Yakkaina mondai ga arimasu

Per irrellevants raons laborals que no venen al cas, aquesta darrera setmana m'he vist embolicat en una situació desagradable que, si l'atzar així ho decidís, podria comportar unes conseqüències encara molt més desagradables. Aquesta situació inicial m'ha dut a haver de mantenir nombroses trucades telefòniques, circumstància que em desplau, i m'ha fet redactar nombrosos correus electrònics en què, en un castellà endreçat i polit, havia d'expressar la contundència i inflexibilitat de la meva postura, alhora que havia de mostrar-me dialogant i oferir una sortida acceptable per la resta de les parts, això és, una administració pública que no vol soroll, i una entitat social acostumada a imposar-se mitjançant la coacció i l'ús de la força. En resum, l'administració pública tem a l'entitat social, i per evitar l'enuig d'aquesta pretén que uns tècnics externs donem el nostre vistiplau a una actuació irregular que pot comportar un risc potser improbable però certament possible.

El cas, i més enllà de les lletges conseqüències que sens dubte em durà tot plegat, és que el repte d'haver d'expressar per escrit els meus arguments de manera prudent i conciliadora, però a la vegada contundent en una llengua que no és la meva, ha estat, si més no, un petit i inesperat plaer.

Kochira wa Síssif-sama desu (VII)

Crec ser de l'opinió que fa temps que Síssif va ser dispensat de la seva penitència. Entenguem-nos-en, que un tipus traginés tot el sant dia, tots els sants dies de l'any, any rere any, una grossa pedra pendent amunt per, un cop li rodolés pendent avall, tornar a començar, seria, en aquest temps que ens ha tocat viure, un espectacle sensacional. Però, han vist cap imatge als telenotícies? Cap vídeo a Youtube? Cap imatge a Twitter o Instagram? Cap fulletó publicitari on per dotze euros se'ls ofereixi un viatge als racons de l'Hades en autocar de luxe en què, després de fer-los una demostració de certs productes utilíssims, es visités l'indret on el tal Síssif arrossega la seva roca? Oi que no?

Síssif, Prometeu, Tàntal… Segur que tots han sigut dispensats de llurs penitències, que tots han vist com llurs captors desistien (potser farts del captiveri que suposava fer de captors), que tots han hagut d'entomar el tràngol de tornar a viure (malgrat ser morts), d'haver-se de reinventar, d'haver de desaprendre la rutina dels darrers tres o quatre mil anys. I de pura desorientació no m'estranyaria que, bruts i llardosos, captessin almoina en qualsevol racó entonant ves a saber quina ridícula cantarella. I que, si més no el tal Síssif, acabés enyorant el temps en què era condemnat a traginar tot el sant dia, tots els sants dies de l'any, any rere any, una grossa pedra pendent amunt per, un cop li rodolés pendent avall, tornar a començar.

Jūichi-gatsu no hon

Desvagat, reviso les dues llibretes on tinc anotades les lectures fetes al llarg dels darrers trenta-set anys, i pres per un incert caprici començo a anotar què és el que l'atzar em duia a llegir cada onze de novembre d'aquests darrers trenta-set anys. En resum trenta llibres escrits per homes i set per dones; quinze escrits originalment en anglès, cinc en català, quatre en alemany, tres en japonès, dos en rus, castellà i francès, i un en grec, hongarès, asturià i italià; vint-i-nou novel·les, quatre llibres de relats, tres de memòries i un de poesia.

El cas, sens dubte irrellevant, però certament curiós, és que els tres llibres escrits originàriament en japonès són d'un mateix autor, Junichirō Tanizaki. I encara és més curiós que el llibre que just ahir vaig acabar també és de Tanizaki, Retrat de Shukin, talment Tanizaki fos un autor per llegir a mitjan novembre. Només dos altres autors es repeteixen, Quim Monzó i Patricia Higstmith, però d'ambdós n'he llegit tants llibres, que ben segur sortirien a qualsevol altra llista que em vagués fer. Però Tanizaki només pot sortir en aquesta, la de mitjans novembre.

