divendres, 27 de gener de 2023

Kaku hito, yomu hito

És possible, fins i tot probable, que aquells que escriuen (en podria dir escriptors, però prefereixo dir aquells que escriuen) tinguin una idea més o menys precisa, més o menys completa, més o menys desenvolupada, d'allò que volen escriure.

Aleshores, a aquells que llegim (en podria dir lectors, però prefereixo dir aquells que llegim allò que escriuen aquells que escriuen), ens ha d'importar aquesta suposada idea? És a dir, hem de considerar una obra escrita com la porta d'entrada al particular laberint de la persona que l'ha escrita? O, més aviat, podem considerar aquesta mateixa obra escrita per aquells que escriuen allò que llegim com la porta d'entrada al propi laberint d'aquells que llegim allò que han escrit aquells que escriuen? Si fem cas als doctes exegetes que sovint pontifiquen sobre el que van escriure aquells que escriuen allò que altres llegim, sembla que cal considerar com a preferible la primera opció, de manera que una bona lectura per part d'aquells que llegim seria la que ens duria pel laberint d'aquell que ha escrit allò que llegim. Per contra, si decidim obviar tota exegesi i tirem pel dret, res ha d'importar-nos l'hipotètic laberint d'aquell que ha escrit allò que llegim aquells que llegim allò que escriuen aquells que escriuen allò que llegim, i podem centrar-nos en el propi laberint, que prou feina dóna.

Sigui com sigui, potser sí que hagués sigut preferible dir escriptors d'aquells que escriuen i lectors d'aquells que llegeixen allò que escriuen aquells que escriuen allò que llegeixen aquells que llegeixen allò que escriuen aquells que escriuen allò que aquells i etcètera.

dimarts, 24 de gener de 2023

Anata wa nusumu koto wa arimasen

A més del que aquí es pot llegir, sempre he tingut el lleig costum d'escriure altres coses. Primer a mà, a bolígraf, sobre els fulls en blanc, ratllats o quadriculats de no poques llibretes, amb la meva lletra diminuta i atapeïda, difícil de desxifrar. També a màquina, amb una Olivetti Lettera 32. Després amb l'ajut de l'ordinador, fent servir diversos editors de text, o en incomptables esborranys de correus. Sigui com sigui, masses són els arxius i llibretes que acumulo amb versions i reversions de tot allò que em capfica o m'interessa a cada moment, que acostumen a ser nicieses volubles i canviants, sovint irrellevants. El cas és que fa un parell d'anys vaig fer arribar un d'aquests arxius, la desena versió d'una ficció força inversemblant que se m'allargava massa, a un cert lector d'aquestes pàgines demanant-li la seva opinió. Dubtava jo, i no sabia veure si el que estava escrivint tenia algun tipus de sentit, si pagava la pena de continuar o era millor engegar-ho a la bassa i passar pàgina. I com a resposta per part d'aquest cert lector, vaig rebre una proposta de publicació en una editorial de nova creació que aquest cert lector tenia previst engegar.

El cas és que el temps ha anat passant, aquesta nova editorial ja fa cosa d'un any que belluga sota el curiós nom de La Segona Perifèria, el meu text ha arribat a la seva enèsima versió, i aquest cert lector s'ha convertit en el meu insensat editor, que ha arriscat nom i diners en portar a les llibreries el que a mi em sembla una ficció de dubtós interès. No obstant això, aquí la trobaran, si així els hi plau.

diumenge, 22 de gener de 2023

Watashi wa yama o arukimasu (II)

Però no només són els paisatges llegits, també és el record dels paisatges trepitjats, dels paisatges viscuts, dels paisatges enyorats, allò que em permet espigolar aquí i allà els elements necessaris per construir-me un nou paisatge fet a mida, un indret sempre volàtil i contingent que es transforma segons l'humor que em pren a cada moment.

I això torna a ser així especialment en el record de la natura mineral d'alta muntanya. La travessa feta al llarg de les crestes de Salenques i Tempestats, els espadats de la cara nord del Cadí, la imponent cara nord del Pedraforca, el circ de Gavarnie, les agulles d'Amitges... Però, un cop més, que en sé jo d'aquells paisatges, que en sé jo del que vaig viure fa anys, quan m'arrapava a les arestes d'aquelles roques cantelludes, que en sé jo d'aquell que potser vaig ser. Però quin goig, això sí, deambular per aquests indrets inexistents que el record em permet, encara avui, crear i trepitjar.

dijous, 19 de gener de 2023

Watashi wa yama o arukimasu

Sovint em plau llegir llargues i detallades descripcions de paisatges. No pas, és clar, per fer-me una idea del paisatge descrit, avinentesa impossible i potser indesitjable. Tampoc per copsar la impressió que el paisatge de torn ha produït en la veu narradora, atès que encara és més difícil accedir al pensament dels altres. No, no pas. És, tan sols, que la lectura de llargues i detallades descripcions de paisatges em permet espigolar això i allò per tal de construir-me un nou paisatge a mida, un indret volàtil i contingent que es transforma segons l'humor que em pren a cada moment.

