Fusaakashia desu

La plantació vegetal de plaça Molina és esplèndida. A banda mar hi ha un conjunt de vuit parkinsònies, un arbre subtil de fulles pinades molt etèries i flors d'un groc intens. Malauradament ja no se'n planten, a la ciutat, per les suposades molèsties que les seves branques causen als vianants. Després hi ha dues catalpes alineades amb la vorera del carrer d'Alfons XII, uns arbres més aviat desmanegats de fulles massa grosses. Però el plat fort és l'agrupació de tres gegantines acàcies, catalogades com a Albizia Procera per part de l'ajuntament, però que molt probablement siguin tres exemplars d'Acàcia dealbata, una mena de mimoses gegants, d'innúmers i diminutes fulles, que fan una ombra ben gustosa i una flor d'un groc pàl·lid espectacular. Sembla que totes tres provenen de la plaça de Gal·la Placídia, d'on foren trasplantades a plaça Molina fa un cert temps. Operació sens dubte delicadíssima, la del trasplantament, donada l'extraordinària dimensió de totes tres acàcies, i que em recorda al trasplantament que fa uns anys es feu d'unes Phytolacca dioica que a causa d'unes obres mudaren de la plaça d'André Malraux al parc de l'Estació del Nord. A banda muntanya hi ha àlbers i xicrandes, verticals i elegants els primers, juganeres i vistoses les segones.

I encara que xicrandes i parkinsònies acostumen a ser uns arbres que em plauen d'allò més, les tres grans acàcies em tenen el cor robat. I és per això que sempre que puc m'assec sota la seva ombra i deixo passar el temps, agombolat pel més extraordinari dels amfitrions.

Kōshōjin no bunsho

M'agraden els documents notarials. M'agrada la seva pompa i circumstància, el gramatge del seu paper, els seus segells i timbres. També em plau la seva prosa, amb aquella potser ingènua voluntat de precisió que gasta, amb aquella reverència que mostra per tot formalisme, amb l'amuntegament de tota mena de dades irrellevants, amb les seves inevitables errates. I també els notaris em resulten persones d'allò més agradables, si més no al llarg dels cinc minuts que resten a la teva disposició, quan fan lectura del que sigui que s'hagi de signar, potser un testament, una compravenda, una hipoteca, uns poders, la constitució d'una UTE o l'acceptació d'una herència, que a hores d'ara són els diferents papers que he signat en presència d'un notari. També em plauen les oficines on acostumen a hostatjar-se, d'habitud plantes nobles d'edificis de l'Eixample, d'aquelles que donen al davant i al darrere, amb la seva escala de tres trams, dues portes per replà, ascensor de fusta i paviment de marbre. Quan era jo un infant també els metges ocupaven aquest tipus d'edificis, amb el seu entresòl i principal, que feien que un segon esdevingués un quart, i disposaven tots d'una petita cambra on tenien desada la prehistòrica màquina de raigs X que havien heretat d'un avi traumatòleg. Però ara els metges gasten més fums, s'han traslladat a la perifèria dels grans hospitals, a edificis nous, d'aquells tan eficients que més aviat semblen un electrodomèstic, potser una rentadora, i als vells edificis de l'Eixample ja només es poden visitar notaris i vídues sordes.

I tot això ve a tomb de res, o no, però el cas és que m'agraden els documents notarials, m'agrada la seva poma i circumstància, el gramatge del seu paper, i etcètera.

Sōdaina oruchāta o nomimashita

Poc m'hagués pensat que la millor orxata que recordo haver pres l'ensopegués a Agramunt per pur atzar. Que visitant una coneguda botiga de xocolates, i davant l'hostilitat que tinc per la pastositat de les xocolates desfetes, el rebuig que em produeix el cafè o la indiferència de les herbes infusionades amb aigua, optés jo per demanar una orxata, sense esperar-me res que no fos un trist succedani de les magnífiques orxates que, encara que massa dolces pel meu gust, estic acostumat a prendre. Però en tastar el got que em serveixen resto més que sobtat, resto enlluernat, meravellat, incrèdul davant la sorprenent textura del que bec. Certament que l'orxata que m'han servit és líquida, però la seva densitat és molt superior a l'habitual, i encara que no es pugui parlar d'una crema, el líquid que bec té quelcom de la sumptuositat de les cremes, a més de l'absència de la mica de residu sec que moltes orxates acostumen a tenir. És densa, és gustosa, és poc dolça, és magnífica, és sensacional, és prodigiosa. I potser jo sóc un exagerat, però aital orxata es mereix totes les meves exageracions i encara més.