A més, comptant amb la lectura acabada ahir, tan sols he llegit quatre llibres de Tanizaki, i irrellevant, però certament curiós, repeteixo, tots quatre llegits a mitjan novembre. A no ser, és clar, que tot el que fins ara porto escrit no sigui més que un sopar de duro, que bé podria ser, o que sí, que Tanizaki és un autor que només pot ser llegit en novembre.

Kochira wa Brasch-san desu ka

Sembla ser que Thomas Brasch va existir. Que Thomas Brasch va néixer al Yorkshire, que Thomas Brasch va viure a la RDA, que Thomas Brasch va anar a una escola militar per a infants, que Thomas Brasch va protestar per l'ocupació soviètica de Txecoslovàquia, que Thomas Brasch va fer estada a la presó, que Thomas Brasch va escriure amb envejable talent, que Thomas Brasch  va fer de manyà, que Thomas Brasch va emigrar a occident, que Thomas Brasch va viure l'èxit, que Thomas Barsch es fotia de tot, que Thomas Barsch va dirigir cinema, que Thomas Brasch va estimar i, sobretot, es va estimar. Sembla ser que, en definitiva, Thomas Brasch va viure i va morir, va gaudir d'uns cinc minuts molt ben aprofitats i va permetre, i això potser és el més important de tot el que va fer, que Andreas Kleinert ens expliqui qui va ser aquell a qui coneixem sota el nom de Thomas Brasch.

Seishin byōin no monogatari (II)

... no te’n podies escapar; no podies anar enlloc; no et podies amagar d’allò que se’t regirava dins del cap, escriu Bette Howland a Mòdul 3.

I tal com ja avançava aquí, és precisament això, aquest no poder-se escapar, aquest no poder anar enlloc, aquest no poder-se amagar, allò que fa que les novel·les protagonitzades per malalts mentals que fan estada en un sanatori per a malalts mentals s'hagin de constituir en gènere literari a part, l'enèsim, aquell on la veu de la demència ho monopolitza tot, aquell on el dolor és sempre gratuït, aquell on no hi ha res a entendre, aquell que és tan dolorós de llegir. I és que res de més pertorbador que la mirada d'un foll, que les paraules d'un boig, que les maneres d'un dement, per aquells que vivim la ficció d'una incerta i sempre contingent normalitat.

Seishin byōin no monogatari

He escrit més d'un cop que un dels gèneres literaris més importants i reeixits de tots els temps és el format per les novel·les l'acció de les quals s'esdevé dins un sanatori antituberculós. I ho he escrit tants cops que ara no cal tornar-hi, si no és per preguntar-se que passa amb les novel·les l'acció de les quals s'esdevé a l'interior no d'un sanatori antituberculós, sinó, per exemple, d'un sanatori per a malalts mentals. Són aquestes segones d'alguna manera comparables a les primeres?

Per una banda hi ha uns condicionants similars, com ara els espais limitats, la petita comunitat de malalts, metges, visitants i personal auxiliar, la malaltia, la impossibilitat de guariment, la proximitat de la mort, el desig de viure (o morir), el món exterior (proper i llunyà a la vegada), l'absurda esperança en un futur alliberador… Però per l'altra hi ha un element que ho diferencia tot, com és la suposada bogeria dels estadants en el segon tipus de sanatori, que els fa captenir amb unes formes més aviat pintoresques. No obstant això, és aquest pintoresquisme rellevant? Hi ha alguna diferència digna d'esment entre un malalt mental i un malalt de tuberculosi? 

I haig de respondre que sí, que crec que sí, que goso afirmar que sí. Per irrellevants raons que ara no venen al cas, he hagut de tractar de ben a la vora amb diversos malalts mentals, i aquest tracte m'ha fet adonar que la percepció que aquests malalts tenen de tot el que els envolta està massa condicionada per la pròpia malaltia, que tot ho deforma, ho simplifica, ho estrafà, ho monopolitza i ho distorsiona, de manera que és molt difícil que aquesta veu pugui, d'alguna manera, veure més enllà de la malaltia. I no, no dic que la veu d'un malalt mental sigui d'alguna manera menys interessant, menys vàlida, menys important que la veu d'un malalt de tuberculosi. No, no pas, ambdues són igual d'irrellevants (com irrellevants són la majoria de veus), però el que ambdues són és ontològicament dispars, de manera que trobo poc adequat englobar-les dins d'un mateix sac, ni que sigui el d'un arbitrari i poc ortodox gènere literari, el format per les novel·les l'acció de les quals s'esdevé dins d'un sanatori antituberculós.