I això és així especialment en la descripció de la natura mineral d'alta muntanya, per exemple amb les tarteres i geleres per on deambula el monstre creat pel doctor Frankenstein, o amb els espadats per on transita el tinent Drogo en els seus intents de precisar amb exactitud una línia fronterera. Què sé jo de com eren aquells paisatges, si és que eren, què sé jo de com els van imaginar Shelley o Buzzati, què sé jo d'aquelles roques. Però quin goig, això sí, deambular per aquells indrets inexistents que aquelles paraules em permetien, em permeten encara avui, crear i trepitjar.

divendres, 13 de gener de 2023

Doko ni ikimasu ka

Abans de fundar Der Blaue Reiter, Kandinski passà una temporada a Murnau, una petita ciutat a la riba del llac Staffelsee, a Baviera. I fou precisament allà on Kandinski concretà moltes de les seves intuïcions en unes pintures ben acolorides i absolutament personals i inconfusibles. El cas és que en els mateixos anys que Kandinski feu estada a Murnau, un jove anomenat Friedrich Wilhelm Plumpe visità la ciutat en companyia d'un amic, essent tan forta la impressió que els paisatges de la ciutat causaren al jove Plumpe, que aquest, un cop inicià la seva carrera en el món de la faràndula, i per no pertorbar el noble cognom familiar, adoptà el cognom de Murnau com a propi. Què devia tenir Murnau, que encisà d'aquesta manera al pintor i al cineasta?

Lübeck, ciutat hanseàtica, també sembla que va seduir a Plumpe, ara ja dit Murnau, que el mil nou-cents vint-i-dos filmà part de la seva pel·lícula potser més recordada, Nosferatu, eine Symphonie des Grauens, diuen que inspirat per unes pintures de Munch. Aleshores, però, un altre il·lustre ja havia abandonat la ciutat de la seva infantesa. En efecte, Thomas Mann, nascut a Lübeck, retratà la ciutat a Buddenbrooks - Verfall einer Familie, però per aleshores residia a Munic, Baviera, a la vora de la petita ciutat de Murnau.

Molts anys després, el mil nou-cents setanta-nou, Werner Herzog filmà una nova versió de la història de Nosferatu, Nosferatu - Phantom der Nacht, però ho feu a Delft, ciutat que jo mateix vaig visitar als anys noranta, aprofitant l'estada d'uns coneguts a la Technische Universiteit Delft. També vaig visitar Amsterdam, Rotterdam, Hilversum i Utrech. Malgrat això, em va mancar anar a Haarlem, seu del museu Frans Hals. I encara que Hals és nascut a Anvers, fou a Haarlem on cresqué, visqué i desenvolupà la major part de la seva obra, quan la família paterna abandonà Anvers a conseqüència de la Guerra dels Vuitanta Anys.

Aleshores, on anar? Murnau, Lübeck, Delft o Haarlem?

divendres, 6 de gener de 2023

Kochira wa Hals-sama dewa arimasen

Poc abans de marxar un acolorit quadre capta la meva sempre volàtil atenció, Herbstlandschaft in Oldenburg, de Karl Schmidt-Rottluff. El paisatge, en tractar-se d'un paisatge, permet identificar alguns elements, com ara el verd boscà que tanca l'horitzó, un parell de construccions de caràcter agrícola (potser un mas i un corral) i fins a tres amuntegaments de fenc. Però el que em crida l'atenció no és, és clar, cap d'aquests elements, sinó la manera amb què Schmidt-Rottluff omple de color el llenç, com tota la tela és atapeïda de petites taques de colors vius que, si bé poden arribar a recordar la tècnica de van Gogh, es deslliguen per complet dels elements que representen, de manera que decideixo prescindir de crosses figuratives i em deixo seduir pel poder de la composició, per l'amuntegament de colors vius, per la contingència del traç, per la intranscendència d'allò representat.