Palatiolium ni ikimashita

El paisatge que ens envolta sembla ser un, no més que interminables esteses de camps de blat que la subjectivitat de la nostra mirada converteix en bucòlic, amb aquesta verdor tan pròpia de la primavera, amb les espigues amorosament bressolades per un aire suau i protector, amb els murs de pedra seca que aterrassen les ondulacions del sòl, amb la piuladissa de molts més ocells dels que som capaços d'identificar, amb un tractor llunyà que sembla feinejar, amb quatre núvols que trenquen la monotonia del cel. Però si parem atenció, i més enllà de l'omnipresent cereal, els marges de camins i camps són una festa. Roselles i asteràcies, espígol i farigola, estepa i borratja, esquitxos de colza provinents de camps una mica més llunyans, i tota una exuberància vegetal que en la seva major part ens és desconeguda.

I tot seguit, encara caminant per la solitud d'uns camins on no ensopeguem amb ningú, la metàfora em resulta inevitable. I un cop més em repeteixo allò que fa temps que crec, que més enllà de la grandesa de certs paisatges, allò que més m'enllamineix sempre ho trobo en la suposada petitesa dels marges, en tot allò que intenta, ni que sigui endebades, créixer i viure amb una certa aparença d'irrellevància.

Gōtō no giseisha

Dimarts passat, arran d'uns certs papers que fa temps que provo d'escriure, volia servir-me d'alguna paraula ben específica per referir-me a la víctima d'un robatori, més enllà de la perífrasi ja dita, víctima d'un robatori. Bé ens podem referir a la víctima d'un homicidi com el mort, a o la víctima d'una estafa com l'estafat, o a la d'un segrest com el segrestat. Però, podem dir el robat per referir-nos a la víctima d'un robatori? Sona lleig, sona estrany, sona desagradable. Però si el lladre bé té una paraula (i més de d'una) per identificar-se, trobo que la seva víctima bé es mereixeria també una certa especificitat. I com jo no recordava, ni recordo, cap paraula concreta per referir-m'hi, vaig fer consulta a l'Optimot.

I l'Optimot, tal com és norma, va respondre amb celeritat la meva qüestió. Deien, literalment, no hem documentat cap forma per designar aquest concepte. Resposta precisa, exacta, que si bé no m'oferia cap alternativa satisfactòria, mostrava una admirable eficàcia en l'ús de la llengua que sempre fa de bon llegir. Finalment es referien a la perífrasi abans esmentada com a fórmula d'ús comú per designar a la víctima d'un robatori.

I ara el moll de l'os. Coneixen, benvolguts i escassíssims lectors, algun mot per referir-se a la víctima d'un robatori, més enllà de la ja prou esmentada perífrasi víctima d'un robatori?

Watashi wa sanzashi ga suki dewa arimasen

Sens dubte és quelcom innecessari i irrellevant de dir, però no em puc estar de recordar que els lledoners són uns arbres que no m'acaben de plaure. I sí, és cert, reconec que els lledoners que aquests dies ensopego pressenten un aspecte enlluernador, amb les fulles joves, d'un verd clar que engresca a la vista. I sí, també és cert, els lledoners tenen uns troncs elegants, d'una verticalitat i grisor discretes, amb una escorça clapada de petites estries horitzontals que els identifiquen. I sí, que sí, que les seves branques acostumen a ser endreçades, ben proporcionades, d'una correcció potser una mica anodina però certament noble.

Però que volen, fora d'aquest petit moment de finals d'hivern, els lledoners enfosqueixen la fulla molt ràpid. D'aquí a pocs dies tot serà la tristor d'un verd esmorteït, negrós, d'un empolsinat que destrempa l'ànim i afeixuga la vista, d'un cobricel abaltidor. I encara és pitjor quan perden la fulla, quan tot esdevé un interminable brancam gris, d'una insipidesa i prudència aclaparadores, sense el punt aquell de genialitat que pot tenir un plataner o un braquiquíton, no diguem ja una xicranda.

És potser per tot això que precisament aquests dies, quan presenten el seu millor aspecte, amb les fulles joves, d'un verd clar que engresca a la vista, no em puc estar de recordar que els lledoners són uns arbres que no m'acaben de plaure. Per si de cas.

Roth-san wa Ulisses no monogatari o kakimashita

Ja fa massa temps vaig escriure que el cinquè gènere literari en què es pot classificar tota novel·la és el format per les novel·les el protagonista de les quals, després dels estralls d'una guerra, retorna a un país que ja no existeix. Posava aleshores com a exemple varies de les proses de Joseph Roth, sense adonar-me que la cosa venia de més lluny, de molt més lluny. Doncs que seria l'Odissea, sinó el retorn d'Ulisses a una llar que ja no és el que era? que és, sinó, la tradició grega del Nostos?

