Saishin no chūi

Washington Square és un llibre meticulós, extremadament meticulós, endiabladament meticulós, enutjosament meticulós. Tant, que per moments semblava exigir una meticulosa adaptació al cinema per part del més meticulós dels directors, Joseph L. Mankiewicz, en lloc de la versió que William Wyler ens oferí el mil nou-cents quaranta-nou.

Sigui com sigui, enmig de tanta meticulositat, qualitat de meticulós, això és, excessivament curós de petits detalls, de minúcies, un pensament d'una força i una inconveniència poc habitual es desplega en unes poques paraules que, al meu prescindible entendre, ho justifiquen tot: ...no solament les nostres faltes, sinó també els nostres infortunis més involuntaris, tendeixen a corrompre la nostra moral.

I llegir això en uns anys i una societat on tothom malda a presentar-se com a víctima, i on les idees més comunes tan sols semblen cercar apaivagar consciències i oferir miratges d'ensucrada bondat, és certament desassossegador.

Watashi wa chokorēto o taberu no ga sukidesu

Mai m'havia destorbat la calor de l'estiu. Entenc que és el que toca, i potser gràcies a la meva magror no acostumo a fer-ne gaire esment. Si de cas sempre m'ha molestat més l'excés de llum, la solejada de les hores centrals del dia, amb aquella sobreexposició que ho aplata tot, que elimina relleus i matisos, que deshidrata i socarrima. Potser per això el meu estiu ideal fora aquell que pogués passar a casa, sense l'enutjosa obligació de marxar de vacances enlloc, anant a mercat a primera hora i passant la part central del dia a la sala, amb els porticons tancats, llegint, esperant el vespre per sortir.

Però d'un temps ençà la calorada em causa un destorb imprevist. Resulta que els darrers anys m'he aficionat a menjar xocolata, cosa que no havia fet mai. Xocolata negra, s'entén, d'aquella que porta un noranta, noranta-dos, noranta-cinc o noranta-nou per cent de cacau. I clar, els mesos de calor la xocolata queda afectada, tova, insípida, tota ella reduïda a una amargor massa evident. Una mica el mateix que també s'esdevé amb les avellanes, que a part que comencen a ser ja velles, abans no arribi la nova collita de setembre, l'excés de temperatura els lleva bona part del gust.

La nevera, és clar, no és una opció, en destruir com destrueix les propietats organolèptiques d'ambos productes. Només resta l'abstinència, esperar a setembre o octubre per tornar a menjar xocolata i avellanes, i cercar un cert consol en allò que ofereix l'estiu, potser tomàquets o préssecs, d'aquells d'aigua, vermells i sucosos.

Mame kashokubutsu

Torno a llegir Pla, Notes del capvesprol. I en un cert moment, enmig de les habituals martingales de Pla, que un cop més intenta enredar al lector fent-li creure que la seva és una escriptura realista, exacta i precisa, un cert recurs se'm fa evident i em retorna a una lamentable lectura d'adolescència, la de Ken Follet. El cas és que aleshores em vaig adonar d'un recurs de Follet que ara veig que Pla també va utilitzar. Cada cent pàgines Follet inseria en la seva narració una escena de sexe descrita amb tots els ets i uts. Una escena que donava ritme, salpebrava la trivialitat narrada i animava al lector a continuar a l'espera de la propera rebolcada.

Pla fa exactament el mateix. Fent memòria de les prop de deu mil pàgines que potser li porto llegides, i encara que amb un interval més gran, atesa la seva hiperbòlica grafomania, el fet és claríssim. El cas és que Pla, diguem-ne que cada dues-centes pàgines, dedica uns paràgrafs no a descriure un coit, sinó la correcta (al seu equivocat entendre) cocció de pèsols i faves. Efectivament, cada cert nombre de pàgines Pla ens recordo que pèsols i faves s'han de collir quan toca, que s'han de fer créixer en horts protegits del vent, que s'han d'ofegar amb una mica de botifarra negre, un pensament de cansalada i un farcellet d'herbes. 

Suposo que Follet degué llegir Pla i decidí servir-se de tan efectiu recurs. Només que, sabent-se molt inferior, no es veié amb cor de reproduir l'excel·lència de Pla amb les lleguminoses i prova sort amb fel·lacions i penetracions, quelcom molt més fàcil de fer encaixar dins de qualsevol narració.