El cas és que no conec gens l'obre Schmidt-Rottluff, de manera que un cop sóc de tornada a la confortabilitat de la llar cerco informació. I és a la pantalla de l'ordinador on contemplo nombroses pintures que, sota diverses formes, insisteixen en un intens i ben particular ús del color. Però en cap altra pintura trobo una dematerialització tan evident com a Herbstlandschaft in Oldenburg, de manera que allò que més m'ha enllaminit del quadre no és pas una passa més en el camí cap a l'abstracció, tal com jo havia cregut, sinó una simple marrada, una innocent provatura, un petit joc, atès que, ai las, un altre fou el camí triat per Shmidt-Rottluff.

dimarts, 3 de gener de 2023

Kochira wa Hals-sama desu

Nou anys després torno a ser davant d'una certa pintura de Frans Hals, Vioolspelende man in een duinlandschap. I com nou anys enrere torno a quedar bocabadat per l'expressivitat del traç de Hals, especialment a l'hora d'empastar les mans del violinista. Però el més sorprenent i admirable és que la pintura de Hals està datada cap el mil sis-cents trenta, avinentesa que més que pintor o retratista, fa de Hals un profeta. Encara mes quan unes sales més enllà ensopego amb una prou coneguda pintura de Monet, la inacabada L'Amazone, del mil vuit-cents vuitanta-dos, on l'instant està perfectament aconseguit amb un traç que en tot em remet a les mans del violinista de Hals, especialment quan Monet suggereix els guants de l'amazona amb unes pinzellades ràpides i evanescents.

I és ennuvolat per l'emoció del moment, que en un tres i no res provo de bastir una nova teoria amb la que explicar l'evolució de la pintura occidental des dels primitivistes anteriors a Hals fins als epígons que li són posteriors, talment Hals fos una mena de punt zero on tot neix i mor. Afortunadament, o no, unes sales més enllà ensopego amb un parell de les pintures que Kandinski pintà a Murnau, d'aquella etapa seva entre puntillista, fauvista i quesèjoista que tant m'enllamineix, i el pensament em fuig aleshores fins a la ciutat bàvara, i d'allà, per sorprenents associacions que ara no venen al cas, a Lübeck, i de Lübeck a Delft, i de Delft a la trista certesa que el museu ja tanca i és hora d'anar passant.

diumenge, 1 de gener de 2023

Oji pakkēji

De cop, resto aturat davant d'un petit retrat titulat El tío paquete, de Goya, que per tema, cruesa, tècnica i cromatisme em recorda a les anomenades Pintures Negres que fan estada a l'altra banda del Passeig. El cas és que davant del retrat de Goya, em ve el record dels retrets que Joan Maragall adreçà a Víctor Català amb motiu de la publicació de Drames rurals. Retreia aleshores Maragall a Català que aquesta semblés seduïda tan sols per l'hòrrid de la vida, per allò de repugnant i esgarrifós que té el viure. Però el fet és que, si més no cap al final dels seus anys, Goya fa exactament el mateix que anys després farà Català, talment la seva mirada només sabés veure l'inevitable horror de la condició humana. Només que a Goya ningú no li'n fa retret. Qui gosaria? En canvi, amb Català tots s'hi posen, i ja des de la presentació de La Infanticida als Jocs Florals d'Olot, és lloc comú titllar Català de macabra i exagerada. I ho és? Sens dubte, com també ho és Goya, com potser ho acabarem sent tots, arribat el moment.

Potser és, només, que Català s'hi posà massa aviat. Però, com diu la dita, feina feta no té destorb.

dimecres, 28 de desembre de 2022

Warushawa

Jo no parlo polonès. Ni poc ni molt, gens. No obstant això, amb el temps he après a identificar els cognoms polonesos, sovint acabats en ki, com ara Chmielewski, Kieślowski, Kijowski, Konwicki, Leszczyński, Majewski, Marczewski, Pawlikowski, Polanski, Skolimowski, Rybczyński o Żuławski, tots ells inpronunciables. És potser per això que atès que el director de la cosa respon al cognom de Matuszynski, en un inici he pensat que es tractava d'una pel·lícula polonesa. Encara més quan els personatges semblaven bellugar-se per la ciutat de Varsòvia, que no per res és la capital de Polònia, i que els noms dels personatges, així com la sonoritat del que deien, em remetien al que normalment identifico com a polonès. 