Evidentment se'm pot dir que Ítaca encara existeix quan Ulisses retorna, que el seu palau encara és dempeus, viu el pare, viu el fill i viva la dona. Si fins i tot Eumeu, el seu porquerol, continua engreixant porcs per a goig dels pretendents que se li mengen la hisenda. I és que potser, el tema del retorn no és tant que hom retorna a un indret que ja no és el que era, si no que aquell qui retorna ja no és aquell que va marxar. Sigui com sigui, i com que tot això dels gèneres literaris no són més que bestieses (els meus, sí, però també tots els altres), quedi dit que l'Odissea és la novel·la fundacional del cinquè gènere literari en què es pot classificar tota novel·la, el format per les novel·les el protagonista de les quals, després dels estralls d'una guerra, retorna a un país que ja no existeix. Avinentesa que vindria a demostrar el que resulta més que evident, que Homer no és més que el pseudònim amb què Roth va signar les seves obres de joventut.

Watashi wa arukimasu ga suki desu (IV)

Fa temps que vaig perdre el compte dels diferents gèneres literaris en què es pot classificar tota novel·la. No obstant això, i per molta memòria que provo de fer, crec que potser m'he descuidat un gènere cabdal, el format per les novel·les els protagonistes de les quals caminen. Entenguem-nos-en, caminar tothom camina, excepció feta de ganduls, invàlids i difunts, però em refereixo a un caminar que esdevingui part fonamental de la narració. Evidentment, com a autor fundador del gènere tindríem a Robert Walser, no només per la seva magnífica. La passejada, sinó per tot allò que escrigué, d'on a tall d'exemple podem recordar els llargs viatges a peu que fa el protagonista d'Els germans Tanner, a més de la pròpia afició de Walser per caminar.

I si bé és cert que també Rousseau té una mena de ficció autobiogràfica inacabada titulada Els somieigs del passejant solitari, com no suporto Rousseau (ni en generals a cap dels dits il·lustrats) bé puc considerar Walser com el creador del cabdal gènere literari format per les novel·les els protagonistes de les quals caminen.

Sen san hyaku jū ichi nen san-gatsu jūgo-nichi

Diuen que fou tal dia com avui, quinze de març de l'any mil tres-cents onze, que en una plana de la Beòcia s'enfrontaren cosa de tres mil infants almogàvers (entenen per infant no pas un nen, sinó un soldat de peu) amb el millor de la cavalleria franca, set-cents nobles i tres mil genets, a més de dotze mil milicians grecs de peu. I diuen que potser fou per l'excessiva seguretat dels francs, que en saber-se tan superiors en nombre trobaren que la cosa ja era feta, però el cas és que, tal com explicà Ramon Muntaner a la seva Crònica i sap tothom, els infants almogàvers exterminaren a tot quant enèmic es trobaren pel davant gràcies a l'enginy d'haver creat un aiguamoll artificial en desviar el curs d'un riu. I és que diuen que els cavallers francs quedaren immobilitzats enmig del fang, vestits de ferro com anaven, i allà foren sistemàticament morts pels catalans, que hi tenien comptes pendents. I encara diuen que els almogàvers perdonaren la vida a un dels cavallers, Roger Desllor, nat al Rosselló, per tal de servir-se de la seva noblesa per legitimar el seu efímer domini sobre aquelles llunyanes terres. I tot això diuen que fou tal dia com avui, quinze de març de l'any mil tres-cents onze.

Akage no onnanohito

És fora de tot dubte que la dona que aquest matí esperava l'ascensor al meu costat era pèl-roja. No només pel roig dels seus cabells, sinó també per la seva pell, d'una pigada blanor poc habitual a casa nostra. Però fora d'aquesta primera certesa, probablement irrellevant, com irrellevant acostuma a ser qualsevol certesa, m'és difícil afinar una descripció gaire precisa de la dona que esperava l'ascensor al meu costat. De lluny estant m'havia semblat una dona d'una graciosa esveltesa, però en arribar al seu costat i aturar-me a esperar l'arribada de l'ascensor, he restat sorprès per la robustesa de les seves cames. Una robustesa que més aviat feia la impressió d'un caminar ferm i segur, més decidit que no pas lleuger i enjogassat, com bé caldria esperar de l'esveltesa endevinada. I encara, en observar de prop la resta del seu cos, se m'ha fet evident la fermesa de les seves formes. Com és possible, doncs, que de lluny estant m'hagués semblat una dona esvelta? Potser per la seva marcada cintura, que feia que la corba del seu perfil dibuixés prou bé el pas dels pits a la cintura i de la cintura als malucs? Sigui com sigui, la dona resultava prou atractiva per tots aquells a qui ens complau la contemplació del cos femení, per molt que els possibles plaers que aquesta contemplació puguin anticipar resultin sempre problemàtics.