Chīsana kiheitai (II)

Atenent només a la forma, és indubtable que Els anells de Saturn forma part de diversos gèneres literaris prou coneguts de tothom. Primer, el format per les novel·les que ni comencen ni acaben, tan sols s'esdevenen. Efectivament, encara que el llibre té una primera i una darrera pàgina, i tot el seu contingut es presenta endreçat en un cert ordre, és indubtable que qualsevol altre ordre, qualsevol altre començament, qualsevol altre final o qualsevol altra extensió, no alterarien el més mínim el contingut d'allò que l'autor, W.G. Sebald, sembla explicar-nos. Segon, el format per les novel·les els personatges de les quals caminen, avinentesa que no ha de sorprendre en tractar-se d'un llibre de Sebald.

Dit això, que és com no dir res, atès que tot això dels gèneres literaris no són més que collonades, què és el llibre de Sebald? Doncs no més (ni menys) que una extensa compilació d'exemples que, amb l'excusa d'una passejada pel comtat de Suffolk, l'autor desgrana amb delitosa erudició per dir-nos allò que prou sabem però fa de mal recordar: que morirem, que les nostres obres moriran, que la nostra memòria serà oblidada, que aquells que ens puguin arribar a recordar també moriran i també seran oblidats, que els nostres afanys es revelaran absurds, folls, quimèrics, que els llocs que hem conegut desapareixeran, que els arbres que ens han agombolat també moriran, que les idees que hem tingut serà com si no les hagués tingut mai ningú, que els pedrissos que hem trepitjat seran esmicolats, els camins que hem recorregut esborrats, que el sol que ens il·lumina s'apagarà, que l'univers implosionarà, que Déu se suïcidarà i serà com si àtoms, electrons i demés partícules mai no hagin existit.

I sí, és possible que exageri una mica; però només una mica.

Chīsana kiheitai

A little riding, driving, eating, drinking etc. (not forgetting smoke) fill up the day.

Són les de més amunt paraules d'Edward FitzGerald recollides per W. G. Sebald a Els anells de Saturn. I encara que el seu significat m'és més que evident, provo de traduir-les i no me'n surto. A little riding encara, una petita cavalcada, tot i que perdo la mica de dinamisme que dóna el gerundi original i ho allargo massa, però que en faig, del driving o del drinking? I com ho lligo? Potser una mica de cavalcar, conduir, menjar, beure, etc. (sense oblidar-se de fumar) t'omplen el dia? No pas. Sona estrany, postís, maldestre. Una mica de cavalcar, quina ridiculesa. I encara que assajo unes quantes variants més cap no em satisfà. Però si més no amb això omplo l'estona d'espera a la grada del camp de futbol on sóc, mentre el petit entrena amb els seus companys i jo faig veure que miro com corre, com xuta, com cau i com s'aixeca. Fins que l'entrenament s'acaba i de tornada a casa parlem del partit d'aquest dissabte, amb la tranquil·litat d'esperit que dóna no ser traductor.

Kanzenna dōgigo

No són poques les ficcions que, a partir d'una situació inicial més o menys confusa o críptica, basteixen un relat que mitjançant diferents veus, diferents temps, diferents estats de consciència, diferents el que sigui, avancen cap a un cert coneixement, de manera que quan finalitzem la lectura (i només quan finalitzem la lectura) som plenament conscients de la ficció narrada, que de cop se'ns mostra clara i evident, certa i veritable, sencera i completa.

Són menys, però, les ficcions que, a partir d'una situació inicial més o més clara i evident, basteixen un relat que mitjançant diferents veus, diferents temps, diferents estats de consciència, diferents el que sigui, retrocedeixen cap a un incert desconeixement, de manera que quan finalitzem la lectura (i només quan finalitzem la lectura) som plenament conscients de la inconsistència del nostre coneixement inicial, que de cop se'ns mostra fosc i confús, fals i equivocat, fragmentari i incomplet.

I encara que resulti obvi de dir, que una ficció pugui incloure's en una categoria o altra em resulta irrellevant, convençut com estic que claredat i foscor, evident i confús (i etcètera) són sinònims perfectes.

Dosei no yubiwa

... i no sabríem dir, si algú ens ho preguntés, si continuem escrivint per costum o per afany de notorietat, perquè no sabem fer una altra cosa, perquè la vida encara ens sorprèn, per amor a la veritat, per desesperació o perquè estem indignats, i tampoc no podríem escatir si escriure ens fa ser més savis o més folls, escriu W. G. Sebald (tradueix Anna Soler Horta) a Els anells de Saturn,

I potser sí que és exactament així, encara més quan Sebald continua dient que potser cadascun de nosaltres perdem la perspectiva en la mesura que perseverem en la nostra obra, i per això tenim a confondre la complexitat progressiva de les nostres construccions intel·lectuals amb un aprofundiment en el saber, malgrat que intuïm que mai no arribarem a comprendre els imponderables que en realitat determinen la nostra carrera (i/o els nostres dies, gosaria jo afegir).