Però a mesura que avançava el metratge, a mesura que tot es feia evident i previsible, a mesura que tot es reduïa al tòpic, a mesura que els actors deambulaven en uns personatges que no eren més que arquetips, a mesura que l'avorriment em guanyava i el desgavell era majúscul, m'he dit que no, que aquest tal Matuszynski no podia ser de cap de les maneres polonès. Potser ucraïnès o moldau, qui sap si bielorús o serbi, però de cap manera polonès, atès que cap director polonès faria un nyap com aquest Zeby nie bylo sladów.

dimecres, 21 de desembre de 2022

Watashi wa neji ga suki desu

M'agraden els cargols, vull dir els visos, tiges cilíndriques o còniques amb un sortint o filet de secció rectangular, triangular, etc., que dibuixa sobre la seva superfície una hèlice contínua, i que es fixa en el cos on penetra encaixant dins les espires en buit que ella mateixa s’obre o que porta la femella.

M'agrada també la seva petitesa, aquell poder tenir-los al palmell de la mà, aquell poder-los desar drets recolzats sobre una superfície horitzontal o poder-los fer rodolar al voltant del seu cap. I encara m'agrada més l'hipnòtic moviment de la seva rosca, que em remet a la màgia d'hèlices i espirals, especialment al cinema, com ara a Vertigo, on ja l'espiral de la il·lustració publicitària de Saul Bass ens transporta a l'acrofòbia del seu protagonista, i on inclús el monyo del pentinat de Kim Novak ens recorda la trasbalsadora corba descrita per un punt que gira al voltant d’un eix allunyant-se’n contínuament segons una llei determinada.

I és que m'agraden els cargols, vull dir els visos, tiges cilíndriques o còniques amb un sortint o filet de secció rectangular, triangular, etc., que dibuixa sobre la seva superfície una hèlice contínua, i que es fixa en el cos on penetra encaixant dins les espires en buit que ella mateixa s’obre o que porta la femella.

divendres, 16 de desembre de 2022

Mottomo nigai okashi

Fa temps, molt, vaig escriure que l'avorriment és un gran plaer, el millor de tots, el més gustós, el més satisfactori, el més profitós. Hi reconeixia, això sí, que la lectura potser se li podia comparar, però sempre des d'una posició subordinada i subalterna, i que altres passatemps més hedònics, com ara el sexe, el menjar o el beure, no eren més que succedanis de difícil control. Hi havia també l'escriptura, vaig escriure, però entomada seriosament resulta massa esquerpa i dolorosa com per resultar plaent. I, finalment, només restava la més amargant de les llaminadures, l'èxit, allò que se'ns dona quan fem el que de nosaltres s'espera, però això, és clar, no és, no pot ser, no hauria de ser, un plaer.

I no sé si em satisfà comprovar que, tants anys després, continuo creient el mateix.

dissabte, 10 de desembre de 2022

Kochira wa Soler-san desu (II)

I és en un cert moment que l'autor sembla engrescar-se. Del particular, Soler, l'autor escala amunt sense cap mena de vertigen cap a l'universal. I ja no és només Soler, o la dita generació dels setanta, ni la dels vuitanta, ara ja és tot el segle vint, arreu: les avantguardes, la modernitat, la postmodernitat, la new-age, el futur, el cinema, la música, la televisió, tot (i quan dic tot vull dir Tot). I és en aquest cert moment, amb prop de sis-centes pàgines al darrere, que un fil relliga aquest tot en una mena de teoria que sembla explicar, de manera sintètica i fins i tot entenedora, ell que la literatura ha sigut al llarg d'aquests darrers cent anys.

Però un cop al cim, l'autor, per evitar potser malentesos, i abans d'esplaiar-se amb el bonic paisatge que l'envolta, ens recorda que tot el que diguem sobre una persona, amb pretensions de dir la veritat, serà sempre una ficció. I qui sap si és potser per això que la segona part de la novel·la porta precisament aquest títol, Ficció, que és el que són les teories, ja pretenguin aquestes entretenir amb minúcies quàntiques o amb textualismes diversos.

divendres, 9 de desembre de 2022

Kokki

Em va comentar ahir un conegut que en acabar un cert partit de futbol, un jugador de l'equip guanyador va exhibir com a mostra d'alegria la bandera de l'Estat de Palestina, amb les seves tres franges horitzontals (negra, blanca i verda) i el triangle vermell al cantó esquerre. I el conegut aquest m'ho va comentar admirat, com si d'alguna manera resultés admirable, lloable, o simplement sorprenent que un jugador de la selecció de futbol del Marroc exhibís l'esmentada bandera. Admirable, lloable o simplement sorprenent (a més de certament temerari), hauria estat exhibir la bandera de la República Àrab Saharauí Democràtica que, a més a més, és gairebé idèntica a la de l'Estat de Palestina, de la que només es diferencia per l'afegitó d'una mitja lluna i una estrella vermelles al mig de la franja blanca central.