Com problemàtic era desxifrar l'estranya llangor del seu rostre. De primer m'ha semblat que els seus trets denotaven una profunda tristesa, potser fins i tot una certa desesperança, i encara que res ho pogués donar a entendre amb claredat, m'ha semblat endevinar-li un plor recent. Els ulls semblaven enrogits i una mica inflats, però també podria ser que aquesta mica de vermellor i d'inflor li fossin habituals, no més que unes altres manifestacions del seu evident rutilisme. A més, també podria ser que la dona fos d'ascendència eslava, potser descendent de les tribus escites que antigament poblaven les fèrtils planúries que ara ocupen Ucraïna i Bielorússia, doncs bé fan esment no pocs autors clàssics de l'habitual presència de pèl-roigs entre els escites. D'aquí potser la llangor del seu rostre, no més que la proverbial tristesa eslava, que tot seguit m'ha fet recordar les mítiques dones tàtares, i m'ha portat a imaginar que la desconeguda que esperava l'ascensor al meu costat potser era originària de terres encara més exòtiques, com ara Irkutsk o Kazan, que tot seguit m'han dut el record de no poques lectures de joventut.

Malauradament, o no, en sortir al carrer la dona s'ha posat unes grosses ulleres de sol i ha enfilat amb la seguretat pròpia de la robustesa de les seves cames en direcció contrària a la meva. I jo, palplantat a la vorera, només he pogut veure com la seva esquena se m'allunyava fins que l'he perduda entre els nombrosos transeünts que omplien l'estreta vorera del Passeig de Sant Gervasi.

Zutto mae Morokko ni ikimashita

Fa uns anys em van dur al Marroc de vacances. Ens hi passarem una setmana, una setmana d'incomoditats, de calors abassegadores i cagarrines constants. Entenguem-nos-en. Mai m'ha plagut marxar de vacances, fer turisme, visitar llocs i fer el passerell anant amunt i avall. Podent llegir La mort a Venècia qui necessita anar a Venècia? Podent llegir L'educació sentimental qui necessita anar a París? Podent llegir qui necessita anar enlloc?

Però, això sí, haig de reconèixer que més enllà dels omnipresents i embafadors tagins i cuscús, al Marroc vaig menjar unes olives negres excel·lents, molt gustoses, potser no tan carnoses com les olives gregues de Tassos, però d'un gust excepcional, molt millors que l'oliva morta aragonesa o la insípida sevillana. Magnífiques amanides i esplèndides olives, les que vaig menjar fa uns anys, quan em van dur al Marroc de vacances.

Makike no onnanoko

I és en seure que veig que al meu davant hi ha asseguda una noia jove, de cabells rinxolats i ulls vius, que duu una llibreta on sembla escriure. Però no escriu. Si paro prou atenció veig que la noia dibuixa, amb un llapis de color, potser rosa o vermell, tal vegada taronja. I en tornar-la a mirar veig que em mira, i com de seguida desvia la vista cap al que dibuixa, que crec que dec ser jo. I és tot seguit que crec que s'adona que he vist com em mirava, i que també he vist que s'ha adonat que he vist com em mirava, i etcètera. I és aleshores que potser la noia somriu, tal com somric jo, però la mascareta que duu no em permet veure el seu hipotètic somriure, tal com ella no pot veure el meu. I ara ja sense voler-ho amagar, la noia em torna a mirar i torna a dibuixar, fins que de cop sobte som aturats en una parada, Europa-Fira, crec, on m'adono que m'he confós, que sóc a la línia nou quan jo havia d'agafar la línia deu. I apressat m'alço i davallo a correcuita, abans no es tanquin les portes. Però un cop sóc a l'andana, penso que potser la noia pot pensar que he baixat per evitar que em dibuixés. I no, no és això, no pas. Però les portes ja són tancades i el tren marxa, i és aleshores que decideixo escriure el que potser s'acaba d'esdevenir, per si de cas es donés la inversemblant circumstància que la noia de cabells rinxolats i ulls vius que dibuixa desconeguts al metro, també llegís el que aquí s'escriu, com ara, que és en seure que veig que al meu davant hi ha asseguda una noia jove, de cabells rinxolats i ulls vius, que duu una llibreta on sembla escriure...