Shin-ya no kokuhaku

És de tornada a casa, arribant a Fontana pel carrer Astúries, que com sempre que hi passo em fixo en els llibres que té escampats pel terra la dona que acostuma a posar parada. Però aquest cop no només m'hi fixo sinó que m'aturo un moment, atret pels colors groc i negre d'una pila de petits volums de La Cua de Palla, especialment pel de dalt de tot, Doble indemnització, de James M. Cain. I potser atret pel record de la versió que Billy Wilder portà als cinemes el mil nou-cents quaranta-quatre, per un moment penso a demanar quan val el llibre. Però aleshores recordo que no porto diners, que els llibres s'han de comprar a les llibreries, que el poc que he llegit de Cain no m'ha plagut, que mai he tingut curiositat per aquesta novel·la en concret, i que prou llibres acumulo per tots els racons de casa. 

Així que decideixo que no cal i començo a passar. No obstant això un impuls sobtat em fa ajupir, prendre el llibre de Cain i sortir corrents. La dona, però, em veu i em crida, i un parell de les desferres humanes que acostumen a campar-la amb ella pel carrer se'm llencen a sobre. Ràpid com sóc trec l'esmolat glavi i en un no res els deixo estesos a terra, inerts enmig d'un bassal de sang fosca que cuita a escolar-se per l'embornal que tenen a tocar. Malauradament, amb la immediatesa de tot plegat el llibre s'ha tacat de sang i el llenço a la paperera que hi ha al pas dels vianants que travessa el carrer Gran, no sense repetir-me que el poc que he llegit de Cain no m'ha plagut, que mai he tingut curiositat per aquesta novel·la en concret, i que prou llibres acumulo per tots els racons de casa.

Osoreru koto naku

En poca estona arribo al santuari, que és a la vora del petit cim que fa de mirador, no més que un amuntegament de roca granítica que puja uns quants metres més. De seguida m'enfilo roca amunt servint-me en començar només dels peus, encara que no trigo a ajudar-me de les mans, fins que una fonda escletxa que travessa la roca m'atura. Davant meu, a no més de vint metres, veig la petita creu del cim, però la pujada que em resta és molt vertical, encara que fàcil, amb molta presa on agafar-se. No obstant això dubto, pres d'una certa temença, i és endebades que em dic que la pujada és fàcil, simple, intranscendent, no més que una entretinguda grimpada. Però en mirar enrere i veure que ja sóc força amunt m'imagino les lletges i definitives conseqüències d'una caiguda.

Finalment em decideixo i tiro amunt. I, en efecte, la grimpada és més que fàcil i en un no res sóc al cim. Però la paüra no m'abandona, i de sobte sento vertigen i em demano per què he pujat, i que com m'ho faré, per baixar d'allà dalt. Potser per això m'afanyo a davallar (sense cap dificultat) fins que sóc fora de la roca, on pres d'un cert desfici m'accelero pendent avall entre els arbres, fins que trobo que prou, que baixo massa ràpid, i en provar d'ajudar-me del gros tronc d'un roure per aturar-me, noto la punxada d'una branca al pit, més llarga ella que no pas l'estesa dels meus braços, i sento com la carn se m'esquinça, com la fusta m'entra, com se'm vessa la sang i com, en travessar-me, la branca em surt per l'esquena i em deixa travat enfront del tronc, pres d'un insuportable dolor i de la consciència que la vida em fuig.

Però no, la branca es trenca i tan sols em fa una grossa esgarrinxada, com comprovo més tard, en llevar-me la samarreta estripada, un cop goso aturar-me a avaluar els danys, i em reconforto amb la idea de ser qui sóc, en dErsu_, el favorit dels Déus, aquell que no hauria de conèixer la por.

Ishi, kami, hasami

... i tot d’una ho entén: la vida és una cosa molt senzilla i molt dura. I tots els afegitons amb què l’emboliquem, literatura, art, música, són absolutament superflus. Contenen alguna veritat, sí, en algun punt, però en si mateixos no ho són, la veritat.