Nanimonai uchū

Fa uns anys vaig llegir un text de poc més de dues-centes pàgines on el seu autor, Lawrence Krauss, provava d'explicar els fonaments teòrics que podien arribar a justificar que l'atzar creés l'univers on sembla que hi som a partir del no-res. Com és habitual en aquest tipus de ficcions, la narració se'm feia molt confusa i em costava seguir els arguments plantejats. Tot eren partícules, forces, energia, matèria, antimatèria, cúmuls i coses així. Sigui com sigui la hipòtesi era atractiva i, si més no, podia servir per resoldre certs dubtes: què hi havia abans del començament? No res. Per què va començar tot? Per atzar.

El cas és que en un cert moment el protagonista de Molloy, potser el mateix Molloy, qui sap si el propi Beckett, es pregunta Què fotia Déu abans de la creació?, avinentesa que m'ha fet recordar la faula de Krauss i aventurar una hipotètica resposta. I és que fent un bonic paral·lelisme bé es podria considerar que, en el moment de crear-ho tot, Déu també es va crear a si mateix, ni que fos per mer atzar, ni que fos a partir del no-res.

Otoka ga jitensha de ikimasu

Hi ha certes lectures, en aparença breus, que cal dilatar en el temps tant com sigui possible, fins al punt, tal vegada, de deixar-les inconcluses per així no escapar mai de la seva veu. Certes lectures que, a més de breus, acostumen a ser confuses, poc clares, on es narren pocs o cap esdeveniment, on els personatges també són pocs, si és que no són tots el mateix, on el paisatge és també incert i esquerp, on tot porta a un cert desassossec, i prou, que ja he dit quatre cops cert (si també compto l'incert.).

Dic, doncs, que hi ha… algunes lectures, en aparença breus, que cal dilatar en el temps tant com sigui possible, fins al punt, tal vegada, de deixar-les inconcluses per així no escapar mai de la seva veu. Però és difícil perseverar, alentir el ritme, combinar-lo amb altres lectures, amb altres tasques, i per molt que vas relegant la lectura potser a una frase diària, a una paraula, potser a una síl·laba o una lletra, a una coma o a un punt, al cap i a la fi, tot acaba. És llei de vida, que diuen els imbècils.

Així que, finalment i amb gran pesar, he acabat la lectura de Molloy, de Beckett.

Shita ni ikimasu

Si més no un cop a la vida, talment el musulmà que peregrina a La Meca, un heroi com Déu mana ha de descendir als inferns. El precedent l'establí Guilgameix, i es feu tan popular en l'imaginari del moment (entenent per moment els tres o quatre mil anys que precediren l'anomenat any zero), que fins i tot hi ha una paraula que posa nom al fet, catàbasi, del grec antic κατάβασις, que vindria a voler dir anar a sota. I s'entendrà que un viatge d'aquest tipus no es fa per no res. El propi Guilgameix l'emprengué mogut pel desig d'esdevenir immortal, Hèracles davallà per capturar al ca Cèrber, Orfeu hi anà per recuperar l'estimada Eurídice, i etcètera.

El fet, però, és que hi ha un cas que escapa als motius habituals, el d'Ulisses, que davallà a l'Hades per informar-se sobre la millor manera de tornar a casa, com qui consulta el Google Maps del moment. Entenguem-nos-en, Ulisses ja havia rebutjat la immortalitat quan aquesta li fou oferta per Calipso. Viure per sempre en una illa paradisíaca, ser sempre jove, sodomitzar eternament a una bella nimfa… esgarrifós, sens dubte, i d'aquí que el murri Ningú en tingués prou amb un, set o deu anys d'aquesta vida regalada. I clar, un cop rebutjada la immortalitat, quin motiu podia oferir Homer per justificar l'obligat viatge del seu protagonista? Doncs la cosa aquesta del Google Maps, que de tan poca-solta, suposo que degué ser una esmena de l'editor de torn, un tal Ptolemeu.