Sauron-san desu ka

La llibertat és desordre. La llibertat és entropia. La llibertat és confusió. La màxima obligació d'un governant és l'endreça, l'ordre, l'Harmonia. El pensament d'Eru va crear Eä. El seu cant i la seva música ho van engendrar tot. Les seves melodies van crear el món i la vida. L'Harmonia del seu cant és la força que endreça i regula el comportament de les persones, el creixement del món natural, la disposició dels astres. I és obligació meva, obligació de tots, de tothom, vetllar pel manteniment d'aquesta Harmonia i rebutjar qualsevol distracció, qualsevol imperfecció, qualsevol pertorbació. La llibertat, en conseqüència, no ha de ser permesa, no pot ser permesa, no és permesa. La llibertat no és ni desitjable ni possible. I en la protecció de l'Harmonia s'ha de mostrar una determinació absoluta. Res ni ningú no pot amenaçar, no pot qüestionar, no pot discutir aquesta Harmonia. L'esclavitud, l'obediència cega i incondicional a la preservació d'aquesta Harmonia, és el deure de tot ésser, ja sigui aquest mortal o immortal, valar o maiar, edain o quendi. I jo, Tar-Mairon l'Admirable, sóc el primer dels seus esclaus, el més obligat a preservar l'Harmonia. I és per això que em veig en la molt dolorosa obligació d'ordenar el vostre suplici, la vostra tortura i la vostra mort. Vós heu actuat repetidament en contra de l'Harmonia. Heu actuat segons el vostre propi criteri, heu actuat segons el vostre caprici. I és cert, ho sé, no heu actuat mai en benefici propi. Ho sé, ho admiro i ho respecto. Però el caprici de les vostres sempre volàtils preferències no pot qüestionar l'Harmonia d'Eru. La vostra frivolitat ha causat dolor i desolació i, el que és pitjor, ha qüestionat l'inqüestionable. És per això que, amb el màxim dolor, haig de decretar la vostra mort. 

Però primer sereu torturat. Se us practicaran petites i innúmeres incisions a la pell on es dipositarà sal. Se us arrancaran cabells, ungles i dents. Se us trauran els ulls i se us tallarà la llengua. S'introduiran petits insectes dins vostre per nas, orelles, boca, anus i uretra. Quan el dolor us prengui la consciència el turment s'aturarà, i un cop recupereu el coneixement es prosseguirà amb el martiri. S'obrirà el vostre ventre i els vostres budells seran extrets i sereu omplert de sal. Finalment sereu esquarterat i el vostre cos serà repartit per tota Arda, com a símbol del degut respecte a l'Harmonia Que És. El vostre cap romandrà aquí, a Lugburz. El mateix càstig rebrà la vostra família. Primer els vostres pares, després els vostres germans, després la vostra dona, després els vostres fills, després vós. Doncs vós sereu l'últim i ho contemplareu tot, per així tenir temps d'expiar la vostra culpa i adonar-vos dels vostres errors.

I això serà així no pas pel meu desig, el desig d'aquell que sóc, el desig de Tar-Mairon l'Admirable. Això serà així perquè així ha de ser i així és.

Modan taimusu

La modernitat agrada. Si més no la modernitat entesa com a concepte vague i eteri on tot hi pot tenir cabuda. Un concepte on se'ns ve a dir que abans res i ara tot, que tot comença ara, amb la dita modernitat, qualitat de modern, d'un temps proper al present. Però aquest abans res ara tot és més vell que l'anar a peu. Sembla ser ja Qin Shi Huang, primer emperador xinès, va voler establir de grat o per força que amb ell començava la història.

Vist així potser la modernitat no és més que aquella il·lusió que té el present de sentir-se viu, de creure's lliure, de pensar que tot li és possible i tot ho té l'abast de la mà. Potser no són més que il·lusions, com bé deuen saber els que es dediquen a l'estudi de la història, que deuen estar farts de trobar tants pallussos que es creuen especials. Però que seria el present, sense aquesta il·lusió, sense l'engany de sentir-se viu, de creure's lliure, de pensar que tot li és possible i tot ho té a l'abast de la mà?

Sala-san no hon o oboemasu

Al llarg d'una setmana del mes d'agost de l'any dos mil divuit, i en contra del meu costum de només llegir autors difunts, vaig fer la lectura de Persecució, de Toni Sala. A continuació vaig llegir un parell de novel·les breus de Junichirô Tanizaki, un recull de contes de Boris Vian, un altre de Víctor Català, un assaig de Montserrat Roig i alguna cosa de Puixkin. El cas és que, any i mig després, és la de Sala la lectura que se'm fa més present, especialment els tombants de l'aeroport de Girona, amb les excursions a peu i en avioneta del protagonista de la narració. En canvi, no acostumo a pensar gaire en la resta de lectures d'aquell mes (i la de Puixkin l'he oblidada del tot), encara que en el moment de fer-les em resultaren més plaents, més interessants, més satisfactòries que no pas la de Sala. Però és aquesta la que em retorna, un i un altre cop, qui sap si per la simpatia que em desperten les persones que caminen, com era el cas del seu protagonista, per molt que es tractés d'un uxoricida confés.

I més enllà de trobar cap sentit a allò que tal vegada s'esdevé, com aquest recordar amb plaer una lectura que en el seu moment no ho fou tant, de plaent, tot plegat m'ha servit per descobrir un nou mot, uxoricida, persona que comet uxoricidi, això és, mort infligida a una dona pel marit, pres del baix llatí uxoricidium, compost de uxori- (consort)  i el radical -cidi (de cidio, assassinat).