Qui així reflexiona és la Rukhxona, dona tadjik, o tal vegada el mateix Óssipov, que no per res n'és l'autor del relat on trobem a tal Rukhxona, que no només és tadjik, també és musulmana, també és forta, també és il·lustrada, també ha conegut el dolor i la solitud.  El cas és que les paraules de la Rukhxona, d'Òssipov, em tornen a una metàfora que m'és habitual, la de les innúmeres capes de les cebes. Jo, però, acostumo a creure que, talment les cebes que creixen als horts, tot són capes, tot són embolcalls, tot són recobriments, i que si arribem a retirar la pell de més endins, ens quedarem sense res a les mans. I sí, potser tots aquests embolcalls són superflus, falsos i incomplets, però què n'hi ha, més enllà, més endins? La vida? La veritat? Una certa essència? O, tal vegada, tan sols el buit?

Kita no otoko

El tema és enrevessat. La qüestió és com narrar una ficció ambientada en un temps que fa anacrònic el llenguatge parlat avui dia. Per exemple, és raonable que els actors que interpreten una ficció ambientada a la Islàndia del segle X parlin un anglès més o menys contemporani? Potser s'hauria de torturar als actors fent-los parlar una llengua inventada que provés d'imitar la sonoritat d'un islandès arcaic?

Tot plegat em recorda un relat de Lampedusa on un jove professor de grec (que fa estada en una cala recòndita i solitària) fa la coneixença d'una sirena que parla la llengua d'Homer. I és per això que, amb els anys, el professor sempre es vantarà de conèixer el grec autèntic, no com els seus companys de professió, que parlen una llengua d'una sonoritat inventada i imposada.

També tinc el record d'una pel·lícula històrica exemplar, Winstanely, de Kevin Brownlow i Andrew Mollo, on els diàlegs es reduïen al mínim i, talment el cinema mut, apareixien alguns pocs rètols que complementaven la narració. De fet, Bronwlow i Mollo van arribar a plantejar-se l'opció de fer tota la pel·lícula muda, opció que, sens dubte, jo hagués preferit. D'aquesta manera ens estalviem un element que destorba la ficció, i s'obliga el director a excel·lir en la narrativa visual, talment un Dreyer o un Murnau.

En el cas de diumenge passat, una història prou típica i tòpica sobre venjança narrada amb un encert visual admirable (però amb excessiva precipitació), haver eliminat els diàlegs (obvis i farcits de tòpics) i haver-ho reduït tot al so dels cops, dels laments, dels udols i dels crits, hauria sigut, goso afirmar, un encert revolucionari.

Fukōna katei wa, sorezore kotonaru riyū de fukōdearu

Все счастливые семьи похожи друг на друга, каждая несчастливая семья несчастлива по-своему o, el que potser ve a ser el mateix, totes les famílies felices s'assemblen; cada família infeliç ho és a la seva manera

El cas és que després d'haver llegit no pocs relats de Txékhov, potser un centenar dels més de sis-cents que diuen que va escriure, crec haver arribat a la conclusió que Txékhov, al llarg de tota la seva obra, tan sols desenvolupava la segona part de la proposició del seu admirat Tolstoi, aquest cada família infeliç ho és a la seva manera, en ser evident que els relats txékhovians són, precisament, un detallat inventari de totes les possibles maneres que hom té de ser infeliç. 

Cal, això sí, regraciar que siguin tants i tan variats els camins cap a la infelicitat, altrament l'obra de Txékhov fora d'una brevetat que faria la vida, a més d'infeliç, d'una indesitjable monotonia.

Dōjō

Hi ha ficcions inversemblants. No són poques. Algunes resulten enlluernadores. D'altres, diguem-ne que no. També hi ha ficcions previsibles. I tampoc no són poques. I també algunes resulten enlluernadores. I també, d'altres, diguem-ne que no. Exemples? No cal.

El problema és quan ensopeguem una ficció inversemblantment previsible o previsiblement inversemblant. La inversemblança, per anar bé, no pot ser mai previsible, i la previsibilitat, al seu torn, no pot resultar inversemblant. Quan allò inversemblant es fa previsible, és hora de tancar el llibre o de sortir de la sala del cinema.

El cas, però, és que la pel·lícula d'avui enllaminia. Uns títols enlluernadors, uns plans tancats molt ben trobats, uns personatges que semblaven ben construïts. Però de cop tot es fa previsible, previsiblement inversemblant, i tot es pot avançar en la seva absurditat. I, efectivament, el desenvolupament de la trama va cap allà on es preveu, sense estalviar-se res del que s'anticipa. Una llàstima, sens dubte, perquè la narració té, si més no al principi, moments esplèndids.