És exactament la mateixa situació que es dona a casa nostra, amb tota la patuleia que acostuma a defensar el dret a l'autodeterminació de qui sigui, excepte la dels propis indígenes.

diumenge, 4 de desembre de 2022

Nito monogatari

No només al principi, sinó també al llarg de pràcticament tota la narració, la veu narrativa és una, omniscient i externa, que explica amb poc o molt detall tot allò que l'autor troba necessari explicar. Però de cop, després de cinc-centes setanta pàgines (que no són poques), aquesta veu diu de dues en dues i de tres en tres, deixem cases enrere… I sí, diu deixem, no pas deixen, talment la veu es correspongués amb la d'alguns dels personatges que viatgen dalt del carruatge que fuig de París. I no, no és pas una errata, atès que al llarg de les dues pàgines que falten per finalitzar el capítol, el tretzè de la tercera part, es manté aquesta primera veu del plural que, no obstant això, desapareix en els dos capítols que resten per finalitzar la narració.

Potser només és que l'autor es deixa anar, que pres per l'emoció del moment opta per una primera persona del plural que ho inclou tot, personatges, autor, lectors, tots i tothom dalt del carruatge que fuig de París, que fuig del terror, que fuig de la utopia. Una primera persona que ens endinsa dins els pensaments del pragmàtic Carton, de la folla determinació d'una ciutadana o dels temors d'una apocada Lucie, talment tots, personatges, autor, lectors, ho veiéssim i ho sabéssim tot i poguéssim viure l'horror del moment, la paüra dels inclements idealistes que tot ho volen sacrificar a l'altar revolucionari.

O, més aviat, tan sols és que en faig un gra massa i sóc jo qui es deixa anar, pres pels meus habituals prejudicis.

dimarts, 29 de novembre de 2022

Kochira wa Gòrgies-san desu (II)

Llegeixo que enguany, a la Biennal de Venècia, es detecta un cert retorn a allò que hom acostuma a anomenar figuració, en detriment d'allò que hom acostuma a anomenar abstracció.

Evidentment, per qui això escriu, jo mateix, tot és abstracció, doncs en atendre allò que va establir Gòrgies de Leontins, això és, que no existeix res, que si existís alguna cosa no es podria conèixer, i que si existís alguna cosa i es pogués conèixer no es podria comunicar, ¿com representar allò que no és, allò que en cas de ser seria incognoscible i que, en cas de ser i ser cognoscible fora incomunicable?

En conseqüència, qui això escriu, jo mateix, és (sóc) de l'opinió que l'anomenada figuració no és més que una abstracció poruga, una abstracció postmoderna, incomplerta i equivocada, una abstracció que no gosa mirar de fit a fit al no res que tot és, que tots som, doncs, tal com va escriure Pla, no som res, però fa de mal dir, essent precisament aquest mal dir allò que s'acostuma a anomenar figuració.

divendres, 25 de novembre de 2022

Yakkaina mondai ga arimasu

Per irrellevants raons laborals que no venen al cas, aquesta darrera setmana m'he vist embolicat en una situació desagradable que, si l'atzar així ho decidís, podria comportar unes conseqüències encara molt més desagradables. Aquesta situació inicial m'ha dut a haver de mantenir nombroses trucades telefòniques, circumstància que em desplau, i m'ha fet redactar nombrosos correus electrònics en què, en un castellà endreçat i polit, havia d'expressar la contundència i inflexibilitat de la meva postura, alhora que havia de mostrar-me dialogant i oferir una sortida acceptable per la resta de les parts, això és, una administració pública que no vol soroll, i una entitat social acostumada a imposar-se mitjançant la coacció i l'ús de la força. En resum, l'administració pública tem a l'entitat social, i per evitar l'enuig d'aquesta pretén que uns tècnics externs donem el nostre vistiplau a una actuació irregular que pot comportar un risc potser improbable però certament possible.