Anaclet-san no monogatari (III)

I amb l'Anaclet mor el protagonista d'aquesta història. O sigui que ara ens cal un nou protagonista, potser el seu fill del cap migpartit. Però qui es pot creure que un nen així pugui arribar a existir? no es pot viure només amb mig cap, amb mig cervell. El nen, evidentment, nasqué mort o, més aviat, ni tan sols nasqué. Abans fins i tot que poguessin decidir que fer, si interrompre o no la gestació, un cop l'anomalia fos descoberta, el nen morí dins de l'úter, com havien mort els d'abans i moriren els de després. No hi havia manera, o el creixement fetal s'aturava, o patien algun desgavell cromosòmic, o una infecció, o el que fos. Fins a dotze cops es quedà embarassada la dona de l'Anaclet, i fins a dotze cops perdé la criatura. I la vida amb el darrer, a arrel d'una hemorràgia interna. I amb la pèrdua dels dotze no nats i la pèrdua de l'estimadíssima dona, l'Anaclet també perdé el seny i la raó i la xaveta i tot. I a partir d'aleshores visqué reclòs en un centre psiquiàtric, on es creia el pare de dotze infants i anava tot el dia amunt i avall ben atrafegat, excepte quan creia jugar a escacs amb l'extintor de la sala, a qui prenia per fill seu, i amb qui jugava una defensa Berlinesa que confonia amb una Siciliana, avinentesa del tot disculpable, convindran amb mi, donades les circumstàncies.

Anaclet-san no monogatari (II)

Això sí, l'Anaclet tenia un fill preferit (el quart, potser) a qui faltava mig cap. Era com si d'un tall vertical algú li hagués tallat la meitat esquerra del cap. Creia recordar que ja a l'embaràs la ginecòloga que en feia el seguiment va veure alguna cosa estranya a l'ecografia de la divuitena setmana, i per això quan el nen nasqué amb només mig cap, aquesta aparent anomalia no va ser cap sorpresa per a ningú. A més, el nen prou que s'espavilava amb només una orella, un ull, mig nas, mitja boca i mig cervell. Si més no, aquesta aparent anomalia, diguem-ne característica, era la que permetia a l'Anaclet diferenciar aquest fill de la resta. I com que cap nen de l'escola es va voler fer amic d'un nen a qui faltava mig cap, sempre el tenia a casa i era l'únic que li demanava de jugar a escacs, que eren la passió de l'Anaclet.

Si jugava amb blanques l'Anaclet sempre sortia de catalana. I si jugava amb negres responia amb una siciliana si el seu fill sortia de peó de rei, o amb una Grundfel si sortia de peó de dama. El cas és que un dia, després de trenta-quatre moviments, l'Anaclet es trobava en un mal pas. Per una banda hi havia una parella de peons passats pel flanc de dama que si no vigilava podien acabar sent problemàtics, i per l'altra el seu alfil de caselles blanques havia quedat ofegat. I per moltes voltes que hi donava no trobava sortida. Era evident que si l'alfil entrava en joc podria arribar a controlar aquells dos peons, però no se'n sortia. I tanta era la seva concentració, que no va parar atenció a la suor freda que li regalimava pel front, ni al petit mareig que li ennuvolava el pensament. I quan per fi va iniciar el moviment per bellugar un dels peons que bloquejava la sortida de l'alfil, un moviment certament nefast, l'Anaclet fa notar una grossa fiblada a l'espatlla esquerre i, abans no pogués deixar la peça, es va desplomar inert sobre el taulell. Infart agut de miocardi.

Anaclet-san no monogatari (I)

Tenia dotze fills, que aviat és dit. Primer arribà el primer, cosa del tot natural, i després arribaren la resta. Però no pas de cop, tots alhora, sinó per tongades. Probablement després del primer arribà el segon, després el tercer i el quart plegats, si de cas foren bessons, i així fins a la dotzena. El pare dels nens, protagonista principal d'aquest relat, no acabava de recordar amb prou detall els naixements. L'home prou tenia amb fer hores i més hores a la gestoria on treballava per provar de pagar les innúmers despeses que tant de nen comportava. S'havia de vestir i alimentar a dotze nens, sí, però també s'havien de pagar dentistes, quotes de societats corals, de clubs esportius, d'acadèmies d'idiomes, de mútues mèdiques, de casals d'estiu i d'agrupaments escoltes. A més, com la mare va morir en un dels parts, probablement l'últim, l'home portava un atabalament considerable i comprensible. Quan no emplenava papers de la gestoria traginava nens amunt i avall, o posava rentadores i omplia i buidava rentavaixelles, bullia macarrons i feia bolonyesa a l'engròs. No, no crec que en aquelles circumstàncies es pogués retreure a l'home que no acabés de tenir del tot clar com van anar arribant els nens a la casa, ni que mai no els acabés de reconèixer del tot. Recordava, això sí, que n'hi havia un que es deia Anaclet, com ell, però els noms dels altres li resultaven sempre un misteri. A més, sovint hi havia amics dels seus fills a casa, alhora que algun dels seus fills era a casa d'algun amic, de manera que el nombre, el nom i l'aparença dels nens que en tot moment tenia pel seu voltant era sempre canviant i diferent. Un garbuix, un galimaties, un guirigall.