Watashi wa ikite imasu ka

És possible que la memòria em falli, però crec recordar que l'any mil nou-cents vuitanta-cinc, quan Espriu sembla que va morir, Brossa va dir que no, que Espriu feia anys que ja era mort, que aleshores només l'enterraven. El comentari de Brossa que, insisteixo, recordo, però no he sabut trobar recollit enlloc, va alertar al jove de disset anys que aleshores jo era: calia parar cura a diferenciar els morts dels vius, no fos cas.  Per això, sempre que em relacionava amb algú, abans de res provava d'escatir si aquell algú era viu o mort, cosa no sempre fàcil de resoldre. Una dada fonamental acostumava a ser l'ús de colònies o perfums. Si aquest ús era excessiu, em resultava clar que l'algú en qüestió provava de dissimular l'olor de podridura pròpia dels cadàvers. En cas contrari calia afinar molt l'observació, cosa no sempre fàcil per un jove.

El cas és que d'un temps ençà acostumo a fer servir un sabó de dutxa amb una forta olor d'espígol, olor que cada cop se'm fa més preuada i agradable, indispensable i imprescindible. I avui, en recordar (per raons que ara no venen al cas) la potser apòcrifa anècdota més amunt esmentada sobre Brossa i Espriu, m'ha vingut un cert i trasbalsador dubte al cap: sóc viu, o potser ja sóc mort?

Heiya

És potser el record, sigui el que sigui això del record, el que més ajuda a destriar el gra de la palla en qüestions de literatura, sigui també el que sigui això de la literatura. Per exemple, com és que recordo tant a un autor com ara Gerald Murnane, de qui només he llegit una breu novel·la? O, a l'inrevés, com és que no penso mai en Hermann Hesse, a qui tant vaig llegir de jove?

Però com la resposta a tot plegat és massa òbvia, és a dir irrellevant (com irrellevants acostumen a ser les obvietats), no caldria donar més voltes a la qüestió, si no fos... si no fos que em plau donar voltes a la qüestió i prendre en consideració la distància, la benaurada distància que tinc amb Murnane, de qui tan poc sé, a qui tan poc he llegit, a qui tan poc conec. I és que no conèixer gaire algú sigui, potser, la millor manera de fer que aquest algú ens sigui, d'alguna manera, preuat en el record.

Kochira wa Soler-san desu

Joaquim Soler va escriure més d'una dotzena de novel·les. De totes elles només n'he llegit una, Anestèsia, de la que no recordo res. Tampoc recordo res de les altres, és comprensible. És per això que no puc saber com comencen, si potser alguna d'elles ho fa dient, per exemple, estàs a punt de llegir l'últim llibre de Joaquim Soler. El que sí que recordo és una novel·la d'Italo Calvino, Si una nit d'hivern un viatger, que comença dient, segons traducció de Montserrat Puig, estàs a punt d'iniciar la lectura del nou llibre d'Italo Calvino. És sabut que Soler havia llegit Calvino (i improbable que Calvino hagués llegit Soler), avinentesa que fa possible que Soler prengués el que considerés necessari de la narrativa de Calvino, com ara un començament, de manera que alguna de les seves novel·les comencés amb el ja esmentat estàs a punt de llegir l'últim llibre de Joaquim Soler.