Seiyōtamagotake

Un cop més em quedo enrere, collint camagrocs d'entre la molsa, de manera que quan aixeco el cap sóc lluny de les veus dels altres, que ja deuen ser carena enllà. Provo aleshores d'apressar-me, però un petit punt que s'amaga sota les fulles m'immobilitza, no més que una petita bola blanca, esquerdada per dalt, i d'on, talment fos un ou, sembla endevinar-se el rovell. Un reig, crido incrèdul, i és que en tots els anys que fa que collim bolets per aquells boscos, mai hem ensopegat un reig. Camagrocs, pinetells, rovellons, peus de perdiu, llenegues, mollerics, fredolics, peus de rata… però mai un reig. És així que embadalit m'hi assec a la vora, el cullo i tot seguit, prenent l'esmolat ganivet que duc al cistell, el vaig tallant a làmines fines que començo a menjar.

I és just en aquell moment, en l'instant de notar la dolçor del reig, la untuositat de la seva textura i el sorprenent gust de mar que li és propi, que de cop em sé immortal. I en saber-me immortal m'imagino lligat a aquell lloc i a aquell instant, i m'imagino allà ajagut, endormiscat al llarg de tot un any, fins que arribat el moment l'olor d'un nou reig em torni a despertar, i em torni jo a encaterinar amb ell i el torni a contemplar embadalit, fins al moment de collir-lo de nou i tornar-lo a menjar per, tot seguit, tornar-me a endormiscar fins a la propera tardor. I això cent, mil, deu mil, deu mil cops deu mil, en ser com és el temps no més que xavalla per aquells que ens sabem immortals.

Ai

Se'm fa difícil parlar de l'amor. Però no és que m'incomodi, parlar-ne, no, no pas, en absolut. És, només, que no en sé. D'aquí, potser, que em sobti tota aquesta taxonomia que darrerament ha fet una certa fortuna al voltant de la classificació i adjectivació del fet amorós, com si quelcom tan incognoscible pogués ser descrit, enllaunat i distribuït. O potser és precisament per això, per aquesta no cognoscibilitat, que se'n pot dir de tot i més.

Però el cas és que sí, que de l'amor es parla, i molt, sens dubte massa. És per això que, per si de cas, dos són els referents que sempre tinc presents per provar d'orientar-me. Primer els minuts finals de La Sirène du Mississippi. Segon, els minuts finals de Cold War. Tota la resta, faramalla.

Watashi wa hēzerunattsu ga suki desu (IV)

I si no he esmentat aquesta circumstància en el lloc que li corresponia és perquè no es pot esmentar tot en el lloc que li correspon, sinó que cal triar, entre les coses que no valen la pena de ser esmentades i les que encara en valen menys la pena. Perquè si ho volguéssim esmentar tot, no acabaríem mai més, i tot està en això, acabar, deixar-ho córrer.

Abans d'escatir qui diu el que diu, és a dir, allò de més amunt, cal concloure que sí, i tant, que cal triar, que sempre cal triar, entre això o allò, aquí o allà, aquest o aquell, carn o peix, ametlles o avellanes, perquè si no ho fem, si no som capaços de destriar, si no gosem dir sí i no, això sí, allò no, si tot ho fiquem al sac, si tot ho expliquem, si consignem fins al més mínim detall, ens passa que acabem fent una pel·lícula de Joseph L. Mankiewicz o, molt pitjor, un trist succedani. 

En canvi, qui diu el que diu, és a dir, allò de més amunt, és un narrador certament dispers, sense gaire a dir, que confessa tenir una relació problemàtica amb l'ús del llenguatge i que, per dir-ho ras i curt, no hi toca. Molloy, sembla que es diu, i sens dubte és un d'aquells personatges que semblen tenir el que podríem anomenar la saviesa dels folls, sens dubte l'única (encara que efímera i incerta) saviesa possible en un món de folls. 