Kyō no yume (II)

D'uns dies ençà se'm repeteix un somni. Torno a ser un infant i visc amb una familia que no reconec com a meva, una família que m'acull temporalment i m'ajuda en una certa recerca. I és amb el seu ajut, que es demostra sempre matusser i ineficient, que visito diversos edificis de l'administració pública ubicats a Passeig de Gràcia en busca d'algun tipus d'informació. Però els edificis sempre es troben en obres i fem les visites fora de l'horari d'atenció al públic, de manera que deambulem sense gaire sentit enmig d'espais desgavellats plens de sacs de runa i d'amuntegaments de plaques de guix laminat. Curiosament, o no, quan visitem els edificis torno a ser una persona adulta, i en totes les visites ens trobem amb una mateixa dona, que de vegades pren les maneres de vigilant armat, de coordinadora de seguretat i salut, de cap d'obra o d'administrativa que fa hores extres. Amb ella hi parlo, i encara que es malfia dels meus acompanyants, a mi em fa confiança i em demana què busco, que li expliqui, que ella m'ajudarà, em diu. I és aleshores que desperto, o que el somni o el record del somni em fuig. Fins que a l'endemà hi torno, de nou acompanyat pels sapastres de torn, i de nou torno a trobar-me amb la mateixa dona, que de nou es torna a malfiar dels meus acompanyants i de nou em torna a oferir el seu ajut, i és aleshores que de nou em torno a despertar, o que el somni o el record del somni em torna a fugir.

Però la sensació que em deixa el somni és agradable, potser per l'escalf que rebo de la dona desconeguda, o de la família que m'acull, o potser pel fet de tornar a ser un infant, talment el fracàs en la meva recerca em resultés irrellevant, com si cerqués més per obligació que no pas amb l'objectiu ferm d'obtenir algun resultat concret, com qui fa per fer, per passar l'estona, doncs bé se'ns acostuma a dir que cal viure amb un propòsit, ni que sigui el d'una certa i inabastable recerca.

Watashi wa ume o taberu no ga sukidesu

Diuen que les prunes cláudies són potser les prunes més saboroses. Desenvolupades a Moissac, Occitània, a partir d’una prunera silvestre de l’Àsia Menor, deuen el seu nom a Clàudia de França, duquessa de Bretanya, filla del rei Lluís XII i primera esposa del rei Francesc I. Les Clàudies són sucoses, dolces i molt gustoses, d’un verd pàl·lid molt més bonic que no pas el vermell fosc o el groc intens d’altres varietats de pruna.

Jūni-gatsu nijūhachi-nichi

Tal dia com avui, vint-i-vuit de desembre de l'any diguem-ne cinc-cents cinquanta-quatre abans de crist, potser naixia un tal Milcíades, dit el Jove, per així no confondre'l amb el seu tiet, dit Milcíades el Vell. 

Milcíades el Jove és sobretot conegut per ser un dels estrategues grecs de la batalla de Marató, tal com explica Heròdot a la seva Història, que encara avui és la font antiga més complerta sobre les batusses mèdiques. I sembla ser que de tornada de Marató Milcíades inicià una campanya de càstig contra l'illa de Paros, suposada aliada dels Perses. Però explica Heròdot que tot plegat no era més que una excusa de Milcíades per resoldre uns afers privats que ara no venen al cas. Sigui com sigui els atenencs foren derrotats a Paros i Milcíades hagué de retornar a Atenes ferit i amb la cua entre cames. I ja fos a causa de la lletja derrota, que mai agrada, o per l'ús en benefici propi de de l'exèrcit atenenc, al seu retorn Milcíades fou acusat de traïció, jutjat, condemnat i empresonat.

Finalment, potser també un dia com avui, vint-i-vuit de desembre de l'any quatre-cents vuitanta-nou abans de crist, moria Milcíades, dit el Jove, a causa de la gangrena de la seva ferida a la cama.