Qui sí ha llegit tota l'obra de Soler, i probablement també de Calvino, és Joan Todó, que curiosament, o no, comença la seva darrera novel·la amb un estàs a punt de llegir l'últim llibre de Joan Todó, on ficciona vida i miracles no pas d'Italo Calvino, sinó de Joaquim Soler. Tot plegat pot semblar confús, però no ho és. El cas és que Soler no és més que un heterònim de Calvino, que era descendent d'emigrants catalans fugits a Nàpols després de la desfeta de mil set-cents catorze, i va voler provar fortuna en la llengua dels seus avantpassats. Per això Calvino va contractar un actor per donar cos al seu heterònim, Avel·lí Calders i Moix, i va reaprofitar alguns escrits de joventut que va traduir amb l'ajuda d'una becària, Maria Aurèlia Cortiella i Capmany. Però Avel·lí Calders era un actor bregat en el mètode Stanislavski, de manera que amb el pas dels anys, i a causa d'una certa predisposició genètica i molt d'alcohol, va acabant desenvolupant un trastorn de personalitat que el portà a creure que ell era, efectivament, un tal Joaquim Soler i Ferret que mai no va existir. Per això Calvino va voler acabar amb la broma i contractà a uns sicaris bornis per tal d'assassinar a un Avel·lí Calders cada cop més embogit, que va fingir la mort a causa d'un càncer de ronyó de Joaquím Soler per salvar la pell. Tot seguit, amb l'ajut d'un càrtel de narcotraficants finlandesos, Avel·lí Calders fugí amb Maria Aurèlia Cortiella, de qui s'havia enamorat, i s'establí a la Sénia sota el nom de Pere Todó i Monzó. D'aquest matrimoni nasqué un fill, Joan Todó i Cortiella, que cresqué traumatitzat per la constant lectura en veu alta que el seu pare feia de les novel·les de Joaquím Soler. La verda és porta és, en definitiva, no més que el resultat de la teràpia de xoc que el psiquiatre que tracta Joan Todó, Subal Quinina i Etcètera, vol provar com a últim recurs per guarir la bogeria que l'exposició al llarg de quaranta anys a la narrativa de Soler ha provocat en un Joan Todó que ara creu ser Pilar Rahola i Martínez. El cas, creguin-me, és desesperat.

Ikura, ikura sensō...

És al pròleg que l'autora esmenta el llargmetratge de Wojciech Has, Manuscrit trobat a Saragossa, com a possible punt de partida de Quanta, quanta guerra...

I encara que el record de la pel·lícula de Has em resulta difús, ates que la vaig veure fa prop de vint-i-un anys (diumenge vint-i-dos d'abril de dos mil u), els paral·lelismes se'm fan evidents, encara que, potser, l'obra de Has s'esplaia en tot un seguit d'històries dins d'històries dins d'històries dins d'històries, i la de Rodoreda en la presentació d'un seguit de personatges que malden per explicar-se, per dir la seva, per fer-se escoltar, avinentesa que em fa recordar als exigents personatges de Pirandello. I no només a aquells sis que reclamen autor a la sala del teatre de torn, sinó també als que recordo haver ensopegat en alguns dels seus relats breus. 

Però més enllà de Has i Pirandello, també el vagabundeig de l'Adrià em recorda a un altre personatge que camina i mira, que camina i escolta, el Tu (o Jo) que ofereix Gao Xingjian a La muntanya de l'ànima, novel·la que, per estrictes qüestions cronològiques, Rodoreda no podia conèixer, avinentesa que em porta a incloure la narració de Rodoreda dins d'un nou gènere literari, el format per les novel·les els protagonistes de les quals escolten.

Sanjutsu

S'acostuma a dir que les precises i exactes regles de l'aritmètica estableixen que tres més quatre sempre sumen set i només set. I tal com s'acostuma a dir així acostuma a ser. Però de vegades la suma d'un tres més un quatre fa vuit o nou, tal com resulta quan un tot és més que la suma de les seves parts. O també pot ser que de la suma del tres i el quatre n'obtinguem un cinc o un sis, si de cas el tot és menys que l'abans esmentada suma de les seves parts.

Uns exemples. El primer obvi i evident. Si prenem tres avellanes amb una mà i quatre amb l'altra, per més gustoses i ben torrades que puguin arribar a ser, en tindrem set un cop les ajuntem totes en una mateixa mà. En canvi, si ara que és temporada estofem unes faves i unes carxofes de Camarles amb mitja lliura de jarret de vedella tallat a daus, el resultat final serà molt més gustós i satisfactori del que assoliríem cuinant faves, carxofes i vedella per separat. En contraposició, si visionem el darrer llargmetratge de Paul Thomas Anderson, Licorize Pizza, presenciem un tot estrany i malgirbat, excessiu i repetitiu, que acaba sent força menys del que la suma dels seus excel·lents fragments hauria de ser, si ens atenguéssim a les més amunt esmentades regles de l'aritmètica que, al cap i a la fi, serveixen pel poc que serveixen.

Mazushikihitobito

La literatura és un quadre, és a dir, en un cert sentit és un quadre i un mirall, escriu Makar Dévuixkin, un dels personatges de Pobres, primera novel·la publicada de Dostoievski. 