I com a colofó, una obvietat: avellanes.

Mame to endō mame

De vegades pot semblar que fabulo, que algun dels conceptes o alguna de les dades que ben sovint escric aquí no són més que sopars de duro, fantasies inversemblants o divertiments delirants producte de la imaginació d'un autor, jo mateix, massa mandrós per fer l'esforç de bastir un pensament ben fonamentat en la tradició que em precedeix. Però res més allunyat de les meves intencions, i com a mostra, un botó.

Potser recordaran que fa un cert temps, exactament el passat vuit de juny, vaig escriure al voltant de la curiosa similitud de recursos utilitzats per Pla i Follet. Fins i tot, podria ser que algun hipotètic lector d'aquesta pàgina hagi pogut arribar a trobar graciosa l'anècdota, i li hagués servit per salpebrar algun paper o una sobretaula. El cas, però, és que el fet és exacte, certíssim, i és el propi Pla qui ho explica, a la pàgina dos mil tres-cents vuitanta-tres del tercer volum de les Notes de cap a mig matí, quan narra la seva trobada amb un diletant anglosaxó que tenia el costum d'estiuejar a Calella. I sí, el diletant descrit per Pla amb paraules poc afalagadores no és un altre que Follet.

Com altres il·lustres compatriotes (Tom Sharpe a Llança o Robert Graves a Deià) Follet tenia el costum d'estiuejar a terres catalanes, d'on va aprendre llengua i costums, fins a donar-se al cas que és el propi Follet qui tradueix les coses que escriu (per un moment anava a dir novel·les) al català. El cas, segons escriu Pla, és que Follet era un corcó que es presentava sovint al mas Pla demanant consell sobre la millor manera d'escriure, de tan admirat com va quedar de la lectura que va fer de Les hores i de la tercera sèrie dels Homenots. I Pla, fart d'aquell gal·lès que només pensava en fantasies absurdes al voltant de catedrals gòtiques o d'espies soviètics, li va recomanar que toqués de peus a terra i escrivís sobre faves i pèsols, tal com feia ell, per així trempar l'estil. Però a causa d'algun malentès lingüístic amb allò de trempar l'estil, Follet va entendre que Pla li suggeria escriure sobre naps i cols, en tant que metàfora per referir-se figues i cigales. I avall que fa baixada.

Watashi no teki no teki wa watashi no yū-jin desu

Una amiga de la meva companya té previst casar-se, vés que hi farem, i ha tingut la gentilesa de convidar-nos a la boda. És d'agrair, és clar, però no hi anirem. I no pas per la incomoditat que aquest tipus d'esdeveniments em provoca, no, no pas. El cas és que el casament està previst pel proper estiu, a Armènia. Sí, la noia que es casa és armènia, nascuda a l'Iran i establerta a Estats Units, però de família armènia, de nació armènia, de parla armènia, de religió armènia, de tradició armènia. El nuvi, a qui no coneixem, també.

Fa molt de temps que s'arrosseguen les batusses entre àzeris i armenis o, més ben dit, entre turcs i armenis. I aquest és el tema, és clar, els turcs, que si cent anys enrere feren servir els kurds en el seu desig d'exterminar als armenis, ara es serveixen dels àzeris, als que han armat. Amb Rússia a punt del col·lapse és normal que Turquia provi d'expandir-se, abans no ho facin l'Iran, la Xina o els Estats Units, per la impossible etnografia del Caucas.

D'aquesta guisa, i en resposta a aquella màxima tan devastadora que diu que l'enemic del meu enemic és el meu amic, aquests dies és fàcil trobar mostres de suposats agermanaments entre cristians armenis i xiïtes iranians o entre musulmans àzeris i Israel. Però estaria bé recordar que l'enemic del meu enemic tan sols és el que és, això és, l'enemic del meu enemic.

