nadejda és massa llaminera com per comprovar-ne l'exactitud, no fos cas.

Misute rareta kibō (II)

La comprensió de la realitat li arriba al poeta juntament amb els poemes, perquè en ells hi ha un element d’anticipació del futur, escriu en un cert moment Mandelstam (Nadejda, no Óssip), referint-se a la poesia de Mandelstam (Óssip, no, Nadejda), a Contra tota esperança.

Però (i un cop més qui seria jo sense la possibilitat d'un però) arribar a una suposada comprensió trobo que anul·laria el poema, que el deixaria inhàbil per ser llegit, això és, interpretat per aquells que, passat el temps, s'hi atansin no pas per saber on són ni per buscar la comprensió de cap realitat, sinó la flamarada d'un intent de comprensió, d'una incerta i il·lusòria vanitat, d'un futur més desitjat que anticipat, quelcom molt més honest i llaminer que qualsevol suposada comprensió.

Miminari o kikimasu

Ho vaig començar a sentir d'infant, quan del llit estant tancava el llum i provava de dormir. No era més que un petit soroll que semblava no venir d'enlloc, no més que un petit xiulet, una mena de zumzeig agut. D'aleshores ençà aquesta remor m'ha acompanyat sempre, arreu, de dia i de nit, i només haig d'aturar-me, obviar l'exterior i parar una mica d'atenció, per sentir-la. Encara que no va ser fins l'estiu del dos mil dotze, quan vaig cometre l'estupidesa de llegir Jonathan Franzen, que vaig ensopegar amb un personatge que llegia Bernhard i que deia sentir una mena de xiulet interior, que li vaig posar nom: acufen.

Però el cas és que quan sóc al bosc, i per molt que pari atenció, no sento cap xiulet. Que per molt que provi d'aïllar-me i escoltar-me no hi ha res a fer, l'acufen no hi és. Sempre hi ha la remor de fulles, la piuladissa d'algun ocell, la fressa de l'aigua d'un torrent o el trepig de passes d'algun conegut que em recorda el lloc on sóc i m'impedeix sentir-me. I si bé m'és un goig trobar-me envoltat pels sons del bosc, el silenci de l'acufen és com un senyal que m'adverteix que aquell no és el meu lloc, que al bosc tan sols sóc un intrús o un convidat, un passavolant o un badoc, un estrany o un foraster. I és que el meu lloc potser és allà on pugui recloure'm, on pugui obviar tot exterior i pugui concentrar-me en mi mateix, ni que sigui gràcies a l'anodí zumzeig d'un so absurd que només existeix dins el meu magí.

Misute rareta kibō

Explica Mandelstam, Nadejda, no Óssip, que més enllà de la por al gulag, més enllà de la por a la mort, més enllà de la fam, de l'ostracisme, més enllà de la prohibició a treballar, més enllà de tot, hi havia la por a parlar, a escoltar, a relacionar-te amb els altres. I és que tothom podia ser un confident del poder (el germà, l'amic, el veí, el company, el conegut, qui fos) i qualsevol cosa dita podia utilitzar-se no només contra qui l'havia dita, sinó també contra qui l'havia sentida i no l'havia denunciat. D'aquesta manera, l'Estat Soviètic convertia les persones en formigues, en cèl·lules infinitesimals d’un tot aclaparador mancades de qualsevol mena de lligam amb els que fins aleshores havien sigut els seus familiars, amics, veïns, companys, coneguts i/o saludats, on l'únic sentiment possible envers els altres era la desconfiança.

Explica Mandelstam, a Perduda tota l'esperança, que això potser era el pitjor.

Kore wa mizu desu

Tenir memòria és potser la millor manera d'adonar-se de l'absurditat d'un mateix. En efecte, en recordar aquell que vam ser, allò que vam fer, allò que vam dir o allò que creiem pensar, si hom no és massa estúpid ni massa vanitós, de seguida s'adona que tot allò era ridícul i equivocat, cruel i pretensiós, absurd i forassenyat, i de seguida comença a fabular maneres d'adaptar el que sigui que es va fer, es va dir o es va creure pensar, a la nova contingència que ens tiranitza el present.