El cas, i més enllà de les lletges conseqüències que sens dubte em durà tot plegat, és que el repte d'haver d'expressar per escrit els meus arguments de manera prudent i conciliadora, però a la vegada contundent en una llengua que no és la meva, ha estat, si més no, un petit i inesperat plaer.

diumenge, 20 de novembre de 2022

Kochira wa Síssif-sama desu (VII)

Crec ser de l'opinió que fa temps que Síssif va ser dispensat de la seva penitència. Entenguem-nos-en, que un tipus traginés tot el sant dia, tots els sants dies de l'any, any rere any, una grossa pedra pendent amunt per, un cop li rodolés pendent avall, tornar a començar, seria, en aquest temps que ens ha tocat viure, un espectacle sensacional. Però, han vist cap imatge als telenotícies? Cap vídeo a Youtube? Cap imatge a Twitter o Instagram? Cap fulletó publicitari on per dotze euros se'ls ofereixi un viatge als racons de l'Hades en autocar de luxe en què, després de fer-los una demostració de certs productes utilíssims, es visités l'indret on el tal Síssif arrossega la seva roca? Oi que no?

Síssif, Prometeu, Tàntal… Segur que tots han sigut dispensats de llurs penitències, que tots han vist com llurs captors desistien (potser farts del captiveri que suposava fer de captors), que tots han hagut d'entomar el tràngol de tornar a viure (malgrat ser morts), d'haver-se de reinventar, d'haver de desaprendre la rutina dels darrers tres o quatre mil anys. I de pura desorientació no m'estranyaria que, bruts i llardosos, captessin almoina en qualsevol racó entonant ves a saber quina ridícula cantarella. I que, si més no el tal Síssif, acabés enyorant el temps en què era condemnat a traginar tot el sant dia, tots els sants dies de l'any, any rere any, una grossa pedra pendent amunt per, un cop li rodolés pendent avall, tornar a començar.

diumenge, 13 de novembre de 2022

Jūichi-gatsu no hon

Desvagat, reviso les dues llibretes on tinc anotades les lectures fetes al llarg dels darrers trenta-set anys, i pres per un incert caprici començo a anotar què és el que l'atzar em duia a llegir cada onze de novembre d'aquests darrers trenta-set anys. En resum trenta llibres escrits per homes i set per dones; quinze escrits originalment en anglès, cinc en català, quatre en alemany, tres en japonès, dos en rus, castellà i francès, i un en grec, hongarès, asturià i italià; vint-i-nou novel·les, quatre llibres de relats, tres de memòries i un de poesia.

El cas, sens dubte irrellevant, però certament curiós, és que els tres llibres escrits originàriament en japonès són d'un mateix autor, Junichirō Tanizaki. I encara és més curiós que el llibre que just ahir vaig acabar també és de Tanizaki, Retrat de Shukin, talment Tanizaki fos un autor per llegir a mitjan novembre. Només dos altres autors es repeteixen, Quim Monzó i Patricia Higstmith, però d'ambdós n'he llegit tants llibres, que ben segur sortirien a qualsevol altra llista que em vagués fer. Però Tanizaki només pot sortir en aquesta, la de mitjans novembre.

A més, comptant amb la lectura acabada ahir, tan sols he llegit quatre llibres de Tanizaki, i irrellevant, però certament curiós, repeteixo, tots quatre llegits a mitjan novembre. A no ser, és clar, que tot el que fins ara porto escrit no sigui més que un sopar de duro, que bé podria ser, o que sí, que Tanizaki és un autor que només pot ser llegit en novembre.

divendres, 4 de novembre de 2022

Kochira wa Brasch-san desu ka

Sembla ser que Thomas Brasch va existir. Que Thomas Brasch va néixer al Yorkshire, que Thomas Brasch va viure a la RDA, que Thomas Brasch va anar a una escola militar per a infants, que Thomas Brasch va protestar per l'ocupació soviètica de Txecoslovàquia, que Thomas Brasch va fer estada a la presó, que Thomas Brasch va escriure amb envejable talent, que Thomas Brasch  va fer de manyà, que Thomas Brasch va emigrar a occident, que Thomas Brasch va viure l'èxit, que Thomas Barsch es fotia de tot, que Thomas Barsch va dirigir cinema, que Thomas Brasch va estimar i, sobretot, es va estimar. Sembla ser que, en definitiva, Thomas Brasch va viure i va morir, va gaudir d'uns cinc minuts molt ben aprofitats i va permetre, i això potser és el més important de tot el que va fer, que Andreas Kleinert ens expliqui qui va ser aquell a qui coneixem sota el nom de Thomas Brasch.

dijous, 3 de novembre de 2022

Seishin byōin no monogatari (II)

... no te’n podies escapar; no podies anar enlloc; no et podies amagar d’allò que se’t regirava dins del cap, escriu Bette Howland a Mòdul 3.