Watashi wa ji irui ga suki desu

De vegades he fabulat amb la possibilitat d'esdevenir granit, si més no temporalment, fins que el temps, inclement, m'acabés desgranant en innúmers granets de sorra, en pols minerals, en no res. Encara que si m'ho penso més, més que en roca el que em plauria és esdevenir liquen, liquen sobre roca, amb la seva doble natura, fong i alga, alga i fong, amb la seva admirable indiferència, sense que ni fred ni calor, ni pluja ni vent, ni això ni allò sembli importunar-lo el més mínim..

Però que en sé jo, dels líquens, més enllà de les quatre banalitats que poden explicar els liquenòlegs, si és així com es diuen els que estudien la liquenologia, ciència, diuen, que investiga els líquens. Repeteixo: que en sé jo, dels líquens? No res, és clar, res que justifiqui la frivolitat del meu desig, l'absurditat de les meves paraules, la insensatesa de la meva hipocresia. Esdevenir liquen, quina bestiesa, quina frívola, absurda i insensata bestiesa, quina bonica bestiesa, voler esdevenir liquen quan no se sap res d'allò que anomenem líquens, quan no se sap res de res de res.

Funanori

El novembre de mil nou-cents noranta-nou vaig llegir Billy Budd, el mariner, de Herman Melville. D'aleshores ençà he conservat a la memòria el trasbals que em causà l'infortuni del jove Billy, mariner exemplar que es veu abocat a morir penjat a la forca per la ingenuïtat del seu innocent caràcter. I és que la topada entre la innocència del jove Buddy amb allò que molts anomenen realitat va resultar, tal com s'acostuma a esdevenir en aquesta mena de situacions, devastadora. Però prop de vint-i-tres anys després la relectura que faig no em provoca cap trasbals, però sí un cert enuig per un personatge a qui, més enllà de l'aprovació d'aquells que considera superiors a ell, res no sembla importar-li (ni tan sols la pròpia vida), talment d'alguna manera Melville estigués anticipant a un tant Bartleby.

I entenguem-nos-en, restar importància al propi viure no puc més que trobar-ho admirable. Però aquesta necessitat d'aprovació externa, ni que sigui de l'aprovació de l'excel·lent capità Vere (a qui Déu beneeixi), em fa trobar enutjós a aquest xicot tan trempat, dit Billy Budd, tal com enutjoses em resulten sempre les persones que necessiten de l'aprovació dels altres per viure o, per fer-ho més universal, necessiten dels altres, de qui sigui, per viure.

Doko dōri desu ka

... havia après a viure sense mirar, diu en un cert moment la veu narradora, la veu de la protagonista, la veu de la Cecilia, referint-se a una coneguda seva, la senyora Rosalia.

I encara que potser aquestes paraules dites reflecteixen un tret molt literal de la tal Rosalia, cada cop més trobo que, al contrari, els protagonistes de la Rodorera són dones (i també algun marrec) que miren. Que miren amb atenció tot allò que les envolta, les persones que ensopeguen, les circumstàncies que les acompanyen, el món que les agombola, essent precisament el que es reflecteix en aquestes mirades allò que conforma la narració. A Quanta, quanta guerra resulta evident, claríssim, meridià, però també és prou obvi a El carrer de les Camèlies, o a La plaça del Diamant. Els personatges miren i l'autora no fa més que explicar allò que veuen els seus personatges, com si tan sols els crees per poder mirar a través dels seus ulls.

I és que ha de ser ben bonic, això de veure a través dels ulls d'algú altre.

Ai no hi

És confusió habitual creure que un director de cinema filma les seves pel·lícules. Pot filmar-les, només faltaria, fins i tot en pot escriure el guió, o també hi pot fer d'actor, d'electricista, qui sap si de transportista o de cuiner de càtering. Però el que defineix allò que és una pel·lícula, allò que té de més intrínsec, de més propi, allò que fa que sigui el que és i no qualsevol altra cosa, és el muntatge. I, evidentment, un bon director pot fer una pel·lícula sense rodar res, tan sols muntant allò que altres ja han rodat. Cas paradigmàtic seria el de F for Fake, d'Orson Welles, feta en bona part a partir del material que va rodar François Reichenbach per a un documental produït per la BBC.