I escriu altres coses, moltes, el tal Makar, doncs no per res la novel·la es desenvolupa mitjançant les cartes que s'adrecen els dos personatges principals, el ja esmentat Makar Dévuixkin i na Varvara Alekséievna, que li és família i enamorada. El cas, però, és que ni un quadre és un mirall ni un mirall és un quadre. No obstant això, que tots dos objectes puguin servir per provar de definir que és la literatura, és una mostra més o menys clara d'allò que la literatura potser és, no pas això o allò, sinó això i allò, i sempre en un cert (o incert) sentit del que pot arribar a ser això i allò.

Watashi wa hashiru no wa suki janai

Run is life, llegeixo a la dessuadora que duu posada el xicot que tinc assegut al meu davant, als ferrocarrils, que tot i captenir-se amb discreció i fer la mateixa cara de babau que acostumen a fer els nois de la seva edat, de cop em resulta sospitós i perillós.

I és que jo sóc més (molt més) de caminar ràpid que no de córrer, en ser que córrer, més enllà del mal que a la llarga pot fer a diverses articulacions, especialment en aquells que som alts, em sembla una activitat sospitosa. Si es fa en calça curta encara, doncs hom entén que qui corre ho fa com a pràctica esportiva, és a dir, mogut per una motivació clara encara que sens dubte equivocada. Però qui corre vestit de carrer resulta sospitós. Corren els que fugen, els que empaiten, els que fan tard, els que tenen massa pressa, els que s'han descuidat alguna cosa, els que no s'aguanten la pixera (o la caguera)... corren, en definitiva, els que tenen algun lleig motiu per córrer.

En conseqüència, no ho dubtin pas, si mai veuen córrer algú, malfiïn-se, per si de cas, i, per sobre de tot, no corrin mai.

Rusutichi shūgō jūtaku

Per raons que no venen al cas, escric una nota a peu de pàgina sobre Giuseppe Terragni, pioner de l'arquitectura racionalista a Italià. El cas és que a banda muntanya del passeig Bonanova, molt a la vora de la plaça homònima, hi ha un edifici d'habitatges que em recorda una obra de Terragni, l'anomenada casa Rustici, construïda al número 36 del carrer Corso Sempione de Milà. La casa Rustici està formada per dos blocs d'habitatges que es troben units en un dels seus extrems mitjançant un balcó corregut, de manera que la primera impressió que es té, en veure ambdós edificis des del carrer, és que només n'hi ha un, d'edifici. Però en parar atenció hom es pot adonar que no, que rere les línies horitzontals de balcons, forjats i baranes, tan sols hi ha espai buit i l'edificació es desmaterialitza. Aquest recurs permet, a part de crear aquesta subtil sensació d'immaterialitat, oferir als estadants dels habitatges unes bones terrasses on fer vida i millora la ventilació de les estances interiors.

El cas és que l'edifici de passeig Bonanova utilitza el mateix recurs, i encara que la façana és força diferent (i actualment es troba revestida d'unes peces de granit polit més aviat desafortunades), i que la separació entre ambdós blocs és inferior, sempre que hi passo per davant recordo l'edifici de Terragni a Milà, i per uns moments m'imagino còmodament escarxofat en una d'aquelles terrasses, sens dubte llegint a algun autor italià, Bufalino, Buzzati o Bontempelli, probablement.

Yūkanna sukitaijin

Dos són els noms propis que em van donar a conèixer Ucraïna: Malèvitx i Dovjenko. Primer Malèvitx, on més enllà de les geometries suprematistes, em van enllaminir els acolorits esglaonats de franges horitzontals de moltes de les seves pintures, on de vegades potser es camuflaven els colors de la bandera ucraïnesa, amb el blau del cel i el groc del cereal. Després Dovjenko, que potser quedava minimitzat per les figues d'Eisenstein i Vértov, però que em resultava més fascinant, més subtil, més esmunyedís, i em retornava als camps de cereals de Malèvitx.

Més endavant vaig descobrir que molts d'aquells escriptors russos tan admirats no eren pas russos, sinó ucraïnesos, com ara Gógol o Bulgakov. Encara que també vaig descobrir que molts ucraïnesos més aviat eren polonesos, o jueus, o hongaresos, o tant és. 

Però tot aquell espai mític, aquelles planes infinites, aquells interminables camps de cereals, tota aquella poètica imaginada, aquells escites domadors de poltres... també va ser l'espai dels pogroms d'Odessa, de les intermitents guerres contra els polonesos, de l'Holodomor, de l'ocupació nazi, de Txernòbil, del malson soviètic i de l'egòlatra cobdícia d'un malànima.