I tal com ja avançava aquí, és precisament això, aquest no poder-se escapar, aquest no poder anar enlloc, aquest no poder-se amagar, allò que fa que les novel·les protagonitzades per malalts mentals que fan estada en un sanatori per a malalts mentals s'hagin de constituir en gènere literari a part, l'enèsim, aquell on la veu de la demència ho monopolitza tot, aquell on el dolor és sempre gratuït, aquell on no hi ha res a entendre, aquell que és tan dolorós de llegir. I és que res de més pertorbador que la mirada d'un foll, que les paraules d'un boig, que les maneres d'un dement, per aquells que vivim la ficció d'una incerta i sempre contingent normalitat.

dimarts, 1 de novembre de 2022

Seishin byōin no monogatari

He escrit més d'un cop que un dels gèneres literaris més importants i reeixits de tots els temps és el format per les novel·les l'acció de les quals s'esdevé dins un sanatori antituberculós. I ho he escrit tants cops que ara no cal tornar-hi, si no és per preguntar-se que passa amb les novel·les l'acció de les quals s'esdevé a l'interior no d'un sanatori antituberculós, sinó, per exemple, d'un sanatori per a malalts mentals. Són aquestes segones d'alguna manera comparables a les primeres?

Per una banda hi ha uns condicionants similars, com ara els espais limitats, la petita comunitat de malalts, metges, visitants i personal auxiliar, la malaltia, la impossibilitat de guariment, la proximitat de la mort, el desig de viure (o morir), el món exterior (proper i llunyà a la vegada), l'absurda esperança en un futur alliberador… Però per l'altra hi ha un element que ho diferencia tot, com és la suposada bogeria dels estadants en el segon tipus de sanatori, que els fa captenir amb unes formes més aviat pintoresques. No obstant això, és aquest pintoresquisme rellevant? Hi ha alguna diferència digna d'esment entre un malalt mental i un malalt de tuberculosi? 

I haig de respondre que sí, que crec que sí, que goso afirmar que sí. Per irrellevants raons que ara no venen al cas, he hagut de tractar de ben a la vora amb diversos malalts mentals, i aquest tracte m'ha fet adonar que la percepció que aquests malalts tenen de tot el que els envolta està massa condicionada per la pròpia malaltia, que tot ho deforma, ho simplifica, ho estrafà, ho monopolitza i ho distorsiona, de manera que és molt difícil que aquesta veu pugui, d'alguna manera, veure més enllà de la malaltia. I no, no dic que la veu d'un malalt mental sigui d'alguna manera menys interessant, menys vàlida, menys important que la veu d'un malalt de tuberculosi. No, no pas, ambdues són igual d'irrellevants (com irrellevants són la majoria de veus), però el que ambdues són és ontològicament dispars, de manera que trobo poc adequat englobar-les dins d'un mateix sac, ni que sigui el d'un arbitrari i poc ortodox gènere literari, el format per les novel·les l'acció de les quals s'esdevé dins d'un sanatori antituberculós.

dijous, 27 d’octubre de 2022

Nanimonai uchū

Fa uns anys vaig llegir un text de poc més de dues-centes pàgines on el seu autor, Lawrence Krauss, provava d'explicar els fonaments teòrics que podien arribar a justificar que l'atzar creés l'univers on sembla que hi som a partir del no-res. Com és habitual en aquest tipus de ficcions, la narració se'm feia molt confusa i em costava seguir els arguments plantejats. Tot eren partícules, forces, energia, matèria, antimatèria, cúmuls i coses així. Sigui com sigui la hipòtesi era atractiva i, si més no, podia servir per resoldre certs dubtes: què hi havia abans del començament? No res. Per què va començar tot? Per atzar.

El cas és que en un cert moment el protagonista de Molloy, potser el mateix Molloy, qui sap si el propi Beckett, es pregunta Què fotia Déu abans de la creació?, avinentesa que m'ha fet recordar la faula de Krauss i aventurar una hipotètica resposta. I és que fent un bonic paral·lelisme bé es podria considerar que, en el moment de crear-ho tot, Déu també es va crear a si mateix, ni que fos per mer atzar, ni que fos a partir del no-res.

diumenge, 23 d’octubre de 2022

Otoka ga jitensha de ikimasu

Hi ha certes lectures, en aparença breus, que cal dilatar en el temps tant com sigui possible, fins al punt, tal vegada, de deixar-les inconcluses per així no escapar mai de la seva veu. Certes lectures que, a més de breus, acostumen a ser confuses, poc clares, on es narren pocs o cap esdeveniment, on els personatges també són pocs, si és que no són tots el mateix, on el paisatge és també incert i esquerp, on tot porta a un cert desassossec, i prou, que ja he dit quatre cops cert (si també compto l'incert.).