I és, també, el cas de Fire of Love, magnífic llargmetratge de ficció dirigit per Sara Dosa, muntat a partir del material produït al llarg dels anys per dos vulcanòlegs folls, Katia i Maurice Krafft, que van decidir que només podien viure (o morir) al costat d'un volcà en erupció.

Ashita natsu-yasumi ikimasen (X)

Doncs això, com és costum d'aquestes dates, el blog, un cop més, resta tancat per vacances. (escassíssims) Lectors, salut.

Dokusho wa kireide ga arimasen (II)

 ... s’enrolés en la facció equivocada... escriu, en un cert moment, Antoine Volodine, tradueix Pau Bosh, a Solo de viola. 

El cas, però, és que atenent al meu costum de no llegir el que trobo escrit al meu davant, sinó, més aviat, llegir allò que crec trobar escrit al meu davant, o allò que em plauria trobar escrit al meu davant, jo llegeixo   ... s’enrolés en la ficció equivocada.., circumstància que fa, al llarg d'uns breus instats, que trobi sensacional la construcció que m'ofereix l'autor, aquesta ficció equivocada, perquè i tant, és clar que sí, tot són ficcions, els uns, els altres, ells, jo, qui sigui, i hom no pot més que viure ficcions acompanyat de persones fictícies dins d'escenaris ficticis en un temps encara més fictici. 

Però tan sensacional, tan coincident amb els meus propis prejudicis trobo la construcció que m'ofereix l'autor, que no puc més llegir-la i rellegir-la de nou fins que, ai las, m'adono de la meva habitual turpitud, que res de ficció, que hi diu facció. I que sí, que tot plegat té tot el sentit i més, però com m'ha plagut, per uns breus instants, trobar que i tant, és clar que sí, que tot són ficcions, els uns, els altres, ells, jo, qui sigui, i que hom no pot més que viure ficcions acompanyat de persones fictícies dins d'escenaris ficticis en un temps encara més fictici.

Dokusho wa kireide ga arimasen (I)

Hi ha qui creu que la lectura és una activitat reconfortant, amable, profitosa. Que a les pàgines dels llibres coneixerem allò que desconeixem, aprendrem allò que ignorem, trobarem un cert consol i viurem unes vides que ens amagaran la pròpia dissort. Fins i tot, hi ha qui creu que s'esbargirà, que s'entretindrà amb històries amables de finals apaivagadors, com qui es pren una pastilla pel sucre i es pensa que ja ho té. Inclús, hi ha qui creu que la lectura el farà lliure, que el completarà i l'ennoblirà, que el farà millor.

Tots ells, és clar, s'equivoquen de mig a mig. La lectura, si més no la lectura de tot allò que paga la pena de ser llegit, no ofereix coneixements ni saviesa, ni consol ni miratges de felicitat, ni entreteniment ni llibertat. La lectura, si més no la lectura de tot allò que paga la pena de ser llegit, no ofereix res, res de res, més enllà de recordar-nos allò que prou sabem però maldem per oblidar, allò que voldríem fals, equivocat, inexistent. Allò que, per obvi, ara no cal esmentar, ja que prou ens ho recorden aquells que, com el senyor Volodine, i mai millor dit, no amaguen el cap sota l'alta.

I si gosen, aquí el trobaran.

Jōchōna kotoba

Simplement descriu un món en què el passat és abolit; la cultura, negada, i les diferències, condemnades, escriu Dominique Guiou, sembla que a Le Figaro, diari francès.

No conec Dominique Guiou, no sé qui és Dominique Guiou, no sé com es pronuncia Dominique Guiou. Però és en una de les primeres pàgines de Solo de viola, d'Anoine Volodine, on ensopego les paraules de més amunt, les paraules de Dominique Guiou, que a tall de presentació fan referència al contingut de la postexòtica novel·la (en cas que es tracti d'una novel·la) de Volodine. Sigui com sigui, i abans d'haver fet la lectura de Volodine, no puc més que trobar les paraules de Dominique Guiou redundants, en ser com és que a tots els mons, a totes les civilitzacions, a tots els països, a tots els indrets, a tots els llogarrets, a tots els caus on s'han establert humanes persones, el passat sempre ha sigut abolit, la cultura negada i les diferències condemnades.