Sensō no eiga o oboemasu

L'acció té lloc en una ciutat en temps de guerra, a on hi arriben uns camions per evacuar a la població civil davant la immediatesa d'un atac enemic. Però molts són els civils a evacuar i poques les places disponibles als camions, de manera que es decideix evacuar tan sols als nens. Tota l'escena devia durar dos o tres minuts, a tot estirar, i jo no era més que un infant quan la vaig veure al televisor de casa. Però tot i el temps transcorregut d'aleshores ençà, encara avui m'és molt viu el record d'aquelles imatges en blanc i negre, amb els camions marxant, rodant sobre unes llambordes que recordo humides, els nens plorant i una mare que de sobte crida i prova de córrer rere un dels vehicles. I de fons les primeres ràfegues de trets i el crit d'un soldat. No sé el títol de la pel·lícula, ni recordo res més de la trama, ni tinc cap altra imatge a la memòria. Només sé que l'acció té lloc en una ciutat en temps de guerra, a on  hi arriben uns camions per evacuar a la població civil davant la immediatesa d'un atac...

Watashi wa densha ga suki desu (II)

Cap al final del metratge, i per raons que ara no venen al cas, el mossèn protagonista de la ficció que estic veient ha de fer un viatge en tren. Magnífic!, m'exclamo tot seguit, ara veuré com Bresson filma un tren en moviment. No per res Bresson, que és el director de la ficció que estic veient, ja ens ha mostrat al mossèn protagonista desplaçant-se a peu, en bicicleta, en automòbil i en moto. O sigui que ara toquen les imatges d'un tren en moviment, d'un tren que enmig de vapors i xerrics dugui al mossèn d'aquí cap allà enmig de les planes de la França rural. I en veure com les imatges mostren al mossèn arribar a l'estació, adquirir el corresponent bitllet i acomiadar-se d'aquell que l'ha acompanyat, ja anticipo les llamineres imatges, el so del xiulet i el grinyol de ferralla, la gorra del ferroviari de la banderola i les maletes dels viatgers. I és que m'agrada tant, veure trens en moviment, que vull veure com Bresson resol el fet. Si potser difuminarà el tren enmig de vapors o baixarà el punt de vista per oferir-nos un primer pla de la mecànica del moviment, si s'allunyarà per mostrar-nos el desplaçament enmig dels camps o ubicarà la càmera dalt del tren per filmar la desfilada del paisatge, si el farà creuar un pont o ves a saber.

Però no, ni una cosa ni l'altra, res de res, Bresson opta per l'el·lipsi i passem de l'estació de sortida a l'estació d'arribada sense veure ni ensumar cap tren. Ni tan sols un interior. Certament decebedor, lamentable, avinentesa que em fa decidir que Bresson, més que un mal cineasta, és (fou) una mala persona, un indesitjable, un imbècil, un desgraciat, i em faig el ferm propòsit, que sé que no compliré, de no veure mai més cap pel·lícula seva.

Valmaseda-san no hon o yomimashita

Martín Valmaseda és l'autor de Blim, historia de una guitarra, que era el llibre que fèiem servir al tercer curs d'Educació General Bàsica, el que ara és la primària, per practicar la lectura a l'escola. Aleshores tenia jo vuit o nou anys, i encara avui recordo amb una certa nostàlgia el plaer d'aquella lectura.

Al llibre Valmaseda presentava a una guitarra que anava de mà en mà, essent precisament aquest anar de mà en mà el que li donava peu a desenvolupar la trama del llibre, farcida de personatges singulars i indrets exòtics, com ara la Pampa argentina. El mateix recurs que abans ja havia fet servir Anthony Mann a Winchester '73, western de mil nou-cents cinquanta, on era un rifle el que passava per diferents mans. I el mateix recurs que recordo en un episodi d'una sèrie de Televisió Espanyola, Turno de oficio, on era la butlleta d'una rifa la que anava canviant de mà. El punt singular de Blim era que la veu narradora era la de la pròpia guitarra, per allò que es tractava d'una lectura adreçada als infants, un tipus de lectura on sovint animals i objectes prenen característiques humanes, com ara la capacitat de parlar, avinentesa que en els llibres adreçats als adults resulta menys habitual.

I és una llàstima, doncs potser hagués sigut prou interessant conèixer què li hagués pogut respondre la magdalena aquella a Proust.

Fukanōna no monogatari

És possible que la narrativa de Flatland sigui demencial. Pitjor encara, per moments ridícula. Però també és possible que la construcció de personatges que aquesta narrativa permet sigui d'una riquesa que no és fàcil trobar. Habituat als personatges plans, predicibles, perfectes en la seva ridícula coherència, les tres dones protagonistes de Flatland ofereixen un ventall de dubtes, contradiccions i insensateses, però també de determinació, fortalesa i temprança davant l'adversitat, que les fan ser alguna cosa més que un simple personatge. I és potser per això que el que podia semblar una versió més d'aquella història de fugida ja narrada per Tanner a Messidor, o Ridley Scott a Thelma & Louise, s'acaba convertint en un artefacte potser mal resolt, però d'una mala resolució enlluernadora.