Rōzumarī

A Sant Jeroni ens rebem uns xiprers com pocs n'he vist, de troncs envellits i capçades gegantines, però el que es fa més present és el romaní que (des d'ara i fins al cim de La Picossa) ens agombola en tot moment. I és de tant en tant, a mesura que ens enfilem seguint un corriol esquerp però ben definit, que n'arrenco petits bocins per refregar-me per les mans, que ensumo sovint, talment faig sempre que ensopego fonoll. Ja al cim contemplem el paisatge que ens envolta, els dotze grans molins que ressegueixen la carena que tanca el barranc de Xarcums, i al seu darrere l'hiperboloide de la torre de refredament de la central nuclear d'Ascó. De tant en tant esquitxos de l'Ebre, que s'amaga o s'exhibeix segons els capricis de l'orografia, i lluny, més lluny, el Montsant, els Ports i les serres de Cardó i el Boix. De tornada fem marrada, en passar-nos de llarg el corriol de baixada i continuar un bon tros per la carena. Però tant és, la caminada és agradable i les vistes prou llamineres, així que no ens fa res recular per retrobar el camí de baixada, que fa ziga-zagues per un pendent sec i pedregós, sempre aromatitzat per l'omnipresent romaní que ens agombola en tot moment.

Hōrensō o tabetai desu

Prefereixo menjar espinacs que no pas bledes. Per les penques. Les fulles de les bledes rai, ja em plauen, però les penques les trobo eixarreïdes, massa fibroses. Per això acostumo a menjar espinacs molt més sovint que no pas bledes, potser en sopa, tallats en juliana; o saltats amb quatre cigrons, bitxo, all, gingebre i salsa de soja; o en amanida, o com sigui. En canvi, les bledes em costen més, excepció feta de les vermelles, que em plauen amb delit. I és que les bledes vermelles són més esveltes que les bledes comunes, més llarguerudes i més primes, amb les penques més estretes, més fines i més gustoses. Malauradament, no acostumo a aconseguir-les gaire sovint, i és per això que sempre que en veig, sigui on sigui, en compro un manat. I aleshores quina alegria, quin goig. Tota la setmana que faig bledes, en sopa, amb pasta, amb faves, amb el que sigui. Sé que també n'hi ha de grogues, però encara no les he ensopegades mai, i també de xineses, que si bé són petites i passen bé, són més insípides.

Al final, això de les bledes és el mateix que passa amb els altres, que d'habitud són secs, eixarreïts, fibrosos, insípids, però que quan ensopegues un d'acolorit, no te l'acabaries, si no fos que, d'acolorits, no en sé trobar.

Owari no nai uta

Al llarg dels primers minuts del metratge, diguem-ne cent deu, els personatges van fent i sembla que ens trobem en una mena de reflexió al voltant del pas del temps. Un tema, per altra banda, ja clàssic en el món del western, quan es produeix la topada entre l'èpica de la conquesta i la burocràcia de la civilització, entre l'heroi indomable i el gestor de processos administratius. Però de cop ens adonem que no, o que sí, que el temps passa, que el llunyà oest ja no és tan llunyà, que als lavabos hi ha banyeres i el ferrocarril arriba fins a Montana, però, a més, resulta que la narració també furga en la sexualitat dels personatges, especialment en la incomoditat que un heroi com cal tingui una certa tirada homosexual.

I així anar fent al llarg d'aquests diguem-ne cent deu minuts, fins que de cop, al final, la narració s'accelera i es transforma, i Campion ens ofereix un assassinat, un petit clímax que tot ho lliga i ho conclou, una mena de punt final, la cirereta del pastís, el toc de gràcia, la traca final. Una mica com fa Mencarelli a Tot demana salvació, quan proposa un clímax tan efectiu com potser innecessari, que qui sap si resta versemblança a tot el que portem fins aleshores vist o llegit. Certament que ambdós finals, el de la pel·lícula de Campion i el de la novel·la de Mencarelli estan ben trobats, funcionen, ajuden a concloure la narració, la tanquen i potser li acaben de donar un cert sentit. Però és tot això necessari? Cal realment tancar-ho tot, travar-ho d'aquesta manera, buscar-li tant el sentit, reduir-ho a la rodonesa d'una anècdota?

Qui això escriu, jo mateix, no té, no tinc, cap resposta per aquesta pregunta, més enllà de recordar aquelles lectures que bé es poden incloure en aquell gènere literari aquí ja esmentat, el de les ficcions que ni comencen ni acaben, només s'esdevenen.