Shōgo

Dues són les ficcions que presenta High Noon. La primera, tràgica, que ocupa la major part del metratge i que bé es podria representar en el semicercle d'un teatre d'aquells de pedra que es troben esglaonats en els suaus pendents de l'Àtica o de la Jònia. I la segona, irrellevant i fins a cert punt contraproduent, que es plega a les convencions del gènere i presenta la batussa de bon final que l'espectador desitja i anticipa.

A la primera, els omnipresents rellotges van marcant un compte enrere que en aparença planteja un conflicte moral, si no fos que de conflicte no n'hi ha cap. Ningú dubte i tothom té molt clar el que ha de fer, el que s'ha de fer, el que es farà. I d'aquí la concepció tràgica de tot plegat, no pas pel desenllaç funest dels esdeveniments, sinó per la fatalitat d'aquests, això és, per la seva concepció de fatals, que han d'esdevenir-se inevitablement.

Només que, finalment, els esdeveniments no s'esdevenen com s'haurien d'esdevenir, si no fos que l'any mil nou-cents cinquanta-dos no haguessin pogut no esdevenir-se tal com s'esdevenen.

Jikan ga kuru toki

Tinc el record d'estar assegut al lateral de pedra del safareig que hi ha al mig d'Estana, just al davant de l'església de Sant Climent, sota el cobert que l'ombreja, acompanyat dels companys raiers de l'agrupament escolta on anava de petit. Recordo que era cap a mitja tarda, i que havíem arribat des de prop de Villec, on érem acampats, passant per Bastanist. I tinc el record que, allà assegut, per primer cop vaig ser conscient del paisatge que tenia al davant, un tros de la cara nord del Cadí, des del Comabona fins al Salt del Sastre, passant per Cortils i la Cabirolera. Juliol de mil nou-cents vuitanta-dos, l'any que el Segre se sortí de mare i s'ho endugué tot la nit del set al vuit de novembre, després d'un estiu on el foc ja s'havia endut disset mil hectàrees de bosc.

Al llarg dels anys he tornat sovint a Estana, fos estiu o hivern, de camí o de tornada de les canals que s'enfilen fins dalt del Cadí. I sens dubte, crec que és assegut precisament aquí, en aquest lateral de pedra del safareig, on m'agradaria morir, on em plauria que el cor em digués prou i tot s'acabés. I quan toqui, assegut després d'haver-hi arribat caminant, potser fent travessa des de Gósol o davallant el Baridà, cloure els ulls i recordar, per uns instants, com per primer cop vaig ser conscient del paisatge que tenia al davant, un tros de la cara nord del Cadí, des del Comabona fins al Salt del Sastre, passant per Cortils i la Cabirolera.

Watashi ga hon o sudeni yonda imashita

Sembla que al juliol de dos mil tretze vaig llegir Confessió, de Lev Tolstoi. El cas és que no guardo cap record d'aquesta lectura, com sí que en guardo d'altres lectures de Tolstoi, inclús de les primeres, fetes en temps de l'adolescència. Però cap record de Confessió.

Potser per això ahir, decebut de la novel·la que aquests darrers dies llegia amb més esforç que plaer, vagi triar a correcuita alguna altra cosa per llegir i vaig acabar amb Confessió a les mans. I només començar vaig quedar captiu del text, però també sobtat de trobar petites marques a les cantonades de diversos fulls, senyal inequívoc que en algun moment del passat ja n'havia fet la lectura o, si més no, l'havia començada a fer. Però cap record. Per això vaig consultar la llibreta on tinc apuntades totes les lectures que faig i, efectivament, allà estava Confessió, llegit entre el dinou i el trenta de juliol de dos mil tretze. Però cap record. Fins i tot vaig trobar, a l'arxiu de text on guardo fragments de les lectures que faig, els continguts corresponents a les marques trobades a les cantonades de diversos fulls. Però, insisteixo, cap record.

Tan imbècil era jo fa vuit anys que una lectura com aquesta no em deixés cap record? Probablement. Ara només em resta esperar que aquell que ara crec ser no decebi a aquell que algun dia potser seré.