Dic, doncs, que hi ha… algunes lectures, en aparença breus, que cal dilatar en el temps tant com sigui possible, fins al punt, tal vegada, de deixar-les inconcluses per així no escapar mai de la seva veu. Però és difícil perseverar, alentir el ritme, combinar-lo amb altres lectures, amb altres tasques, i per molt que vas relegant la lectura potser a una frase diària, a una paraula, potser a una síl·laba o una lletra, a una coma o a un punt, al cap i a la fi, tot acaba. És llei de vida, que diuen els imbècils.

Així que, finalment i amb gran pesar, he acabat la lectura de Molloy, de Beckett.

dimecres, 19 d’octubre de 2022

Shita ni ikimasu

Si més no un cop a la vida, talment el musulmà que peregrina a La Meca, un heroi com Déu mana ha de descendir als inferns. El precedent l'establí Guilgameix, i es feu tan popular en l'imaginari del moment (entenent per moment els tres o quatre mil anys que precediren l'anomenat any zero), que fins i tot hi ha una paraula que posa nom al fet, catàbasi, del grec antic κατάβασις, que vindria a voler dir anar a sota. I s'entendrà que un viatge d'aquest tipus no es fa per no res. El propi Guilgameix l'emprengué mogut pel desig d'esdevenir immortal, Hèracles davallà per capturar al ca Cèrber, Orfeu hi anà per recuperar l'estimada Eurídice, i etcètera.

El fet, però, és que hi ha un cas que escapa als motius habituals, el d'Ulisses, que davallà a l'Hades per informar-se sobre la millor manera de tornar a casa, com qui consulta el Google Maps del moment. Entenguem-nos-en, Ulisses ja havia rebutjat la immortalitat quan aquesta li fou oferta per Calipso. Viure per sempre en una illa paradisíaca, ser sempre jove, sodomitzar eternament a una bella nimfa… esgarrifós, sens dubte, i d'aquí que el murri Ningú en tingués prou amb un, set o deu anys d'aquesta vida regalada. I clar, un cop rebutjada la immortalitat, quin motiu podia oferir Homer per justificar l'obligat viatge del seu protagonista? Doncs la cosa aquesta del Google Maps, que de tan poca-solta, suposo que degué ser una esmena de l'editor de torn, un tal Ptolemeu.

diumenge, 16 d’octubre de 2022

Seiyōtamagotake

Un cop més em quedo enrere, collint camagrocs d'entre la molsa, de manera que quan aixeco el cap sóc lluny de les veus dels altres, que ja deuen ser carena enllà. Provo aleshores d'apressar-me, però un petit punt que s'amaga sota les fulles m'immobilitza, no més que una petita bola blanca, esquerdada per dalt, i d'on, talment fos un ou, sembla endevinar-se el rovell. Un reig, crido incrèdul, i és que en tots els anys que fa que collim bolets per aquells boscos, mai hem ensopegat un reig. Camagrocs, pinetells, rovellons, peus de perdiu, llenegues, mollerics, fredolics, peus de rata… però mai un reig. És així que embadalit m'hi assec a la vora, el cullo i tot seguit, prenent l'esmolat ganivet que duc al cistell, el vaig tallant a làmines fines que començo a menjar.

I és just en aquell moment, en l'instant de notar la dolçor del reig, la untuositat de la seva textura i el sorprenent gust de mar que li és propi, que de cop em sé immortal. I en saber-me immortal m'imagino lligat a aquell lloc i a aquell instant, i m'imagino allà ajagut, endormiscat al llarg de tot un any, fins que arribat el moment l'olor d'un nou reig em torni a despertar, i em torni jo a encaterinar amb ell i el torni a contemplar embadalit, fins al moment de collir-lo de nou i tornar-lo a menjar per, tot seguit, tornar-me a endormiscar fins a la propera tardor. I això cent, mil, deu mil, deu mil cops deu mil, en ser com és el temps no més que xavalla per aquells que ens sabem immortals.