Però, per què el present hauria de ser diferent? És present, això sí, i potser per això li tenim una certa simpatia, al cap i a la fi, és amb el que ens ha tocat viure a cada moment, és l'aigua invisible, insípida i incolora que ens embolcalla, talment la faula aquella dels peixos i l'aigua. Però, goso repetir, per què el present hauria de ser diferent? Per què això que ara escric hauria de ser menys absurd, menys equivocat, menys vergonyós? I, aleshores, no seria millor callar i provar d'anar passant?

Probablement. Però, afortunadament, entre escriure aquí i callar tampoc no hi ha cap diferència.

Shamoa no paseri

El julivert d'isard, Xatardia scabra, és una petita planta endèmica de l'anomenat Pirineu Oriental. Creix per sobre dels mil nou-cents metres en tarters calcaris, arrelada sota el pedruscall, i floreix de juliol a setembre. És petita, discreta, i cal parar atenció si se la vol trobar. Acostuma a fer estada als tarters de la cara nord del Cadí, que és on més em plau ensopegar-la, sota els grans espadats que tants records i anhels em porten. Certament, no és tan coneguda ni reconeguda com la flor de neu, la mítica edelweis, Leontopodium alpinum, però potser sigui aquesta una de les seves virtuts, tal com la manca de reconeixement, parlem de plantes, bèsties, lletres o minerals, és sempre un goig.

San-nin no sakka

I és al carrer Astúries, anant apressat cap no importa on, que de cop ens creuem amb l'Stephen Dixon i així li faig saber a l'estimada companya, que és qui ve amb mi. És un escriptor?, em demana, i viu a Barcelona?, afegeix encuriosida. Sí, i no ben bé, li responc, tot afegint que en Dixon va morir fa poc més de tres anys. Ah!, conclou aleshores ella, deixant clar que no desitja ser atabalada per les meves bestieses habituals i que millor li parli de coses pràctiques, com ara la gestió del calendari familiar.

Però el cas és que ens acabem de creuar amb l'Stephen Dixon: mateixa cara, mateixes ulleres, mateixa calba, mateix posat, mateix tot. Tal com un cop l'Stefan Zweig se'm va presentar al despatx per provar de vendre'm una assegurança, i com una altra vegada vaig ensopegar amb el Mark Twain als Ferrocarrils, li insisteixo convençut tant de la certesa de les meves percepcions com de la fiabilitat de la meva memòria.

Sí, sí, em respon aleshores ella. Però si de cas, tot això, ho escrius.

Subete kudasai desu ka (II)

Potser deu ser perquè la llum ve de la paraula d'aquells que són valents; la prova d'això és que Déu va haver de parlar perquè es fes la llum, escriu Istrati a Kyra Kyralina.

Ho hauria pogut recordar ahir, quan enllaminit per un cert fragment de Giotti, em vaig embrollar intentar justificar que la paraula ho és tot. Llàstima, però, que no recordés el que ara em recorda Istrati, que Déu va haver de parlar perquè es fes la llum, tal com recull el lluminós (mai millor dit) començament de l'Evangeli segons Joan, capítol un, versicles u al tres:

Al principi existia la Paraula.

La Paraula estava amb Déu

i la Paraula era Déu.

Ella estava amb Déu al principi.

Per ella tot ha vingut a l’existència,

i res del que existeix no hi ha vingut sense ella.

Subete kudasai desu ka

L’escriptura no és idònia per fixar la veritat, encara que sigui l’únic instrument que es tingui a l’abast per mirar de fer-ho. El llenguatge va bé per fer poesia, perquè la poesia no vol expressar la veritat, sinó que és una construcció ideal, amb una veritat pròpia, que pren forma amb la paraula i acaba fent-hi un tot, escriu Virgilio Giotti a Apunts inútils.

La paraula (més que l'escriptura, que, al cap i a la fi, no és més que un instrument al servei de la mateixa paraula) trobo que ho és tot, atès que és la paraula allò que dóna una certa existència (ni que sigui fràgil i efímera) a tot allò que sembla existir. I quan dic que la paraula ho és tot, vull dir que ho pot ser tot, atès que només ho és (aquest tot) quan, tal com escriu Giotti, allò que crea la paraula és indissociable de la mateixa paraula.

Ell en diu poesia, paraula que potser es queda curta. Jo no sabria com anomenar-ho.

O-kake kudasai (IV)

M'agrada seure i gaudir de la pressa dels altres. Seure en un banc, potser al carrer o a l'andana d'una estació, i veure passar als que tenen la dissort de no ser jo anar atabalats d'aquí cap allà o d'allà cap aquí. De vegades abaixo la vista i em limito a mirar-los les sabates, i només de tant en tant, en ensopegar alguna sabata que em plagui especialment, alço la vista i em fixo per uns instants en el desconegut o desconeguda que va o torna cap a ves a saber on. És aleshores que per uns instants fabulo la vida del desconegut o desconeguda de torn, que imagino sempre luxuriosa i luxosa, excessiva i esgotadora, aliena i alienada, i un cop més no puc més que complaure'm de creure ser qui poc importa si sóc o no sóc, això és, en dErsu_, el favorit dels Déus.

Shujinkō

Cartes (1838-1867) és, sens dubte, una novel·la plena d'encerts. Primer per l'evolució que fa el seu personatge principal, un tal Fiódor, jove lletraferit a qui les circumstàncies del viure colpegen amb admirable regularitat i que, no obstant això, es manté ferm en el seu propòsit d'esdevenir escriptor. Segon, per la llibertat que l'autor ofereix als seus lectors, als qui tan sols ofereix una visió parcial dels fets narrats, de manera que sigui la imaginació dels lectors la que acabi de definir uns esdeveniments més intuïts que descrits. Tercer, per la riquesa i multiplicitat de registres del narrador, que modula el seu to en funció de si s'adreça a l'avarícia d'un editor, a l'egolatria d'un tsar o un alt funcionari, als fogots d'una amant o a la santa paciència d'un amic. I quart, i no menys important, per la riquesa del món literari que s'intueix, pel devessall d'obres que el tal Fiódor sembla escriure, com ara la correspondència entre dos pobres, les al·lucinacions d'algú que creu tenir un doble, els records d'un deportat a Sibèria, les misèries d'un ludòpata, el desgavell d'un estudiant enfollit… Tot un bé de déu que tant de bo algú arribi mai a escriure, ni que sigui el tal Fiódor, personatge principal de Cartes (1838-1867), novel·la plena d'encerts.

Nani o eiga desu ka

En un cert moment apareix en pantalla un pot de vidre cilíndric. Dins el pot hi ha un nombre indeterminat de petites esferes de vidre, d'aquelles amb què acostumen a jugar els infants. Però en aquesta ocasió juguen els adults, que no són altres que els convidats a un casament, que han d'encertar el nombre exacte de petites esferes que hi ha dins el pot cilíndric. Cada convidat, acarat amb el pot, ha de dir la seva. Els més dubten i responen a l'atzar. Altres fingeixen comptar el nombre d'esferes i acaben també responent a la babalà, a si l'encerto l'endevino. Però n'hi ha un que respon amb seguretat, que sense dubtar ofereix un número, que no recordo, i afegeix que sap del cert que la seva resposta és certa i correcta. I, efectivament, quan més endavant es compten les petites esferes, el nombre resultant és l'avançat pel personatge que acabo d'esmentar. Després, a la segona part de la pel·lícula, aquest personatge torna a sortir a escena per afirmar, amb la mateixa seguretat amb què abans ha respost al joc de les esferes, que sap del cert que en tot l'univers només hi ha vida en el nostre planeta, La Terra.

I la pel·lícula és?